Ètica a mitjanit
Deixa un comentariM’agrada l’assignatura de Deontologia Periodística. On la teoria és tan
bonica i t’adones que la praxis està tan podrida.
Discutir sobre qüestions d’ètica del periodisme. Sense fer maniqueisme.
Avui [ahir pel lector (ho sento, no tinc internet al pis, així que he
d’esperar a anar a la facultat demà per actualitzar el bloc)], parlàvem del
principi de justícia. De la foto del De Juana Chaos, de les entrevistes de Sala
i Martín, de les caricatures de Mahoma, el polèmic article de Iu Forn i les
declaracions de Rubianes.
Discutíem si The Times va fer bé de posar aquella foto del De Juana,
després de veure l’ús que n’ha fet l’esquerra independentista basca (cartells
amb la imatge on es llegeix ‘Democracia a la española?’. No trobo que hi hagi
cap problema ètic, en això. De fet, en aquest cas em posiciono ràpid (estrany
en mi, que sóc una indecisa de mena).
La realitat és aquesta. L’anomenat Estat de Dret, Social i Democràtic (mai
he après en quin ordre va, això) està deixant morir una persona. Crec que és bo
que es vegi com està aquesta persona actualment. Sovint, una imatge val més que
mil paraules. I sí, aquesta és la seva democràcia. La de condemnar a 12 anys de
presó a una persona que ha escrit dos articles d?opinió on, sincerament, no
crec que se?n puguin desprendre unes amenaces tan palpables com perquè la
condemna sigui justa i proporcional.
A mida que avançava de curs en la Llicenciatura de Dret, m’anava decebent més. Cada
cop era més escèptica amb els organismes judicials. Fets com el de De Juana
Chaos (i tants d’altres), fan que em vinguin ganes de vomitar. I sí, em cago en
el que anomenen democràcia. És evident la politització que hi ha (que hi ha
hagut sempre, de fet) en el poder judicial. I em fa molta pena. Cada cop crec
menys en tot.
Ara me n’he anat per les branques (uf, ho faig sovint, això! En Bonada ja
m?hagués suspès l’article!). Jo volia parlar de periodisme i he acabat parlant
de Dret. Massa coses al cap!
La conclusió final és que s’ha de poder exercir la llibertat d’expressió
sense cap límit més que el de la pròpia responsabilitat que es fixi cadascú.
Però que aquest lliure exercici té, com tot en aquesta vida, les seves
conseqüències. I s?han d?assumir. Ara, les conseqüències han de ser coherents i
proporcionals. Per tots iguals, o per ningú, i d?acord amb uns paràmetres.
En fi, que t?adones que tot està podrit. Però, tot i així, avui he sortit
de classe de bon humor. I a sobre ha vingut a veure?m el Jordi i hem dinat
plegats. Crec que no puc demanar més! (de fet, sí que podria, però ara no cal.
Estic molt bé).
Ara són les 00:10, a la
Terribas parlen del canvi climàtic (ara no estic gaire
atenta), a l?espanyola, el ?loco de la colina? entrevista aquell actor que ara
no recordo el nom, a la resta fan sèries o programes frikis (wow! Aquí enganxo
molts canals de televisió!). Deixo la ?Terri? (l?anomeno així de manera
carinyosa, en cercles privats, clar… Tinc el privilegi d?haver estat alumna
seva!) i afluixo el volum, que me germana ja dorm.
PS: és greu que necessiti tants parèntesis per acabar d?aclarir les frases
cada dos per tres?
