una entre tants

Tot va anar tan de pressa que, gairebé dues setmanes després, encara no n’he parlat en aquest bloc. M’agrada més parlar de casualitats que no pas de sort. La vida té més gràcia i sal si es construeix amb casualitats que no pas si et limites a pensar que tens una flor al cul. Bé, sempre pot passa com a la protagonista de Los amantes del Círculo Polar, i gastar massa ràpid totes les casualitats bones de la vida. Esperem que no sigui el cas.

En menys de 48 hores, vam passar de plantejar-nos de buscar pis a trobar-lo, signar el contracte i dormir-hi. Pim-pam, tu! Una nova vida, i també més obligacions i responsabilitats, però ara per ara, s’assimilen amb molt de gust. Això del repartiment equitatiu de les tasques domèstiques no és tan fàcil com em pensava. M’he adonat que sóc com ma mare (mira, tant criticar-li) i no puc esperar quan veig alguna cosa bruta. A més, ja tinc experiència en això de viure fora de casa, i es nota. No ho diré gaire fort, però el meu company de pis encara no sap planxar. Però com que no té gaire secret, el proper pas, després d’haver après – avui – a posar una rentadora, serà aprendre a planxar.

Els rols dins de casa encara s’han d’anar definint, però em sembla que és bo que no ho estiguin del tot. Evidentment, el títol que no em traurà ningú és el de pòtula número u. Vaig trencar el saler abans d’estrenar-lo, avui sense voler he obert l’axieta de la dutxa quan m’eixugava el cabell: com a conseqüència s’ha empapat la tovallola i la carxofa de la dutxa m’ha caigut a l’esquena. Estic bé, no patiu. Per sort, el pis és tan petit que no podré xocar amb gaires coses, perquè ja estava farta de menjar-me els marcs de les portes de casa. Ja ho deia mon pare, "aquesta nena no té cicomotricitat".

I un pas endavant molt important, que és el que suposa la convivència. Por, jo?