Jornada “El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil”

Dies: 11 i 12 de novembre del 2010
Lloc: Palau de Fires i Congressos de Tarragona

Es tracta d’una trobada que té com a objectiu exposar experiències reeixides i de donar a conèixer propostes pràctiques en relació amb l’extensió de l’ús del català entre els joves.

Està organitzada pel Departament de Filologia Catalana de la URV, el Servei de Política Lingüística de l’Ajuntament de Tarragona i la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona i els Serveis Territorials de la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació a Tarragona.

La jornada combinarà la vessant acadèmica amb una vessant més aplicada orientada a difondre actuacions pràctiques concretes. D’aquesta manera, es pretén que les conclusions puguin interessar un ampli ventall de perfils: tècnics lingüístics, entitats i associacions que treballen per al foment de la llengua, agents educatius, etc. La jornada se centrarà en dos eixos: els usos interpersonals i la creació de contextos facilitadors de l’ús de la llengua, i la relació entre els joves, els mitjans de comunicació i el consum cultural en llengua catalana.

PROGRAMA

Dijous 11 de novembre

9.15 – 9.30 h Recepció dels assistents i lliurament de la documentació.

9.30 – 10 h Presentació de la jornada.

10 – 11.15 h “El català i els joves: propostes de política lingüística del Consell Social de la Llengua Catalana”, a càrrec d’Albert Bastardas.

11.30 – 11.45 h Pausa – cafè.

11.45 – 14 h Taula rodona. Els usos interpersonals de la llengua i la creació de contextos facilitadors (I): experiències als territoris de parla catalana.

– “Experiències d’extensió de l’ús del català en l’educació en el lleure. El Taller d’Educació per la Llengua”, a càrrec de Carles Palau, vicepresident de Tallers per la Llengua.

– “Extensió i consolidació de l’ús de la llengua entre adolescents i joves: experiències i propostes aplicables o adaptables a realitats diverses”, a càrrec d’Escola Valenciana.

– “Trobades entre joves autòctons i joves nouvinguts per crear un entorn que estimuli l’ús de la llengua”, a càrrec de Paula Pluxà, cap del Departament de Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma.

16.00 – 17.00 h “Els efectes lingüístics del pas de l’ensenyament primari al secundari”, a càrrec de Vanessa Bretxa.

17.00 h – 17.30 h Pausa.

17.30 – 19.00 h Taula rodona. Els usos interpersonals de la llengua i la creació de contextos facilitadors (II): experiències a les comunitats lingüístiques basca i gallega.

– “Duplo R: regueifa i rap. Una experiència dinamitzadora de la llengua gallega», a càrrec de Marta Souto González (responsable del Servei de Normalització Lingüística del Consell de Vigo).

– “Programes per promoure l’ús del basc en l’àmbit del temps lliure dels nens/nenes i joves: Kuadrillategi i altres», a càrrec de la Urtxintexe Eskola.

Divendres 12 de novembre

9.00 – 10.00 h “Aproximació macrosociològica al coneixement i l’ús del català entre els joves”, a càrrec de Miquel Àngel Pradilla i Joaquim Torres.

10.30 – 12 h Taula rodona. Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (I): música, premsa musical i ràdio, a càrrec de Lluís Gendrau (Grup Enderrock), Judith Rodríguez (Grup Flaix) i Joanjo Ardanuy (projecte “Canto sense vergonya” de la Secretaria de Política Lingüística a Lleida).

12.00 – 12.30 h Pausa – cafè.

12.30 – 14.00 h “Trajectòries i perfils lingüístics dels joves catalans”, a càrrec de Joan Pujolar.

15.30 – 17.00 h Taula rodona. Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (II): televisió i Internet, a càrrec de Pep Blay (diversos mitjans) i Raül Tidor i Oriol Grau (Televisió de Catalunya).

17.00 – 18.00 h Conclusions i cloenda.

Interessant proposta… on pararem eixos dies? Si podem, hi asistirem…

¿PER QUÈ L’ESCOLA NO EDUCA?

Discurs de John Taylor Gatto,

Mestre de l’Any en Nova York durant 3
anys

El Lector Alternativo– 21 Aug
2009

 

Dues
institucions controlen a dia de hui la vida dels nostres fills: la televisió i
l’escola, per aquest ordre. Ambdues redueixen el món real de saviesa,
fortalesa, temperància i justícia cap a una abstracció sense final i sense
frens.

Les
escoles estan dissenyades per a produir, a través de l’aplicació de fórmules,
éssers humans estandaritzats el comportament dels quals puga ser predicible i
controlat.

És
absurd i antivital moure’ns d’aula en aula al so d’una sirena durant tots els
dies de la nostra infància natural en una institució que no ens permet cap
privacitat i que fins i tot ens la lleva en el santuari de la nostra pròpia
casa demanant-nos que fem
els nostres “deures”.

Necessitem
tornar a pensar en les premisses fonamentals de l’escolarització i decidir què
és el que volem que els xiquets aprenguen i perquè.

Hem de tornar
als xiquets el temps lliure des de ja mateix perquè eixa és la clau per a l’autoaprenentatge,
i hem de reintroduir-los en el món real tan ràpid com siga possible per què el
temps lliure puga ser usat en alguna cosa més que en abstraccions.
John Taylor Gatto

         Demolidor, realista
i a la vegada esperançador discurs del veterà professor estadounidenc John Taylor Gatto (1935)
pronunciat el 30 de gener de 1990 quan rebé el guardó de Mestre de l’Any de Nova
York que li fou atorgat durant tres anys consecutius.

         El portal Alta Educación ens envia aquest text a El
Lector Alternativo Opina per a que la societat en
general, i sobretot els pares, reflexionen sobre el que volen que els seus fills
aprenguen en la Vida i com ho faran.

         John
Taylor Gatto
és autor de diversos llibres com “A different kind of teacher“,
“Weapons of mass instruction”, “Dumbing us Down”, “The Exhausted School” i
“Underground History of American Education” i d’un famós article publicat en el
Wall Street Journal (“I quit,
I think“), i també és un gran defensor del homeschooling.

         La seua crítica se
centra en el model educatiu estadounidenc però és fàcilment extrapolable a tots els països perquè
ell aprofundeix en les causes del fracàs de l’educació arribant al tipus de
SISTEMA en què vivim, i aquest és mundial.

         El mèrit de John
Taylor Gatto és que ell és un expert i denuncia
els errors DES DE DINTRE. Aquest article no és la típica guerra pares-professors “passant-se la pilota” de qui és més
culpable
de l’actual situació, sinó que és un docent qui, amb
rigor i cruesa, exposa els
problemes i les solucions per a que les autoritats educatives i
les famílies les porten a cap.

         L’autor defensa l’educació amb més llibertat,
la recerca de la individualitat, l’autoaprenentatge, més temps personal, tindre
desafiaments, treball comunitari ajudant a altres persones i implicació dels pares
com a fórmula per a canviar
el col·legi i el món.

         I coincideix
plenament amb altres experts en pedagogia alternativa como Christopher Clouder, Francisco Tonucci i Toshiro Kanamori.

         Aquestes són les paraules
d’un professor dels que verdaderament volen
que els seus alumnes siguen persones lliures i felices per damunt
de moltes altres consideracions:

 

DISCURS D’ACCEPTACIÓ DE JOHN TAYLOR GATTO

per al guardó de Mestre de l’Any de Nova York,
el 30 de gener de 1990:

         Accepte aquest premi en nom de tot els
bons professors que he conegut al llarg dels anys i que han lluitat per fer de les
seues relacions amb els xiquets una cosa digna, homes i dones que mai
estan conformes, sempre qüestionant, sempre esforçant-se per definir i
redefinir el que la paraula “educació” hauria de significar.

         Un Professor de l’Any no és el millor
professor, aquests solen passar massa desapercebuts per a ser fàcilment descoberts,
però és un model, símbol d’eixes persones anònimes que utilitzen les seues
vides gratament al servei dels xiquets. Aquest és el seu premi tant
com meu.

         Vivim en una època de profunda crisi
escolar. Els nostres xiquets es classifiquen a la cua de les 19 nacions més
industrialitzades en lectura, escriptura i aritmètica. Molt a la cua.

         L’ economia
mundial narcòtica està basada sobre el nostre propi consum de les mercaderies, de forma que si no comprem tants somnis
de fum el negoci col·lapsaria – i les escoles són un important centre
de compra -.

         La nostra taxa de suïcidis d’adolescents
és la major del món i els que se suïciden són xiquets rics en la seua major
part, no els pobres. En Manhattan el cinquanta per cent dels nous matrimonis
duren menys de cinc anys. Segurament alguna cosa ha d’anar malament.

         La crisi de la nostra escola és un
reflex d’una crisi social més àmplia. Sembla que hem perdut la nostra identitat.

         Xiquets i ancians són tancats i aïllats
fora del que esdevé al món fins un grau sense precedents – ningú parla amb ells
ja – i sense xiquets i ancians mesclant-se en la vida diària, una comunitat no
té futur ni passat, només un present continu.

         De fet, el nom “comunitat” només s’aplica
ja a la forma en que interactuem amb els altres.

         Vivim en xarxes, no en comunitats, i tots els que conec estan sols per això.
En cert mode l’escola és responsable privilegiat d’aquesta tragèdia tal i como ho
és també en la creixent bretxa entre classes socials.

Utilitzar les
escoles com un mecanisme de selecció no fa sinó crear un sistema de castes, ple
per davall d’intocables que vaguen pels trens del metro demanant i dormint en els
carrers.

         He observat un fenomen fascinant en els
meus vint-i-cinc anys d’exercici de la professió: que les escoles i l’escolarització
són creixentment irrellevants per a les grans empreses del planeta. Ningú
creu ja que els científics són formats en classes de ciències o que els
polítics en classes de civisme o que els poetes ho són en classes d’anglés.

         La veritat és que les escoles no ensenyen
res excepte com obeir ordres. Açò és un gran misteri per a mi perquè milers de persones, gent
responsable treballen en les escoles com a professors, cuidadors i gestors però
la lògica abstracta de la institució sobrepassa les seues contribucions
individuals.

         Encara que els professors es preocupen i
treballen dur, la institució és psicopàtica – no té consciència -. Sona
la sirena i el jove que es trobava escrivint un poema deu tancar el seu quadern
i moure’s a una altra aula on haurà de memoritzar que l’hombre i el mico deriven
d’un ancestre comú.

         El nostre sistema d’ensenyament
obligatori és un invent de l’Estat de Massachussets l’any 1850.  Fou rebutjat – de vegades fins amb les armes per
un considerable 80% de la població de Massachussets- amb un últim reducte en
Barnstable On Cape Cod que no entregaren als xiquets fins la dècada de 1880 quan
la localitat fou assetjada per l’exèrcit i els xiquets marxaren a l’escola
escoltats.

         Ací tenim una curiosa dada per a
meditar.  L’oficina del Senador Ted
Kennedy ha tret un estudi no fa molt indicant que abans de l’educació
obligatòria la taxa d’alfabetització en l’estat era del 98% i que després
mai tornà a assolir el 91%, on es manté en 1991. Espere que els servisca.

         Ací hi ha una altra curiositat sobre la
que pensar. El moviment de “l’escola en casa” ha anat creixent
paulatinament  fins assolir la
quantitat d’un milió i mig de joves que són educats per complet pels seus pares
i per les seues comunitats.

         L’últim mes la premsa educativa reportà
la increïble notícia que els xiquets escolaritzats en casa semblen estar entre
cinc i deu anys per davant dels seus companys escolaritzats formalment en les seues
capacitats cognitives.

         No crec que ens lliurem de les escoles
en un futur proper, no certament en allò que em queda de vida, però si hem
de canviar el que s’està convertint en un desastre d’ignorància, hem
d’entendre que la institució educativa “escolaritza” molt bé, però no “educa” –
cosa completament  inherent al disseny
organitzacional.

         No és la culpa dels professors dolents o
dels pocs diners gastats, és que és impossible que l’educació i l’escolarització
puguen arribar a ser alguna vegada la mateixa cosa.

         Les escoles foren dissenyades per Horace Mann i Barnard Sears Harper de la Universitat de
Chicago i per Thorndyke de l’Escola Normal de Columbia i altres homes per a ser
instruments de la direcció científica de les masses. Les escoles estan
dissenyades per a produir, a través de l’aplicació de fórmules, éssers humans
estandaritzats el comportament dels quals puga ser predicible i controlat.

         En gran mesura, les escoles han complit
el seu objectiu.  Però la nostra societat
s’està desintegrant, i en aquesta societat, només les persones que tenen èxit són
auto-suficients, segures en sí mateixes i individualistes – perquè la comunitat
que protegeix el dependent i el feble està morta-.

         El que produeix l’escola és, com vaig
dir, irrellevant. Les persones ben escolaritzades són irrellevants.

         Poden vendre pel·lícules i fulletes d’afaitar,
recollir paper reciclat o parlar al telèfon en línies de teleoperació, o asseure’s
estúpidament davant d’un terminal d’ordinador però com a éssers humans són
inservibles. Completament inservibles per als altres i per a si mateixos.

         La misèria diària al nostre voltant
està causada en gran mesura pel fet que  –tal
i com Paul Goodman
ho establí fa trenta anys- forcem
als xiquets a créixer en l’absurd. Qualsevol reforma de l’escolaritat
ha de tractar amb elements absurds en la seua naturalesa intrínseca.

         És absurd i antivital ser part d’un
sistema que t’obliga a asseure’t en llocs reclosos per a gent de la mateixa
edat i classe social que tu. Eixe sistema t’aparta radicalment de la immensa
diversitat de la vida i de les sinèrgies de la varietat, de fet et castra el teu
propi ésser i futur, acoblant-te a un present continu d’igual forma a com ho fa
la televisió.

         És absurd i antivital ser part d’un
sistema que t’obliga a escoltar a un estrany llegint poesia quan el que
realment vols és construir cases, o asseure’t a discutir amb un estrany
sobre la construcció de cases quan el que realment vols és llegir poesia.

         És absurd i antivital moure’t d’aula
en aula al so d’una sirena durant tots els dies de la teua infantesa natural en
una institució que no et permet cap privacitat i que fins i tot et la lleva en
el santuari de la teua pròpia casa demanant-te que faces els teus “deures”.

         “¿Com aprendran a llegir?” diran alguns
i la meua resposta és “Recorda la lliçó de Massachussets” . Quan els xiquets
reben experiències completes en compte de les graduades en aularis, aleshores
aprenen a llegir, a escriure i càlcul amb total facilitat si eixes coses tenen
sentit en l’ambient vital que els envolta.

         Però recordeu que en els Estats Units quasi
ningú que llegeisca, escriga o sàpiga càlcul causa molt de respecte. Som una
terra de xarlatans, paguem millor als xarlatans i els admirem, així que els nostres
fills parlen constantment, seguint el model de la televisió y dels seus professors.

         És molt difícil ensenyar fins i tot el
més “bàsic” perquè ja no són “bàsics” en la societat que hem creat.

         Dues institucions controlen hui en dia
la vida dels nostres fills: la televisió i l’escola, per aquest ordre. Ambdós redueixen el món real de saviesa,
fortalesa, temperància i justícia cap a una abstracció sense final i sense
frens.

         En els segles passats els xiquets i
adolescents estaven ocupats en treballs reals, caritat real, aventures reals, i
en la recerca real de mestres que els ensenyaren allò que realment volien
aprendre.

         Molt del temps se’l passaven en
ocupacions comunitàries, practicant l’afecte mutu, l’enteniment i
estudiant cada nivell de la comunitat, aprenent com fer una casa, i dotzenes d’altres
tasques necessàries per a convertir-se en un home o dona íntegres.

         Però ací està el càlcul de l’horari
de què disposa qualsevol xiquet dels que ensenye:

·        
De les 168 hores que té la setmana, han de dormir 56

·        
El que els deixa 112 hores a la setmana en les que formar-se

·        
Veuen unes 55 hores de televisió a la setmana d’acord
a informes recents

·        
El que els deixa 57 hores a la setmana en les que créixer-se

·        
Han d’anar a l’escola unes 30 hores a la setmana, usant unes 6 hores
en preparar-se, anar i tornar a casa, i gasten una mitjana de 7 hores a la setmana
en deures -en total fan 45 hores

·        
Durant aquest temps, estan en constant vigilància, no
tenen temps ni espai privat, i són renyits si tracten de acoblar-se
individualment a l’ús d’espai i temps

·        
Açò deixa 12 hores a la setmana per a crear-se una consciència de
si individualitzada

·        
Per suposat que els meus alumnes mengen també, i això afegeix un
poc de temps –no molt, perquè hem perdut la tradició del dinar familiar, pel  que si llevem 3 hores a la setmana per a sopars

·        
Arribem a la quantitat neta de temps privat per a cada xiquet
de 9 hores a la setmana

         No és suficient, ¿veritat?. Quant més
rica és la família del xiquet, menys televisió veu, però més temps que té adreçat
per una oferta més àmplia d’entreteniments comercials i la seua inevitable
inclusió en una sèrie d’àrees de formació complementària rarament a la seua lliure
elecció.

         I totes aquestes coses són curiosament una
forma més solapada de crear éssers humans dependents, incapaços d’omplir el seu
temps lliure, incapaços d’iniciar
senderis que li donen un
significat substanciós i feliç a la seua existència.

         És una malaltia nacional, aquesta
dependència i falta d’objectiu, i crec que l’escolarització, la televisió i les
lliçons –tota la idea Chautauqua– té molt a veure amb això.

         Penseu en el que ens està matant com a
nació

·        
drogues narcotitzants

·        
competició desenfrenada

·        
sexe recreacional

·        
la pornografia de la violència

·        
joc, alcohol

·        
i la pitjor pornografia de totes –vides dedicades a comprar coses, l’acumulació com a filosofia–

totes elles
són addiccions de personalitats dependents, i això és la marca
que deixa inevitablement l’escolarització.

         Vull contar-vos l’efecte que produeix
en els xiquets el llevar-los tot el seu temps –temps que necessiten
per a desenvolupar-se– i
forçar-los a gastar-lo en abstraccions. Heu d’escoltar açò, perquè cap reforma
que no ataque aquestes patologies específiques no seran més que un mer rentat
de cara.

         1. Els xiquets als que ensenye són
indiferents al món adult. Açò  desafia
l’experiència de milers d’anys. Una observació intensiva del que “els majors” feien
sempre fou una de les més excitants ocupacions dels joves, però ningú vol créixer
ara, ¿i qui els pot
culpar d’això? Nosaltres som les joguines.

         2. Els xiquets als que ensenye ja tot
just senten curiositat i la poca que mostren és transitòria, no poden
concentrar-se durant molt de temps, fins i tot en el que volen fer. ¿Podeu veure
la connexió entre les sirenes sonant una i altra vegada per a canviar de classe
i aquest fenomen d’atenció evanescent?

         3. Els xiquets als que ensenye tenen un
pobre sentit del futur, de com el demà està indefectiblemente unit al
present. Com he dit abans, viuen en un present continu, el precís moment en el
que es troben és el límit de la seua consciència.

         4. Els xiquets als que ensenye són
ahistòrics, no tenen consciència de com el passat ha donat forma al seu
propi present, limitant les seues eleccions, motllurant els seus valors
i les seues vides.

         5. Els xiquets als que ensenye són
cruels entre si, mostren falta de compassió davant els infortunis, riuen
les febleses, i mostren menyspreu per aquells que mostren necessitat d’ajuda
massa obertament.

         6. Els xiquets als que ensenye es troben
intranquils davant la intimitat i la franquesa. No suporten
una verdadera intimitat degut a un costum de per vida de guardar els secrets dintre
de si mateixos pel que van formant la seua personalitat a base de trossos i
parts de comportament prestats de la televisió o adquirits per a manipular als
seus professors. Ja que no són ells els qui diuen ser, la disfressa se’ls cau
en la intimitat pel que les relacions íntimes deuen ser evitades.

         7. Els xiquets als que ensenye són materialistes,
seguint l’estela dels seus mestres que materialistament “graduen” tot -i els seus
tutors televisius que ofereixen tot allò imaginable “debades”.

         8. Els xiquets als que ensenye són dependents,
passius, i tímids davant la presència de nous desafiaments. Açò és
sovint ocultat mitjançant actes de fanfarroneria, mitjançant enuigs i agressivitats
que en el fons només expressen un buit sense fortalesa interior.

         Podria parlar d’altres condicions que
una reforma de l’escolarització hauria d’afrontar si el nostre declivi nacional
pretengués aturar-se, però pel moment ja haveu comprés la meua postura, tant si
esteu d’acord amb ella com si no.

         Potser que siguen les escoles les que
causen aquestes patologies, o la televisió, o ambdues. És una simple qüestió
d’aritmètica, entre escola i televisió tot el temps que els xiquets tenen lliure
és absorbit per ambdues. Això és el que
destruí la família americana, que ja no és més un factor en l’educació dels seus
propis fills. Televisió i
escola, ací devem cercar els responsables.

         ¿Què fer? Necessitem un feroç debat
nacional que no decaiga, dia rere dia, any rere any. Necessitem cridar i
discutir sobre aquest model d’escola fins que s’arregle o es retire de la
circulació per a la seua reparació, una cosa o altra.

         Si podem arreglar-ho, d’acord; si no
podem, aleshores l’èxit del moviment de’ “escola en casa” mostra una via
alternativa amb futur prometedor. Posar els diners que ara gastem en
escolarització, cap a l’educació en la família podria matar dos ocells d’un tret,
reparar les famílies al mateix temps que reparem els fills.

         Una reforma genuïna és possible però no
hauria de costar-nos res. Necessitem tronar a pensar en les premisses fonamentals
de l’escolarització i decidir què és el que volem que els xiquets aprenguen
i perquè.

         Durant 140 anys aquesta nació ha tractat
d’imposar objectius de dalt a baix des dels altius llocs de manament centrals
conformats per “experts”, una elit central d’enginyers socials.
No ha funcionat. No va a funcionar.

I és una
gran traïció a la promesa democràtica que feu en el seu dia d’aquesta nació un
noble experiment.

         L’intent soviètic de crear una
república platònica en l’Est d’Europa ha sucumbit davant de la nostra vista, del
nostre propi intent d’imposar el mateix tipus d’ortodòxia centralitzada utilitzant
les escoles com un instrument també s’està esquerdant, només que més lentament i
dolorosa.

         No funciona perquè les seues
premisses fonamentals són mecanicistes, antihumanes, i hostils a la vida familiar.
Les vides poden ser controlades per la maquinària educativa però
sempre es revoltaran amb les armes de la patologia social: drogues, violència,
autodestrucció, indiferència i tots els símptomes que veig en els xiquets que
eduque.

         Ja és hora que mirem cap enrere per a
recobrar una filosofia educacional que funcione. Una que m’agradaria
especialment fou la favorita de les classes dirigents europees durant milers de
anys.

         La faig servir tan com m’ho permet la meua
condició de professor, és a dir, tant com puc dintre de la institució de l’escolarització
obligatòria. Crec que funciona tant per als xiquets pobres com per als rics.

         En el nucli d’aquest sistema d’educació
per a les elits està la creença  que l’autoaprenentage
és l’única base del verdader aprenenetatge. En qualsevol lloc en aquest
sistema, a qualsevol edat, trobaràs acords per a col·locar al xiquet només en
un punt no definit i amb un problema que resoldre.

         Algunes vegades el problema porta
implícit grans riscos, com el problema de cavalcar un cavall o fer-lo saltar,
però això, és clar, és un problema satisfactòriament resolt per milers de xiquets
de l’elit abans de complir deu anys.

         ¿Podem imaginar a algú que haja superat
tal desafiament que alguna vegada li faltés confiança en la seua habilitat per a
fer alguna cosa?  De vegades el problema
és un problema de superar la soledat, com feu Thoreau en Wald, en Pond, o
Einstein en Suïssa.

         Un dels meus antics alumnes, Roland
Legiardi-Lura, encara que orfe dels seus dos pares i sense herència,
agafà una bicicleta i travessà sol els Estats Units quan només havia superat la
infantesa.

         No ens pot estranyar aleshores que ja
sent un adult, decidís fer una pel·lícula sobre Nicaragua, encara que no tingués
diners ni experiència prèvia en la realització de pel·lícules, i que guanyés un
premi internacional, encara que el seu treball regular fora el de fuster.

         Ara estem parlant tota la estona que els
nostres joves necessiten desenvolupar autoconeixement. Ja hi ha prou de
tanta xerrameca.

         Hem de crear experiències escolares que
retornen als xiquets el seu temps, necessitem confiar-los des d’una edat primerenca
amb independència d’estudis, tal vegada programat des del col·legi però que tinga
lloc fora de la institució educativa.

         Necessitem crear un currículum on cada
xiquet tinga l’oportunitat de desenvolupar la seua individualitat i la seua
autoconfianza.

         Fa poc agafí setanta dòlars i envií a
una xiqueta de dotze anys de la meua classe amb la seua mare –que no parlava
anglés– en un autobús cap a la costa de Nova Jersey per a trobar-nos amb el cap
de policia del districte de Sea Bright per a menjar i disculpar-nos per
contaminar la platja amb un casc de Gatorade.

         A canvi d’aquesta disculpa pública havíem
quedat en que el cap de policia li ensenyaria el treball d’un policia de barri
durant un dia qualsevol.

         Uns dies després, dos més dels meus
alumnes de dotze anys viatjaren sols al Carrer West First des de Harlem on començaren
l’aprenentatge amb un editor de periòdics, la següent setmana tres dels meus
alumnes es trobaven en meitat dels molls de càrrega de Jersey a les sis del matí,
estudiant la ment del president d’una companyia de transport per carretera que
despatxava tràilers cap a Dallas, Chicago i Los Ángeles.

         ¿Pertanyen aquests xiquets “especials”
a algun programa ”especial”? Bé, en cert mode sí, però ningú sap sobre aquest
programa llevat els xiquets i jo.

         Només són bons xavals de Harlem,
brillants i alertes, però tan mal escolaritzats quan me’ls trobí que la majoria
d’ells no sabien sumar o restar quantitats. Cap d’ells sabia la població de Nova
York o quant lluny està Nova York de Califòrnia.

         ¿Això em preocupava? Per suposat, però
tenia confiança en que segons anaven guanyant confiança en si mateixos
també es convertirien en els seus propis mestres, i només l’autoensenyament
té un valor a llarg termini.

         Hem de tornar als xiquets el temps lliure
des de ja mateix perquè eixa és la clau per a l’autoaprenentatge, i hem de reintroducir-los en el món real
tan ràpid com siga possible per a que el temps lliure puga ser gastat en alguna
cosa més que abstraccions.

         És una emergència, requereix una dràstica
acció de correcció –els nostres xiquets estan caient com a mosques dintre de la
institució escolar, ja siga bona o dolenta, no importa. Es irrellevant.

         ¿Què més necessita un sistema escolar
reestructurat?

         Necessita que deixe de ser un
paràsit del treball de la comunitat en la que s’insereix. De totes les
pàgines escrites en la comptabilitat de la història, només existeix una entrada
on es recluïsca als nostres joves i no els demanem res d’ells al servei del bé
comú.

         Arribe fins i tot a creure que necessitem
fer dels serveis a la comunitat una part important de l’ensenyament
escolar.

         A més de l’experiència enriquidora que
suposa treballar de forma no egoista, és la forma més ràpida de dotar als joves
de responsabilitats reals en la vida corrent.

         Durant cinc anys vaig conduir un
programa escolar “autònom” on cada xiquet, pobre i ric, llest i no tan llest, havia
de fer 320 hores de treballs o serveis a la comunitat.

         Desenes d’aquests xiquets tornaren anys
després, ja crescuts, i em contaren que l’experiència d’ajudar a algú els
havia canviat les seues vides.

         Els havia ensenyat a veure des d’una altra
perspectiva, a repensar metes i valors. Ocorregué quan tenien tretze anys,
durant el programa de pràctiques de Laboratori, i només fou possible perquè el
districte escolar ric del costat estava en reestructuració.

         Quan tornà l’“estabilitat” , el
laboratori comú tancà. Fou una experiència molt satisfactòria amb un grup de joves
bastant heterogenis, a un cost massa baix, com per a permetre que continués…

         Estudi independent, serveis a la
comunitat, aventures i experiència, llargs períodes de privacitat i soledat, un
miler de diferents formes d’aprenentatge, una per dia o més temps –aquestes són
mesures potents, barates, i efectives de començar una reforma
real de l’escolarització.

Però cap
reforma a gran escala va a funcionar de forma que permeta recuperar als nostres
joves ja danyats ni a la nostra societat malalta fins que imposem obertament la
idea que l’escola deu incloure a la família com motor principal de l’educació.

         Si utilitzem l’escolarització per a
separar als fills dels pares –i no ens enganyem, eixa fou la principal funció
de les escoles des de que John Cotton ho anunciés com el propòsit de les escoles
de Bay Colony en 1650 i Horace Mann ho enunciés com el propòsit de les escoles
de Massachussets en 1850 – anem a continuar amb l’espectacle d’horror que tenim
ara.

         El “Currículum de la Família ” està en
el cor de qualsevol bona vida. Ens hem allunyat d’eixe currículum; és hora de tornar
a ell.

         La forma de tornar la salut a l’educació
és que les nostres escoles s’alliberen del domini absolut de les
institucions sobre la vida familiar, és promocionar durant el temps d’escolarització
confluències de pares i fills que enfortisquen els llaços familiars. Eixe fou la
meua fi última quan envií a la xiqueta i a sa mare al districte de la costa de
Jersey per a trobar-se amb el cap de policia.

         Tinc moltes idees per a formular un
currículum familiar i estic segur que molts de vostés també les tenen.

         El nostre major problema és aconseguir
que una vegada popularitzada aquesta forma de pensar, el sistema educatiu puga ser
reformat, ja que tenim uns interessos creats que s’apropien d’antuvi d’aquestes
idees per a continuar amb l’escola com està, a pesar de la utilització d’una
retòrica aparentment contraria.

         Hem d’exigir que noves veus i noves idees
siguen escoltades, les meues idees i les vostres. Ja hem tingut un ampli
repertori de veus molt autoritzades i amb ressò en mitjans escrits i televisió;
una dècada de debat per a tothom és el que es necessita ara, no més opinions d’“experts”.

         Els experts en educació mai han tingut
raó, les seues
“solucions” són costoses, autocomplaents, i sempre requereixen major centralització.
Ja hem vist els resultats.

         És hora de tornar a la democràcia, a
l’individualisme  a la individualitat
i a la família.

Ja he dit el
que volia dir. Gràcies.

Continuar llegint en El Blog Alternativo: http://www.elblogalternativo.com

Introducció o presentació o pròleg de la recopilació de la revista “Dinero. Revista de poética financiera e intercambio espiritual”, publicada en cinc números entre els anys 2001 i 2005 per Miguel Brieva. Reservoir Books.

Miguel Brieva (Sevilla, 1974) és un ent ectoplàsmic sorgit dels deliris etílics d’un ós peresós després d’una ingesta de fulles d’eucaliptus macerades. D’altra banda és autor de Bienvenido al mundo (Reseevoir Books, 2007) de la revista Dinero y Propuestas para no hacer, autor, juntament amb Paco Alcázar i Miguel B. Núñez de la revista Recto, i coeditor de les publicacions Om2: Informe Selt acerca del Estado Natural del Objeto Maravilloso, El niño Carajaula (libro de poemas de Pablo Bouzada) y La Vida la Muerte, último libro de l’artista polonés Marcz Doplacié. Ha col·laborat en El Jeuves, Diagonal, Rolling Stone, La Vanguardia, El País, Ajoblanco, Cinemania, Qué leer, Mondo Brutto, NSLM, Recto, Vacaciones en Polonia, Tos, Freek, Nervi y la Gacetilla Parroquial de Nuestro Señor San Esteban Potomártir.

 

        Hi
ha bàsicament dues formes de riure i dues fonts de comicitat. A la segona
l’anomenem gag.

        El
gag forma part de la tradició
humorística i teatral, especialment circense, defineix alguna cosa així com una
unitat tancada d’hilaritat pura: té ha veure amb gust molt infantil i primitiu
per la sorpresa desintegradora, pel desordre irrompent, amb el plaer molt
instintiu que les coses se n’isquen del seu lloc, caiguen o es desplomen
inesperadament, descarrilen fora del seu curs natural alliberant una cadena
causal –les fitxes de dominó abatudes en fila- a contrapèl de l’estabilitat
convencional. Més o menys simple o més o menys elaborat (la cadira trencada que
desbarata la solemnitat del pallasso “llest” o la traca de turpituds de Peter
Sellers a El Guateque), el gag esgota en si mateix, i en la seua
repetició il·limitada, tota la seua potència expressiva. Ens toca i obrim la boca; ens colpeix i sonem, com un tambor o una campaneta; i
si no ens cansa mai és precisament perquè ho fa tot ell, sense necessitat de
que nosaltres hi posem altra cosa que el nostre cos. Si l’art és la
possibilitat –segons Kant- de pensar al marge del concepte, el gag és l’obligació de riure’s sense
mediació racional o narrativa: una espècie d ’“universal” de les vísceres
davant el que rendim una i altra vegada, amb soroll de sonall, tot el que hem
aprés i tot el que hem experimentat. No hi ha res dolent, sinó al contrari, en
respondre amb cos de xiquet a un desordre indolor (en desencaixar-se de tant en
tant l’ordre sever de la història i la naturalesa), però aquesta obligació de
riure’s sense raó, al marge del món, s’ha convertit hui en la llei mateixa que
organitza la nostra percepció i això fins el punt de que el que compareix sota
la forma de gag ni ens compromet ni
ens commou. Només els estímuls que indueixen en el nostre cos una resposta
mecànica, només els que ens arrenquen –amb una riallada o una emoció atòmica-
del món comú ens interpel·len i ens exciten. És el que anomenem equivocadament
“el triomf de la imatge” per a descriure una experiència caleidoscòpica
construïda a base de llaminadures visuals els residus diürns de les quals (el
dolor, la misèria, la mort) no ens incumbeixen.

        El
gag més recent, el gag paradigmàtic al que tracten en va
d’imitar tots els autors i tots els gèneres –ho he dit altres vegades- és el de
les Torres Bessones de Nova York: caigueren d’una manera al mateix temps tan
increïble i tan familiar que els seus 2.500 morts tot just deshonraren  l’espectacle. Potser que alguns, a Palestina
o a Pakistan, contemplaren l’escena com la inversió vindicativa del relat
imperialista i s’alegraren del colp amb ràbia de revenja, però els altres
reaccionàrem, a Madrid, i fins i tot a Washington, d’un mode menys elaborat,
per davall de tota ideologia i abans de tota reflexió: senzillament gaudirem
moltíssim. Tècnicament fou un gag tan
bo que un plaer superior només ens el podria proporcionar una explosió nuclear.
Tan bo fou, ens imposà un goig tan elemental, tan pur, tan infantil, que
imploràvem sense descans, com fan els xiquets amb l’oncle que es treu un bombó
de les orelles: “fes-ho una altra vegada”, “que passe una altra vegada”. I com
reconstruir les torres, infiltrar-se als EE.UU., aprovar un curs de vol i
segrestar un avió hagués exigit un esforç (i de seguida un pensament), ens
limitàvem a veure la repetició per televisió. Encara podem veure-la una i altra
vegada, com l’entropessada del pallasso llest, i sentir la mateixa alegria innocent i primitiva i desitjar
sense maldat que esdevinga de nou, encara que només siga al nostre vídeo. Som
més humans que a Pakistan? Alegrar-se sense raó i sense relat, ens fa més
justos o més morals? Després de l’11-S vingué el gag d’Afganistan i el de la destrucció de Bagdag i el de les
tortures d’Abu Ghraib, mesclats sense solució de continuïtat amb altres gags menys aconseguits: un accident
aeri, unes Olimpíades, la cabotada de Zidane, la boda del príncep, el
terratrèmol de Perú, el mundial de Japó. Tots els gags ens alegraren per igual o almenys de la mateixa manera, sense
residus ni remordiments.  Caldria haver
rebaixat una mica la seua qualitat per a que la realitat hagués inundat les
pantalles; haurien d’haver costat menys –en diners i en morts- per a
degradar-nos fins el pensament o la compassió. Així és el gag: no ens importa que el pallasso es caiga aparatosament; no ens
importa que el torturat es retorça, sempre que es retorça vertaderament; no ens
importa el nombre de cadàvers sempre que siga incomptable. O com he escrit en altres ocasions: no ens importarà
l’apocalipsi, sempre que puguem veure’l per televisió. S’ha parlat molt del
terror com a instrument de la política, però no s’ha parlat de la
tranquil·litat que ens inspira la seua presentació,
de la domèstica trivialitat que ens transmet el format sota el qual compareix
(el terror) davant les nostres mirades. No s’ha parlat de la falsa
tranquil·litat com a instrument de la política. El terror ens calma cada vegada
que apareix a la televisió; el terror ens garanteix la supervivència cada
vegada que en un periòdic, al costat de la notícia de l’augment del PIB o del
fixatge de Ronaldinho, llegim aquest abellidor titular: “La Terra, en perill
d’extinció”. Tot són bones notícies a condició que ens arrenquen del món comú.
16.500 espècies animals amenaçades de mort? És un bon gag. La fi del petroli?
Què emocionant. L’empresonament de la Pantoja? Això tal vegada ens concernisca
una mica més…

        És
aquesta falsa tranquil·litat la que denuncien i despullen les vinyetes que dibuixa
des de fa anys Miguel Brieva. Hi ha una que m’agrada especialment perquè
constitueix l’esquema mateix d’una corrupció radical que altres hem tractat
d’explicar d’un mode menys eficaç mitjançant eixos llargs rodeigs que anomenem
llibres. En ella es veu a dos joves molt alegres amb sengles paquets
d’explosius lligats a la cintura, a punt d’accionar un detonador. No són
palestins desesperats ni salafites fanàtics a l’assalt de paradís; no han
pensat mal i han arribat a conclusions equivocades; no volen canviar el  món, ni tan sols a pitjor. Es tracta en
realitat d’un espot publicitari, l’”eidos” de tots els espots publicitaris, el
paradigma ocult al qual poden reduir-se tots els anuncis i tots els impulsos de
consum. “I ara… mate’s”, es llegeix a la part superior. “Nou”, “Aprime’s més
de 75 quilos en tres segons”, “i en la seua pròpia llar”, “mate’s ara i pague
en 12 mesos!”. El jove somriu temptador tractant de vèncer les últimes
resistències puritanes de la xica: “El, ens matem? Ho anuncien a la televisió!”
I ella, amb eixa audàcia una mica mimètica de les classes mitjanes quan cometen
un excés –cantar en el karaoke o jugar a penyores- secunda femeninament amb
entusiasme: “Viiingaaa!”.

        Miguel
Brieva dibuixa i escriu una i altra vegada contra el gag dels terroristes suïcides. Eixe és gairebé el seu únic tema,
com el de Blake és l’alegria, el de Proust la memòria i el de Goya la bogeria
humana. Un terrorista suïcida és un subjecte que incorre en l’antinòmia lògica
de matar-se matant. Estan per tot arreu. Estan també dintre de nosaltres.
Matar-se matant és el que fan, sí, alguns desesperats fanàtics, alguns
desesperats, alguns fanàtics, en llocs on es viu malament per la nostra culpa.
Però “matar-se matant” és el que fem també nosaltres, sense ninguna desesperació
ni fanatisme, en llocs on es viu certament millor sense ningun mèrit nostre, i
en els que el convenciment mateix de la nostra superioritat, motor d’un consum
–és a dir, una destrucció desenfrenada-, instrument d’una producció –és a dir,
una destrucció- delirant i irracional, desfà molt ràpidament els pols, asseca
els rius, despentina el boscos, enverina l’aire, buida els pobles i despulla
els xiquets. Com es convenç a un home a que es mate matant? En Afgansitan, en
Palestina, en Iraq, se’ls empenta molt, se’ls dóna una bomba i se’ls promet el
paradís a canvi d’un gest. Però, com –com- és convenç a les classes mitjanes
occidentals de que escometin l’atemptat suïcida més gran de la història? Se’ls
persuadeix de que el gest és el
paradís mateix. Per a una empresa de persuasió tan descomunal fan falta mitjans
també descomunals: és el que anomenem capitalisme. Fer estallar una bomba
exigiria més consciència (encara que fos negativa) i més valentia per la nostra
part: en el seu lloc, se’ns donen rentadores, hamburgueses, pantalles de
plasma, cotxes, ordinadors, telèfons mòbils, bitllets d’avió, refrescos,
llenceria fina i xocolates belgues. És eixe gag
material, plaent, quotidià (enderrocament ininterromput de mil Torres Bessones)
anomenat “mercaderia”, que ens arrenca del món comú i no exigeix de nosaltres
sinó que posem infantilment el cos. És el gag
dels 300.000 xiquets esclaus que recullen cacau en Costa d’Ivori; és el gag dels 4 milions de congolenys morts
extraient de les mines el nostre coltan; és el gag dels milions de camperols que dejunen per alimentar les nostres
vaques. “Un estadounidenc bat el rècord en empassar-se 66 hot-dogs en 12 minuts”, ens conten, no un acudit de Brieva, no,
sinó un periòdic espanyol que descriu l’entusiasme dels 50.000 espectadors que
aplaudiren i ovacionaren Joey Chesnut, el jove terrorista suïcida de Califòrnia
capaç de derrotar al sis vegades campió mundial, Takeru Kobayashi, que no va
poder devorar més de 63 hot-dogs.

        Però
el gag de la mercaderia no basta. Fa
falta també una operació de propaganda sense precedents històrics, això que
perversament denominem “publicitat” per a descriure i celebrar la invasió de
l’espai públic per part dels interessos privats. No és estrany que Miguel
Brieva utilitze una i altra vegada la publicitat per a il·luminar aquest domini
terrorista del gag. No és estrany que
la publicitat –això és el que veuen certament les seus vinyetes- concentre ara
tota l’audàcia estètica, antipuritanisme moral i rupturisme revolucionari que
fa cent anys mobilitzà l’art d’avantguarda per escandalitzar el burgés i que
hui s’inscriu en el cor mateix de la mentalitat burgesa: és necessària, sí,
molta audàcia per a persuadir-nos de destruir alegrement l’univers. L’espot de
Miguel Brieva citat més amunt, esquema categorial del gènere, no fa sinó
traduir la famosa síntesi capitalista excogitada per la casa Nike (“Just do
it”, “Només fes-ho”), eslògan on convergeixen naturalment Bin Laden i Joey
Chesnut, Mohammed Atta i el Carrefour. Veiem al monstre de Nova York dirigint
l’avió de passatgers  contra la torre de
Manhattan i a Deú darrere, tonant  en el
seu nuvolet, ordenant-li: “Just do it”, “només fes-ho”. Veiem a James Carney o
a Jacob Cohen, pilots d’un B-52 estadounidenc i d’un F-16 israelià
respectivament, volant sobre Faluya o sobre Beirut, amb la panxa replena de
bombes raïm, i darrere una Bíblia impresa en bitllets de dòlar que els dicta:
“Just do it” , “només fes-ho”. Veiem a un alegre consumidor madrileny en
Toys’r’us a punt d’arrencar-li la play
station, al mateix temps que la roba i una cama, a un negret la casa del
qual ha estat destruïda per una bomba i darrere un Papa Noel, al volant d’un
Mercedes dient: “Just do it”, “només fes-ho”. I veiem a la humanitat encara
vacil·lant, amb un peu a l’abisme, temptada de fer un pas endavant, i darrere
la casa Nike i a Monsanto, i a Roche i a Bayer, i a Nestlè i a Coca-Cola i a
Siemens i a Ford –i als governs que les empreses han triat- assenyalant amb el
dit el buit: “Just do it”, “només fes-ho”.

         Per a que una veritat d’aquest tipus no
resulte ni demagògica ni solemne, per a que no es convertisca a la seua vegada
en un gag cal ser un geni i basta una
ullada a les seues vinyetes per adonar-se que Miguel Brieva ho és. Un geni és
algú capaç no només de crear, al mateix temps, l’única atmosfera en la que
poden desenvolupar-se. Eixa atmosfera és tan potent, tan precisa, tan
orgànicament sostenible que acaba per envair i contaminar la nostra, de tal
manera que, a força d’imposar la seua estranyesa, acaba per impugnar la nostra
familiaritat. L’inquietant de l’univers de Brieva és que és el nostre (com ho
és el dels gravats luciferins de Goya o el de les cabals metamorfosis de
Kafka): és el que Freud anomena el
sinistre per a descriure un allunyament sobtat de la normalitat domèstica
però també un reconeixement -una identificació sobtada- de la irracionalitat
integrada. Allò reprimit assalta de sobte el nostre horitzó visual corrent o
desplaçant mínimament la superfície conscient, basta una lleu empenta al
llenguatge en la mateixa direcció en la que habitualment s’expressa i basta
amortir suaument el color, tensar una mica les línies dels rostres, augmentar
artificialment l’alegria, vestir els cossos d’una altra manera –coses que només
pot fer un gran artista-, per a que tot el que ens sembla ple aparegui
horrendament buit. Basta seguir fins el final l’esperit de Walt Disney per a
que ell mateix es voltege en el revers de
Disney, sobtadament amenaçador, agressiu, una mica viscós, una mica
metafísic, inesperada còpula entre el capitalisme i el feixisme. Ningú ha sabut
entendre com Brieva el terror salvatge que abriga Disneylàndia, el desordre
metafísic de Mickey Mouse. El més enllà del mercat està precisament ací, en el més pròxim, al costat del
bressol, en el sofà del saló, en el peluix hitlerià, en el Bambi mató, en totes
eixes criatures encantadores i saltaires que ens gelen la sang amb la seua
felicitat irresistible, amb la seua marcial alegria obligatòria. Miguel Brieva
no és només un gran dibuixant polític (com ho són Quino i El Roto) sinó un gran
artista polític, un gran il·luminador de civilitzacions l’obra del qual –aquest
Dinero, o el seu anterior Enciclopedia– pot comparar-se tal
vegada, pel seu refinament gràfic i pels seus efectes, a l’immens Grandville i
al seu Altre món (1844), eixe
inquietant visionari capaç d’imaginar exactament el capitalisme industrial, mentre
els seus contemporanis es limitaven a viure’l vagament, com Brieva és capaç d’imaginar amb precisió el capitalisme
financer i consumista mentre nosaltres ens limiten a experimentar-lo
borrosament. Com la realitat no és vertadera –diguem amb Alfonso Sastre-, per a
que la veritat arribe a ser real cal imaginar-la intensament i amb tot detall.

        Una
imatge no val més que mil paraules, però un concepte sí. Un concepte val de fet
més que mil imatges. Els conceptes, al contrari del que pretenia Spinoza, es
poden mirar, tenen color i de vegades fins ens borden. Ens fan també por. Donen
a pensar. Per això el concepte és el contrari del gag. Però pot fer-nos també riure? Eixa és la primera font del
riure –en ordre ontològic i racional- a la que em referia al principi. Els conceptes
imaginats per Miguel Brieva ens fan riure exactament  a l’inrevés que el bac del pallasso llest o
l’enderrocament de les Torres Bessones; no per alguna cosa que ocorre fora i
sense residus, no per alguna cosa que els ocorre als altres i que al mateix
temps els anul·la, sinó per una caiguda aparatosa en el nostre interior de la
que ja no podem recuperar-nos. Està el riure mitjançant el qual renunciem a
conéixer –en la que només posem el cos- i està el riure estrany, un poc
anguniós, de conéixer-nos, el que acompanya el fet de caure de sobte de la
nostra ment i haver després d’activar-la per aixecar-nos i aixecar amb ella tot
el que el gran gag del terrorista
suïcida està a punt d’enderrocar: “No ho faces, pensa-ho!”. Hi ha riures que
s’esgoten en si mateixos i riures que et deixen un mal sabor de boca que un no
pot deixar d’esbandir-se de seguida amb una acció (o una omissió decent). L’art
genial de Miguel Brieva és dels que t’obliguen després a recórrer, vulgues que
no, l’altra meitat. Amb eixes dues meitats devem intentar allunyar l’abisme.

        Hem decidit que ja n’hi ha prou, anem a
espolsar-nos la mandra i a posar-nos a fer feina. Amb l’excusa dels estudis, no
hem fet res ací, ni en els estudis tampoc. Ens hem anat deixant anar i hui hem
decidit reprendre la tasca de seguir publicant en aquest bloc. Més que res per
les visites, que no minven, i suposem que alguna d’elles es veurà decebuda en
veure que no l’actualitzem.

        Ho farem fent un resum de les darreres
lectures, copiant la contraportada o la solapa de cadascun del llibres recentment
llegits (algun es quedarà fora, perquè també ens n’han deixat o hem tret de la
biblioteca o perquè no es mereix ni la seua menció, que de tot hi ha al món).

        Començarem per Theodor W Adorno, i el
seu “L’assaig com a forma”, del qual havíem de fer un treball per a una
assignatura, que tenim a mitges, però que ens costa(-rà?) molt d’acabar.

    Per Adorno l’assaig és una “experiència
intel·lectual oberta”, utòpica en les seues intencions, que assoleix continguts
de veritat a través del seu desplegament mateix. En aquesta vigorosa elucidació
del lloc de l’assaig en el camp de tensió que té en un costat l’art i en l’altre
la ciència, l’autor indaga la peculiaritat d’aquest gènere, la seua relació amb
la idea de mètode, les seues formes de procedir, el seu contingut plausible de
coneixement i de veritat en procés. Però no ho fa en abstracte, sinó en el
context precís de l’evolució de les idees i el seu complex condicionament
social. Malgrat els esforços de Simmel, Lukács, Kassner o Benjamin, en l’àmbit
alemany, la filosofia establerta no ha deixat de malfiar-se de la proposta d’indagació
temptativa que és l’assaig, essencialment asistemàtic, tangencialment concret,
allunyat d’allò general, universal, durador i originari. D’ací la reivindicació
que fa Adorno de l’estratègia formal assagística, la més propera a la seua pròpia
lluita contra la lògica despòtica de la identitat, contra la primacia del
sistema, contra l’ideal del “deductivisme”  en filosofia, i a favor de la unitat no
coactiva d’allò múltiple, sempre autocrítica, sempre revisable, sempre “en camí”…

        “Els fills de la mitjanit” de Salman
Rushdie.

        El
petit Saleem Sinai és celebrat per la premsa i felicitat pel primer ministre:
el seu naixement ha coincidit amb l’instant mateix en què l’Índia assolia l’anhelada
independència dels colons anglesos. Aquest fet lliga per sempre la biografia de
Saleem a la història del seu país i el dota d’unes capacitats extraordinàries:
posseeix un olfacte que li permet ensumar amenaces que la resta dels humans no
podem percebre, així com una connexió telepàtica amb els altres mil “fills de
la mitjanit”, tots nascuts els primers minuts de vida de l’Índia lliure.

        En l’extraordinària “Els fills de la
mitjanit”, reconeguda com la millor de les obres distingides amb el premi
Booker en la seva història, Rushdie se serveix dels fabulosos recursos de la
tradició oral índia per bastir un retaule èpic i apassionat ple a parts iguals
d’elements màgics i de sàtira política.

        “Un dels llibres més importants que s’han
publicat en el món anglosaxó en aquesta generació” New York Review of Books.

        Estem rellegint-nos “L’encantadora de
Florència”, del mateix autor, se suposa que per fer un treball també. No havíem
llegit encara res de Salman Rushdie, i d’ara en avant intentarem llegir tot
allò que caiga a les nostres mans. Veritablement molt recomanables les dues
novel·les.

        “El nas de Mussolini” de Lluís-Anton
Baulenas.

       
Cada nova novel·la de Lluís-Anton
Baulenas ens provoca sempre una mena d’ansietat, que ens fa preguntar-nos, per
on eixirà aquesta vegada? I és que mai ha deixat de sorprendre’ns des que vam
llegir “El fil de plata” i darrere d’ella tota la seua producció. Fins i tot té
un assaig que es diu “El català no morirà”. Per cert, de l’anterior novel·la “Àrea
de servei” també se n’ha fet una pel·lícula (Ventura Pons una vegada més, i
recordem les anteriors: “Anita no perd el tren” i “Amor d’idota”), amb el títol
de “A la deriva”.

        Una
jove revolucionària té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre
espera l’ordre d’excutar l’atemptat, s’amaga en un poble dels Pirineus amb el
seu pare. Però van passant els anys i l’ordre no acaba d’arribar. Sola i
aïllada, en la misèria, com més temps passa, amb més força s’aferra als ideals
com a mecanisme de supervivència. Al poble hi coneix una noia independent d’esperit,
que manté un tortuós lligam sentimental amb un cacic de la comarca. La relació
entre de totes dues conflueix en un final sorprenent i esplèndid. Amb un ofici
exquisit, a partir de l’angoixa d’una espera que sembla que no té fi,
Lluís-Anton Baulenas aconsegueix de bastir una trama argumental suggeridora,
plena d’intriga i de tensió narrativa, situada en una època en què, amb els
sòviets al poder, per primer cop, la utopia es podia fer realitat.    

        No volem saturar ara en un dia i deixar
un apunt que no va a llegir gairebé ningú sencer. Anirem afegint les lectures
de tres en tres. I gràcies per seguir visitant-nos.

Nits de Cinema al Claustre 2010

Salinger no deixà
d’escriure

ni un dia de la seua
vida

En les sis noves cartes de l’autor deixa clara

la seua necessitat de soledat per a treballar

ANTONIO LAFUENTE – NOVA YORK –
13/04/2010 23:00

            A J. D. Salinger el
que més li agradava era escriure i no els resultats que podés donar el seu treball,
ja els havia aconseguit amb El guardià en el camp de sègol i
no li interessaren en absolut, segons va escriure ell mateix en una ocasió al seu
amic Michael Mitchell, en una de las sis cartes que des d’ahir i fins el 9 de
maig es poden llegir en la sumptuosa Morgan Library de Nova
York.

            “En els últims 20 anys
i més (…) he estat explorant coses, mirant coses a través de la meua escriptura
i la meua ficció. Quin serà el resultat no ho sé, no ho puc dir i no estic
segur que siga alguna cosa que tinga a veure amb mi. Solament m’importa el treball.
Vaig tindre resultats abans i no m’interessaren en absolut”, assegurava
Salinger en la missiva, datada el 6 d’abril de 1985 en Cornish, en l’estat de New
Hampshire, on es va recloure bona part de la seua vida després de l’èxit obtingut
amb El guardià en el camp de sègol.

            Tal vegada de totes les
cartes en l’exposició aquesta, de tres fulls d’extensió escrites a màquina, siga
la que més claus dona sobre la seua activitat literària i la seua forma de treballar,
a pesar que aleshores portava 20 anys sense publicar: “Comence a
escriure a les sis o les set del matí fins les dotze”, comentava al seu
amic Mitchell, autor de la portada de la primera edició de El Guardià
en el camp de sègol, mentre li feia constar que era conscient que la
dedicació a l’escriptura feia la seua vida diferent: “No sé del cert si el
tipus de vida que porte es pot contar en la forma habitual en què els amics es
conten les coses.”

            Salinger creia que la
soledat era sagrada per a l’escriptura, com assenyala en eixa mateixa
carta: “Vella cabra com sóc, encara ocasionalment li propose matrimoni a qualsevol
que passa per davall la meua finestra, però sempre sota els mateixos termes egoistes,
a saber, que no dec deixar el meu escriptori, els meus papers i els meus llibres
a menys que siga absolutament necessari o oportú; i no veig cap o gairebé
ningun motiu que ho siga”.

Una amistat per una signatura

            Les sis cartes són
correlatives a las quatre que la Morgan ja tingué exposades i que componen la
correspondència completa que mantingué amb Mitchel durant 40 anys, en el que
Salinger arribà a definir como “una amistat de primera classe”.

            Una amistat que es va extingir
després de l’última d’eixes missives, en la qual l’escriptor es negà a signar
un exemplar de la primera edició de El Guardià que li
havia demanat aquell. “Clar que no em molesta signar-te un llibre. Res d’això.
El que passa és que crec que no puc signar un llibre més. No ho he fet durant anys”.
A més, “la major part del que és genuí és millor deixar-ho com està”,
segons va escriure a Mitchell deixant-li clar que hauria de conformar-se amb el
que tenia.

Un altre article que estava esperant a que els que ens dediquem a açò tinguérem temps i ganes de traduir-lo. Ací el teniu. Ja no recordem ni el diari d’on el vam extreure…

      Encara ens queden apunts per passar en net i publicar, però com que tenim molta feina retardada en altres afers, estem dedicant-nos (en estones entre una cosa i altra) a traduir articles de premsa, cosa en la qual no ens cal invertir molt de temps. La resta ja vindrà. El text de hui, “pescat” del bloc de l’amic Àngel Canet, ens va cridar l’atenció i el vam descarregar per a traduir-lo en una estona com la que tenim ara. Afegim un enllaç ací que tracta el mateix tema, una entrevista amb el professor Joan Solà on també es parla de la necessitat d’un estat plurilingüe, i també un altre article de Sebastià Alzamora publicats ambdós en aquest bloc.

Dintre hi teniu l’article traduït.

 ¿Es pot falar euskaraz en el
Senado? 

ÁNGEL LÓPEZ GARCÍA-MOLINS 
EL PAÍS  –  Opinión –
24-06-2010

         Setmanes enrere, les portades dels mitjans
ens impactaven amb la imatge de Montilla parlant en el Senat mentre Chaves l’escoltava
amb els auriculars posats. Esperpèntic, postil·laren molts. I en efecte, ho és, només que no deixa de ser l’estrambot d’un
país en el que els diputats no poden parlar en la llengua de l’Estat que millor
els semble. No podem gastar-nos ni un euro en traduir parlaments a altres llengües,
però no per economia, sinó perquè no devem fer-ho. No s’ha de traduir d’una llengua
a una altra, el que s’ha de fer és convertir-les a totes en mitjà habitual d’expressió
dels senadors.

         Si
el Senat és la Cambra de representació territorial i es tracta de llengües de l’Estat
espanyol, em sembla insultant que les traduïsquen. Ja sé el que em van a dir:
que l’Estat espanyol no és un país plurilingüe com Bèlgica o Suïssa, que no
consta de regions de llengua mútuament inintel·ligible, sinó que existeix una llengua comuna que es parla i entén en tot el
seu territori i que, per consegüent, el cohesiona. Miren, el primer és cert; el
segon, per a què enganyar-nos, no ho és. En les regions bilingües hi ha molts
ciutadans que es mouen perfectament en castellà, però que no acaben de sentir-se
plenament espanyols per raons lingüístiques, i altres que, en tindre com a matern
l’idioma oficial, es veuen mirats amb sospita.

         El
problema -o, millor: l’excusa- per a no canviar neix de la Constitució de 1978,
la qual distingeix entre llengua oficial -el castellà-, llengües cooficials en la
seua comunitat autònoma i altres llengües. No tota llengua històrica parlada en
l’Estat espanyol és d’interés general, altres són regionals, però les tres llengües
cooficials sí ho són. Permetin-me que els recorde algunes obvietats. El català
era l’idioma majoritari de la Corona d’Aragó, l’Estat que donà lloc a l’Estat
espanyol en unir-se a Castella en temps dels Reis Catòlics: o siga que si el castellà
es la llengua de l’Estat espanyol per ser la d’un dels dos regnes fundacionals,
el català hauria de ser-ho per la mateixa raó. El gallec fou l’origen del
portugués, la llengua de l’altre Estat peninsular, i constitueix el pont
natural per a garantir qualsevol apropament iberista en el futur. Quant a l’euskera,
s’ha vingut considerant durant segles com el símbol de la Península Ibèrica per
ser la llengua dels seus primers pobladores. I no em vinguen amb el conte que es
tracta de llengües minoritàries: el català té més usuaris que mitja dotzena de
llengües oficials de la UE; ¿com volen que els seus parlants es conformen? Al
gallec i al basc, encara que en menor mesura, els succeeix el mateix.

         Caldrà
canviar la Constitució algun dia, en aquest com en altres aspectes. De moment només
es reclama la pluralitat lingüística en el Senat. No és molt demanar que els nostres
senadors monolingües facen l’esforç d’entendre les altres llengües de l’Estat
espanyol, almenys les romàniques, cosa que milions d’immigrants aconseguiren en
un parell de mesos a pèl. I si no són capaços d’aprendre-les, que es dediquen a
una altra cosa.

         He
dit de moment. Allò del Senat hauria de ser tan sols el primer pas cap a la
convivència plurilingüe dels ciutadans de l’Estat espanyol, encara que, quan un
llegeix objeccions com la que diu que estant la seu a Madrid, només pot usar-se
el castellà, li entren ganes d’exiliar-se o de contestar irònicament que, si aquest
és el problema, que la posen en una ciutat bilingüe i tot arreglat (ben mirat,
és una idea). I els següents passos darrere del pluralisme lingüístic, ¿no seran
una volta més de cargol cap a la disgregació? Doncs no, ans al contrari, són mesures
que reforçarien la cohesió dels ciutadans de l’Estat espanyol, actualment
bastant alacaiguda.

         No
estic propugnant que les quatre llengües siguen oficials en tot l’Estat: açò
tal vegada fóra el just, però és inviable i el camí de l’infern està sembrat de
bons propòsits. El que sí crec que podria aconseguir-se en un parell de
generacions és que la presència del català i del gallec en els mitjans de
comunicació i d’aquestes dues llengües juntament amb l’euskera en l’ensenyament
de tot l’Estat espanyol s’anés incrementant progressivament fins assolir que quan
un polític parla en català o una escriptora és entrevistada en gallec tots els ciutadans
de l’Estat els entenguen sense més, que l’euskera torne a ser el símbol de l’especificitat
peninsular, com reclamava Astarlos, i que els castellanoparlants de les comunitats
bilingües deixen de ser els bocs expiatoris de les culpes del Govern central.

         Però
per aconseguir-ho cal emprendre accions decidides avalades pel consens
de tots els grups polítics. Amb les coses de menjar no es juga i amb
les emocions, tampoc. Posar en marxa unes mesures de normalització lingüística o
una llei de llengües, que sabem que van a ser derogades quan el poder canvie de
mans, és sacsejar desconsideradament els ciutadans d’aquest Estat. I ja que ens
hem tornat pobres, almenys deixeu-nos ser feliços amb les nostres llengües.

Ja feia temps que teníem ganes de traduir aquest text, la introducció (suposem) del llibre referenciat, i finalment, i aprofitant un treball que havíem de fer per a l’assignatura “Nivells de Cultura. Cultura Popular i Cultura de Masses”, ens hem posat en feina. I no ho teníem fàcil, perquè la font d’on el “pescàrem” eliminava totes les lletres accentuades, a més de posar signes estranys en algunes grafies. 

Haurem de fer-nos amb el llibre i llegir-lo sencer (algú/alguna sap si hi ha traducció al català?)

Les primera referència a Mikhail Bakhtin (quina dèria a escriure Bajtin!) la vam recollir a classe de Lingüística de Magisteri, i la referència a aquest llibre en concret, en un altre, aquest de Carlo Ginzburg i editat per P.U.V. titulat “Els formatge i els cucs”, on ens refereix els diferents judicis que va haver d’enfrontar Domenico Scabdella (conegut com Menocchio) a mans de la Inquisició i la seua final crema en la foguera. Un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix, a partir dels expedients del procés inquisitorial que li fou incoat (a Menocchio), així com d’altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques, i d’altres aspectes de la seua vida, una peça del trencaclosques  que constitueix l’anomenada cultura popular o de les classes subalternes. 

Dintre hi teniu el text.

Mikhail Bakhtin

La cultura popular en la Edat Mitjana i  en el Renaixement:

El context de Francois Rabelais

Digitalització: Nacaveva Morales.
Aquesta Edició: Marxists Internet Archive, desembre de 2001

TRADUCCIÓ (del castellà): Antoni Montes
Barba-Roja.

Al nostre país, Rabelais
és el menys popular, el menys estudiat, el menys comprés i estimat dels grans
escriptors de la literatura mundial.

No obstant, Rabelais està 
considerat com un dels autors europeus més importants. L’han qualificat de
geni, de “Voltaire” del segle XVI, i s’estima la seua obra com una de
les més valuoses dels segles passats. Els especialistes europeus acostumen a col·locar-la,
per la força de les seues idees, del seu art i per la seua importància històrica,
immediatament després de Shakespeare, i fins i tot arriben a ubicar-lo coetani
de l’anglés. Els romàntics francesos, sobretot Chateaubriand i Hugo, el tenien
per un dels genis més eminents de la humanitat de tots els temps i pobles. Se l’ha
considerat, i se’l considera encara, no solament com un escriptor de primer ordre,
sinó també com un savi i un profeta. Heus ací un judici significatiu de
Michelet: “Rabelais ha recollit directament la saviesa del corrent
popular dels antics dialectes, refranys, proverbis i farses estudiantils, de la
boca de la gent comuna i els bufons.

“I a través d’aquets deliris,
apareix amb tota la seua grandesa el geni del segle i la seua força
profética. On no aconsegueix descobrir, encerta a entreveure, anunciar i
dirigir. Sota cada fulla de la floresta dels somnis es veuen fruits que recullen l’avenir.
Aquest llibre és una branca d’or.

És evident que els judicis
i apreciacions d’aquest tipus són molt relatius. No pretenem decidir si és just
col·locar a Rabelais al mateix nivell de Shakespeare o per damunt o per davall
de Cervantes, etc. D’altra banda, el lloc històric que ocupa entre els creadors
de la nova literatura europea està indiscutiblement al costat de Dante,
Boccacio, Shakespeare y Cervantes. Rabelais ha influït poderosament no només en
els destins de la literatura i la llengua literària francesa, sinó també en la
literatura mundial (probablement amb tanta intensitat com Cervantes). És també
indubtable que fou el més democràtic dels moderns mestres
literaris. Per a nosaltres, no obstant això, la seua qualitat principal és la d’estar
més profundament lligat que els altres a les fonts populars (les
que cita Michelet són exactes, sens dubte, però disten molt de ser exhaustives);
el conjunt d’aquestes fonts determinaren el seu sistema d’imatges tant com la seua
concepció artística.

I és precisament eixe
peculiar caràcter popular i, podríem dir, radical de les imatges de Rabelais el
que explica que el seu futur siga tan excepcionalment ric, com correctament assenyala
Michelet. És també aquest caràcter popular el que explica “l’aspecte no
literari de Rabelais, vull dir la seua resistència a ajustar-se als cànons i
regles de l’art literari vigents des del segle XVI fins els nostres dies,
independentment de les variacions que patís el seu contingut. Rabelais ha rebutjat
aquests motlles molt més categòricament que Shakespeare o Cervantes, els quals es
limitaren a evitar els cànons clàssics més o menys estrets de la seua època. Les
imatges de Rabelais es distingeixen per una espècie de “caràcter no
oficial”, indestructible i categòric, de tal manera que no hi ha dogmatisme,
autoritat ni formalitat unilateral que puga harmonitzar amb les imatges
rabelesianes, decididament hostils a tota perfecció definitiva, a tota estabilitat,
a tota formalitat limitada, a tota operació/decisió circumscrites al domini del
pensament i la concepció del món.

D’ací la soledat tan
especial de Rabelais en el curs dels segles següents: és impossible arribar a ell
a través dels camins trillats que la creació artística i el pensament ideològic
de la Europa burgesa, seguiren al llarg dels últims quatre segles. I si bé és
cert que en eixe temps trobem nombrosos admiradors entusiastes de Rabelais, és
impossible, en canvi, trobar una comprensió total, clarament formulada, de la seua
obra.

Els romàntics, que
redescobriren a Rabelais, com a Shakespeare i a Cervantes, no saberen trobar el
seu centre i no passaren per això d’una meravellada sorpresa. Molts són els
comentaristes que Rabelais ha rebutjat i rebutja encara; a la majoria per falta
de comprensió. Les imatges rabelesianes fins i tot ara segueixen sent en gran
mesura enigmàtiques.

L’únic mitjà de desxifrar
aquest enigmes, és emprendre un estudi en profunditat de les seues fonts
populars. Si Rabelais se’ns presenta com un solitari, sense afinitats amb altres
grans escriptors dels quatre últims segles, podem en canvi afirmar que, front
al ric acerb actualitzat de la literatura popular, són precisament eixos quatre
segles d’evolució literària els que se’ns presenten aïllats i exempts d’afinitats
mentre les imatges rabelesianes estan perfectament ubicades dintre de l’evolució
mil·lenària de la cultura popular.

Si Rabelais és el més
difícil dels autors clàssics és perquè exigeix, per a ser comprés, la
reformulació radical de totes les concepcions artístiques i ideològiques, la
capacitat de rebutjar moltes exigències del gust literari fondament arrelades,
la revisió d’una multitud de nocions i, sobretot, una investigació profunda dels
dominis de la literatura còmica popular que ha estat tan poc i tan
superficialment explorada.

Certament, Rabelais és
difícil. Però, en recompensa, la seua obra, desxifrada convenientment, permet
il·luminar la cultura còmica popular de diversos mil·lennis, de la què Rabelais
fou l’eminent portaveu en la literatura. Sense lloc a dubtes, la seua novel·la
pot ser la clau que ens permeta penetrar en els esplèndids santuaris de l’obra
còmica popular que han romàs incompresos i inexplorats. Però abans d’entrar en
ells, és fonamental conéixer aquesta clau.

La present introducció es
proposa plantejar els problemes de la cultura còmica popular de la Edat Media i
el Renaixement, discernir les seues dimensions i definir prèviament els seus trets
originals.

Com he dit, el riure
popular i les seues formes, constitueixen els camps menys estudiats de la
creació popular. La concepció estreta del caràcter popular i del folklore nascuda
en la època preromàntica i rematada essencialment per Herder i els romàntics,
exclou gairebé per complet la cultura específica de la plaça pública i també l’humor
popular en tota la riquesa de les seues manifestacions. Ni tan sols
posteriorment els especialistes del folklore i la història literària han
considerat l’humor del poble en la plaça pública com un objecte digne d’estudi
des del punt de vista cultural, històric, folklòric o literari. Entre les nombroses
investigacions científiques consagrades als ritus, els mites i les obres
populars, líriques i picaresques, el riure no ocupa sinó un lloc modest. Fins i
tot en eixes condicions, la naturalesa específica del riure popular apareix
totalment deformada perquè se li apliquen idees i nocions que li són alienes doncs
pertanyen veritablement al domini de la cultura i l’estètica burgesa contemporànies.
Açò ens permet afirmar, sense exageració, que la profunda originalitat de l’antiga
cultura còmica popular no ens ha estat revelada.

No obstant això, la seua
amplitud i importància eren considerables en la Edat Media i en el Renaixement.
El món infinit de les formes i manifestacions del riure s’oposava a la cultura
oficial, al to seriós, religiós i feudal de l’època. Dintre de la seua diversitat,
aquestes formes i manifestacions -les festes públiques carnavalesques, els ritus
i cultes còmics, els bufons i “babaus”, gegants, nans i monstres, pallassos
de diversos estils i categories, la literatura paròdica, vasta i multiforme,
etc.-, posseeixen una unitat d’estil i constitueixen parts i zones úniques i
indivisibles de la cultura còmica popular, principalment de la cultura
carnavalesca.

Las múltiples
manifestacions d’aquesta cultura poden subdividir-se en tres grans categories:

1) Formes i
rituals de l’espectacle (festejos carnavalescos, obres còmiques
representades en las places públiques, etc.);

2) Obres còmiques
verbals (fins i tot les paròdies) de diversa naturalesa: orals i
escrites, en llatí o en llengua vulgar;

3) Diverses
formes i tipus del vocabulari familiar i groller (insults, juraments,
lemes populars, etc.).

Aquestes tres categories,
que reflecteixen en la seua heterogeneïtat un mateix aspecte còmic del món, estan
estretament interelacionades i es combinen entre sí.

Anem a definir prèviament
cadascuna de les tres formes.

Els festejos del
carnaval, amb tots els actes i ritus còmics que contenen, ocupaven un lloc molt
important en la vida de l’hombre medieval. A més dels carnavals esmentats, que anaven
acompanyats d’actes i processons complicades que omplien les places i els carrers
durant dies sencers, se celebraven també la “festa dels babaus”
(Testa stultorum) i la “festa de l’ase”; existia també un “riure
pasqual” (risus paschalis) molt singular i lliure, consagrat por la
tradició. A més, gairebé totes les festes religioses posseïen un aspecte còmic
popular i públic, consagrat també per la tradició. És el cas, per exemple, de les
“festes del temple”, que eren seguides habitualment per fires i per
un ric seguici d’alegries populars (durant els quals s’exhibien gegants, nans,
monstres, bèsties “sàvies”, etc.). La representació dels misteris esdevenia
en un ambient de carnaval. El mateix ocorria amb les festes agrícoles, com la
verema, que se celebraven tanmateix en les ciutats. El riure acompanyava també
les cerimònies i els ritus civils de la vida quotidiana: així, els bufons i els
“babaus” assistien sempre a les funcions del cerimonial seriós,
parodiant els seus actes (proclamació dels noms dels vencedors dels tornejos,
cerimònies de lliurament del dret de vassallatge, dels nous cavallers armats,
etc.). Cap festa es desenvolupava sense la intervenció dels elements d’una
organització còmica; així, per al desenvolupament d’una festa, l’elecció de
reines i reis de “riure”.

Aquestes formes rituals i
d’espectacle organitzades a la manera còmica i consagrades per la tradició, s’havien
difós en tots els països europeus, però en els països llatins, especialment a
França, destacaven per la seua riquesa i complexitat particulars. En analitzar el
sistema rabelesià d’imatges hi dedicarem un examen més complet i detallat.

Tots aquests ritus i
espectacles organitzats a la manera còmica, presentaven una diferència notable,
una diferència de principi, podríem dir, amb les formes del culte i les cerimònies
oficiales serioses de l’Església o de l’Estat feudal. Oferien una visió del món,
de l’home i de las relacions humanes totalment diferent, deliberadament
no-oficial, exterior a l’Església i a l’Estat; semblaven haver construït, al costat
del món oficial, un segon món i una segona vida a la qual els homes de la Edat
Media pertanyien en una proporció major o menor i en la qual vivien en dates
determinades. Açò creava una espècie de dualitat del món, i creiem que sense prendre
açò en consideració no es podria comprendre ni la consciència cultural de la
Edat Mitjana ni la civilització renaixentista. La ignorància o la subestimació
del riure popular en la Edat Mitjana deforma també el quadro evolutiu històric
de la cultura europea en els segles següents.

La dualitat en la
percepció del món i la vida humana ja existien en l’estadi anterior de la
civilització primitiva. En el folklore dels pobles primitius es troba, paral·lelament
als cultes seriosos (per la seua organització i el seu to) l’existència de cultes
còmics, que convertien a les divinitats en objectes de burla i blasfèmia .

La literatura còmica
medieval es desenvolupà durant tot un mil·lenni i encara més, si considerem que
els seus començaments es remunten a la antiguitat cristiana. Durant aquest llarg
període, aquesta literatura patí canvis molt importants (menys sensibles en la
literatura en llengua llatina). Sorgiren gèneres diversos i variacions
estilístiques. Malgrat totes les diferències d’època i gènere, aquesta
literatura segueix sent -en diversa proporció- l’expressió de la cosmovisió
popular i carnavalesca, i segueix usant en conseqüència la llengua de les seues
formes i símbols.

La literatura llatina
paròdica o semiparòdica està  enormement difosa. Posseïm una quantitat
considerable de manuscrits en els quals la ideologia oficial de l’Església i els
seus ritus són descrits des de el punt de vista còmic.

El riure influí en les més
altes esferes del pensament i el culte religiós.

Una de les obres més
antigues i cèlebres d’aquesta literatura, El sopar de Ciprià (Coena Cypriani),
invertí amb esperit carnavalesc les Sagrades Escriptures (Bíblia i Evangelis). Aquesta
paròdia estava autoritzada per la tradició del riure pasqual (risus paschalis)
lliure; en ella trobem ressons llunyans de les saturnals romanes. Una altra
obra antiga del mateix tipus, Vergilius Maro grammaticus, és un saberut tractat
semiparòdic sobre la gramàtica llatina, com també una paròdia del coneixement escolàstic
y dels mètodes científics de principis de la Edat Mitjana. Aquestes dues obres
inauguren la literatura còmica medieval en llatí i exerceixen una influència
preponderant sobre les seues tradicions i se situen en la confluència de la
Antiguitat i l’Edat Media. La seua popularitat ha persistit quasi fins l’època
del Renaixement. Com a conseqüència, sorgeixen dobles paròdics dels elements
del culte i el dogma religiós. És la denominada paròdia sacra, un dels fenòmens
més originals i menys compresos de la literatura medieval.

Sabem que existeixen nombroses
litúrgies paròdiques (Litúrgia dels bevedores, Litúrgia dels jugadors, etc.),
paròdies de les lectures evangèliques, de les pregàries, fins i tot de les més
sagrades (com el Pare Nostre, l’Ave Maria, etc.), de les lletanies, dels himnes
religiosos, dels psalms, així com imitacions de les sentències evangèliques,
etc. S’escriviren testaments paròdics, resolucions que parodiaven els concilis,
etc. Aquest nou gènere literari gairebé infinit, estava consagrat per la
tradició i tolerat en certa mesura per l’Església. Hi havia una part escrita
que existia sota la protecció del  “riure pasqual” o “riure nadalenc”
i una altra (litúrgies i pregàries paròdiques) que estava en relació directa amb
la “festa dels babaus” i era interpretada en eixa ocasió.

A més, existien altres
varietats de la literatura còmica llatina, com, per exemple, les disputes i diàlegs
paròdics, les cròniques paròdiques, etc. Els seus autors havien de posseir
segurament un cert grau d’instrucció -en alguns casos molt elevat-. Eren els ressons
del riure dels carnavals públics que repercutien en els murs dels monestirs,
universitats i col·legis.

La literatura còmica llatina
de la Edat Media arribà a la seua apoteosi durant el apogeu del Renaixement, amb
l’Elogi de la bogeria d’Erasmus (una
de les creacions més eminents de l’humor carnavalesc en la literatura mundial)
i amb les Cartes d’hombres obscurs
(Epistolae obscurorum virorum).

La literatura còmica en
llengua vulgar era igualment rica i més variada encara. Trobem en aquesta
literatura escrits anàlegs a la paròdia sacra: pregàries paròdiques, homilies (anomenats
sermons alegres en França), cançons de Nadal, llegendes sagrades, etc. No
obstant això, el que predominava eren sobretot les paròdies i imitacions laiques
que escarneixen al règim feudal i la seua epopeia heroica.

És el cas de les
epopeies paròdiques de la Edat Media que posen en escena animals, bufons,
tramposos i babaus; elements de l’epopeia heroica paròdica que apareixen en els
cantators, aparició de dobles còmics
dels herois èpics (Rolando còmic), etc. S’escriuen novel·les de cavalleria paròdiques,
tals como La somera sense brida i Aucassin i Nicolette. Es desenvolupen
diferents gèneres de retòrica còmica, diversos “debats”
carnavalescos, disputes, diàlegs, “elogis” (o “iI·lustracions”),
etc. El riure carnaval replica en las faulas i en les peces líriques composta
per vaguants (escolars rodamóns).

Aquests gèneres i obres
estan relacionats amb el carnaval públic i utilitzen, més àmpliament que els
escrits en llatí, les fórmules i els símbols del carnaval. Però és la
dramatúrgia còmica medieval la que està  més estretament lligada al
carnaval. La primera peça còmica -que conservem- d’Adam de la Halle, El joc
de l’enramada, és una excel·lent mostra de la visió i de la comprensió
de la vida i el món purament carnavalescos; conté en germen nombrosos elements
del futur món rabelesià. Els miracles i moralitats són “carnavalitzats”
en major o menor grau. El riure s’introdueix també en els misteris; les diableries-misteris,
per exemple, posseeixen un caràcter carnavalesc molt marcat. Les “gangarillas”
(companyia antiga de còmics o representants, composada per tres o quatre homes
i un xicon jove que feia de dona – font: RAE) són també un gènere extremadament
“carnavalitzat” de finals de l’Edat Mitjana.

Hem tractat
superficialment en aquestes pàgines algunes de les obres més conegudes de la
literatura còmica, que podem esmentar sense necessitat de recórrer a comentaris
especials. Açò basta  per a plantejar escaridament el problema. Però en allò
successiu, a mesura que analitzem l’obra de Rabelais, ens detindrem amb més
detall en eixos gèneres i obres, i en altres gèneres i obres menys conegudes.

Seguirem ara amb la
tercera forma d’expressió de la cultura còmica popular, és a dir amb certs fenòmens
i gèneres del vocabulari familiar i públic de l’Edat Media i el Renaixement. Ja
diguérem que durant el carnaval en les places públiques, l’abolició provisòria
de les diferències i barreres jeràrquiques entre les persones i l’eliminació de
certes regles i tabús vigents en la vida quotidiana, creaven un tipus especial
de comunicació a la vegada ideal i real entre la gent, impossible d’establir en
la vida ordinària. Era un contacte familiar i sense restriccions.

Com a resultat, la nova
forma de comunicació produí noves formes lingüístiques: gèneres inèdits, canvis
de sentit o eliminació de certes formes desusades, etc. És molt coneguda l’existència
de fenòmens similars en la època actual. Per exemple, quan dues persones creen
vincles d’amistat, la distància que les separa minva (estan en “peu d’igualtat”)
i les formes de comunicació verbal canvien completament: es tutegen, usen
diminutius, fins i tot sobrenoms, usant epítets injuriosos que adquireixen un
sentit afectuós; poden arribar a burlar-se la una de l’altra (si no existiren eixes
relacions amistoses només un tercer podria ser objecte d’aquestes burles), tustar-se
l’esquena i fins i tot en el ventre (gest carnavalesc per excel·lència), no
necessiten polir el llenguatge ni evitar els tabús, per la qual cosa es diuen
paraules i expressions inconvenients, etc.

Però aclarim que aquest
contacte familiar en la vida ordinària moderna està  molt lluny del
contacte lliure i familiar que s’estableix en la plaça pública durant el
carnaval popular. Falta un element essencial: el caràcter universal, el clima
de festa, la idea utòpica, la concepció profunda del món. En general, en atorgar
un contingut quotidià a certes festes del carnaval, encara que mantenint el seu
aspecte exterior, s’arriba en l’actualitat a perdre el seu sentit intern
profund. Recordem de pas que certs elements rituals antics de fraternitat
sobreviurien en el carnaval, adoptant un nou sentit i una forma més profunda.
Certs ritus antics s’incorporaren a la vida pràctica moderna mitjançant el
carnaval, però perderen quasi per complet la significació que tenien en aquest.

El nou tipus de
relacions familiars establertes durant el carnaval es reflecteix en una sèrie
de fenòmens lingüístics. Ens detindrem en alguns.

El llenguatge familiar
de la plaça pública es caracteritza per l‘ús freqüent de grolleries, o siga d’expressions
i paraules injurioses, de vegades molt llargues i complicades. Des del punt de
vista gramatical i semàntic, les grolleries estan normalment aïllades en el
context del llenguatge i considerades com a fórmules fixes del mateix gènere
del proverbi. Per tant, pot afermar-se que les grolleries són una classe verbal
especial del llenguatge familiar. Pel seu origen no són homogènies i compliren
funciones de caràcter especialment màgic i encantatori en la comunicació
primitiva.

El que ens interessa més
especialment són les grolleries blasfematòries adreçades a les divinitats i que
constituïen un element necessari dels cultes còmics més antics. Aquestes blasfèmies
eren ambivalents: degradaven i mortificaven a la vegada que regeneraven i
renovaven. I són precisament aquestes blasfèmies ambivalents les que determinaren
el caràcter verbal típic de les grolleries en la comunicació familiar
carnavalesca. En efecte, durant el carnaval aquestes grolleries canviaven
considerablement de sentit, per a convertir-se en un fi en si mateix i adquirir
així universalitat i profunditat. Gràcies a aquesta metamorfosi, les paraules
contribuïen a la creació d’una atmosfera de llibertat dintre de la vida secundària
carnavalesca.

Des de molts punts de
vista, els juraments són similars a les grolleries. També ells es deuen
considerar como un gènere verbal especial, amb les mateixes bases que les grolleries
(caràcter aïllat, acabat i autosuficient). Si inicialment els juraments no tenien
cap relació amb el riure, en ser eliminats de les esferes del llenguatge
oficial, doncs infringien les seues regles verbals, no els quedà altre recurs
que el d’implantar-se en l’esfera lliure del llenguatge familiar. Submergits en
l’ambient del carnaval, adquiriren un valor còmic i es tronaren  ambivalents.

Els altres fenòmens
verbals, com ara les obscenitats, corregueren una sort similar. El llenguatge
familiar es convertí en certa manera en receptacle on s’acumularen les expressions
verbals prohibides i eliminades de la comunicació oficial. Malgrat la seua
heterogeneïtat originària, aquestes paraules assimilaren la cosmovisió
carnavalesca, modificaren les seues antigues funcions, adquiriren un to còmico
general,i es convertiren, per així dir-ho, en las espurnes de la flama única
del carnaval, cridada a renovar el món.

Ens detindrem quan pertoque
en els altres aspectes originals del llenguatge familiar. Assenyalarem, com a
conclusió, que aquest llenguatge exercí una gran influència en l’estil de
Rabelais.

La llengua, en el divan

Parlar en
valencià
causa estrés

            Els psicòlegs
Ferran Suay i Gemma Sanginés, de la Societat Valenciana de Psicologia, analitzen
en un estudi “l’estrés afegit” que suporten els valencianoparlants en
resistir-se a canviar d’idioma quan interactuen amb parlants de la llengua
dominant, el castellà. En el seu llibre “Sortir de l’armari
lingüístic” proposen consells per a rebaixar aquesta tensió personal i
sentir-se bé en triar la llengua pròpia. 

PACO CERDÀ 
       Tal vegada perquè l’anòmala situació del
valencià desborda els camps de la filologia o la sociolingüística, o perquè la seua
situació és directament de psiquiatra, els psicòlegs Ferran Suay i Gemma
Sanginés han gitat en el divan a la llengua d’Ausiàs March. L’objectiu era
descobrir, des de la psicologia social, les dificultats que pateixen els valencianoparlants
en el seu estat de minorització lingüística, especialment notòria en el País
Valencià i les seues grans urbs. El resultat, publicat en el llibre “Sortir de
l’armari lingüístic” (Angle Editorial), és doble. D’una banda, els autors
revelen un sorprenent diagnòstic: parlar en valencià comporta “un estrés
afegit” en les situacions comunicatives. D’altra banda, l’obra facilita
una guia pràctica de consells per a aprendre a viure en valencià “sense
traumes i amb comoditat”.

         La clau inicial de la qüestió
resideix en el transvestisme lingüístic de tants valencianoparlants. “La
majoria de nosaltres -expliquen els dos psicòlegs- girem al castellà amb  una gran facilitat, sense necessitat de cap
gran força coercitiva que ens obligue”. Uns es passen al castellà en adreçar-se
a qualsevol que no tinga aspecte de parlar en valencià. Altres canvien d’idioma
des que l’interlocutor manifesta no entendre el missatge. Hi ha qui només deixen
la seua llengua habitual quan el proïsme es disculpa per no parlar en valencià.
I pràcticament tothom canvia d’idioma quan l’interlocutor afirma que “no
entiende el valenciano” i demana explícitament que se li parle en castellà. 
        

         No obstant això, encara queda
un reduït grup de resistents que segueixen parlant en valencià malgrat l’estrés
que se’n deriva. Aquest combat quotidià, fruit d’n compromís lingüístic en molts
casos, és una tasca “molt fatigosa” que comporta “un cost
personal bastant elevat”: “els perjudica l’estat d’ànim i els provoca
malestar”. 

“Incerteses” i “amenaça”
         Els autors del llibre expliquen que les
tres característiques comunes a tot allò que provoca estrés (“incertesa,
control relatiu de la situació i amenaça”) s’abaten sobre els valencianoparlants
en qualsevol situació comunicativa. “Aquesta dosi extra d’estrés deriva de
la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció
comunicativa, del fet que la responsabilitat -o el control de la situació- recau
fonamentalment en ells, i de la sensació que -en última instància-, tenim les
de perdre”, precisen.

         Pocs parlants resisteixen la pressió
diària, constant, d’aquestes condicions tan adverses com inconscients. Val desprendre’s
d’aquest estrés suplementari. Per aconseguir-ho (i fins que es complete la
normalització del valencià en la seua pròpia terra), Suay i Sanginés aporten en
el seu llibre una sèrie de consells per a modificar la forma en la qual els
valencianoparlants afronten les interaccions amb els parlants d’una llengua
normalitzada, com és el castellà, amb la fi de sentir-se més còmodes.

         El primer suggeriment és
“mantindre” habitualment el valencià. Al menys, fins que l’interlocutor
afirme explícitament que no ho entén. Que diga que no el parla o no sap parlar-lo,
doncs, no seria suficient. Per acostumar-se a les converses bilingües, recomana
l’assaig, s’h de tindre “paciència”, “no donar justificacions del
teu comportament” i “evitar les discussions en termes ideològics,
històrics o de drets”. 

“Tècniques de defensa”
         Cas de rebre ataques o crítiques, com  “radical” o “maleducat” per
resistir en l’ús de la llengua pròpia, els psicòlegs Suay i Sanginés proposen quatre
“tècniques de defensa”. Una, la del Banc de Boira, consisteix en
respondre “pot ser” o “és possible” per desactivar les
crítiques. Una altra és l’opció del Disc ratllat: “Entenc el teu argument,
però seguiré parlant valencià”. Una tercera, la cansada tècnica de l’Operacionalització,
es basa en que l’interlocutor definisca que entén per “obsessió”,
“radicalisme”, “matraca” o qualsevol quina siga la seua acusació,
fins que es canse. La quarta tècnica proposada, el Reforç de la Crítica,
consisteix simplement en donar la raó sense fer cas. 

         Són estratègies per a
neutralitzar els atacs i contrarestar les desqualificacions. Si no funcionen,
subratllen els autors, sempre es pot recórrer als arguments més sòlids i senzills
: “Parle en valencià perquè m’agrada”, “perquè m’és més
còmode” o, en últim extrem, “perquè vull”. No es tracta, en fi,
de poder parlar valencià en qualsevol context. Sinó de fer-ho sense estrés afegit
ni culpabilitat.

No sé si ho heu notat, però la llengua la tenim una mica rovellada i l’hem de potenciar entre tothom. D’ací un nou enfocament del bloc, perquè tot en aquesta vida evoluciona, i finalment és la situació en la que es troba la nostra llengua, la que ens preocupa i la que fa que invertim més hores en la seua normalització. 

I de les retallades al sistema educatiu en valencià, ni parlem, la xarxa en va plena.  

REPORTATGE

¿Com mor una llengua?

La Xarxa pot ajudar a conscienciar sobre la importància
del multilingüisme, però també és una ferramenta d’uniformització cultural.- Més
de la meitat dels idiomes del món estan en perill d’extinció

JOSÉ LUIS ARANDA – Madrid – 17/06/2010

            Encara
que semble complicat, hi ha un país en el que cantar l’himne és gairebé més
difícil que en l’Estat espanyol. El 14 de juny passat Sud-àfrica inaugurà el
seu Mundial i l’himne nacional sonà per a milions de telespectadors en
tot el món. ¿Quants s’adonaren que les 80.000 persones que abarrotaven l’estadi
Soccer City de Johannesburgo hagueren de canviar fins a cinc vegades de llengua
per a entonar la cançó a l’uníson? ¿Quants sabien que Sud-àfrica té nou llengües
oficials? ¿Sabíeu que entre eixes nou llengües no es troba el korana, que segons
la UNESCO no parlen més de 6 persones i és un ferm candidat a unir-se a la llista
d’idiomes extints? ¿Com sobreviu i com mor una llengua?

            A
començaments d’aquest any, mitjans de tot el món celebraren un
funeral per l’idioma bo quan l’última
parlant d’aquesta tribu de les illes Andamán (Índia) va morir als 85 anys. No
obstant això, la lingüista Colette Grinevald, amb quatre dècades d’experiència
de treball amb llengües indígenes americanes, posa en dubte el concepte d’últim
parlant: “És un mite per a periodistes, mai se sap quina és l’última
persona que parla una llengua perquè els últims parlants s’amaguen en fer
servir una llengua menyspreada”. Grinevald (Argel, 1947) recorda els
primers manifests a favor del plurilingüisme en els 80 i assegura que els
lingüistes arribaren “amb 20 anys de retard respecte als biòlegs” en
la defensa de la diversitat. De tornada a 2010, els programes s’han multiplicat,
però no està clar que l’ajuda siga suficient i els experts estimen que més de
la meitat de les 6.000 llengües que es parlen en el món estan amenaçades.

De Kurdistan a Nicaragua

“El programa Sorosoro s’inicià en
juny de 2008 després de dos anys de reflexió i preparació. La seua finalitat és
contribuir a la salvaguarda de les llengües i les cultures en perill a través
dels mitjans audiovisuals” conta Rozenn Milin, directora d’aquesta
iniciativa de la Fundació Chirac, l’organització creada per l’ex president
francés. Nascuda fa mig segle en la Bretanya francesa, en la llengua de la qual
llançà una televisió bilingüe pionera en França, Milin relata per correu
electrònic que es consciencià definitivament sobre la diversitat cultural en un
viatge al Kurdistan turc a principis dels 80: “Hi havia un poble amb poca
electricitat amb un únic aparell de televisió en la plaça. Tothom mirava el mateix
programa: ¡la sèrie americana Dallas traduïda al turc! Això em
provocà vertigen. Era com una senyal d’alarma”.

            En
eixa mateixa època, els senyals d’alarma del Kurdistan eren ja un crit
desesperat en la selva centroamericana. Grinevald arribà en 1984 a Nicaragua,
on la revolución más linda del mundo creuà el seu destí amb el
del poble rama, una comunitat que no arriba al miler de persones. “Arribaren
plorant al Govern sandinista perquè havien perdut la seua llengua. La menyspreaven
tant que l’havien perdut”, conta telefònicament des de Lió, en la Universitat
de la qual fa classes i dirigeix el laboratori Dinàmica del Llenguatge. Com aquest poble indígena de la costa
atlàntica nicaragüenca no parlava castellà sinó anglés crioll, els sandinistes demanaren
ajuda a Grinevald, aleshores professora en la Universitat d’Oregon (EE UU).

            Un
quart de segle després, la gesta professional de Grinevald continua. El seu menyspreu
cap al class speaker, “el parlant que assumeix un estatus per
ser l’últim”, l’ha portat a despreocupar-se per saber si quan arribà al
territori dels ramas hi havia més o menys de cinc persones capaces de parlar en
eixa llengua de la família chibcha. L’important és que en trobà una: “Els parlants
s’amagaven, però busquí i al final trobí una velleta que la coneixia molt bé i
estava disposada a ensenyar-la”. De les converses amb Miss Nora (morta en
2001) fins a hui, la situació ha canviat molt: “Tothom vol aprendre-la. Volen
parlar pel carrer i que altres els reconeguen com a  ramas. No és per a expressar-se sinó per
identitat, en això hem guanyat la batalla”.

            Els
joves ramas, com els seus pares, no parlen la llengua, però xampurregen algunes
expressions. “Els europeus creuen que rescatar és que torne a parlar-se
com a llengua materna, però hi ha pocs exemples d’això. Els més coneguts són l’hebreu
i l’irlandés. Ambdós són projectes estatals amb una inversió enorme”, diu
Grinevald. Més modest és el projecte Turkulka.net, un diccionari online d’unes
3.500 paraules. “¡Fins els japonesos poden saber que existim!”,
exclamaren els ramas en veure’l per primera vegada.

Divulgació en la Xarxa

            Tot
aquest treball no passà desapercebut per a Sorosoro, que compta amb Grinevald
en el seu consell científic i que també ha trobat en la Xarxa una aliada.
“El que defensem, en el fons, és la idea mateixa de diversitat, que és
necessària per a l’ésser humà”, assenyala Milin. La seua punta de llança és
el portal Sorosoro.org (disponible en castellà) i que incorpora un canal en Youtube per a veure els treball dels seus
equips de camp. Vídeos com els que acompanyen aquest artícle; en els que Jean
Emile y Henriette ens ensenyen a comptar en punu o a dir els dies de la setmana
en mpongwe, una de las més de 40 llengües que conviuen en Gabón i a la que les
previsions més optimistes atribueixen uns 4.000 parlants. Els seus oients
potencials es compten ara, no obstant això, per milions.

            La
idea, com la dels nombrosos recursos online d’altres organitzacions similars,
és convertir al potencial enemic en aliat: la UNESCO ha alertat en diverses ocasions
del perill per a la uniformització cultural que suposa Internet, on el 90% de continguts s’escriuen en només
una dotzena de llengües. I és que la Xarxa reflecteix el que és la Humanitat.
“Jo crec que al voltant d’un 50% de les llengües actuals no arribaran al segle
XXII”, assenyala Carme Junyent des de la Universitat de Barcelona. Aquesta
professora de lingüística és una de les pioneres de l’estudi de llengües amenaçades
en l’Estat espanyol. En 1992, creà juntament amb uns alumnes el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.

Junyent, a qui costa localitzar al telèfon
en el seu despatx, descriu una activitat frenètica que els ha portat a
inventariar unes 300 llengües amb presència en Cataluña, del català fins a cinc
varietats de xinés aportades per la immigració. Un treball desbordant en un
grup de tan sols set persones que nasqué per a promoure l’estudi de llengües oblidades en
la facultat. “Fracassem rotundament en aquest sentit”, reconeix sense
semblar massa nostàlgica, “en canvi hem descobert que en Catalunya es parlen
moltes llengües i es porten a cap iniciatives que les dignifiquen”.

Intrínsecament multilingües

            Les
paraules vergonya i dignitat sonen contínuament
en boca de les persones que saben com moren les llengües. Com el seus parlants
les maten per vergonya a usar-les en públic. Cóm la pressió d’una altra llengua
dominant els fa creure que la seua és menys digna. Sobre aquestes situacions va
rebre una inesperada lliçó Grinevald quan estava casada amb un “americà
monolingüe” i vivia als EE UU. Un dia, el seu fill major s’emprenyà amb
ella en eixir del col·legi per parlar-li en francés davant dels seus companys.
La solució fou ampliar el seu horitzó: “Quan compliren quatre i sis anys m’emportí
els meus fills a França i veieren que allà tothom parlava francés. Veieren que jo
no era una boja, sinó francesa”.

            “Hi
ha una petita fal·làcia: tothom pensa que és millor parlar una llengua per a
comunicar-se, però hi ha casos que contradiuen açò” assenyala Iraide
Ibarretxe, professora de la Universitat de Saragossa, en la qual organitzà aquest
mateix any un Curs de llengües en perill de desaparició i processos de
revitalització. Les contradiccions són fonamentalment dues: la tendència de
les llengües a diversificar-se quan creix la comunitat de parlants -“¡l’esperanto
té varietats!”- i les capacitats cognitives de l’ésser humà, que es
“intrínsecament multilingüe” com ho mostren els habitants de països
com Índia o Papúa-Nova Guinea, on tothom se’n serveix de diverses llengües.

            Ibarretxe,
que es bilingüe en castellà i euskera, conta que el curs partí de la idea d’un
altre professor coordinador, Alberto Hijazo, en entrar en contacte amb les llengües
indígenes de Califòrnia, però el seu contingut s’adaptà a la situació espanyola.
“En Saragossa estava el maremàgnum de la llei autonòmica de llengües, hi havia
molta desinformació i es pensà que podia ser interessant”. L’aragonés, amb
uns 10.000 parlants, és una de les quatre llengües de l’Estat espanyol que
apareixen en el Atlas de la UNESCO de llengües en perill, juntament amb l’asturià, l’aranés i l’euskera.
Tant Junyent como Ibarretxe alerten que aquestes iniciatives emmascaren una
diversitat lingüística major. Per a Grinevald, que es considera “mig
baturra” perquè aprengué castellà en Saragossa i estiueja a Catalunya des de
fa quatre dècades, el problema de la defensa de llengües minoritàries en Europa
va més enllà: “És interessant que no es tradueix en una solidaritat amb les
llengües americanes, és una batalla entre elits europees”.

Els vídeos que es comenten es poden veure en aquest enllaç del reportatge

Hola de nou! Una vegada més els Amics del Corral de Rafel ens ofereixen una Nit de Sant Joan (la segona) molt especial.

Ací teniu l’esdeveniment al Carallibre 

Impasse

Volem dir: punt mort. El dilluns farem dos anys de
bloc i hem arribat a un punt mort del que trigarem a eixir una mica. Demanem
disculpes i esperem poder dedicar-nos-hi aviat una altra vegada.

Hem començat a treballar i no podem acudir a tot,
així que si teniu una mica de paciència ens tornarem a llegir aviat (cap a
finals de juny). Gràcies per tot.