TRADUCCIÓ: “Salinger no deixà d’escriure ni un sol dia de la seua vida” d’Antonio Lafuente
Salinger no deixà
d’escriure
ni un dia de la seua
vida
En les sis noves cartes de l’autor deixa clara
la seua necessitat de soledat per a treballar
ANTONIO LAFUENTE – NOVA YORK –
13/04/2010 23:00
A J. D. Salinger el
que més li agradava era escriure i no els resultats que podés donar el seu treball,
ja els havia aconseguit amb El guardià en el camp de sègol i
no li interessaren en absolut, segons va escriure ell mateix en una ocasió al seu
amic Michael Mitchell, en una de las sis cartes que des d’ahir i fins el 9 de
maig es poden llegir en la sumptuosa Morgan Library de Nova
York.
“En els últims 20 anys
i més (…) he estat explorant coses, mirant coses a través de la meua escriptura
i la meua ficció. Quin serà el resultat no ho sé, no ho puc dir i no estic
segur que siga alguna cosa que tinga a veure amb mi. Solament m’importa el treball.
Vaig tindre resultats abans i no m’interessaren en absolut”, assegurava
Salinger en la missiva, datada el 6 d’abril de 1985 en Cornish, en l’estat de New
Hampshire, on es va recloure bona part de la seua vida després de l’èxit obtingut
amb El guardià en el camp de sègol.
Tal vegada de totes les
cartes en l’exposició aquesta, de tres fulls d’extensió escrites a màquina, siga
la que més claus dona sobre la seua activitat literària i la seua forma de treballar,
a pesar que aleshores portava 20 anys sense publicar: “Comence a
escriure a les sis o les set del matí fins les dotze”, comentava al seu
amic Mitchell, autor de la portada de la primera edició de El Guardià
en el camp de sègol, mentre li feia constar que era conscient que la
dedicació a l’escriptura feia la seua vida diferent: “No sé del cert si el
tipus de vida que porte es pot contar en la forma habitual en què els amics es
conten les coses.”
Salinger creia que la
soledat era sagrada per a l’escriptura, com assenyala en eixa mateixa
carta: “Vella cabra com sóc, encara ocasionalment li propose matrimoni a qualsevol
que passa per davall la meua finestra, però sempre sota els mateixos termes egoistes,
a saber, que no dec deixar el meu escriptori, els meus papers i els meus llibres
a menys que siga absolutament necessari o oportú; i no veig cap o gairebé
ningun motiu que ho siga”.
Una amistat per una signatura
Les sis cartes són
correlatives a las quatre que la Morgan ja tingué exposades i que componen la
correspondència completa que mantingué amb Mitchel durant 40 anys, en el que
Salinger arribà a definir como “una amistat de primera classe”.
Una amistat que es va extingir
després de l’última d’eixes missives, en la qual l’escriptor es negà a signar
un exemplar de la primera edició de El Guardià que li
havia demanat aquell. “Clar que no em molesta signar-te un llibre. Res d’això.
El que passa és que crec que no puc signar un llibre més. No ho he fet durant anys”.
A més, “la major part del que és genuí és millor deixar-ho com està”,
segons va escriure a Mitchell deixant-li clar que hauria de conformar-se amb el
que tenia.
Un altre article que estava esperant a que els que ens dediquem a açò tinguérem temps i ganes de traduir-lo. Ací el teniu. Ja no recordem ni el diari d’on el vam extreure…