ENTREVISTA A JOAN SOLÁ
"L’estat espanyol ha de ser plurilingüe d’una vegada"
Premi d`Honor de les Lletres Catalanes. El catedràtic és un lingüista heterodox, sense pèls en la llengua i crític amb els puristes
A la foto de l’apunt: El catedràtic en la Universitat de Barcelona. - MANU FERNÁNDEZ
DAVID MIRÓ - BARCELONA - 21/06/2009 08:00
El catedràtic Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell, 1940) sempre ha estat un lingüista heterodox, sense pèls en la llengua i crític amb els puristes. Però d’un temps ençà treballa en la nova gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que actualitzarà a la Pompeu Fabra de 1912. No en va és una de les persones que millor coneix la llengua, les seues interioritats, però també els perills que la sotgen. La seua obra ingent li ha valgut la màxima distinció literària d’Òmnium Cultural. Durant l’entrevista, en el seu despatx de la Universitat de Barcelona, no para de rebre felicitacions dels col·legues.
Existeix un perill real de divorci entre el model de llengua que defenen les acadèmies i la que es parla al carrer?
Sí. Eixe perill pot existir. La gent ara també aplica el concepte de llibertat individual a la llengua i et diuen, escolti, jo parlo com vull. Això és evident en el llenguatge dels xats o els SMS, és una invasió de la massa parlant en un terreny que fins fa ben poc era propietat dels acadèmics. I arribarà un dia en que els acadèmics tindran una funció nul·la, o decorativa.
Fins a quin punt està lligada la pervivència d’una llengua a la qualitat dels seus codis normatius?
El futur d’una llengua no depèn dels codis normatius. Sense ells tal vegada no és possible que el tingui, però una bona normativa no garanteix res. El català ha arribat a un punt de coneixement tècnic molt bo. Tenim unes obres lexicogràfiques i gramaticals de primer ordre. Però la gent la utilitzarà o no, a pesar de que el diccionari Fabra sigui molt bo o molt dolent.
La producció de llibres que tracten sobre el català en totes les seues diverses facetes és molt elevada. Els seus articles en “Avui” són molt comentats. ¿Estem obsessionats amb la llengua?
Probablement, però és molt explicable per la situació sociopolítica que vivim des de fa segles i que ens toca patir. Tenim una llengua que socialment no és reconeguda en l’Estat espanyol. Quan surts de Catalunya sempre estàs amb el dubte de si et miraran malament. I després quan parles en català no saps si el que dius és correcte o no, tenim una enorme inseguretat. Som un poble que viu malalt, i d’ací eixa sensació de gran interès per la llengua. Però si vas a Londres o Nova York també veus la quantitat immensa de diccionaris que tenen.
Aquesta inseguretat lingüística que tenim és atribuïble a la interferència del castellà, al fe de tenir dues llengües en permanent contacte?
El català i el castellà són llengües que s’assemblen i que històricament han conviscut molt, i per això s’han anat aproximant, desafortunadament sempre en el mateix sentit, la petita s’assimila a la gran. Això explica el malestar dels catalans amb la llengua. Arriba un moment en que eixa assimilació fa que no tinguis una llengua autònoma, sinó una subllengua, i això té un nom: patois.
Hi ha un perill real de desaparició per la via de l’assimilació?
No és que siga un perill és que és una realitat des de fa segles. El català ha anat adoptant modismes del castellà, i els refranys pràcticament han desaparegut, tots són en castellà. I l’argot també s’ha perdut. A principis del segle XX hi havia argot en Barcelona, però ara no.
Ha resolt el català la tensió entre les seues variants territorials i l’estàndard?
En el diccionari s’ha corregit l’excessiu pes de la variant barcelonina i ara estem en la Gramàtica, en la sintaxi, on sempre s’havia dit que no hi havia grans diferències i això s’ha revelat absolutament fals. Hi ha una quantitat enorme de fets lingüístics amb fortes variacions. Estem modernitzant el codi en eixe punt per a que siga més pancatalà, per a posar en pla d’igualtat fets remarcables siguin de la parla que siguin.
Què opina dels que critiquen el català que parla el president Montilla?
A mi em resulta indiferent que no parli una llengua genuïna. És més important l’exemple que dóna al parlar i defensar la nostra llengua. És absurd pensar que com no pronuncia les s sonores aquestes se van a perdre. No fa cap dany a ningú i els que han parlat malament de Montilla i la seua llengua s’han equivocat. Criticar-lo és de cretins. El senyor Montilla, dintre de l’ambient en el que ha viscut, crec que ho ha fet molt bé. I parla una llengua bastant bona. No podem estar discutint sobre això quan tenim problemes molt més importants.
Vostè culpa els polítics de la situació de la llengua.
La classe política mai s’ha cregut que el català hagi de ser considerat tan important com el castellà, i la situació es degrada cada vegada més. Ens diuen que no es per a tant, que les estadístiques diuen que el català es recupera, que es fan tants cursos per a adults però la percepció del ciutadà no és eixa, s’adona de que tot això és mentida. Però en compte de dir que estem vivint uns anys molt difícils, en un món molt complex, en compte de reconèixer-ho i posar els mitjans per a superar-lo el neguen perquè no es volen enfrontar al Govern central. Només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política, del nivell que siga, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort per a defensar també la teua llengua. No ens enganyen ja amb la propaganda televisiva i les estadístiques. Han de plantar cara. I l’Estat espanyol ha de ser plurilingüe d’una vegada.
S’ha de continuar exigint l’ús del català en el Congrés?
Jo veig aquest problema des d’un punt de vista essencialista, en el sentit de veure les arrels de l’assumpte. Per tant no podem perdre el temps en buscar una medecina per a una fulla quan el que està malalta és l’arrel. És la concepció social de la societat espanyola la que està malalta. No guanyarem massa invertint recursos en cursos d’adults i publicitat. El problema és que en aquest país portem segles rebent el missatge de que l’única llengua de veritat és el castellà, i l’única pàtria de veritat és Espanya. Eixe és el problema. Mentre no siguem capaços de fer retrocedir eixa idea no avançarem, el contrari són apedaçaments. I encara que tu vegis la fulla sana, si l’arrel està podrida, al final la fulla també ho estarà.
Aleshores l’única solució es tenir un Estat propi?
Jo no dic això. Dic que l’única manera de salvar la llengua és tenir una concepció política d’aquest país no subordinada. Com ha de ser? L’ideal evidentment és la independència, però podria haver una fórmula intermèdia tan digna com eixa. Com passa a Suiza, Canadà o Bèlgica per exemple , que són països on la situació lingüística no està tan podrida como aquí.
Les estadístiques a les quals es refereix l'entrevista supossem que es refereixen a l'àmbit de Catalunya. A València, tot i que les darreres estadístiques apunten a un major coneixement escrit, lector i cada vegada més gent l'entén, la nostra llengua perd quan a ús ens referim. Ja siga en el carrer, a les administracions, a les univesitats, cada vegada s'escolta menys.
Quant a allò del català que parla Montilla: ja fa bastant l'home en esforçar-se, i li ho valorem molt positivament. Si allà tinguéssiu els que tenim ací, que defensen "El valenciano, diferente del catalán, y encima en castellano!" Serà això gros?... Doncs així estem...
