Els signes d’interrogació (IV). Estudi de Solà (1976): evolució de Fabra

2.5    ¿Com veia Fabra els signes d’entonació?

2.5.1   La resposta de Fabra (1927) a Ferran Soldevila (partidari de ¿…?)

Des de 1910 fins a 1975, Solà només troba cinc treballs que tracten el tema dels signes d’entonació (p. 93-96). El primer és una Conversa filològica de Fabra, de 1927 (1). L’he transcrita tal com apareix en l’edició original (que no podia conéixer Solà en 1976):

  1. Actuació de Fabra en 1927 (Conv. fil. 811, 1927; [E. B. 45]
    1. «Amb gust interrompem, per un dia, les nostres vacances per contestar a les tres preguntes que ens fa el nostre car amic Ferran Soldevila. Tocant la qüestió de l’emprament del signe d’interrogació al començament d’una proposició interrogativa, estem completament d’acord amb ell:
      1. el fet de no tenir una construcció especial per a les proposicions interrogatives, fa molt convenient l’ús d’un signe que ens adverteixi el moment en què comença la interrogació.
      2. Si, però, la proposició interrogativa és curta, això és innecessari, puix que, en aquest cas, en començar la lectura de la proposició, la vista ja copsa el signe d’interrogació final, i l’inicial esdevé superflu.
    2. »Per això creiem, com Ferran Soldevila, que tot admetent el signe d’interrogació inicial, no ens cal imitar estrictament el castellà, que empra els dos signes inicial i final àdhuc en el cas de reduir-se la interrogació a una sola paraula.
      1. Salvant aquest cas, advoquem per l’adopció del signe d’interrogació inicial, puix que amb ella es facilita enormement la lectura de les proposicions interrogatives.»

El lingüiste lleidatà remarca que l’única excepció que posa Fabra és quan l’oració només té una paraula (1b.i). Però, en la informació que no apareix en l’única edició que Solà podia consultar en 1976 (la de 1954), hi han dos dades pertinents. La primera és qui fa les preguntes a Fabra: és l’historiador Ferran Soldevila, el qual Solà posa un poc més avant (p. 100) com a exemple d’autor que recorre sistemàticament al signe d’interrogació davant de l’oració en dos històries de Catalunya (de 1961 i 1963).

Eixa dada fa preguntar-se si, en 1927, Soldevila ja pensaria així. I Fabra respon a la pregunta que hem fet: diu que està «completament d’acord amb ell» en l’afirmació que les oracions interrogatives només varien de les enunciatives en l’entonació i, per tant,  és «molt convenient l’ús d’un signe que ens adverteixi el moment en què comença la interrogació» (1a.i). Podem suposar que, enfront dels qui apel·larien a un «castellanisme» en el fet de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració, Soldevila buscaria la confirmació de Fabra a la seua convicció. I Fabra el devia respectar en 1927, ja que interromp les vacacions per a contestar-li (1a). Cal dir que Soldevila va fer el doctorat en història en 1922, i entre 1924 i 1928 era un col·laborador assidu de la Revista de Catalunya (informació de Viquipèdia, 21-05-2019).

Ara: la qüestió que ens interessa més és com veia Fabra el nostre tema. La segona informació que no apareixia en la versió de 1954 il·lustra sobre la perspectiva que busquem: «tot admetent el signe d’interrogació inicial, no ens cal imitar estrictament el castellà» (1b). Tenim, per tant, que no podem excloure el signe interrogatiu al principi de l’oració; però no hauríem d’actuar com el castellà; i, davant d’una persona favorable al signe inicial (¿…?), li fa una objecció que pareix irrefutable: quan només hi ha una paraula, el fet de posar un signe només (al final, …?) no pot crear confusió.

Això és veritat. Però també és certa l’observació de Solà: quan llevem la generalitat (o sempre o mai), entrem en una «casuística» que porta a «l’anarquia» (§2.2, 5b). En efecte, quan hi han dos paraules també percebem el final; i sovint amb tres; etc., etc. A més, el mateix escrit de Fabra que comentem inclou eixe camí: «Si la proposició interrogativa és curta», no cal posar el símbol al principi, «puix que en començar la lectura de la proposició, la vista ja copsa el signe d’interrogació final, i l’inicial esdevé superflu» (1a.ii). «Proposició curta»: una paraula, dos, tres…

 

2.5.2   El Fabra moderniste (1905) i el Fabra noucentiste (1925)

Convindria fer un treball sobre com va vore Fabra el tema dels signes d’interrogació i d’exclamació al llarg de la seua vida. Abans del Noucentisme, ¿com actuava? La majoria de les Converses filològiques foren escrites entre 1920 i 1925. Però les que en l’edició de l’obra completa de Fabra van de la 841 a la 868 corresponen al període 1905-1908, de manera que són aptes per a deduir quins principis seguia el nostre autor abans del Noucentisme.

He triat les dos primeres (841 i 842), que formen el treball «Les tres preteses lleis d’escursament, de distinció y d’eufonia». En la 841, apareix el signe d’interrogació al principi tres voltes, i dos no. Quan hi han paraules interrogatives, pot aparéixer el signe (les dos preguntes de 2a.i) i pot no aparéixer (2a.ii i 2a.iv). Per una altra banda, en (2a.iii) està el signe al principi a pesar que els lectors saben que vindrà una pregunta («Però –preguntem ara nosaltres– ¿y si…»). He mirat per damunt damunt altres escrits d’aquella època (1905-1908) i he tingut la impressió que tenen la mateixa actuació que acabem de descriure: vacil·lant, no sistemàtica.

En canvi, la segona part del treball usa quasi sistemàticament el signe d’interrogació al principi, encara que només siga una paraula (2b.v: ¿Quina?), o dos (2b.i, 2b.vi, 2b.vii: dos casos seguits).

Només hi ha una excepció. El fragment de (2b.iv) conté dos preguntes seguides, i en la segona no apareix el signe interrogatiu al principi. Encara que l’adjectiu interrogatiu quin apareix dos voltes sense accent (2b.iv, 2b.v) i una amb accent (2b.vii), no és fàcil que siga un error del copiste l’absència del signe interrogatiu al principi de la segona pregunta de (2b.iv), ja que en la primera part del treball hi han dos preguntes sense el signe al principi (2a.ii i 2a.iv).

En les oracions exclamatives, només n’hi ha un exemple en la 841, sense el signe exclamatiu al principi (2c.i). En canvi, la segona part del treball conté cinc oracions exclamatives, quatre amb el signe al principi i al final. A més, u dels quatre exemple és una exclamació ben curta, i comença per una interjecció (2d.ii: ¡oh, desgracia!). El mateix fragment que conté eixa exclamació (2d.ii) és a on apareix l’exemple sense el signe al principi («y pren… precisament una e!»).

Les dades que hem trobat apunten a dos característiques: oscil·lació entre una actuació poc coherent (2a) i  tendir a usar sistemàticament els signes d’entonació al principi i al final (2b, 2d):

  1. Ús dels signes d’entonació en un escrit de Fabra de 1905 («Les tres preteses lleis d’escursament, de distinció y d’eufonia», publicat com a Fil. 841 i 842)
    1. Primera part del treball (841)
      1. ¿Què es, doncs, lo que desapareix? ¿Què es lo que subsisteix?
      2. Aquesta forma única, de quina llatina prové?
      3. Però –preguntèm ara nosaltres– ¿y si ni axò tant sols fos veritat?
      4. Perque, què volen dir ab axò d’una combinació impronunciable o dificil de pronunciar?
    2. Segona part del treball (842)
      1. ¿Per què?
      2. ¿Es que el català –se pregunta un– es una invenció dels seus antics escriptors?
      3. Les seves formes, que un creu filles de transformacions fonètiques graduals y inconscients o degudes a l’analogía, ¿es que han estat establertes per mitja dotzena de lletrats?
      4. Però, adhuc admetent axò, ¿còm s’explica que’ls nostres antics escriptors no estiguessin contents ab la distinció que establia la s? O, pera expressarnos com el Sr. Nonell, quina fou la raó filosòfica de l’intercalació de la e?
      5. ¿Quina?
      6. ¿Per què?
      7. ¿Quína pren? ¿Una e?
    3. Oracions exclamatives en 841
      1. L’autor ens parla certament d’una llei de distinció… pero s’oblida de donarnosla!
    4. Oracions exclamatives en 842
      1. ¡Axí deu haver estat, puix que an ells devèm la e de ames!
      2. Però –¡oh, desgracia!– aquest ams de subjuntiu –no sabriem pas dir per quina raó filosòfica– s’allarga, també, y pren… precisament una e!
      3. ¡Doncs no, per centèssima volta!
      4. ¡Y, cosa remarcable, aquesta persona pera la qual ha calgut fer aplicació de totes tres lleis, sense exceptuar la de distinció, ens resulta idèntica a la corresponent del present del subjuntiu!

Passem ara al període del Noucentisme. ¿Com usava Fabra els signes d’entonació cap a 1927 (any de la resposta a Soldevila, §2.5.1, 1)? Del període compacte de les Converses filològiques (de 1920 a 1925), he seleccionat les vint darreres de 1925, i el resultat està en 3. Apareixen set exemples sense la interrogació inicial, totes de quatre paraules (3a.i) en avant. La de (3a.ii) ocupa més de quatre línies, i les de (3a.iv-vii) són més aïna llargues.

El signe inicial apareix dos voltes, en una interrogació parcial (amb qui, 3b.i) i en una interrogació total (3b.ii). Si ara contrastem eixes dos oracions amb les de (3a.ii) i (3a.iv-vii), haurem de pensar en la variació o «anarquia» (§2.2, 5b).

Quant a les exclamacions, els tres exemples que apareixen no contenen el signe al principi de l’exclamació, siga com siga de llarga (3c):

  1. Ús dels signes d’entonació en les 20 Converses filològiques darreres de 1925 (de la 698 a la 717)
    1. Sense el signe d’interrogació inicial: set exemples.
      1. Què és el gerundi? (698)
      2. Bé, i què hi fa que, darrera l’enunciació d’un fet, allò que és simplement una conseqüència d’aquest i que ordinàriament és expressat mitjançant una proposició independent, ho expressem ara, valent-nos del gerundi espanyol, mitjançant una frase de gerundi, que ens estalvia de «tallar el període i obrir-ne un de nou»? (699)
      3. Cancerós és bo: és un derivat de càncer. Però, diuen alguns, és que càncer és català? (702)
      4. Però qui ens fa usar un mot si no sabem en bé el que significa? (713)
      5. Ara bé, a aquells catalans que conserven el raure i diuen frases com raure el pèl, raure un camp, raure una mesura curulla, no ha de repugnar-los l’admissió del rau novell? (715)
      6. I l’admissió i generalització d’aquest rau, no constituiria un obstacle a l’adopció de raure en la seva accepció primitiva, si mai aquest raure es volia reintroduir en la llengua literària? (15)
      7. Com, tractant-se d’un verb ben català i viu, baldament que poc estès, un poeta ha de renunciar a aquestes rimes? (717)
    2. Amb el signe d’interrogació inicial: dos exemples.
      1. D’aquesta traducció ¿qui entendria, sense l’original espanyol al davant, allò de «el qual no l’impideix ultra de reclamar 500 dòlars»? (701)
      2. ¿No veuen els que impugnen cancerós perquè el substantiu corresponent fóra cranc, que la llengua abunda en casos anàlegs? (702)
    3. Signe d’exclamació: mai al principi.
      1. El traductor creu que per a evitar lo basta mudar tot lo en el, així com per evitar ademés, mudar tot además en ultra, llavors lo cual resulta traduït per el qual, i además, adverbi, per un mot que és exclusivament una preposició! (701)
      2. on encara –ai las!– aquest gerundi no ha pogut, es veu, ésser bandejat del tot (704)
      3. Avui se’ns queixa un lector de La Publicitat de l’ús que àdhuc algun bon escriptor fa del mot fretura significant desig; ahir era un altre que ens denunciava un captenir-se significant amoïnar-se! (713)

 

1.1.3   Fabra: les paraules de 1927 i els fets de 1940

Les dades que hem obtingut sobre com actuava Fabra en 1925 (3) podem contrastar-les amb la proposta que fa en 1927 a Soldevila. A un autor que devia ser un ferm partidari de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració (§2.5.1, 1a i 1a.i), li proposa que no hauríem d’usar el signe quan la interrogació només afecta una paraula (§2.5.1, 1b.i). Però, en les dades que hem obtingut de 1925, no hem trobat que era fora la pràctica de Fabra (§2.5.2, 3).

Tot seguit (4), descriuré l’actuació del nostre autor en la seua darrera gramàtica (redactada en 1940), i constatarem que és semblant a la de 1925. Això aconsella tindre en compte si l’objectiu de Fabra en l’escrit de 1927 (§2.5.1, 1) seria deduir un sistema general, que caldria que tots seguiren; o si la seua finalitat seria fer dubtar a Soldevila de la seua convicció, ja que la proposta que li fa no l’hem trobada en els escrits de 1925 (§2.5.2, 3), ni la trobarem en la gramàtica redactada en 1940 (4), que actua com en els escrits de 1925.

Un estudi detallat dels escrits del gramàtic de Barcelona podria mirar si la pràctica de 1925 (§2.5.2, 3) és la que tindria durant el període del Noucentisme, fins a la seua mort (4). Mirem com tracta els signes d’entonació en la seua darrera gramàtica, publicada en 1956. En el títol del punt, he posat l’any de la redacció (1940) perquè interessa tindre en compte la diferència cronològica real amb la resposta a Soldevila (1927), que és de 13 anys (entre 1927 i 1956, n’hi han 29, i Fabra ja no vivia).

El nostre autor no analitza els signes d’interrogació en l’ortografia, sinó en el lloc adequat: en la sintaxi (després d’estudiar les «proposicions subordinades i coordinades» i les «proposicions relatives»). Ací ho tenim:

  1. Proposta de Fabra (1956: §111): «Proposicions interrogatives»
    1. «Les proposicions amb què es fa una pregunta són proferides amb una entonació especial, la qual es marca en l’escriptura posant a l’acabament de la proposició el signe (?).*
      1. [el símbol * remet a una nota a peu de pàgina] «La pràctica de marcar a la castellana l’entonació interrogativa, amb els dos signes (¿) i (?), aquest posat al darrera i aquell al davant de la frase interrogativa (Ex.: ¿Ha vingut a veure’l? ¿Plou?) és sols aconsellable quan aquesta és tan llarga que es corre el perill que el lector, no copsant amb la mirada el signe (?), comenci, en absència del signe (¿), a llegir-la com si fos una frase expositiva, ço és, no donant-li la deguda entonació. Però, fora d’aquest cas, és millor d’escriure (com fan ja molts) Ha vingut a veure’l? Plou? (Cp. Quin home! millor que ¡Quin home!).
    2. »Molts cops una proposició interrogativa revesteix exactament la mateixa forma que una proposició expositiva, i és la sola entonació amb qué és pronunciada que li dóna el sentit interrogatiu : Ha vingut a veure’l és una proposició expositiva; Ha vingut a veure’l? és una proposició interrogativa.
    3. »Sovint la proposició interrogativa comença amb un dels mots (dits interrogatius) qui, què, quin, on, quan, com, quant, que poden, naturalment, anar precedits d’una preposició. Ex.: Qui ha vingut? —En Joan. Amb qui anaven? —Amb en Joan. De qui parlàveu? —D’en Joan. Què vols? —El martell. Per què plora? —Per la mort del seu germà. Quin dia tornareu? —Dilluns. On són ara? —Al cinema. D’on vénen? —Del teatre. Quan arribaran? —Demà. Com se diu? —Pere. Quants dies hi estaran? —Vint o trenta dies.»

Del tractament de Fabra, Solà (1976: 94-95) es limita a la nota en peu de pàgina (4a.i); i, més que estudiar-la, la valora negativament en relació a les gramàtiques de Sanchis Guarner, Badia i Moll (que estudia abans que la proposta de Fabra): «les últimes paraules de Fabra no són tampoc més definitives» (que les propostes de Sanchis Guarner, Badia i Moll, que comentarem en §2.6). Mirem d’analitzar el tractament de Fabra (4).

La concepció de la seua darrera gramàtica té dos coincidències amb la resposta a Soldevila (§2.5.1, 1). Com en 1927, el nostre autor constata que les oracions enunciatives i les interrogatives són sovint idèntiques, excepte en l’entonació (4b, i §2.5.1, 1ai). Eixa coincidència no implicaria posar el signe d’interrogació al principi de l’oració. També com en 1927, recórrer als dos signes (¿…?) seria «marcar a la castellana» (4a.i; en 1927, «no ens cal imitar estrictament el castellà», §2.5.1, 1b).

Però, contràriament a 1927, no propugna usar els dos signes com a regla general, i limitar-se a un signe quan la pregunta consta d’una paraula (Vindràs?, §2.5.1, 1b.i). En 1940, el criteri seria usar els dos signes quan l’oració és «tan llarga que es corre el perill» d’interpretar-la malament (4a.i). Per tant, seguim trobant que la limitació a una paraula no apareix en el nostre autor: ni en 1925, ni en 1905 ni en 1940.

Si ens centrem en la proposta de 1940, trobarem dos limitacions. La primera és que Fabra no descriu què és una oració llarga i què és curta. A més, no posa cap exemple d’oració que seria llarga (4a.i). Només sabem que, per a ell, «Ha vingut a veure’l?» seria curta, ja que no li posa signe al principi.

Quant a les exclamacions, no les tracta. I, sobre eixa absència, insinua que només caldria recórrer a un signe (al final de 4a.i, trobem: «Cp. Quin home! millor que ¡Quin home!»).

  1. Anàlisi de la proposta de Fabra (1956; elaborada en 1940)
    1. 1940 i 1927 (resposta a Soldevila): dos coincidències.
      1. Constata que l’enunciació i l’interrogació són sovint idèntiques, excepte en l’entonació (4b, i §2.5.1, 1ai).
      2. Recórrer als dos signes (¿…?) seria «marcar a la castellana» (4a.i; §2.5.1, 1b).
    2. Divergència amb 1927:
      1. 1927: dos signes sempre, excepte que siga una paraula (Vindràs?, §2.5.1, 1b.i).
      2. 1940: dos signes quan l’oració és «tan llarga que es corre el perill» d’interpretar-la malament (4a.i).
    3. Limitacions de la proposta de 1940:
      1. Cap descripció d’oració llarga i cap exemple
      2. Única informació: «Ha vingut a veure’l?» seria curta.
    4. Exclamacions: sense tractar-les, «millor» un signe (4a.i).

L’actuació que acabem de descriure és prou diferent de la que tenia aquell autor que, en 1906, incorporava propostes gràfiques del castellà quan eren beneficioses per a la seua llengua («la supressió d’aquells simbols [ph, th] es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia», §2.2, 6).

Acabarem l’estudi de Fabra observant que hi ha un altre comportament que no fa pensar tant en una actuació positiva (què convé a l’idioma), com en un camí negatiu (apartar-se del castellà, sense mirar si la separació fa bé o fa mal a la llengua). Està en l’accent diacrític de les paraules interrogatives.

Si anem al Fabra del Modernisme, trobarem que podia accentuar-les (com mostra un exemple que hem vist més amunt, reproduït en 6a). Igual actuaven autors de la Renaixença (6a.i). En canvi, el Fabra del Noucentisme no les accentua (excepte què). Naturalment, tothom pot canviar d’opinió. Però, en la ciència, convé aportar la causa del canvi (i, en el cas concret de les paraules interrogatives, explicar el motiu de mantindre l’accent diacrític en què).

  1. Accentuació de les paraules interrogatives
    1. El Fabra moderniste podia accentuar-les («¿còm s’explica que’ls nostres antics escriptors no estiguessin contents ab la distinció que establia la s?», §2.5.2, 2b.iv).
      1. Autors de la Renaixença: igual (Bofarull 1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).
    2. El Fabra noucentiste: no les accentua (excepte què). Dos limitacions:
      1. No explicar la causa del canvi (ni el motiu de mantindre l’accent diacrític en què).

Més amunt (en 4c), tenim el tractament de les paraules interrogatives en la darrera gramàtica, i trobem la mateixa actuació en un escrit de 1927 dedicat justament a l’accent diacrític de les paraules interrogatives:

  1. 1923: tractament de Fabra de l’accent diacrític en les paraules interrogatives ( Fil. 455, 1923 [E. B. 37])
    1. «És sabut que l’espanyol accentua gràficament els mots quien, cual, como, donde, etcètera, quan són usats com a mots interrogatius. Ex.: Hazlo como te digo, però ¿Cómo está el enfermo? La casa donde nació, però ¿Dónde estamos?
      1. »Els tipògrafs catalans, que coneixen perfectament aquesta regla ortogràfica, han tingut sempre una tendència a aplicar-la al català.
      2. »Un cop vàrem constatar amb estupefacció que, en les proves compaginades d’una obra d’un membre de l’Institut, qui, com, on, etc., interrogatius, es trobaven sistemàticament reemplaçats per quí, còm, ón, etcètera; el corrector de la impremta havent segurament cregut que era per un oblit, que calia esmenar, que les oficines de l’Institut havien deixat d’accentuar els dits mots interrogatius.
    2. »Amb la difusió del Diccionari Ortogràfic, on, no cal dir-ho, aquests mots interrogatius figuren sense accent, ens crèiem que els nostres tipògrafs ja havien renunciat definitivament a aplicar al català aquella regla espanyola. Però l’altre dia encara trobàvem en una revista, en general correctament ortografiada, quina accentuat gràficament (quína).»

En l’escrit anterior, hi han tres absències. La primera és no explicar quines raons farien inútil l’accent diacrític en català. La segona absència és no observar que Fabra havia accentuat paraules interrogatives (6a) que en 1923 no accentuava (7a.ii). Eixa segona absència permet no explicar el factor crucial: la causa de la variació (per que passa de còm a com). La tercera absència de l’escrit de 1923 és no diu que hi ha una paraula interrogativa que Fabra sí que accentuava (què). Eixa tercera absència impedix fer una operació necessària: explicar per què hauríem d’accentuar què, però no les altres paraules interrogatives.

  1. Tres absències en l’escrit sobre les paraules interrogatives
    1. No explicar quines raons farien inútil l’accent diacrític en català.
    2. No observar que n’havia accentuat (6a)
      1. Efecte: no explicar la causa de la variació (per que passa de còm a com, 7a.ii).
    3. No dir que una paraula interrogativa porta accent (què).
      1. Efecte: no explicar què diferencia què de les altres paraules interrogatives.

Si mirem la llengua, trobarem que, de la mateixa manera que la paraula interrogativa què i el que enunciatiu poden aparéixer en construccions semblants (9a-b), igual passa en el cas del com interrogatiu i el com comparatiu (9c-d). El segon que de (9b.i) va entre parèntesis perquè és opcional (per bé que la llengua viva el diu regularment):

  1. Les paraules interrogatives què i com contrasten amb el que enunciatiu (a-b) i el com comparatiu (c-d) en oracions semblants
    1. Ús enunciatiu: Sabia que havia caigut.
      1. Ús interrogatiu: Sabia què havia caigut.
    2. Ús enunciatiu: He vist que bé ho has fet tu, no ell.
      1. Ús exclamatiu: He vist que bé (que) ho has fet.
    3. Ús comparatiu: Ella pregunta com ho fa el teu germà = de la mateixa manera que ho fa el teu germà.
      1. Ús interrogatiu: Ella pregunta com ho fa el teu germà = de quina manera ho fa el teu germà.
    4. Ús comparatiu: Com has dit tu, eixirem demà.
      1. Ús exclamatiu: Com m’agradava de menut vore eixir el sol.

De l’escrit de Fabra de 1923 (7), ens queda per analitzar un factor: com tracta els tipògrafs. El nostre autor no els presenta d’una manera positiva: sabrien «perfectament» que el castellà les accentua (7a.i); i «tendirien a aplicar-ho al català» perquè no seguirien el Diccionari Ortogràfic, a pesar d’haver-lo difós (7b). En definitiva, costa no pensar en unes persones poc patriòtiques perquè supeditarien la seua llengua al castellà (i també poc faeneres, ja que no haurien assimilat la norma del Diccionari Ortogràfic).

En canvi, els tipògrafs devien actuar com actuaven per les mateixes raons que els autors renaixentistes, els modernistes i el mateix Fabra anterior al Noucentisme: perquè pensarien que les dos llengües actuarien actuen globalment de la mateixa manera en l’ús de les paraules interrogatives i, en conseqüència, l’accent diacrític de les paraules interrogatives també seria útil en la seua llengua.

Notem que, quan fem propostes normatives que es fonamenten en les estructures de la llengua, això mateix potencia la identificació dels parlants i l’assimilació de la norma. Per contra, si les prospotes entrebanquen el funcionament de la llengua (ara, la lectura) no serà difícil que els parlants actuen vulnerant la norma.

  1. Presentació dels tipògrafs en 7 (a) i deducció sobre la normativa (b)
    1. Supeditarien la seua llengua al castellà (7b), de manera que serien poc patriòtics (i potser poc faeners: no haurien assimilat la norma del Diccionari Ortogràfic).
      1. Devien actuar com els autors precedents (Fabra inclòs): pensant que l’accent de les paraules interrogatives també és útil en la seua llengua.
    2. Una deducció sobre la normativa:
      1. Les normes fonamentades en la llengua potencien la identificació dels parlants i l’assimilació de la norma.
      2. Si entrebanquen el funcionament de la llengua (com ara la lectura), faciliten la vulneració.

 

1.1.4   Conclusions sobre Fabra i els signes d’entonació

Els gramàtics del castellà (llengua que té molta més producció escrita que el valencià-català entre 1700 i 1850), constaten en 1754 que el sistema llatí d’interrogació no és vàlid per a la seua llengua. Però el pes del passat els porta a vacil·lar durant segle i mig (§2.3, 1). En 1800, formulen el criteri de la llargària de l’oració; en 1857, miren si la pregunta no s’acaba en la mateixa línia. Al cap de dècades, havien comprovat que eixos criteris tenien tres efectes negatius: fer dubtar regularment a qui escriu; redactar amb moltes variacions; i fer que els lectors malinterpreten oracions.

Davant d’això, al principi del segle xx es consolida l’ús regular del signe interrogatiu al començament de les oracions. Amb una miqueta més de visió, haurien suprimit el signe d’interrogació del final de l’oració, ja que no fa cap funció comunicativa (l’entonació interrogativa pot no començar al principi de l’oració; en canvi, sempre acaba al final: En aquell moment, ¿quanta gent hi havia?). Actuant d’eixa manera, haurien arribat al mateix sistema que tenia el llatí clàssic: indicar quan comença l’entonació interrogativa (el llatí, amb enim; ara, amb ¿).

Com que nosaltres tenim el mateix sistema que el castellà (les oracions enunciatives i les interrogatives varien fonamentalment en l’entonació), la seua proposta s’escampa entre nosaltres. De fet, hem trobat gramàtics catalans que arriben a la generalització prou abans que el castellà (§2.3, 2b).

La informació en què es basa este article fa pensar que arriba una època en què el sentiment de diferenciar-se del castellà es sobreposa a la raó. No cal dir que eixa voluntat és del tot llegítima allà a on les dos llengües són diferents (i potser quan dos opcions són indistintes). En canvi, no hauríem de caure en l’error de voler diferenciar-nos del castellà fent-nos mal a nosaltres mateixos. El Fabra moderniste evitava eixa actitud en la representació de les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.2, 6; §2.5.2, 2b i 2d). En canvi, al final prevaldria el sentiment sobre la raó: l’objectiu seria diferenciar-nos del castellà, encara que no li férem bé a la llengua (§2.5.1, 1; §2.5.2, 3; §2.5.3, 4-6 i 7-10).

El resultat és que Fabra, apartant-se del castellà, reproduïx una proposta que els gramàtics d’eixa llengua havien fet en 1800 (posar el signe al principi de l’oracio en les llargues, §2.3, 1b). Per tant, en compte d’aprendre dels errors dels altres els hauríem reproduït. He parlat en plural perquè la informació de Solà (1976) comporta que també hem practicat el segon error del castellà del segle xix (no posar el signe interrogatiu al principi de l’oració si s’acabava en la mateixa línia). Les conseqüències finals de fugir del castellà sense mirar els interessos interns de la llengua són dubtar quan escrivim, incórrer en variacions en la llengua escrita, i produir errors en els lectors.

Si a això unim que la majoria de gramàtiques del segle xx no tracten l’ús dels signes d’entonació (§2.4, 5), convindrem que els factors favorables a convertir el tema en un dogma eren potents: en català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració.

  1. Signes d’interrogació: del camí del castellà (a-b) al camí de Fabra (d-f)
    1. Gramàtics del castellà: constaten en 1754 que el sistema llatí no és vàlid per a la seua llengua (§2.3, 1).
      1. 150 anys de vacil·lacions.
      2. 1800: si l’oració és curta, només un signe, al final.
      3. 1857: si la pregunta s’acaba en la mateixa línia, un signe.
    2. Al cap de dècades, serien conscients de tres efectes negatius:
      1. Fer dubtar regularment a qui escriu; radactar amb moltes variacions; i fer que els lectors malinterpreten oracions.
      2. Cap a 1900, ús sistemàtic al començament de les oracions.
    3. Entre 1800 i 1910, expansió pel valencià-català del signe interrogatiu al principi de l’oració perquè el sistema és igual que el del castellà.
      1. Hi han gramàtics catalans que arriben a la generalització abans que el castellà (§2.3, 2b).
    4. Segona dècada del segle xx: el sentiment de diferenciar-se del castellà es sobreposaria a la raó.
      1. A evitar: diferenciar-nos del castellà fent-nos mal a nosaltres mateixos.
      2. El Fabra moderniste ho esquivava (§2.2, 6; §2.5.2, 2b i 2d), contràriament al posterior (§2.5.1, 1; §2.5.2, 3; §2.5.3, 4-6 i 7-10).
    5. Resultat: fugint del castellà, seguim el seu camí.
      1. Fabra reproduïx el primer error del castellà (11a.ii).
    6. Això més el fet que la majoria de gramàtiques del segle xx no tracten la interrogació (§2.4, 5), possibilitava la formació d’un dogma.
      1. En català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Signes d'interrogació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*