6 Un marc atractiu per a les paraules compostes: Fabra (1956)

Fins ara, hem parlat per ací i per allà de Pompeu Fabra. I, ara, li dedicarem tot l’article. Fabra és com molts altres lingüistes: un autor que ha fet aportacions i que incorregué en errors. Els únics que no fallen són els qui no diuen res. Les aportacions les hem de conservar; i els errors els hauríem d’evitar. Eixe camí tan simple facilita la construcció de bones civilitzacions: conéixer els predecessors, conservar les actuacions bones, i fugir de les roïns.

Ja en vida, una part dels escriptors noucentistes tendiren a mitificar a Fabra, i això fa que de tant en tant apareguen qualificacions poc mesurades, hiperbòliques (i sense aportar proves que demostren la qualificació). Els moviments socials que busquen la recuperació d’un poble que viu mig marginat en la seua pròpia societat, tenen el perill de mitificar i mitificar per a impulsar a adherir-se a la personalitat pròpia. Sens dubte, tindre mites és positiu. Però hem de procurar aportar fonaments objectius per a cada mite. Els mites que tenen els peus de fang a la llarga cauen i ens fan mal: desil·lusió, decepció.

En la grafia de les paraules compostes, el nostre autor actuà amb un grapat de característiques positives, com espere que demostrarà la primera part de l’article (§6.1). També hi han limitacions (§6.2). No cal dir que el factor decisiu és el constructiu: les aportacions (§6.3).

 

6.1    Set aportacions a la derivació i la composició

Els tres articles anteriors (§3-§5) han descrit les propietats fonamentals de les paraules derivades i de les compostes, i les raons que fonamenten les grafies diferents assaonar i asimetria. Una part d’eixa informació apareix en la darrera gramàtica de Fabra (publicada al cap de quinze anys d’haver-la escrita, en 1956). No he partit directament del nostre autor per dos raons: en primer lloc, perquè una part de la concepció només apareix implícitament; en segon lloc (i sobretot), la teoria global és poc ferma, com comprovarem en la segona part de l’article (§6.2). Això no obstant, descriuré set aportacions de Fabra.

El gramàtic de Barcelona va fer una divisió clara de la formació de paraules: derivació (només hi ha una paraula) i composició (més d’una, Fabra 1956: §152). En canvi, uns altres autors compliquen negativament eixe panorama. La formació de paraules tindria «habilitació, derivació, derivació impròpia, composició i parasíntesi» (Badia 1962). Com que la gramàtica de Fabra no deu haver influït en els manuals escolars, seguixen proposant als alumnes conceptes que presenten fets simples d’una manera complicada (embrutar no seria un verb derivat de l’adjectiu brut, sinó una «parasíntesi» de la derivació i de la composició perquè tindria alhora prefixació i sufixació, Badia 1962: §359):

  1. Primera aportació
    1. Divisió clara de la formació de paraules: derivació (una paraula) i composició (més d’una).
    2. Badia (1962): «habilitació, derivació, derivació impròpia, composició i parasíntesi».
      1. La «parasíntesi» (els verbs derivats, embrutar) seguix circulant pels llibres escolars.

La segona aportació de Fabra és buscar la grafia de les paraules compostes amb regles generals. Quan són construccions sintàctiques regulars («regles sintàctiques ordinàries» en la citació), separem els components:

  1. Segona aportació: separació quan són una construcció regular
    1. «Els composts nats d’un conjunt de mots format segon<s> les regles sintàctiques ordinàries s’escriuen en general sense que cap senyal extern indiqui que el conjunt, sintetitzat, és esdevingut un mot compost;
      1. així, argent viu, blat de moro, conjunts sintetitzats, s’escriuen com els conjunts no sintetitzats argent fos, blat de Romania.» (Fabra 1956: §162)

La tercera aportació és indicar que l’aglutinació gràfica va unida a la irregularitat, en la qual Fabra no considera la sintaxi, només la morfologia:

  1. Tercera aportació: aglutinació si hi ha una irregularitat morfològica
    1. «S’escriuen com si fossin mots simples, ço és, amb llurs components soldats l’un amb l’altre […] els composts en els quals, essent llur primer element constitutiu un nom o un adjectiu, aquest conserva en llur plural la seva forma del singular (Ex.: aiguardent, aiguardents; […] agredolç, pl. agredolços) i els composts com vaivé, que, en llur plural, fan vaivens, com si llur darrer component (ve) fos un nom (Cp. bé, pl. béns).» (Fabra 1956: §161)

La quarta aportació és enfocar l’ús del guionet d’una manera racional i sistemàtica. Com que hi han dos possibilitats gràfiques en la composició (separació / aglutinació, ull de poll / aiguamoll), el guionet tindrà dos funcions: aglutinar en casos en què caldria separar (exemples de Fabra: cap-gros, pit-negre, 4a), i separar quan caldria aglutinar (busca-raons, para-xocs, 4b). En la segona part  de l’article, comentarem les grafies «cap-gròs, un poca-vergonya, mal-de-cap»:

  1. Quarta aportació: ús del guionet estructural (lligat a les regles bàsiques): unir quan caldria separar, i separar quan caldria aglutinar
    1. «Hi ha casos, però, en què és convenient indicar-ho [que són mots composts], i la manera de fer-ho és d’unir els components per mitjà d’un guionet. D’aquí l’ús d’aquest signe en els composts del tipus pit-negre (V. § 158 b) i, en general, en aquells composts formats per un conjunt de mots que es troba en la llengua, adés com un mot compost, adés com un conjunt no sintetitzat. En el rec, hi han trobat dues granotes i un cap-gros (al costat de És un animal que té el cos petit i el cap gros) [més exemples: un poca-vergonya / poca vergonya}, {un vetes-i-fils / vetes i fils}, {mal-de-cap / mal de cap}].» (Fabra 1956: §162)
    2. «Al costat del guionet que serveix per a unir els components dels conjunts sintetitzats de què és qüestió en els §§ 159 a 162, hi ha un altre guionet, que és el que s’usa a vegades amb el sol objecte de facilitar la lectura d’algun dels composts que s’ha convingut d’escriure amb els elements soldats l’un a l’altre. [la referència conté exemples, com ara busca-raons, para-xocs}.» (Fabra 1956: §163)

L’aportació cinquena de Fabra és explicitar que la seua proposta sobre l’ús del guionet és parcial, de manera que convé que els escriptors usen el guionet quan creuen que evitarà una mala lectura:

  1. Aportació cinquena: un escriptor deu usar el guionet si troba que evitarà una lectura errònia
    1. «De regles per al recte ús d’aquest guionet (signe indicador que un conjunt de mots és un mot compost, ço és, un conjunt sintetitzat) no n’hi ha cap enfora de les donades en els §§ 154, 158 b i 159, les quals estan lluny d’agafar tots els casos en què pot ésser convenient d’usar-lo […]. Llavors, en la impossibilitat de preveure’ls tots i pretendre dreçar la llista completa dels mots a escriure amb guionet (llista que, d’altra banda, caldria sotmetre constantment a revisió), sembla raonable que s’atorgui en certs casos a l’escriptor la facultat d’opció entre dues grafies com baix relleu i baix-relleu, blat d’Índia i blat-d’Índia, cop de cap i cop-de-cap (Aquell noi és capaç de fer un cop-de-cap, però Es va donar un cop de cap a la paret), ús discrecional del guionet que li permetria d’emprar-lo (com una mena de signe de puntuació, comparable a certes comes) sempre que ho cregués convenient per a evitar una falsa interpretació d’un conjunt escrit habitualment sense guionet.» (Fabra 1956: §162)

En la citació anterior, trobem l’aportació sisena: dir quina funció té el guionet en les paraules compostes («evitar una falsa interpretació»). Seria poc adequat pensar que eixa finalitat és una obvietat. En la ciència, no hi han obvietats: només definicions i propietats (i actuacions coherents i actuacions incoherents). Per tant, si introduïm el guionet en les paraules compostes tenim l’obligació de dir quina finalitat té. I, en acabant, haurem de ser conseqüents (és a dir, cada ús del guionet haurà de respondre a la utilitat assignada). Per cert, ¿quantes normes sobre el guionet circulen per les nostres gramàtiques sense que vagen acompanyades de la finalitat que té? Tractarem eixe aspecte en l’anàlisi de l’ortografia de la Secció Filològica (§11.1):

  1. Aportació sisena: el guionet té la finalitat «d’evitar una falsa interpretació» (Fabra 1956: §162)
    1. Efecte: dir quina utilitat concreta té cada ús del guionet

La darrera aportació de Fabra és molt important: delimitar la composició nostra i la  llatina. Després d’explicar que un sufix llatí (in-: infidel, indigne, inútil) pot ser comprés pels parlants i, en conseqüència, poden aplicar-lo a paraules pròpies (incopsable), el nostre autor deduïx que «haurà esdevingut, així, un prefix català». Per contra, «no poden considerar-se com a composts catalans, tot i contenir un prefix esdevingut català, mots com incògnit, inaudit, innocent, en els quals el segon component (cògnit, audit, nocent) no és un mot català» (Fabra 1956: §155).

En definitiva, només són paraules compostes nostres aquelles en què els parlants coneixen els components (in-digne). Si hi ha un component desconegut per als parlants, la paraula serà composta en la llengua d’origen, però no en la nostra (in-audit). Tractant les paraules derivades ({fill / fillada} però filial), el gramàtic desplega una perspectiva paral·lela (Conversa filològica 244, de 1921 [E.B. 8]). Deixeu-me opinar que l’actitud de Fabra en relació a la composició llatina és la contrària del provincianisme (que es pot practicar davant de qualsevol centralisme: no solament el de Madrid). Destaquem-ho:

  1. Aportació setena: delimitar la composició catalana
    1. Els parlants han de conéixer els dos components. Per tant, infidel és un compost; però no ho és incògnit, inaudit (Fabra 1956: §155).

És possible  que alguna de les aportacions descrites no siga del nostre autor, ja que no deia en quina bibliografia es fonamentava. Això podria afectar la primera aportació (divisió de la formació de paraules: derivació i composició). En les altres sis, no ho veig tan fàcil (el grau en què les gramàtiques expliciten i argumenten és escàs).

 

6.2    Limitacions de les aportacions de Fabra

Els fragments de Fabra que he reproduït mostren que tenia una visió global de les regles ortogràfiques de les paraules compostes: quan cal separar i quan cal aglutinar; i la funció del guionet en cada una de les dos possibilitats. A més, davant del llatí té en compte els interessos de la llengua (que posa dins dels parlants). Al costat d’eixos encerts, hi han limitacions en la teoria i, com a conseqüència, en la normativa. (Si algun lector es cansa de llegir l’anàlisi, que passe a les conclusions, que fan una valoració positiva de Fabra, §6.3.)

La limitació teòrica més important és l’orde, factor unit a la definició dels conceptes. Sabem que la primera operació que cal fer en les paraules compostes és explicar què les separa de les construccions sintàctiques. Fabra sabia quina era la propietat delimitadora. De les cinc citacions que he reproduït, en quatre apareix que les paraules compostes serien un «conjunt sintetitzat», i el nostre autor posa exemples clars: la construcció argent fos (§6.1, 2) no és una paraula composta perquè comporta plata o argent, la qual està líquida (fosa); en canvi, argent viu és una paraula composta perquè no hi ha ni argent ni res viu; indica el mercuri, un metall de color de plata que té la particularitat que, en tocar-lo, canvia ràpidament de forma, de manera que pareix que estiga viu. Les dades reproduïdes mostren que Fabra sabia què era una paraula composta. Això no obstant, no he vist que el seu capítol de la composició explique als lectors què vol dir que un «conjunt» està «sintetitzat».

Fer eixa operació no solament permet que els lectors entenguen l’exposició. També facilita que l’autor practique un orde adequat. Com hem dit en un altre article (§3.2), les paraules compostes més simples que hi han són aquelles que no contenen irregularitats sintàctiques ni morfològiques (el grup de ull de poll). Certament, eixes paraules aporten molt poc a la llengua, no debades són construccions que tenen el valor d’una paraula simple (argent viu, ‘mercuri’). Però és el primer grup que hem d’estudiar perquè és el més simple, i la ciència va dels fets més simples als més complicats.

Després, vénen aquelles paraules compostes en què hi han anomalies sintàctiques (aiguamoll) i morfològiques (aiguamolls, no *aigüesmoll), o irregularitats només morfològiques (maldecap / maldecaps). Excepte el grup de bufanúvols, les paraules compostes que s’assenten en una irregularitat sintàctica també són poc importants per a la llengua. Les paraules compostes que aporten més a la comunicació són les que hem de tractar al final: les que contenen un prefix compositiu (fer / desfer / refer), concepte que cal diferenciar del prefix derivatiu (pla / aplanar). Els prefixos derivatius (a-planar) no tenen contingut semàntic, com els sufixos derivatius bàsics (negre / negr-or). Per contra, els prefixos compositius són paraules (des-: ‘anar arrere en un procés’; re-: ‘tornar a fer un procés’); però els prefixos compositius són paraules que incorren en la irregularitat de no poder ser un constituent de l’oració (recordem que totes les paraules compostes s’assenten en irregularitats).

Fabra va seguir l’orde invers al que acabem de descriure: comença per les paraules compostes per prefixació (§153-§156), i tracta «els altres composts» al final (§157-§164); en eixe conjunt, comença per les paraules compostes que tenen irregularitats sintàctiques (aiguamoll, §157-§159), i posa el grup de ull de poll al final (§160). L’orde anòmal que seguix el nostre autor justifica que, per a aconseguir una exposició metòdica, he hagut d’alterar l’orde en què apareixen les citacions en la seua gramàtica. Per una altra banda, el gramàtic no caracteritza el concepte prefix compositiu, i eixa absència permeté que posara els verbs derivats (aplanar, enrabiar) en les paraules compostes (Fabra 1956: §153). En síntesi:

  1. Limitacions teòriques i orde inadequat en Fabra (1956)
    1. Separació entre les paraules compostes i la sintaxi.
      1. La coneixia («conjunt sintetitzat», i exemples clars: argent viu contra argent fos, §6.1, 2); però no explica l’expressió.
    2. No va de la simplicitat a la complicació (ull de poll + aiguamoll + desfer, 3.2), sinó al revés (desfer + aiguamoll + ull de poll).
    3. No caracteritza el concepte prefix compositiu, i posa els verbs derivats (aplanar, enrabiar) en les paraules compostes.

L’actuació teòrica de Fabra feia difícil ser coherent en la grafia de les paraules compostes quan tractem casos secundaris: hem arribat a l’ús del guionet). En les citacions, hem trobat que convindria indicar que pit negre o cap gros són paraules compostes. Això no obstant, diria que eixes construccions només són ambigües aïllades en una pissarra, és a dir, fora de la comunicació. Ni parlant ni escrivint, hi ha perill de confusió entre tindre (algú) el pit negre i un (ocell) pit negre, com corroboren els exemples de Fabra (¿qui pot mal interpretar Té el cos petit i el cap gros, i Han trobat dues granotes i un cap gros?). Per una altra banda, si el plural de pit negre i cap gros és dos pitnegres i dos capgrossos, la grafia adequada segons les regles de Fabra és l’aglutinació, que és la que figura en el DIEC i en el DNV. Igual passa en maldecap.

En el cas complementari (separar els components amb el guionet quan la regla general mana aglutinar), tenim la mateixa realitat. Fabra (1956: §154) proposa les grafies contrarevolució, contrasentit, contrasenya, sobresou, sobresaturació, suprasensible, sotasignat, antireligiós, antiràbic; i també subratllar (que diem i llegim com a sub-ratllar, no com a su-bratllar). I bé, si no tenim problemes per a llegir les grafies anteriors ¿per què n’hauríem de tindre en És un buscaraons? Hi ha la mateixa situació que en contrarevolució o en suprasensible. Els lectors han de deduir els dos components per a poder interpretar la paraula composta. En el cas que qui escriu pense que l’aglutinació gràfica podria dificultar la lectura, és factible recórrer a la grafia de ull de poll (És un busca raons / Allò era la contra revolució). En esquema:

  1. Tractament del guionet: ajuntar quan caldria separar (a) i separar quan caldia ajuntar (b)
    1. Fabra apel·la a la conveniència d’indicar que pit negre o cap gros són paraules compostes (pit-negre, cap-gros), però no exposa la raó.
      1. Els seus exemples mostren que, en la comunicació, les grafies pit negre, etc., no són ambigües.
      2. A més, el plural (dos pitnegres, capgrossos, maldecaps) comporta l’aglutinació gràfica.
    2. En el cas contrari (separar quan caldria aglutinar), passa igual (proposa contrarevolució però busca-raons).
      1. En els dos casos, cal deduir els components per a poder interpretar la paraula composta.
      2. Si buscaraons tinguera algun problema, seria factible recórrer a la grafia de ull de poll (És un busca raons / Allò era la contra revolució).

Per una altra banda, en la gramàtica de Fabra que comentem trobem grafies heterogènies, potser com a conseqüència d’una absència (no dir que, quan aglutinem en les paraules compostes, no fem variacions en la grafia dels components). La conseqüència és que predominantment no modifica la grafia dels components (com en els deu exemples reproduïts, contrarevolució, etc.); però, a voltes, sí que la modifica: ressec ‘molt sec’ (agrupat amb rebò, redolent, replè i reconsagrat), sotascriure (per sotaescriure; va al costat de sotasignat), forassenyat.

La regla d’ajuntar els components sense fer alteracions gràfiques comporta que reimprimir o contraindicació no són excepcions en l’ús de la dièresi. Eixa propietat també justifica que els noms reüll i reïx porten dièresi, ja que són paraules simples (reüll no significa ‘un ull doble, o un segon ull’, sinó «ullada de través»; i reeixir no és ‘tornar a eixir’, sinó ‘triomfar’). En canvi, Fabra (1956: §7 i apèndix 2) posa reimprimir, contraindicació i altres paraules compostes com a excepcions de l’ús de la dièresi.

Si mirem el diccionari, també trobarem actuacions poc congruents. Enfront de asimetria, tenim arrítmic; o davant de la grafia adequada ressaltar (eixe verb no significa ‘tornar a saltar’, sinó ‘destacar’), apareix ressembrar, verb definit com a «sembrar de nou» (els diccionaris de la Secció Filològica i de l’Acadèmia mantenen la grafia ressembrar). Un altre exemple: el diccionari de Fabra grafia rescriure (definit com a «escriure de nou»); en els nostres dies, els diccionaris normatius han rectificat (reescriure):

  1. Grafies heterogènies de Fabra
    1. No diu que, quan aglutinem en les paraules compostes, no variem la grafia dels components.
      1. Predominantment, contrarevolució, antireumàtic, etc.; però ressec ‘molt sec’, sotascriure, forassenyat.
    2. En la dièresi, no són excepcions reimprimir o contraindicació.
      1. Els noms reüll i reïx són paraules simples (reüll no significa ‘un ull doble, o un segon ull’, sinó «ullada de través»; i reeixir és ‘triomfar’).
    3. En el diccionari, asimetria però arrítmic; ressaltar (paraula simple) però ressembrar «sembrar de nou» (DIEC, DNV: ho mantenen).
      1. rescriure («escriure de nou»), rectificat en DIEC, DNV.

L’anomalia de les grafies heterogènies té al costat la que la complementa: apareixen juntes paraules que són compostes i paraules que no ho són. Així, en les excepcions a l’ús de la dièresi que posa Fabra hi ha una paraula composta (reimprimir ‘tornar a imprimir’) i quatre que no ho són (reintegrar, reincidir i reunir no signifiquen ‘tornar a integrar / a incidir / a unir’; en coincidir, co- era un prefix per al llatí, però no per a nosaltres; §7).  En els epígrafs dedicats a prefixos compositius (§153 i §154), n’hi han que no ho són per a nosaltres (com el citat co- i la variant con-; o el per de perdurar, perseguir); també apareixen juntes paraules compostes i paraules simples (hi ha ‘anteriorirtat temporal’ en preexistir, però no en predominar ni en pressentir; de fet, la grafia pressentir comporta que és una paraula simple per a nosaltres, ‘intuir’).

La mescla de paraules simples i paraules compostes (i la consideraderació de prefixos compositius no catalans com a catalans) podria ser un efecte de no haver definit el concepte «conjunt sintetitzat» (11a.i) i de no tindre prou en compte la necessitat que un prefix compositiu només ho és si els parlants dominen el valor (8a). Eixa superposició també apareix en el darrer epígraf de les paraules compostes (dedicat a «les locucions adverbials, prepositives i conjuntives», 14c):

  1. Mescla de paraules compostes i paraules simples, i inclusió de prefixos compositius purament llatins
    1. Causa possible: no haver definit el concepte «conjunt sintetitzat» (11a.i) i no tindre prou en compte la necessitat que un prefix compositiu només ho és si els parlants dominen el valor (8a).
    2. Manifestacions:
      1. En les excepcions a l’ús de la dièresi, hi ha reimprimir (‘tornar a imprimir’) i reintegrar, reincidir i reunir. També: coincidir, (1956: §7).
      2. En els prefixos compositius (§153 i §154), co- / con-, o per (perdurar, perseguir); preexistir és com pre-romà (compostes); predominar i pressentir són simples (com indica la grafia).
    3. Una part dels exemples del darrer epígraf de les paraules compostes, dedicat a «les locucions adverbials, prepositives i conjuntives» (§164) són paraules simples:
      1. amunt, gairebé, només, també, sinó, perquè (que caldria escriure per que).

6.3    Valoració de Fabra (1956)

Tragam conclusions. El resultat a què hem arribat en l’anàlisi de Fabra (1956) ¿és positiu o és negatiu? És clarament positiu. En l’estudi, hem trobat limitacions i aportacions. Les limitacions són previsibles, no debades en la ciència no existix la perfecció (una proposta és bona mentres un estudi posterior no demostre el contrari). El factor decisiu és el segon: les aportacions. Si un autor repetix els encerts dels predecessors, serà un transmissor. Si perd aportacions (en un concepte), serà un mal autor (en el tractament d’eixe concepte). I, si fa aportacions, serà un bon autor. I bé, en la primera part de l’article hem trobat set aportacions clares de Fabra, les quals afecten la teoria i la normativa. Per tant, el nostre autor és positiu en la grafia de les paraules compostes.

Recordem que les aportacions mostren una divisió simple de la formació de paraules (en derivació i composició) i una visió global de les regles ortogràfiques de les paraules compostes: quan cal separar (construcció sintàctica regular, blat de moro) i quan cal aglutinar (irregularitat morfològica, agredolços); i la funció del guionet en cada una de les dos possibilitats («evitar una interpretació falsa»). A més, davant del llatí té en compte els interessos de la llengua (que posa dins dels parlants; inaudit era composta en llatí, però no per a nosaltres). Finalment, els parlants han de tindre capacitat de decisió per a solucionar  problemes:

  1. Valoració de Fabra (1956): positiva
    1. Limitacions: són previsibles (en la ciència, no existix la perfecció).
      1. Factor decisiu: les aportacions.
    2. En la teoria.
      1. Divisió de la formació de paraules (derivació i composició).
      2. Separa la seua llengua i el llatí (inaudit és composta en llatí).
    3. En la normativa.
      1. Visió global de les regles: blat de moro (construcció sintàctica regular) i agredolços (irregularitat morfològica).
      2. Funció del guionet: «evitar una interpretació falsa» en cada una de les dos possibilitats.
      3. Parlants: capacitat de decisió per a solucionar problemes.

Ara, amics lectors, haurem de mirar com han actuat els autors posteriors en la grafia de les paraules compostes. Arribem a la segona part d’esta sèrie d’articles.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Grafia de les paraules compostes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*