Ulleres de pinçanàs

 

No sé si ho va fer conscientment, però quan en Xavier Sala i Martín va adduir el passat 21 d’octubre la teoria de l’espagueti com a símil per reclamar una candidatura unitària a les futures eleccions plebiscitàries, l’economista català estava retent homenatge al nostre cronista medieval Ramon Muntaner i la seva cèlebre metàfora de la mata de jonc.

Repassem-ho tot plegat. A la tertúlia matinal de Rac1, Sala i Martín va demanar als partits pro-consulta que anessin junts a les eleccions amb la següent comparació: “Si tu agafes un espagueti el podràs trencar; en canvi, si agafes un paquet de 500 grams d’espagueti, prova-ho i veuràs que no podràs de cap manera”. L’economista va argumentar que aquesta unitat era necessària “no pas perquè sumin més vots amb una candidatura unitària, sinó perquè aquesta donaria un missatge molt més clar i seria molt més il·lusionador. A més, així no hi hauria baralles durant la campanya electoral”.

Em sap greu haver de dir-ho, però molt em temo que el desig de Sala i Martín no es complirà. Tots coneixem la naturalesa caïnita dels partits catalans quan es tracta d’anar a l’una, i la meva predicció és que aquest cop tampoc podrà ser. Fins i tot hi ha analistes que consideren que la unitat no és desitjable. Que és millor que cadascú es presenti amb el seu propi programa i que, en tot cas, els partidaris del sí-sí pactin un punt en comú.

Sigui com vulgui, el que més m’ha cridat l’atenció de les declaracions de Sala i Martín és la semblança tan gran que tenen amb el que va escriure fa 686 anys el cronista empordanès Ramon Muntaner. En un famós passatge de la seva obra, per tal de glorificar els “reis de la Casa d’Aragó” –o sigui, la dinastia del Casal de Barcelona–i de demanar-los que es mantinguessin units, Muntaner s’empesca la següent metàfora:

“I si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà“.

Muntaner va escriure la seva Crònica el 1328. En aquella època, els Casals d’Aragó, de Mallorca i de Sicília estaven units pel “bell catalanesc” i per la disputa de l’hegemonia al Mediterrani contra els genovesos. Avui dia, la nostra guerra és tota una altra, però la necessitat d’anar tots plegats no és pas menor. Seria conscient Sala i Martín d’estar actualitzant les paraules de Muntaner? Som conscients nosaltres de la importància de la unitat catalana per als mesos que ens esperen?