Núvols d’estiu
1. L’estiu que s’acaba ha estat mediàticament dominat per l’afer Jordi Pujol. La gran pregunta a hores d’ara és si la confessió del 25 de juliol tindrà o no alguna incidència en el decurs del procés sobiranista. S’han escrit carretades d’articles sobre la qüestió i tots els opiniatres habituals hi han dit la seva; em permetré d’afegir la meva banal opinió a la d’aquests il·lustres comentadors. Mirat des d’una certa distància, l’assumpte no em sembla tan rellevant per al procés, tot i la compareixença triomfal de Montoro exhibint el cap tallat de l’expresident. Ja s’ha dit que Pujol en tot cas representava una idea autonomista de Catalunya que precisament ara estem mirant de superar. No conec ni una sola persona del meu entorn que, afectada pel cas Pujol, s’hagi declarat tan decebuda com per abandonar el projecte independentista. (En Francesc-Marc Álvaro, per contra, escrivia que la reacció d’un “nombre indeterminat de persones” havia estat la de dir: “No penso votar mai més”. Però tot seguit afegia que aquesta frase la pronunciaven, sobretot, persones d’una certa edat, mentre que per als catalans menors de 50 anys l’impacte semblava haver estat molt menor). Personalment, m’apunto a la teoria que dilluns vaig sentir enunciar a Montserrat Nebrera: una cosa és l’autor i una altra és l’obra. És a dir, ningú pot negar que l’obra política de l’ex-exhonorable va ser formidable, i que en bona part la Catalunya d’avui constitueix un llegat de la seva infatigable feinada durant 23 anys. Pujol es va buidar pel país, a qui va dotar d’uns fonaments materials i polítics sense els quals avui no seríem on som. Ara bé, a nivell privat, va obrar com un perfecte cafre. Està entès. Nebrera posava l’exemple d’una gran personalitat de la cultura europea: Jean-Jacques Rousseau, que d’una banda escrivia coses com ara “Mostreu-me un home millor que jo, un cor més amant, més tendre, més sensible”, o “la posteritat m’honrarà… perquè és el que em correspon”, mentre enviava els quatre fills que va tenir amb Thérèse Levasseur a l’orfenat, on dos terços morien abans de complir un any de vida. Voltaire, a la seva època, ja li va retreure durament aquesta conducta repugnant, però qui se’n recorda avui dels fills de Rousseau? Doncs bé, això és el que crec que passarà amb Pujol, i el que en el fons deu esperar l’expresident, de qui tothom afirma que estava tan preocupat per la imatge que deixaria a la posteritat.
2. Tinc un gran respecte per les opinions emeses per Juan-José López Burniol. Llegeixo amb fruïció els seus documentats articles, gaudeixo de les seves intervencions a les tertúlies i en general discrepo amb gairebé tot el que diu. En canvi, estic bastant d’acord amb el que va manifestar dilluns al programa del Cuní, en el sentit que, “sota la dialèctica política dominant, batega una soterrada lluita pel poder de dos grups diferents. El que –vertebrat per CiU–l’ha exercit durant l’últim terç de segle i ha tingut per dirigents universitaris de classe mitjana i mitjana-alta, molts d’ells barcelonins, pertanyents a les famílies de l’establishment o ben connectats amb elles, i el que –enquadrat per Esquerra–es proposa de conquerir-lo, els líders del qual són joves de formació anàloga, però no predominantment barcelonins ni de la mateixa procedència social, sinó originaris en bona part de la resta de Catalunya i amb escassa vinculació amb l’establishment tradicional barceloní“. Està ben vist, però, com a votant discrecional de tots dos grups, haig de dir que la distinció geogràfica no em sembla pas gaire important (quasi tots els meus amics són barcelonins i pertanyen al segon grup). Per contra, la segona diferència, la de les connexions amb l’establishment, sí que és significativa, de manera que, segons Burniol, estaríem davant d’una lluita per la supremacia dins el mateix sobiranisme. Doncs bé, és precisament aquesta lluita interina la que Madrid espera que faci implosionar el moviment sencer, dessagnat per la ferida oberta amb el cas Pujol.
3. Divendres 29 d’agost Ricardo Estarriol va publicar un article sobre la crisi d’Ucraïna titulat “L’ambició dels impotents”. Hi podem llegir coses com ara que “tots sabíem que després de la desintegració de la Unió Soviètica, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia i altres serien inicialment (a partir del 1991) estats d’una vergonyant semisobirania. Serien estats semblants que romandrien dins de l’esfera d’influència russa”. Així, per Estarriol, la gran culpable del que passa avui a l’est d’Ucraïna no és Rússia, sinó la UE: “Convidar Ucraïna a ser membre de la UE i de l’OTAN implicava que Ucraïna hauria de renunciar a una part de la sobirania. Com que una bona part de la sobirania d’Ucraïna era, de fet, administrada per Moscou, allò equivalia a col·locar una bomba de rellotgeria a Ucraïna“. L’argument em sembla tan cínic com realista. Això de les esferes d’influència constitueix una aclaparadora i innegable realitat (pregunteu als tibetans). No obstant, pel meu esperit en el fons romàntic o perquè no dec ser prou llest, jo em resisteixo a donar-li la raó al senyor Estarriol. A mi em sembla que Ucraïna té tot el dret del món a aspirar a formar part de la UE, de l’OTAN i del Festival de Cantonigròs, si li ve de gust. De fet, és el mateix que penso en relació al meu propi país. I tanmateix, hi ha una colla d’Estarriols escampats per Europa que consideren que Catalunya és una mena de Bielorússia d’Espanya i que a la Unió no li convé que provem d’escapolir-nos de la seva esfera d’influència. Contra els propagandistes de la fatalitat històrica, els romàntics sempre tindrem els casos de l’Índia de Gandhi o la Sudàfrica de Mandela. Com escrivia de forma admirable ahir Vicent Partal, “cal que siguem conscients que no hem d’aguantar això necessàriament”. Els propers mesos seran crucials per constatar quina de les dues visions –la idealista o la cínica–s’imposa a l’altra.