Elogi del laissez-faire
Després de la tercera Diada Guiness consecutiva, hi ha qui troba a faltar un posicionament més o menys clar de les elits econòmiques catalanes. Li ho acabo de sentir dir a Manolo Millán Mestres a la tele. Fa una setmana, Rafael Nadal es queixava a LV del capteniment de les classes dirigents catalanes per ignorar el clam popular, facilitar moviments soterrats i promoure acords a l’esquena de la ciutadania. Però també hi ha els qui, com Juanjo López Burniol, deploren que hi hagi líders d’opinió que “s’enfilen” i que ofereixen a la llotja de les il·lusions col·lectives quatre idees radicals i sublims, però irrealitzables. Després de la tercera Diada Guiness consecutiva, quin és doncs el paper que haurien de jugar les elits catalanes en aquesta pugna històrica entre els poders autòctons i els espanyols? Doncs coneixent el percal dels nostres capitostos d’ençà del Compromís de Casp, potser el millor que podrien fer és no destorbar gaire. Ni promoure pactes vergonyants ni enarborar l’estelada a les oficines de Zamora. Deixar que siguin els polítics –i al costat d’aquests, el poble–els qui juguin la partida d’escacs. Deixar fer. Només això, des d’un punt de vista històric, ja seria un gran avenç.