Ulleres de pinçanàs

1. El primer tòpic el va proferir Pedro Sánchez el diumenge 21 de setembre a Gavà, durant la celebració de la Festa de la Rosa –el tradicional aplec del cargol dels socialistes hispanocatalans. Sánchez va acusar Mas d’erigir-se en guardià de les essències catalanes i va afegir: “Aquí –en Cataluña– se ha defendido la libertad con la sangre de andaluces y extremeños, y se han levantado fábricas con el sudor de castellano-manchegos y gallegos”. Per començar, això de parlar, en ple segle XXI, de conceptes com “la sang que ens uneix”, em sembla, pel cap baix, un pèl etnicista. Però és que a més a més, qui li ha escrit el guió a Sánchez demostra no tenir ni punyetera idea dels canvis demogràfics que s’han produït a Catalunya en els últims 20 anys.  La frase de Sánchez és profundament anacrònica, perquè obvia que la llibertat i les fàbriques catalanes –i la indústria de la fruita, i les caixes dels supermercats–els ha aixecat en bona part l’esforç de ciutadans d’origen africà, asiàtic o llatinoamericà, arribats al nostre país en proporcions molt similars a les de la immigració espanyola de finals dels 60 del segle passat. Només des d’un nacionalisme espanyol excloent es pot explicar que a Sánchez i als amanuenses del PSOE els passés per alt un detall tan important. Catalunya és mestissa, cert, però el seu mestissatge és veritablement universal, no com el de Madrid, on quan es vanten que “hi ha gent de tot arreu” en realitat volen dir que hi ha gent de tota Espanya.

2. El segon tòpic el va pronunciar el senyor Francisco Marhuenda, a qui els ninotaires dels diaris catalans haurien d’erigir un monument per la seva propensió a dibuixar-se ell solet la seva pròpia caricatura. El dia 26, en declaracions al programa “Espejo público”, Marhuenda va dir el següent: “Cometimos el error de darles Educación, universidades o televisiones públicas que manipulan”. L’afirmació és fascinant, perquè parteix d’un “nosaltres” implícit (qui és que va “cometre” l’error?) que diu molt de la idea patrimonial que tenen molts espanyols de la seva relació amb Catalunya. Però les paraules de Marhuenda també resulten reveladores perquè ell, que és de Barcelona, hi estableix una clara línia divisòria entre “nosotros” i “ellos”: els espanyols i els catalans. Heus aquí, doncs, la paradoxa que un dels màxims portaveus de l’unionisme és el primer que, amb les seves declaracions, separa les dues realitats nacionals de manera més nítida que qualsevol proclama secessionista. Pel que fa a l’ús del verb “donar”, és un altre clàssic del gènere. Als catalans, el sistema educatiu, la televisió pública o les universitats de prestigi ens els han donat; no els hem pas creat nosaltres amb el nostre afany. D’aquí es dedueix que, de la mateixa forma que ens els han donat, ens els poden tornar a prendre quan vulguin. Aquesta és la idea. Aquí és on volia anar a parar Marhuenda.

3.  ‘Mai Catalunya havia arribat a aquest nivell de prosperitat i tirar això per la borda en una aventura incerta em sembla un despropòsit’, ha dit José Manuel García-Margallo en una entrevista a la cadena SER (1 d’octubre). Ho ha dit Margallo i abans que ell ho havien repetit molts altres: “nunca gozó Cataluña de tan altas cotas de autogobierno, etc. etc.”. Tercer tòpic trist. Tots aquests senyors parteixen de la convicció que Catalunya va néixer abans-d’ahir –concretament, el dia que va passar a ser una província més de Castella, ara fa 300 anys. I és clar, si comptem amb la successió de dictadures, dictablandes, pronunciamientos i règims autàrquics que han constituït la història de l’Espanya moderna, doncs potser sí, que mai havíem arribat a tenir un nivell tan alt de prosperitat; potser és que abans estàvem massa ocupats a sobreviure. El cert és que sempre que a Espanya hi ha hagut un règim més o menys democràtic, el problema catalán ha ressorgit com per generació espontània. Cosa que demostra que si les nostres cotes d’autogovern no han estat mai tan altes com ara no és perquè els catalans no les hàgim volgut, sinó perquè les classes dirigents espanyoles no han sabut mai crear un autèntic sistema de llibertats.