Arturo S. Casamitjana, Barack Obama i l’efecte “Baker”.

Fa uns dies publicava en aquest bloc un apunt en el qual em feia ressò d’un personatge que podria resultar clau en el futur reconeixement de Catalunya per part d’EUA com un nou estat al món: Arturo Sarukhán Casamitjana.

Tal com assenyalava en aquell apunt, les declaracions que s’han anat sentint als Estats Units en els últims anys sobre el dret a decidir de Catalunya, tant des de diversos estaments del món de la política i del govern com per part dels mitjans de comunicació d’aquell país, han deixat clar un cert recolzament a la postura democràtica dels partidaris d’exercir aquest dret i un rebuig a la política antidemocràtica i immobilista del govern espanyol de Mariano Rajoy al respecte, sobretot quan es contrastaven les actituds del Regne Unit amb Escòcia amb el que estava succeint a l’estat espanyol.

Les pressions que el govern i la corona espanyoles havien estat exercint sobre la Casa Blanca per obtindre una declaració clara i contundent de Barack Obama al respecte són conegudes i notòries, i sempre havien acabat en fracàs.

És molt significatiu que tot el més que totes aquestes pressions han pogut arrencar en anys de la boca d’Obama han estat unes ambigües 3 paraules al respecte: “Espanya forta i unificada“. Una frase curta sense cap referència ni menció explícita de condemna cap a la posició del govern català i d’aquells que, segons l’argumentari del govern espanyol, volen trencar l’ordre constitucional de manera il·legal i trencar la unitat d’Espanya. Ni tampoc cap referència a l’aïllament internacional que patiria Catalunya si es declarara independent a través d’una DUI. Ben poc.

Unes manifestacions igual de ambigües que les que va realitzar Angela Merkel, obligada per Mariano Rajoy, quan va dir allò que “És molt important que es respecte la legalitat nacional i internacional“, sense esmentar-hi explícitament en cap moment a Catalunya, ni al seu president de govern ni sense concretar a quina legalitat s’estava referint. Fum de canyot, com diem els valencians.

Arturo Casamitjana, amic personal d’Obama i director d’un think tanks més importants i influents en el món de la política, a la Casa Blanca i en les relacions internacionals als EUA, com a bon ex-diplomàtic sempre s’havia caracteritzat per fer declaracions molt discretes i el.lusives respecte a la situació que viu Catalunya des de que el Dret a decidir i la independència es varen situar en un primer pla en la vida política i social catalana i espanyola. Els seus missatges (que expose en aquest apunt) a twitter, però, fent-se ressò de l’èxit de la manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana de Barcelona, ​​deixen lloc a pocs dubtes sobre la seua posició. Un fet que aparentment a primera vista pot resultar banal però que podria resultar fonamental a l’hora del reconeixement de Catalunya com a nou estat del món per part de Barack Obama.

b1

b2

I no caldrà tampoc oblidar l’anomenat “efecte Baker”, allò que va esdevenir en la guerra dels Balcans quan James Baker, aleshores secretari d’estat d’EUA, va negar tota possibilitat de reconeixement internacional d’Eslovènia com a nou estat independent de Iugoslàvia. Però els fets consumats van fer que Eslovènia comptara finalment amb el reconeixement de les Nacions Unides, de nombrosos estats del tot el món i fins i tot d’EUA pocs mesos desprès de fer-se les declaracions de Baker.

Un antecedent històric que caldrà tindre molt present en el futur.

València, a 21 de setembre de 2015.

Rita Barberà i la seua sorprenent normalització lingüística a l’ajuntament de València.

Fa uns dies l’ajuntament de la ciutat València que presideix Joan Ribó va anunciar que anava a crear de manera imminent un Gabinet de Normalització Lingüística, entre altres coses per a dinamitzar l’ús del valencià i garantir el compliment del reglament municipal en qüestions com la senyalització dels carrers, els topònims o altres indicacions que s’han de fer en llengua pròpia.

La notícia, vista amb completa normalitat per tots els sectors progressistes i valencianistes de la societat valenciana, semblava que anava a resultar una vegada més una “carnassa” propiciatòria per a determinats i ben coneguts sectors polítics, socials i mediàtics del Cap i casal que, per contra, persegueixen fer veure interessadament a la opinió pública que aquest tipus de determinacions municipals no persegueixen una altra cosa més intentar eliminar l’ús del “espanyol” i imposar  “per decret” el monolingüisme valencià en línia amb el que succeeix, per exemple, a Catalunya.

No obstant això, aquests sectors, davant d’aquesta noticia i després d’haver afilat les seues urpes i haver tingut a punt tota l’artilleria dialèctica i mediàtica per descarregar-la sobre els que ells anomenen “aliats del separatisme català”, van haver de contenir-se en fer-se públic i notori una cosa que, realment, no deixa de ser sorprenent per a tothom, inclòs ells mateixos.

Perquè la reglamentació referida per a poder crear aquest Gabinet va resultar haver estat aprovada i refrendada l’any 1996, i ratificada el 2005, pel mateix govern municipal de Rita Barberà, aquella dona que va fer aquell memorable discurs en balensiá a l’inici de la Cridà fallera d’enguany, i que tots ben bé recordem.

Aquest reglament, que s’anomena “Reglament municipal sobre ús i normalització del valencià al municipi de València. Publicació en el B.O.P.:14.05.2005”, conté alguns punts que vists a hores d’ara ens poden resultar tan sorprenents com:

El present Reglament té per objecte genèric el desenvolupament i l’aplicació en l’àmbit  d’actuació municipal de l’Ajuntament de la Ciutat de València, allò que disposa l’article seté de l’Estatut d’Autonomia i la Llei de les Corts Valencianes 4/1983, d’Ús i Ensenyament del Valencià. 

– Establir el valencià com a llengua usual de l’Ajuntament de la Ciutat de València i la seua Administració Municipal, tot fixant el marc de les obligacions específiques que se’n deriven per als seus regidors i empleats públics.

El valencià és la llengua pròpia del municipi de València. Tots tenen el dret a conèixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit, davant les instàncies públiques, amb plens efectes administratius i jurídics. I els funcionaris tenen l’obligació de conèixer-lo i usar-lo. 

El valencià, com a llengua pròpia de la Ciutat de València, ho és també de la seua Administració Local i de les entitats i institucions públiques dependents d’aquesta. 

– Tot el personal de l’Ajuntament de la Ciutat de València procurarà usar preferentment el valencià en les seues relacions de treball amb qualsevol/vulla funcionari/ària o empleat públic de l’Ajuntament, amb la resta d’administracions valencianes i en les sessions dels òrgans de govern i altres òrgans complementaris.

D’acord amb les normes d’ús del valencià de la Generalitat Valenciana, tots els acords que adopte l’Ajuntament de València es redactaran preferentment en valencià, tot tenint validesa i eficàcia jurídica oficial plenes. 

– En aquest sentit, les actes de les sessions de Ple o de qualsevol òrgan de l’Ajuntament es redactaran i traslladaran al Llibre d’Actes en valencià. 

– Les convocatòries a les sessions dels òrgans  de govern i dels altres òrgans, així com les comissions informatives, els ordres del dia, les actes i la resta d’escrits i documentació dirigida als/a les regidors/es o personal de l’Ajuntament es faran en valencià. 

– Els escrits i les comunicacions que hagen de tenir efectes fora del terme municipal de València, i dins l’àmbit geogràfic de la Comunitat Valenciana, seran redactats en valencià. 

– En les actuacions administratives d’ofici o a instància de part, les notificacions, comunicacions i qualsevol altra actuació que afecte als/a les ciutadans/es, es faran en valencià. 

– L’Ajuntament de la Ciutat de València podrà  requerir que els estudis, projectes i treballs anàlegs que encarregue a tercers li siguen lliurats en valencià. 

– Els registres administratius de l’Ajuntament seran en valencià. 

– Les màquines d’escriure, equips informàtics i tot el material adquirit per a ser emprat per l’Ajuntament s’haurà d’adaptar en la màxima mesura possible i ser útil per a l’ús preferencial del valencià. 

– Els llocs de treball que tinguen relació directa amb el públic hauran d’estar ocupats per personal que tinga coneixements suficients de valencià oral i escrit, per atendre amb normalitat la funció que els siga encomanada. Aquest coneixement es justificarà amb les corresponents certificacions oficials. 

– La producció editorial de l’Ajuntament es farà, com a norma general, en valencià.

– Es ratifica el costum centenari de proclamar els Bans en valencià. 

– Tots els topònims del terme municipal tenen com a forma oficial la valenciana, que és la tradicional, la històrica i la correcta. 

– Tots els noms de carrers, places, avingudes i, en general, qualsevulla denominació que servisca per a indicar un indret o espai determinat dins del territori municipal, així com la toponímia menor del terme municipal, tenen com a forma oficial la valenciana. 

– Els rètols, cartells i indicacions existents en els immobles, dependències i serveis municipals hauran d’estar escrits en valencià. 

– En les inscripcions o retolacions que identifiquen béns de propietat municipal, tant vehicles com immobles o utillatge en general, es procedirà de la mateixa manera. 

– Els rètols de la via pública destinats a informar els transeünts, l’elaboració dels quals siga competència municipal, seran redactats preferentment en valencià.

 

Aquest reglament lingüístic, que va ser promogut en el seu dia pel PSPV-PSOE des de l’oposició municipal, fou aprovat per unanimitat de tots els grups municipals, tant pel PP de Rita, que ja governava amb majoria absoluta en el moment de la votació, com per l’Unió Valenciana de Gonzalez Lizondo, soci de Rita Barberá en la primera legislatura (1991-1996), partit extremista blaver, defensor a ultrança de la secessió del valencià respecte del català. Increible però cert!

a2

Aquell acord va entrar definitivament en vigor el 2005, quan va ser publicat en el Butlletí Oficial de la Província, i no ha estat impugnat per ningú des d’aleshores. No cal dir que mai es va aplicar, però ara li ha arribat el moment.

Perquè per a exasperació dels mitjans més reaccionaris i antivalencianistes de l’aldea valenciana, el consistori municipal de València no farà una altra cosa més que fer complir firl per randa la normativa vigent de PP i d’UV. Una píndola que, sense dubtes, els resultarà difícil de digerir, però que no tindran més remei que de fer-ho amb el nas tapat i sense soroll mediàtic.

València, a 15 de setembre de 2015.

Existeix una porta oberta al reconeixement de Catalunya com a nou estat per part d’EUA?

Aquesta setmana un grup de representants de la Cambra de Representants dels Estats Units es va pronunciar a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Un fet amagat o menystingut pels mitjans de comunicació espanyols i pel propi ministre d’exteriors espanyol, Margallo, però d’una gran importància si ho analitzem des d’una perspectiva més global.

Aquests congressistes, que es van reunir amb el secretari d’Afers Exteriors català, Roger Albinyana, van dir que Espanya “no pot ignorar” la voluntat dels catalans. “No veig cap raó per què els catalans no puguin decidir si volen ser part d’Espanya o no”, va dir el legislador republicà de Califòrnia i president dels subcomitès d’Afers Exteriors de la cambra baixa nord-americana, Dana Rohrabacher. “Als Estats Units, creiem que els pobles tenen dret a l’autodeterminació. Seria millor que Espanya “donara l’opció als catalans de quedar-se voluntàriament al país en lloc de fer-los pensar que estan forçats a formar-ne part (…) Això crea ressentiment. I perjudica el sentiment d’unitat que un país necessita”, va dir.

b1

Els cinc congressistes nord-americans que van assistir a la reunió es van interessar pels futurs escenaris després de les eleccions de 27 de setembre i la posició que tindria una Catalunya independent en temes de seguretat i econòmics.

Però no és aquesta la  primera vegada que des de EUA se senten veus en favor del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya.

Els grans mitjans de comunicació nord-americans, constituïts en un lobby de poder amb nombroses ramificacions dins de les cambres legislatives nord-americanes i del govern d’Obama, s’han decantat tradicionalment de manera ostensible en contra de la política aplicada per Rajoy sobre Catalunya. Així ho han expressat diaris tan influents com el New York Times, Los Angeles Times o The Washington Post, així com altres mitjans tan influents com el Harvard Political Review o el gegant de la informació econòmica nord-americana, Bloomberg, que va alertar Rajoy del greu error d’impedir el vot als catalans en un editorial d’octubre de 2014 que portava per títol “Primer Escòcia, ara Espanya”. O un parell de setmanes abans d’aquella data quan van titular un article “La corrupció a Espanya pot alliberar Catalunya”, on van dir coses com que “El governant Partit Popular s’ha revelat tant malaltissament corrupte que no té dret a dir a ningú què ha de fer”.

Però si, efectivament, l’entorn mediàtic nord-americà sembla decantat a favor de permetre que es deixe votar legalment al poble català, determinades pistes fan pensar que també l’entorn polític i personal més pròxim al president Obama sembla decantar-se per aquesta opció.

En juliol de 2014 l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, James Costos, va desdramatitzar la possibilitat que Catalunya siga independent, des d’un punt de vista econòmic, quan va assegurar que si això passara, les empreses nord-americanes s’adaptarien a la nova situació, i va afegir que tant els empresaris com el govern estan “mirant amb interès” el procés sobiranista que està esdevenint a Catalunya.

Un escenari absolutament demonitzat pel govern de Rajoy, però que l’ambaixador nord-americà va contemplar amb normalitat i reflexionar amb previsió. Una cosa que al govern espanyol no va agradar gens, i que va obligar a l’ambaixador nord-americà a matisar les seues declaracions a les poques hores d’haver fet, però deixant en tot moment clar que aquest “és un assumpte intern espanyol”, tal i com ja s’havia manifestat l’entorn d’Obama en ocasions anteriors.

Però en l’entorn personal d’Obama hi ha una persona, molt poderosa per la seua posició i la seua ascendència, que pot estar influint decisivament en el president nord-americà a l’hora de posicionar-se en relació al tema de Catalunya. Aquesta persona té un cognom català, parla català i sembla tindre un pensament favorable, no només cap al dret a decidir del poble català, sinó també cap a la pròpia independència de Catalunya. El seu nom és Arturo Sarukhán Casamitjana, i és un diplomàtic mexicà nascut el 1964, amic personal de Barack Obama i responsable d’un dels think-tanks més influents a la Casa Blanca, el Grup Podesta.

Arturo S. Casamitjana va ser ambaixador de Mèxic a EUA. Per a la Casa Blanca, les ambaixades dels seus dos països veïns a nord i a sud, Canadà i Mèxic, són extraordinàriament importants per la intensitat de les relacions de tot tipus que manté amb ells, tal i com per exemple el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), subscrit entre els tres governs per crear una zona de lliure comerç en la seua regió.

El perquè d’aquest cognom i del seu posicionament respecte al tema de la indepèndencia de Catalunya, ens els donen el seus antecedents familiars. Els seus avis van ser exiliats de la Guerra Civil espanyola, i eren militants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Van formar part dels 4.000 refugiats que el govern mexicà de Lázaro Cárdenas va acollir a través del Servei d’evacuació de Refugiats Espanyols.

Sóc mexicà, però estic orgullós de les meves arrels“, va dir Arturo Sarukhán Casamitjana en una entrevista que li va fer l’AVUI fa un temps. Ací va dir també que encara recordava el gust de les ensaïmades i de les coques que va tastar a Barcelona quan tot just tenia quatre anys, que va ser la primera volta que va trepitjar terra catalana, la llar dels seus iaios materns.

Arturo parla català amb tota naturalitat. “L’avi va ser sempre molt hermètic. Tenia clar que Mèxic era el seu nou país, però va mantenir les arrels i és el responsable que jo, avui, parli i escrigui en català. De la guerra, però, no en volia parlar“, explicava l’Arturo a l’AVUI. Es diu fan del Barça i te una filla a la que ha posat un nom tan català com Laia.

El cosi d’Arturo es Josep Andreu, de Montblanc i diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo.

Un besoncle seu, ja mort, va fundar ERC el 1931 i, amb la democràcia, es va passar al PSOE i va ser-ne diputat i senador al Parlament espanyol.

El pare de Josep Andreu, Carles Andreu, va ocupar un escó al Senat per CiU.

Josep i Arturo van fer una excursió junts pel Priorat fa uns anys, en el 2005, on estan les seues arrels. “No podia ser que no conegués el Priorat“, va dir l’Arturo a l’AVUI.

Josep Andreu va dir a l’AVUI que “a casa dels Casamitjana, a Mèxic, la llengua vehicular és el català“, i remarcava que l’Artur -es resistia a dir-li Arturo- el parlava molt bé.

L’extraordinària influència que Arturo Sarukhán Casamitjana té en les esferes econòmiques i diplomàtiques nord-americanes a través del Grup Podesta, i la seua relació personal amb el mateix president d’EUA, son elements de gran importància a l’hora d’analitzar el posicionament personal de Obama en el assumpte català.

b12

Podria ser Casamitjana una porta oberta que té Catalunya al Congrés nordamericà per a ser reconeguda pel govern d’Obama com a nou estat en cas de què una majoria independentista guanyara les properes eleccions del 27-S? Potser no massa lluny pugam assabentar-nos-en.

València, a 10 de setembre de 2015.

L’evidència d’una Espanya en fallida sense Catalunya.

“És la economia, estúpid!”. Alguns periodistes i experts en màrqueting polític nord-americans van dir que aquesta frase pronunciada pel ex-president d’EUA Bill Clinton en un debat electoral televisiu amb G.Bush pare, li va valdré per guanyar unes eleccions presidencials.

a2

Algú hauria de dir aquesta frase també a Espanya quan en qualsevol fòrum polític o mediàtic es discuteix sobre les conseqüències que s’en derivarien en l’hipotètic cas que en les eleccions del pròxim 27-S les dues llistes independentistes que s’hi presenten obtingueren una majoria i el procés independentista a Catalunya avançara imparablement cap a la seua plena realització.

Però ningú ho diu. Almenys fins als últims dies. Potser perquè ningú no s’atrevia a dir-lo obertament i en públic. Perquè no és només la unitat d’Espanya el que podria estar en joc en aquestes eleccions que l’establishment espanyol segueix entestat a qualificar només d’autonòmiques. És la seua economia global el que es juga en aquest envit. És a dir, ni més ni menys que la seua pròpia supervivència econòmica, la seua viabilitat com a estat. Cosa molt més important que la seua pròpia unitat. No es pot parlar d’unitat d’alguna cosa que senzillament pot fins i tot deixar d’existir, almenys en els termes en què la coneixem ara.

En abril de 2013 Matthew Francis Parris, periodista anglès i antic polític del partit conservador del Parlament britànic, escrivia sobre Catalunya en la seua columna setmanal del prestigiós diari The Times.

En el seu article “Catalonia is a bigger Timebomb than Cyprus” afirmava en parlar del proposat referèndum per la independència que el seu resultat podria representar per al projecte europeu una bomba de rellotgeria més gran que la fallida de Xipre, i deia textualment que “…el mal que el separatisme català pot fer al que quedaria d’Espanya és alhora un argument contra el separatisme i una potencial arma letal en mans dels separatistes“.

El periodista de The Times estenia el problema molt més enllà de l’economia espanyola, que patiria un impacte de tal magnitud que la portaria a la seua completa desestabilització durant molt de temps. I que també afectaria a països com Portugal, país endeutat amb la banca madrilenya, així com els països del nord d’Europa, sobretot Alemanya i França, amb els que els bancs espanyols es troben fortament endeutats. Al seu parar això obriria a la Comunitat europea un nou front d’incertesa financera, molt més devastador del que va succeir amb Xipre en març del 2013, segons Parris.

Fa uns mesos una anàlisi feta pels economistes Ben Silis i Esteban Duarte a Bloomberg, una de les companyies d’assessorament financer més influents del món, recollia les opinions de dos experts financers de Frankfurt i de la City de Londres, on es deia literalment que “La ruptura d’Espanya perjudicaria greument la sostenibilitat del seu deute. Si els separatistes tenen èxit, el risc de default augmentaria considerablement“. Els seus pronòstics disparaven la prima de risc espanyola fins a 500 punts bàsics, a nivells similars als que va tindre Espanya quan estigué a la vora del rescat financer.

Les xifres fredes i objectives avalen plenament aquesta hipòtesi.

Catalunya representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Per la frontera de la Jonquera ixen a Europa més del 70% de les exportacions espanyoles per terra, tot un problema per a les mercaderies espanyoles en cas de topar-se amb duanes en la seua eixida cap al continent.

Algú s’imagina el cataclisme econòmic que suposaria per a Alemanya si el lander de Baviera s’independitzara, una regió on es concentra un dels teixits industrials més potents i exportadors del país? Baviera representa un 17.7% del PIB de Alemanya. Catalunya encara més per a Espanya, un 19%.

O el que suposaria per a l’economia de la UE, la primera potència econòmica del món, que França abandonara l’eurozona? França representa un 16% del PIB europeu. Catalunya el 19% per a Espanya. O que dos països com Itàlia i Espanya, la quarta i la cinquena economies, respectivament, ho feren també alhora? La suma d’ambdues economies suposa el 17% del total europeu, menys que el pes en riquesa que representa Catalunya per a Espanya.

Així doncs, podem suposar que sota totes aquestes crides que escoltem a un patrioterisme ultramuntà què apel·la a un sentiment de cor, en realitat oculta la por que tenen les elits polítiques i financeres dirigents de l’Estat espanyol a les conseqüències econòmiques i, per tant, a la més que probable fallida financera que esdevindria de la indepèndencia de Catalunya.

El capitalisme extractiu castís espanyol, representat en bona mesura per les famílies tradicionals de l’oligarquia empresarial i financera que formen part de l’accionariat i dels consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX-35, què viuen en bona part dels decrets del BOE i de la inversió de borsa, es fonamenta històricament en factors com ara l’existència de monopolis estatals, en la pràctica per part dels successius governs espanyols d’un capitalisme subvencionat que afavoreix els seus interessos financers i en la massiva transferència de diners públics a l’esfera privada, en concret als seus contes de resultats.

Determinats territoris perifèrics que han desenvolupat històricament economies de concepció clarament diferenciada a la d’aquest capitalisme financer, extractiu i subvencionat, han estat en bona part els sostenidors del sistema financer espanyol. I el principal d’aquests territoris és Catalunya.

Per això les classes dirigents espanyoles saben que l’actual sistema econòmic i financer espanyol, basat en bona part en pràctiques parasitàries d’extracció de riquesa de determinats territoris i de transferència a uns altres, literalment s’enfonsaria si Catalunya deixara de ser part d’Espanya.

Espanya es juga, ni més ni menys, la seua supervivència i la seua viabilitat com a país i com a referència al sud del continent europeu.

L’”Una-grande-y-libre” deixaria així de ser per sempre “una”, de ser tan gran i mai ha estat lliure. Un miratge.

Les raneres de la bèstia amenaçada poden ser molt perilloses. Ja ho estem comprobant en el allau d’amenaces que estem escoltant dia sí dia també en boca de polítics i de periodistes en els mitjans de comunicació.

Però açò ni tan sols ha començat encara. Si el 27-S una majoria del poble català es pronuncia en favor d’iniciar el procés d’independència, els esdeveniments podrien precipitar-se i es fa difícil predir quin seria el límit, fins a on pot arribar la bèstia ferida.

Seria el moment en què els catalans tindrien que mostrar obertament, però sobretot fermament al món, que volen passar de tindre un “desig” a tindre una “voluntat”. La voluntat decidida d’esdevenir un poble lliure i de viure en un nou estat en el món.

València, a 8 de setembre de 2015.

L’evasió fiscal dessagna Àfrica.

La evasió fiscal i els paradisos fiscals constitueixen una de les majors xacres de la societat actual. Els diners que se sostreuen als recursos públics com a conseqüència d’aquestes pràctiques criminals, condicionen enormement les polítiques socials dels estats i repercuteixen significativament en una baixada de la qualitat de vida dels seus ciutadans.

Si especialment greu és aquesta pràctica en els països occidentals més avançats, molt més ho és en països pobres, on la manca de recursos públics té una incidència directa en la vida o la mort de moltíssimes persones.

Fa unes setmanes l’ONG Oxfam va fer públic un informe propi en què denunciava que les empreses i inversors amb seu al G-7, els països més rics del món, li van robar a l’Àfrica uns 6.000 milions de dòlars en un any en concepte d’evasió fiscal.
Segons aquest informe, al qual han anomenat “Els diners parlen: Àfrica al G-7“, aquesta xifra equival, per exemple, a tres vegades més del que necessiten els sistemes sanitaris dels països africans afectats per l’Ebola: Serra Lleona, Libèria, Guinea i Guinea Bissau. En un informe anterior, Oxfam havia calculat que aquests països necessitarien 1.700 milions de dòlars per millorar els seus molt deficients sistemes de salut. Aquesta xifra es basava en els 86 dòlars per habitant que recomana l’Organització Mundial de la Salut per cobrir un paquet mínim de serveis sanitaris bàsics i essencials.

A Gran Bretanya, Oxfam integra una aliança de la societat civil que va sol·licitar a l’últim govern britànic eixit de les darreres eleccions que presentara un projecte de llei contra l’evasió fiscal, què dificultaria l’evasió de les empreses britàniques en els països on operen. Amb aquesta finalitat, aquesta aliança, que a més d’Oxfam inclou a les organitzacions Action Aid i Christian Aid, duu a terme una campanya anomenada “Projecte de Llei d’Evasió Fiscal”.

Oxfam sosté que una llei ben ideada contra l’evasió fiscal també evitaria que les grans empreses deixen de pagar els seus imposts a Gran Bretanya, la qual cosa generaria al fisc britànic un mínim de 5.400 milions de dòlars per any, xifra equivalent a 910 $ per cada llar que viu per sota del llindar de la pobresa en aquest país.

Malauradament les mesures internacionals existents a hores d’ara per fer front a l’evasió fiscal de les empreses, com ara el Procés d’erosió de la base imposable i el Trasllat de Beneficis, dirigit per l’OCDE per al grup que engloba les 20 majors economies del món, deixen la possibilitat de recórrer a llacunes legals per evitar el pagament d’imposts. De fet les grans transnacionals aprofiten aquestes llacunes en les operacions que realitzen en els països en desenvolupament per poder evadir “alegalment” enormes sumes de diners.

El 2010, l’últim any del qual Oxfam disposa de dades, les empreses i els inversors amb seu als països del G-7 van evadir el pagament d’imposts sobre 20.000 milions de dòlars d’ingressos mitjançant una pràctica coneguda com “facturació fraudulenta”, per la qual una empresa fixa artificialment els preus dels productes o serveis venuts entre les seues filials per evitar els imposts. Els imposts sobre els beneficis empresarials a l’Àfrica tenen una mitjana d’un 28 per cent, què equival a quasi 6.000 milions de dòlars perduts. A aquesta xifra caldria sumar els 100.000 milions de dòlars anuals que els països en desenvolupament en el seu conjunt perden a causa de l’evasió fiscal que es produeix cap als paradisos fiscals, segons dades de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament.

Al remat, el que es demostra amb totes aquestes xifres es com les pràctiques criminals de les grans corporacions emparades pel entramat jurídic-financer propi del capitalisme de lliure mercat globalitzat és responsable de manera directa de la manca de recursos que manté els països en desenvolupament ancorats en la situació d’extrema pobresa que afecta a amplis sectors de la seua població, els més vulnerables i necessitats d’ajuda i justícia social. És per això que es fa imprescindible la reforma de les normes internacionals que regeixen els impostos empresarials perquè els governs africans poden reclamar els diners que se’ls deu. Això és vital per combatre la pobresa extrema i la desigualtat i fomentar el creixement econòmic de tots aquests països.

Potser un somni si considerem de quina part estan els que deurien de fer-ho possible.

València, a 3 d’agost de 2015.

El Ministeri d’Economia espanyol ha esdevingut paradis fiscal.

Es parla molt de països europeus que de manera vetllada actuen com a veritables paradisos fiscals. Tots coneixem els seus noms: Suïssa, Luxemburg, Andorra, els Països Baixos, Irlanda, …Països en què les grans empreses multinacionals paguen imposts molt baixos.

No fa molt de temps que va esclatar Luxleaks. Aquest assumpte tornà a posar de manifest els avantatges i el tracte privilegiat que tenen les grans corporacions transnacionals.

En aquest escandalós cas es va constatar que més de 300 multinacionals, com Pepsi, Amazon, Ikea, Walt Disney o Skype, arribaren a acords secrets amb el Govern de Luxemburg per gaudir d’una imposició tributària molt baixa, situada en tipus inferiors a l’1%. Totes elles, a través de una complexa enginyeria fiscal, havien ideat mecanismes per poder moure els seus beneficis des dels països on desenvolupaven la seua activitat a Luxemburg, país en aquell moment governat per l’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker.

Si bé tot el focus mediàtic es concentra en aquests països, poc o gens es parla d’alguns instruments financers que l’Hisenda Espanyola ha creat ad-hoc per promoure l’entrada de capitals estrangers amb garantia d’exenció total o quasi total de pagar imposts. Parlant clar i ras, un paradis fiscal.

Des del any 1995, els governs del PSOE i del PP han fet una crida al capital forà a través de les anomenades Entitats de tinença de valors estrangers (ETVE)

Aquest instrument ha esdevingut un instrument molt beneficiós per a les grans corporacions estrangeres que les eximeix quasi al 100% del pagament d’imposts. Cal considerar també que la seua sola existència ha esdevingut també una porta oberta al frau fiscal.

Aquest mecanisme possibilita a qualsevol societat estrangera poder crear a l’Estat espanyol una ETVE, si compleix alguns requisits com una inversió mínima de 6 milions d’euros. El gran atractiu que tenen és que els dividends, els beneficis i les plusvàlues poden estar exempts d’imposts. Amb la nova estructura, els capitals no paguen tributs ni a l’entrada ni a l’eixida de l’Estat espanyol pels seus beneficis a l’estranger i, fins i tot, poden rebre ajudes i rebaixes fiscals per les pèrdues declarades. Aquest avantatge, ofert a la UE únicament per Suècia i Luxemburg, és el que converteix les ETVE en un dels “principals focus de risc fiscal” a l’Estat espanyol, segons els tècnics d’hisenda.

Les ETVE són un instrument d’elusió fiscal, és a dir, una via legal per evitar o reduir el pagament d’imposts, però els seus avantatges obren la porta directament del frau d’una manera bastant senzilla. Des de l’any 2001 la normativa que les regula permet compensar les pèrdues que generen en altres empreses del grup. Així, per exemple, una ETVE pot demanar un préstec de 500 milions per adquirir participacions estrangeres, que li suposa el pagament d’uns interessos de 30 milions el primer any. Doncs bé, aquesta despesa financera s’anota com a pèrdues i serveix per compensar, en aquest cas, els beneficis de 30 milions que haguera obtingut una filial espanyola del grup. El resultat d’aquesta operación seria que aquests beneficis de 30 milions no pagarien res a la hisenda espanyola.

Per tant, amb només una mica d’enginyeria fiscal, les ETVE poden esdevenir societats pantalla destinades, precisament, a reduir la factura fiscal pels beneficis obtinguts en altres empreses dels grups radicats a Espanya.

Aquest instrument ha estat denunciat per ONGs com Oxfam Intermón i Eurodad com un instrument que perjudica greument la recaptació d’impostos, que afavoreix el frau i beneficia únicament grans corporacions.

Malgrat això, el Govern espanyol segueix promovent les ETVE com una eina clau en la captació d’inversions estrangeres. I ho fa a través d’un portal existent en la pàgina web del Ministeri d’Economia anomenat eufemísticament “Invest in Spain”, on s’explica als inversors potencials que les ETVE donen un millor tractament fiscal a les societats no residents a l’Estat que els hòldings dels Països Baixos o de Luxemburg. Les dades disponibles fins al 2012 indicaven que les ETVE havien mogut a l’Estat espanyol més de 124.000 milions d’euros, però de segur poca quantitat d’aquesta marejant xifra haurà tributat com toca.

Companyies com Microsoft, Exxon, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard o Starbucks són algunes de les més importants que utilitzen les ETVE, no solament per tributar quantitats ridícules, sinó fins i tot per generar crèdits fiscals que la Hisenda espanyola ha de ingressar en el seus comptes corrents.

Mentre milions de treballadors espanyols han de tributar fins al últim cèntim dels seus guanys al ministeri d’hisenda, aquestes grans corporacions multinacionals són convidades pel ministeri d’economia a invertir, guanyar i, no solament a resultar exemptes de tributar, sinó a ser compensades per suposades “pèrdues” o balanços negatius en els seus comptes de resultats, que hem de pagar precisament tots nosaltres dels nostres imposts.

Així és com funciona la justícia fiscal en un poc mediàtic paradís fiscal com és l’estat espanyol.

València, a 19 de juliol de 2015.

 

Les alqueries medievals de l’horta de València. Un patrimoni amenaçat.

La ciutat de València presenta una particularitat que la converteix en una ciutat única a Europa. És una gran urbs (compta amb una població d’uns 800.000 habitants, un milió i mig si comptem la seua àrea metropolitana) construïda literalment al bel mig d’un gran espai d’horta, probablement un dels més antics, grans i fèrtils del continent. València compta a més amb una altra particularitat que la fa única: és l’única gran urbs europea que té al seu terme municipal un extens Parc Natural, l’Albufera.

El poblament de l’horta de València és mil·lenari. Es coneix ja amb un cert detall les seues característiques durant la dominació islàmica. Sense anar més lluny, el barri en el qual visc a la ciutat de València, Patraix, situat al sud-oest de la ciutat, té el seu origen en una alqueria musulmana que se situava en el que actualment és el casc antic del barri, just en un dels laterals del què ara és la seua plaça més antiga. Petrarios (Patraix) és citat en el Llibre del Repartiment amb què l’administració de Jaume I va repartir les terres centrals del nou regne entre colonitzadors i conqueridors. L’alqueria musulmana de Patraix es trobava al costat d’una de les grans sèquies que regaven (i reguen actualment) l’extensa horta de València, la sèquia de Favara, que a hores d’ara segueix encara travessant el barri com des de fa molts segles, però de manera subterrània.

El poblament de l’horta comença ja a ser molt més conegut i estar ben documentat arran de la dominació cristiana. Un element que inexorablement ha anat associat a aquest poblament han estat les alqueries, xicotets poblats dispersos de poques cases i fortificacions en què residien els senyors propietaris de les terres dels voltants i els seus vassalls que treballaven les parcel·les d’horta dels seus propietaris.

Així doncs, les alqueries de l’Horta de València que han sobreviscut han esdevingut un vestigi senyorial que ha resistit el pas dels segles. Aquests habitatges nobles, que malauradament a hores d’ara en la seua majoria estan en ruïna, han estat comprats en alguns casos per l’administració amb la finalitat de convertir-los en edificis de serveis. No obstant això, la seua protecció no garanteix que s’evite el seu enderroc, com s’ha demostrat en els darrers temps.

Si li preguntem a un llaurador de l’Horta si sap distingir entre una alqueria, una casa de llaurador i una barraca o qualsevol altra edificació, ho farà perfectament. L’antiguitat de les alqueries i els seus trets constructius marquen una gran diferència amb qualsevol altra construcció de l’entorn, tot i que hui s’ha generalitzat el nom d’alqueria per a anomenar qualsevol casa sita en mig de l’horta, llevat de les populars barraques.

Els trets que identifiquen les alqueries són molt clars. Aquestes solen orientar la seua façana principal a migdia o llebeig (la denominació que rep a l’Horta el sud-est), i això les diferencia de la gran majoria de construccions, que tenen la seua orientació principal a l’est. Aquest tret suggereix la seua antiguitat en uns quants segles (la majoria també són citades en documentació antiga), perquè les cases d’horta construïdes durant l’actual segle miren a llevant, a fi d’aprofitar millor les brises i els seus efectes tèrmics.

Un altre tret de les alqueries de l’Horta de València és la seua grandària en comparació amb la resta de les construccions existents, aspecte que s’explica perquè normalment són formades per diverses cases, i dins la principal, una habitança (la superior) per als propietaris i la planta inferior per als llogaters o casers. La preeminència de l’arrendament també és una constant en les terres que envolten les alqueries.

Com a altres característiques distintives de les alqueries trobem l’antiga existència d’una torre (que pot mantindre’s encara, com per exemple l’alqueria de Falcó), l’entrada amb arc de mig punt, bé exterior o interior, així com l’existència d’una ermita o capelleta, més o menys degradada o fins i tot desapareguda, i aprofitada per a usos no religiosos en la majoria de casos.

Les alqueries actualment es distribueixen per tot arreu dels voltants de València, si bé els conjunts més valuosos i representatius es troben al nord i a l’oest.

Però, quina és la causa del seu abandonament actual?

La principal de totes és la seua manca d’ús. El llaurador valencià de la comarca les concep com a construccions respectables, “del temps dels moros”, però això no ha estat cap obstacle per a que s’haja pogut engegar una reforma agressiva o el seu enderroc, si s’ha pogut. La comfortabilitat o els nous usos s’han imposat a qualsevol altre criteri d’identitat o de tradició. Altres alqueries, propietats encara senyorials, esperen les requalificacions de terrenys per a traure’n del solar un benefici econòmic. En aquesta conjuntura, mantindre l’alqueria en un estat de runa és garantia que no entrarà en cap catàleg i podrà ser enderrocada.

Moltes d’aquestes cases d’origen nobiliari han passat dels seus propietaris originaris a llauradors, fruit dels arrendaments històrics. En uns altres casos, el canvi de propietat ha tingut com a conseqüència l’enderroc o la venda a compradors que adquireixen la terra per a usos distints a l’agricultura, a un preu superior al de mercat. I és per això pel què pràcticament cap llaurador es pot permetre el luxe de comprar terra a prop de València per a llaurar-la. Per això precisament els usos del terreny es converteixen automàticament en merament especulatius.

La realitat es que la situació en què es troben la majoria de les alqueries de l’Horta no és bona i, encara que hi ha diverses figures de protecció patrimonial, aquestes no garanteixen la seua conservació.

D’altra banda, hi ha una majoria d’alqueries que no tenen protecció de cap tipus, les quals tenen com a única garantia de supervivència la voluntat de mantindre-les dels seus propietaris (si és que hi ha voluntat), o la resistència de les seues estructures. Excepte les que han estat incloses en els catàlegs del Plà General de València, o en les d’algun dels pobles de la comarca, la majoria estan en ruïna o han estat restaurades a càrrec del propietari. Cal dir que la protecció d’algunes d’aquestes construccions no els ha assegurat l’ús social, o la restauració, i com a conseqüència de la seua ubicació van caient a poc a poc o pateixen freqüents espolis.

Així, la situació de ruïna amenaça moltes alqueries. Unes altres esperen projectes de rehabilitació, com la Casa de la Sirena de Benifaraig, o es mantenen com a habitatge al cos de barris residencials (alqueries d’Orriols).

La majoria d’alqueries que són de patrimoni municipal també esperen les rehabilitacions, com per exemple la del Moro, a Benicalap. Algunes són propietat particular i han estat restaurades. Tenim en aquest cas l’alqueria del Magistre, habitada i mantinguda pel caser, encara que propietat d’una família de Madrid.

En quant a les alqueries que darrerament s’han enderrocat, tenim els casos de les de la partida del Pouet de Campanar. Ni les denúncies judicials evitaren que l’alqueria de Barberà (precisament de Barberà!), entre altres, caiguera (un presagi?), i unes altres com la del Rei, del segle XVI, estiguen condemnades.

Una alqueria il·lustre, de les primeres a caure, va ser l’alqueria Cremada en la qual discorre La Barraca de Vicent Blasco Ibáñez, i que hui estaria dins l’estadi del Llevant UE.

A la zona dels Orriols recentment s’ha enderrocat l’alqueria de Fabonet, i durant 1999, poc després de l’enderroc de les de Campanar, caigueren diverses alqueries incloses en el PGOU de València amb nivell de protecció 2 i 3. L’alqueria del Moro, també protegida al Pla General com a Bé d’Interès Cultural, té un aparcament afegit que degrada l’estètica de la construcció.

Unes altres, com les de Barrinto (segles XIV al XVI), al bell mig del parc municipal de Marxalenes, han estat aprofitades com a edificis de serveis, en aquest cas per albergar la Biblioteca Joanot Martorell.

Quin és el futur que espera a les alqueries?

El futur de les alqueries passa necessàriament per donar-los algun tipus de activitat, de vida. No es pot pretendre salvar allò que no té una funció social que complir, siga monumental, o com a centre cívic o lloc d’esbargiment.

És cert que les alqueries tenen més vida que qualsevol altra construcció de l’Horta, i que la seua fortalesa ha estat testimoniada al llarg dels anys. La majoria d’elles tenen estructures tardomedievals, o estan datades entre els segles XIV i XVIII. No obstant això, si no hi ha algun pla de restauració o canvi d’ús, més aviat o més tard cauran, com va afirmar el Consell Valencià de Cultura a finals de 1998 després de l’enderroc de les alqueries de Campanar. En aquell cas el Consell va desatendre la petició de catalogar el patrimoni rural valencià.

Les alqueries tenen un futur incert. Entre la ruïna, l’abandonament, l’oblit i la restauració. Será vital la intervenció del nou Consell i dels nous ajuntaments constituïts en les darreres eleccions per a endreçar la situació i començar a recuperar aquest valuosissim patrimoni històric i humà, indissolublement lligat al propi patrimoni de l’horta.

València, a 6 de juliol de 2015.

Metro València. Desprès de nou anys d’indignitat, encetem l’any zero de l’esperança.

Poca cosa cal afegir a tot el que ja s’ha dit sobre el que ahir vam viure a València en relació a les víctimes de l’accident del Metro.

Després de nou anys de lluita contra l’oblit, el menyspreu, la indignitat i la vergonya institucionalitzades, l’associació de les víctimes de Metro València i la societat valenciana vam viure ahir un dia històric en què el nou govern de la Generalitat, ara sí representant el sentir i el clam popular, va demanar perdó i va oferir reparació a tants anys de desdeny per part d’un govern indigne que mai va representar els interessos del seu poble.

Milers de persones tancarem ahir la concentració a la Plaça de la Mare de Déu amb un homenatge i amb un sentit reconeixement en la que va esdevenir la darrera de les més de cent concentracions celebrades des de 2006.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les úniques batalles que es perden són les que s’abandonen”, van dir ahir Jordi Évole i Beatriz Garrote quan es varen dirigir als que allà estàvem concentrats. “Sí es pot” cridava la gent en resposta a aquestes paraules.

Al remat, la lluita i la reivindicació exemplars que han dut a cau al llarg de tots aquests anys l’Associació de les víctimes del Metro València ha esdevingut, sense dubte, un paradigma de la resistència de la ciutadania contra l’abús de poder d’un govern despòtic.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ara sí pareix que va de bo. Benvinguts a l’any zero de la nova era. Així ho volem creure molts valencians.

Adjunte a l’apunt algunes fotografies presses per mi durant la concentració.

València, a 4 de juliol de 2015.

Crònica de la veritable presa de Ximo Puig ahir com a nou President als carrers de València.

He de confessar que mai havia vist una cosa com la que vaig veure ahir als carrers de València. Va ser durant la presa de Ximo Puig com a nou President de la Generalitat Valenciana, en el recorregut que discorre entre les Corts i el Palau de la Generalitat.

Portes obertes de bat a bat per a què la ciutadania entrara lliurement als palaus de les Corts i de la Generalitat. Unes portes que el PP havia tancat al poble fins ara amb pany i clau.

Ahir hi havia milers de persones en el recorregut que Ximo Puig i Mónica Oltra van fer entre el Palau de Benicarló i la Generalitat. Un recorregut que habitualment no costa de fer més enllà de tres o quatre minuts a peu, ahir va costar de fer quasi una hora. Milers d’abraçades, petons, somriures, paraules d’emoció i de llàgrimes, sobretot de gent major que portava molts anys esperant que arribara aquest moment. I també molta esperança en un canvi que el País Valencià esperava de manera pacient però també molt desesperada durant dues dècades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ahir, als carrers, on abans els ciutadans sentien desdeny i menyspreu per part d’uns polítics acostumats a la prepotència, la gent vam veure proximitat, diàleg, empatia i contacte, molt de contacte humà. I vam entrar a la nova residència del President de la Generalitat, no davant ni darrere, sinó al seu costat. I amb ell la nova vicepresidenta Mónica Oltra i bastants dels 55 diputats de les tres formacions polítiques que van formalitzat el Pacte del Botànic. Un pacte que dibuixa el País què volem.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

I mentrestant fora del Palau, en la plaça Manises, tot un referent de la música popular valenciana, Pep Gimeno “Botifarra”, un artista fins ara proscrit per part del PPCV pel seu compromís amb la terra i la llengua dels valencians, delectava a la nombrosa gent que allà es trobava donant un concert de benvinguda al nou govern.

El recital es va tancar amb una abraçava a Mònica i a Ximo Puig en un gest d’evident complicitat de Pep amb els que van a ser els dos actors principals del nou govern valencià. Un gest que esdevenia tot un símbol de retrobament de la normalitat, de la música feta per valencians i en valencià que tant odiaven els ja anteriors inquilins del Palau de la, ara sí, nostra Generalitat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

El desembarcament de gent de Madrid a l’acte també va ser notable.El ministre Margallo, Jose Luis Rodriguez Zapatero, Pedro Sanchez, Ángel Gabilondo, Cesar Luena, …. A banda de tindre que estar presentes en el rigorós protocol, supose que tambe varen baixar de la capital de la metròpoli, quilòmetre zero, per donar-se un passeig per la perifèria, en aquesta cas per la seua colònia a llevant per intentar traure algun rèdit polític dels aires de canvi que es respiren per ací.

Alguns crits de nostàlgics de “President, president” a Rodriguez Zapatero, i Pedro Sanchez a lluir el seu palmito: desenes de mans estrenyades, de petons, d’abraçades i de selfies, sobretot de públic majoritàriament femení. El secretari general del PSOE ahir semblava més ser un actor famós de Hollywood que un polític de Madrid, encara que molt a sovint resulta impossible discernir el teatre i la sobreactuació de la política de saló i de màrqueting que solen practicar aquests actors polítics, o polítics actors, tant s’hi val a dir.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAOLYMPUS DIGITAL CAMERA

La conclusió de la jornada d’ahir és que és evident que les formes de fer política, d’actuar i d’interaccionar amb la ciutadania dels nous governants han capgirat 180º. La gent ho ha percebut i ho agraeix moltíssim després de tants anys de tirania i de prepotència d’uns polítics que vivien en una bombolla allunyats de la realitat dels carrers i dels problemes de l’immensa part de la gent.

Però ara, a partir de demà, comença una nova cursa. Un nou camí cap a un nou País. Serà ja el moment de passar de les formes i les paraules al fons i els fets, a les polítiques de veritat, a les que han d’arribar a la gent.  I això serà el que tots nosaltres haurem de valorar amb exigència i sentit crític als nous polítics que van a dirigir aquesta nau de 5 milions de persones que és el nostre País, el País Valencià.

Hem esperat massa en el passat. I ara esperem molt del futur.

Totes les fotografia de l’apunt van ser realitzades amb la meua càmera.

València, a 28 de juny de 2015.

Valencians al Principat. Una altra realitat nacional comuna.

Molt a sovint, quan es parla de les relacions existents entre el País Valencià i el Principat, sempre es fa exclusivament en termes d’història, de llengua i de cultura.

Més recentment, i gràcies a les aportacions d’alguns investigadors de la Universitat, tal com el professor de geografia urbana de la Universitat de València Josep Vicent Boira i d’altres, de les intenses relacions econòmiques mútues que ambdós territoris han tingut al llarg de molts anys, des de fa més d’un segle, però que han estat especialment accentuades en les darreres dues dècades.

Però un estudi del sociòleg Andreu Domingo i de l’historiador valencià Kenneth Pitarch del Centre d’Estudis Democràfics, un centre de recerca de les estructures i les dinàmiques poblacionals creat al 1984 per un conveni entre la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona, ha fet palesa una altra realitat nacional afegida: l’intens moviment migratori de valencians cap al Principat que ha existit durant tot el segle XX i en el que portem de segle XXI.

L’estudi dels professors Domingo i Pitarch, anomenat “Un segle de migracions valencianes a Catalunya. Població valenciana i la seva descendència a Catalunya” assenyala que, comparada amb les migracions rebudes d’altres indrets de l’estat espanyol, la valenciana va ser la més important ara fa un segle, a principis del XX, i ara un segle desprès, a principis del XXI, torna a ser la més nombrosa de l’Estat. Una migració interior que no ha fet cap soroll precisament per no haver necessitat d’integració cultural ni lingüística.

Aquella primera onada de valencians de principis del XX, un 30 per cent dels empadronats a Catalunya nascuts a fora, eren en la seua majoria persones grans, més homes que dones, amb nivells d’instrucció més baixos. Era una immigració de treballadors del camp que venien a treballar a les fàbriques, però també una immigració de gent instruïda que va entrar directament en contacte amb la seua classe social a Catalunya.

I l’última onada de valencians del XXI també és significativa, però té un altre caire molt diferent del de fa un segle.

A hores d’ara no són treballadors del camp ni obrers industrials. Durant el període 1988-2013 es varen registrar 41.855 moviments de persones nascudes al País Valencià cap al Principat Catalunya, l’emigració més nombrosa respecte a d’altres comunitats autònomes. Són professionals que van a treballar, sobretot a l’ensenyament i a la sanitat. i que estan concentrats en els sectors de directius, professionals liberals, mestres d’institut i professionals de la sanitat. Ara hi ha més dones que homes, perquè hi ha més universitàries que universitaris, i hi ha un factor fonamental que fa clarament palesa la cohesió nacional territorial: el desenvolupament de la seua activitat està lligada amb el coneixement de la llengua comuna, el català.

Història, llengua, cultura, economia. I ara també un intens i ben nombrós flux humà territorial. Cinc elements que conformen una indiscutible unitat nacional entre els nostres territoris.

València, a 25 de juny de 2015.