La paella mecànica

Aquesta apunt només vol ser una crònica d’urgència dels esdeveniments electorals que s’estan produint a hores d’ara al País Valencià.

Encara amb l’escrutini autonòmic al 50% i amb els escrutinis municipals no finalitzats, els resultats parcials que es van coneixent fins ara deixen lloc a molt pocs dubtes. Com que, per exemple, Rita Barberà, Fabra, Rus i l’infame Partit Popular de les Corts valencianes i de molts ajuntaments han esdevingut ja història negra del nostre País.

Seran probablement el partit més votat en la Generalitat i en bastants ajuntaments, però el seu poder sembla haver tocat al seu fi.

Un poder que han utilitzat en benefici propi al llarg de més de dues dècades per arrasar literalment un territori i amb el que han pretès deixar sense esperança i il.lusió a la seua gent. Un poder que ha estat tot un malson i del què s’han servit per a especular, malbaratar, desvalencianitzar i robar. En definitiva, per enfonsar un País i posar-lo al servei d’uns interessos que eren aliens als de la majoria dels ciutadans que l’habiten.

El PSPV, Podem, però sobretot Compromís, i també EUPV, aquest últim a nivell municipal, s’han d’entendre per poder bastir majories d’esquerres i valencianistes a la Generalitat Valenciana i a una bona part dels pobles i ciutats del País Valencià. Hauran d’obrir portes i finestres i deixar que corra la brisa fresca que s’emporte la pudor a floridura i a podridura que ha impregnat absolutament tot després de tants anys de govern popular.

Però no vull acabar aquesta curta crònica d’urgència sense fer un esment molt especial a un partit que, sense ell, res de tot açò hauria estat possible. I parle de Compromís. Una força 100% valenciana que s’ha es va a revelar decisiva per formar govern en el nou Consell i en molts ajuntaments valencians, i que ha arreplegat els fruits d’haver realitzat una campanya electoral realment excepcional, amb molta presència física a les nostres places i carrers i amb molta proximitat als ciutadans.

Possiblement la ciutat de València, ni més ni menys que la capital del País Valencià (capitalitat que mai ha volgut exercir amb Rita Barberà), pot veure governant per primera vegada en la seua història un batlle de l’esquerra nacionalista valenciana. Bé és cert que amb altres forces de l’esquerra, però aquest fet esdevindra, sense dubte, fita històrica al Cap i Casal i també a tot el País.

Avui és el primer dia de la resta de les nostres vides. I mai millor dit també del País Valencià.

València, a 25 de maig de 2015.

Corria l’any 1966. Anys grisos de silenci i repressió en els que l’arribada de nous temps semblava endevinar alguna tímida obertura en el ferri règim feixista que Franco havia instaurat quasi tres dècades abans.

L’ajuntament franquista de València va tindre aleshores la idea d’instaurar un concurs literari amb pretensió de tindre un cert nivell en els diferents camps de humorisme: prosa, vers, novel·la, poesia i dibuix.

Una cosa que, certament, mai va aconseguir, per la senzilla raó de què els seus successius guanyadors sempre van ser concursants lligats forçosament d’una manera o d’una altra a la burgesia o l’aristocràcia afecta al règim. Així, l’any 1972 una jove periodista de nom Natalia Figueroa, mesos abans de casar-se amb una jove promesa de la cançó lleugera espanyola, Raphael, es presentava al concurs i el guanyava. Natàlia, de família aristocràtica d’antiga soca, era proclamada Musa de l’Olimpíada de l’Humor d’aqueixa edició.

A l’any següent va ser una jove economista valenciana de 25 anys d’edat, una tal Rita Barberà Nolla, qui es presentava a la nova edició de l’Olimpíada amb tota la intenció de guanyar-la i amb una bona recomanació per fer-ho en la seua carta de presentació. Era la del seu pare, José Barberà Armelles, conegut redactor i director de diversos diaris i que també havia estat regidor de Parcs i Jardins precisament de l’Ajuntament de València. José Barberà havia estat elegit regidor pel terç familiar, com a bon carlista de família que ell era.

Blanc i en ampolla… la jove Rita era proclamada Musa de l’Olimpíada de l’Humor de l’any 1973.

Però aquella proclamació no es podia quedar només ací. Aprofitant els influents contactes que tenia en el propi ajuntament, Rita (o potser son pare) li va demanar al llavors cap de la Policia Municipal de València, Manuel Jordà, que li demanara a un bon amic seu, el conegut músic i llorejat compositor Jesús Muñoz Monterde, autor de nombroses composicions, marxes processionals, pasdobles i himnes (alguns d’ells premiats) que li compongués ni més ni menys que un pasdoble en honor seu. I així ho va fer, sent l’obra fins i tot donada d’alta a la Societat General d’Autors d’Espanya.

Aquest pasdoble es va estrenar precisament en el Saló de Cristall de l’Ajuntament de València durant un dels actes de l’Olimpíada de l’humor. La banda municipal de València al complet va formar al voltant de la preciosa escala de marbre que puja des de l’entrada fins el saló  i va interpretar solemnement el pasdoble en honor a la jove Musa de l’humor.

Després de tota aquella parafernàlia, qui anava a dir-li a Rita Barberà en aquells dies la meteòrica carrera política que li anava a oferir el seu futur?

Tot just quatre anys més tard la jove periodista es convertia en una de les fundadores i presidenta d’Alianza Popular a València, el partit fundat per l’ex-ministre franquista Fraga Iribarne. Deu anys després de ser proclamada Musa de l’humor, Rita Barberà era elegida Diputada a les Corts Valencianes.

Uns anys més tard, en 1991, Rita va prendre una decisió que marcarà definitivament el seu futur polític. Llavors va acceptar encapçalar la candidatura del Partit Popular a les eleccions municipals del Cap i Casal, quan altres notables com Manuel Broseta no s’hi la van jugar davant d’una derrota que semblava segura. Barberà no va ser la candidata més votada en aquelles eleccions, però va aconseguir la vara de comandament gràcies a la coalició amb l’Unió Valenciana de González Lizondo. El seu oponent socialista, Clementina Ródenas, va guanyar-la per unes desenes de milers de vots, però el fulgurant ascens del partit de Lizondo, cau del blaverisme, va ser el que va portar-la a l’alcaldia de València.

I des d’aleshores fins ara, de manera ininterrompuda, durant 24 llargs anys, els ciutadans de València hem tingut una Musa de l’humor al capdavant del nostre ajuntament. Una broma de molt mal gust, per cert.

Populista, demagògica, indigent políticament parlant però amb molt bona estrela i olfacte polític, la nostra Musa sembla no haver perdut el seu innat sentit de l’humor. Perquè a la vista de algunes de les seues declaracions que he llegit en els periòdics durant les darreres setmanes, Rita sembla com si estiguera acumulant mèrits per reeditar un nou i imaginari guardó de Musa d’una nova Olimpíada de l’humor per al 2015.

Per obrir boca ja va deixar bona prova del seu talent humoristic en el seu discurs faller de la Cridà d’enguany. Aquell “dejem passar el caloret del verano, el caloret de l’hivern” va superar totes les expectatives i va fer pensar fins i tot al mateix Xavi Castillo en penjar els seus hàbits per dedicar-se a una altra cosa. I es que aquella representació humorística de les Torres de Serrans fou, senzillament, impossible de superar.

Des de llavors Rita Barbera no ha parat de deixar frases que,  arreplegades, podrien formar part d’una obra digna d’un concurs literari de l’humor, però també del disbarat i l’esperpent.

Ací podeu gaudir d’una xicoteta antologia:

– “Ningú ens guanya per l’esquerra en polítiques socials” (i no ho va dir els dia del innocents…).

– “El pitjor que li podria passar als valencians és que governara Ciutadans perquè triarien l’alcalde des de Barcelona” (i que passa quan el PP els tria des de la seu del carrer Genova de Madrid?).

– “Vull demostrar el nul convenciment democràtic de Podemos, unit a la nul·la convicció democràtica de Compromís, que treballa des de la manipulació i la falta de veritat i que només van a rebentar, insultar i destrossar”.

– “El PP garanteix tranquil·litat, seguretat, idees clares, rumb fix, progrés autèntic, il·lusió i esperança, millor qualitat de vida i benestar” (és veritat, que l’hi pregunten als nombrosos receptors de sobres i de mossegades de contractes públics del seu partit).

– “El PP és l’única força que es preocupa pel benestar de la gent gran” (i ho va dir sense ruboritzar-se ni un pel).

– “Hi ha opcions polítiques que estan optant per utilitzar els mètodes propis de la seua ideologia original, que no és més que el comunisme-marxista” (lo què???).

– “Això que diuen que al PP valencià està tot podrit, de cap manera. Aquest és només un argument per desgastar al meu partit” (certament, és evident que el PP valencià és l’unic partit del món què no se li coneix cap cas de corrupció…).

– “M’agrada el públic i servir els ciutadans transformant la ciutat” (que bonica està Valensia…).

Rita Barberà podria ser elegida novament Musa de l’Humor de 2015, sense cap mena de dubte. Però esperem que de cap manera nova alcaldessa de la ciutat de València. L’Olimpíada de l’humor esdevindria de terror del gènere gore per al molts valencians…

València. a 17 de maig de 2015.

Corria l’any 1996. Durant les obres d’excavació d’un solar per fer un edifici destinat a ampliar el Parlament valencià al carrer Salvador de València, va eixir a la llum una troballa completament inesperada. Es tractava d’un tram fins llavors inèdit de la Via Augusta romana que passava per la ciutat i una important àrea residencial noble.

Aquesta zona, ja extramurs de la València romana de finals del segle I D.C, es va habitar com a conseqüència de l’augment de població que experimentà la ciutat en aquella època. Es tractava d’una zona noble d’habitatges unifamiliars (domus), de gran superfície, amb jardins adornats amb decoració pictòrica de motius vegetals. Aquest sector acabalat de la ciutat romana enllaça amb les restes trobades fa uns anys sota la plaça de l’Almoina, on estaven els edificis públics: la cúria (ajuntament), un mercat i el fòrum. Les excavacions arqueològiques van permetre trobar des de gerros fins tombes funeràries. Al costat de les lloses de la via, a 2,5 metres de profunditat, es van trobar gerros islàmics i romans, monedes, peces de ceràmica, sòcols, clavegueres … Fins i tot una xicoteta necròpolis del segle V que conté tombes monumentals amb diversos enterraments, entre ells els de dos xiquets en sengles àmfores. Tot un tresor que qualsevol ciutat del món civilitzat desitjaria posseir per recuperar-lo i mostrar-lo orgullós als seus ciutadans i als seus visitants, com a una atracció turística més.

Immediatament desprès d’aquella troballa, aquestes restes arqueològiques van ser declarats Bé de Rellevància Local, el que semblava indicar que anaven a ser excavats, adequadament protegits i integrats dins d’una futura ampliació de l’edifici de les Corts Valencianes.

Però encara que puga parèixer increïble, des de fa casí 20 anys aquest solar amb aquests restes romans al descobert jeu abandonat, ple de runa i d’escombraries, de trastos vells tirats, però també d’escrements d’animals, de rates i de colònies de tèrmits, fins tal punt que els veïns que viuen a l’esmentada plaça han denunciat les condicions d’extrema insalubritat del solar perquè amenacen els seus habitatges.

Desenes de pancartes denunciant aquesta penosa situació de les restes arqueològiques i l’extrema condició de degradació en què es troben pengen dels balcons dels veïns des de fa algunes setmanes, sense que ni l’ajuntament de Rita Barberà ni la Generalitat d’Alberto Fabra, en una co-responsabilitat compartida dels fets, es dignen a posar fi a aquesta situació.

Però lamentablement aquest cas no és únic, ni de bon tros, a la ciutat de València.

S’afegeix a una llarga llista d’importants troballes, romanes i també islàmiques, com fragments de la mateixa muralla romana, de la muralla i torres de l’època islàmica, molins hidràulics àrabs, etc … que agonitzen entre ruïnes i enderrocs en el més complet dels abandonaments per part de l’ajuntament de Rita Barbera, la mateixa dona que balafia milers i milers d’eures en viatges i hotels de luxe, en tiberis indecents i en tot tipus de despeses de més que dubtosa justificació i moralment reprovables.

Sembla ser que el passat romà o islàmic de la ciutat no deu ser del seu interès, perquè per a ella no sembla haver més història de València que la de l’època franquista i la del seu mandat, d’altra banda fidel prolongació de l’etapa que va viure la ciutat entre 1939 i 1975.

València, a 13 de maig de 2015.

“El quadre del món que es presenta a la gent no té la més mínima relació amb la realitat, ja que la veritat sobre cada assumpte queda enterrada sota muntanyes de mentides“.

Aquesta frase del lingüista i activista nord-americà Noam Chomsky descriu a la perfecció la instrumentalització que el poder polític i corporatiu realitzen dels grans mitjans de comunicació.

Uns mitjans de comunicació que sistemàticament amaguen, menteixen i tergiversen una realitat modelada al servei de molt determinats interessos, alhora que evidencien una manca de pluralitat ideològica realment escandalosa, especialment acusada a l’Estat espanyol arran dels pactes d’una Transició que ells mateixos defineixen com “exemplar”.

I així podem veure com en els mitjans escrits o en les tertúlies de ràdio i de televisió que veiem i escoltem diàriament, tot i la varietat de contertulians que hi participen, només hi ha un sol i únic discurs. En ell esmentar la paraula capitalisme està prohibit, parlar de socialisme o comunisme reals està prohibit, i si es fa obligatòriament s’han de presentar com a sinònims de dictadura, de ruïna i / o de misèria econòmica, i si pot ser a més a més s’han de relacionar de la manera més negativa amb exemples com els governs de Veneçuela o de Cuba, per no parlar de l’antiga Unió Soviètica i els seus gulags.

Per a aquests mitjans les classes socials han deixat d’existir, referir-se a elles ha de ser considerat com una cosa pertanyent al segle XIX, a un discurs irreal i obsolet. La recepta que ven ara es la de dir que “tots” som iguals i que “tots” hem de fer pinya per eixir d’aquesta crisi. El que amaguen és que per a alguns, molt pocs, la crisi ha estat un fabulós negoci en la mateixa mida que ha estat una fabulosa estafa per a la majoria de la població. Però açò no es diu, i si algú ho diu, cal classificar-lo com un anti-sistema o dir d’ell que vol convertir Espanya en un kaos de pobresa i repressió a l’estil de les “dictadures” de Venezuela o Cuba.
Així mateix, parlar d’abandonar l’euro, de no pagar el deute il.legítim, de nacionalitzar bancs i empreses, de regular els “mercats” financers, de gravar els moviments de capitals o de desobeir a la Troica és una cosa que ni s’hi ha de plantejar. I si algú ho fa i intenta raonar-lo el que cal fer és interrompre’l i ratllar-lo novament de “bolivarià” i d’antisistema, cal acusar-lo de voler terminar amb la nostra civilització cristiana i occidental i amb la democràcia que va nàixer dels pactes de la Transició i de la nostra modèlica i monàrquica constitució.

Aquest dilluns se celebra una transcendental reunió a l’Eurogrup en què probablement es pot decidir el destí de la nació més antiga de la cultura europea, Grècia.

Des de què Syriza hi va guanyar democràticament les eleccions i el seu govern va començar a intentar renegociar el deute amb la Troica i manifestar la seua lògica intenció de posar en marxa el seu programa electoral, una muntanya de mentides, tal com ho va definir Chomsky, àmpliament difoses per l’establishment polític-mediàtic espanyol i europeu, ha estat inundant els principals i més influents discursos polítics i mediàtics europeus. Fal.làcies, mentides i mitges veritats que a força de ser repetides una i mil vegades aquests mitjans han volgut convertir-les en veritats irrefutables, en dogmes de fe.

Cal dir-ho, repetir-ho i denunciar-ho. Al meu parer nou de les ocultacions, de les mentides i falsedats interessadament més esteses que he pogut llegir o escoltar en la ploma o en boca de polítics, periodistes o creadors d’opinió en els darrers mesos, són les següents:

1.-El rescat a Grècia va ser en realitat un rescat al sistema financer europeu, majorment a l’alemany.

La compra de deute públic grec va respondre a la necessitat de rescatar els bancs privats (alemanys, francesos i espanyols entre d’altres) que estaven plens del seu deute públic fins a la medul·la.

Per aquest motiu, quan semblava que l’Estat grec col·lapsaria, la Troica va intervindre per evitar el dany a la banca privada, comprant-li deute públic i facilitant el pagament del deute per part de l’Estat grec. Així ho afirmen premis Nobel d’Economia, com ara Jopsep Stiglitz o Paul Krugman, i també el director adjunt del Financial Times, Martin Wolf, poc sospitós de ser un antisistema: els fons de la Troica destinats a comprar el deute públic als bancs privats, no eren “per ajudar Grècia, sinó per ajudar el sector financer privat a abandonar Grècia“.

Arran d’aquest rescat, els actuals propietaris del Deute grec hem passat a ser els ciutadans europeus, en haver-se socialitzat les pèrdues que previsiblement anaven a tindre els bancs. El Banc Central Europeu (6%), el Fons Monetari Internacional (10%) i els 17 estats de l’eurozona, incloent-hi Espanya, a través de l’anomenat Fons Europeu d’Estabilitat Financera (60%), són els principals posseïdors.

La mateixa pràctica que estem acostumats a veure en aquest “estrany” sistema d’economia de lliure mercat fet a la carta de les grans empreses financeres, què privatitzen els seus beneficis però socialitzen les seues perdudes.

2.-Espanya no li ha prestat a Grècia 26.000 milions d’euros, tal com s’ha repetit tantes voltes pels mitjans de comunicació.

Alguns representants polítics menteixen també descaradament quan parlen d’aquest tema. Així, per exemple el ministre Luis de Guindos va afirmar que Espanya vetllarà per no perdre els 26.000 milions d’euros que ha prestat a Grècia “La gent ha de ser conscient que nosaltres ja hem estat molt generosos amb Grècia, continuarem sent-ho com ho vam ser en el passat, i no obstant això, hi ha 26.000 milions d’euros prestats i Espanya ha de vetllar per aquests diners, que és de tots els espanyols (…) Qualsevol polític responsable el que vol és que aquests diners es recupere. Aquests 26.000 milions per a un país com Espanya suposen un esforç enorme, és un esforç molt important, és una quantitat equivalent al que Espanya gasta en un any en el pagament de les prestacions per desocupació“.

O el ministre Margallo, qui va mentir quan va afirmar que “si no haguérem prestat diners a Grècia, haguérem pogut augmentar les prestacions per desocupació un 50 per cent o augmentar les pensions un 38 per cent“.

Tota una gran falsedat. Si bé és cert que l’Estat espanyol li va prestar a Grècia 6.659,48 milions d’euros el 2010 i 2011, la resta fins als 26.000 milions esmentats (uns 19.600 milions d’euros) són en realitat diners que li van prestar determinats inversors financers a l’Estat grec (per fer negoci), i que l’Estat espanyol ha avalat.

És a dir, l’Estat espanyol no va posar ni un euro d’aquests 19.600 milions, encara que sí que es va comprometre a pagar-los en cas que l’Estat grec no pagara a aquests inversors. Però són dues coses molt diferents.

3.-Mario Draghi, el totpoderós president del BCE, un dels tres braços de la Troica, va ser el que va desencallar fa unes setmanes la difícil negociació entre les delegacions europees i el govern grec, segons es comenta al “sembrar el pànic entre els socis en donar xifres concretes sobre la mala situació del sistema financer grec, que des del desembre ha vist evaporar 20.000 milions en dipòsits, una fuga de capitals que hagués augmentat davant d’un fracàs de l’Eurogrup“.

Però el que no es diu de Mario Dragui és que ell mateix és el llop que està a cura del corral. Perquè Draghi era vicepresident per a Europa d’un dels bancs d’inversió més grans del món, el Goldman Sachs, quan precisament aquest banc ha estat reconegut com el que va ajudar a amagar el dèficit dels comptes grecs del govern conservador de Kostas Karamanlis.

Mario Draghi tenia càrrec operatiu en aquest banc precisament durant el període en què es va practicar l’ocultació del dèficit grec. A hores d’ara se sap que Goldman Sachs no només hi havia emmascarat deute grec, sinó que havia venut productes financers grecs als EUA, ocultant informació valuosa als compradors. Part d’aquestes operacions s’havien fet a la primavera de 2002, quan Draghi ja era vicepresident per a Europa de Goldman Sachs.

4.-Alemanya, al capdavant de la resta de socis comunitaris, es mostra completament intransigent amb la negociació del deute grec.

Però s’amaga el fet que precisament Alemanya es va beneficiar d’una generosa condonació del deute al principi del seu ‘miracle econòmic‘, derivada dels costos que es van originar durant la II Guerra Mundial.

L’anomenat Acord de Londres sobre el Deute d’Alemanya és un desconegut exemple de reestructuració moderna de deute sobirà, cosa molt sorprenent si es considera la seua eficàcia a l’hora de recuperar la sostenibilitat del deute alemany (occidental). Cap al final de les negociacions amb els països perjudicats per l’Alemanya nazi, es va cancel·lar la meitat de tots els deutes de 38.000 milions de marcs, i els romanents van ser reprogramats de manera tan intel·ligent que Alemanya mai va haver de tornar a afrontar un problema de deute.

El contrast entre el tracte històric donat a Alemanya i el tracte donat avui a Grècia no pot ser més obvi. Alemanya es va beneficiar d’una condonació de gran abast com a resultat de la qual la seua economia va créixer de forma ràpida i sostenible.

Grècia, en canvi, està sent forçada a ‘consolidar-se’ a si mateixa al llarg d’una recessió extremadament dolorosa i destructiva que sacseja la societat fins als seus mateixos fonaments. El 1953, un d’aquests generosos (per a Alemanya) creditors va ser, per cert, Grècia, que no va tindre en compte els nombrosos crims de guerra que les forces d’ocupació alemanyes havien comès pocs anys abans en sòl grec. Poques reestructuracions de deute sobirà han permès de forma tan clara com la de 1953 el que es fera una transició des d’un estat amb un endeutament crític, fins a una situació en què el deute ja no és un obstacle per al desenvolupament econòmic i social.

Aquest acord és encara avui un dels millors exemples històrics del què és raonable i sostenible i del què pot arribar a ser la resolució d’un deute si hi ha voluntat política. Cosa que ara, precisament Alemanya, no vol que passe amb Grècia.

5.-Grècia va ser un país que l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial va portar a una absoluta fallida de la qual no ha pogut recuperar-se, malgrat els anys transcorreguts des d’aleshores.

A l’abril de 2013, un comitè del Ministeri Grec de Finances va avaluar en 162.000 milions d’euros -quasi la meitat de l’actual deute grec, o el 80% del seu PIB-  la seua quantia, sumats l’espoli i la destrucció d’infraestructures (108.000 milions) i la devolució del préstec forçós (54.000 milions) que el Banc de Grècia va haver de concedir a Berlín el 1942 per finançar la seua pròpia ocupació, destrucció i espoli.

La invasió, una de les més bàrbares d’Europa, va costar la vida a 300.000 grecs.

També es recorden els espolis, el saqueig de collites, aliments i béns, o coses immaterials però tan doloroses com patir l’afront de veure la bandera nazi onejant a la part alta de la Acròpolis. Desprès de la derrota d’Alemanya en la II GM, Grècia va exigir a Alemanya en la Conferència de París 10.000 milions de dòlars de l’època en concepte de reparació pel dany sofert, el quart més gran d’Europa, després del de la Unió Soviètica, Polònia i Iugoslavia. Però Grècia es va veure forçada a renunciar a les compensacions en 1953, en l’acord sobre la condonació del seu deute, en part per la pressió dels EUA. D’açò no s’en parla.

6.-Molt poc es parla en aquests mitjans de comunicació que l’autèntica sentència de mort per al poble de Grècia va ser la signatura al febrer de 2012 de l’anomenat “Memoràndum d’Entesa” (MOU en les seues sigles en anglès), un document que deroga la sobirania de Grècia com a estat sobirà i lliura el país a bancs i empreses estrangeres. L’edicte de la pàgina 43 d’aquest memoràndum imposa normes estrictes per a tot, des de la reducció de despeses en medicaments que salven vides a les “limitacions imposades als minoristes en la venda de productes de categories restringides, com aliments per a nadons“.

Així, per exemple, el MOU exigeix ​​una retallada del 10% del sou dels funcionaris i altres treballadors del govern, retalls de fons de la seguretat social i dels hospitals i més privatitzacions d’actius de propietat pública, la qual cosa ha causat la reducció del PIB grec. En comptes d’ajudar a Grècia a eixir de la seua depressió, el memoràndum retalla la despesa pública mentre crea noves oportunitats per augmentar l’explotació i el saqueig de l’estat per mans estrangeres.

7.-El “revolucionari” Pla Salònica del govern de Syriza, el que va posar tan nerviós a la Troica i als seus lacais europeus, no és una  altra cosa més que 11 mesures que tenen més de sentit comú i de solidaritat amb els amplis sectors de la societat grega que viuen sota el llindar de la pobresa, que de mesures revolucionàries que posen en perill la estabilitat de la UE.

El pla de Tsipras està destinat a tallar “l’emergència humanitària” que viu Grècia.

Tsipras no ha sostingut en cap moment que donaria marxa a un procés de revolució o de desmarcatge de la Unió Europea, ni que anava a demanar els 130 mil milions d’euros al BCE, com ho van fer els seus antecessors per salvar els mateixos que van conduir Grècia al seu actual estat. Tsipras va parlar només de 2 mil milions d’euros per fer front a l’emergència social que pateix el seu país, diners que es pretén recaptar amb una lluita més eficient contra l’evasió fiscal i amb nous imposts per a les rendes més altes. Res de l’altre món però que ja han provocat durs atacs per ser considerades com a “mesures populistes”. Onze mesures encaminades, entre altres coses, a donar menjar, llum, sostre i sanitat a 300 mil llars, a promulgar una nova moratòria dels desnonaments en habitatges de valors menors als 200 mil euros, a fer un augment del salari mínim des dels 586 euros als 751, tot això acompanyat d’una reforma laboral per generar condicions laborals dignes a la població. O a reduir a la meitat els 7.500 cotxes oficials, a aturar les privatitzacions, quedant prohibit vendre béns nacionals per pagar deutes.

En resumides comptes, onze mesures destinades a retornar una mica de dignitat a una societat que està en terra, sotmesa als dictats de la troica, amb altíssims índexs d’atur i amb un augment constant dels índexs de marginalitat i pobresa urbana.

8.-S’amaga sistemàticament en els mitjans de comunicació els brutals efectes de la crisi sobre la majoria de la població grega, una autèntica doctrina del xoc aplicada sobre els ciutadans d’un país sencer.

Així, per exemple, els investigadors de la revista British Medical Journal van observar que el nombre total de suïcidis a Grècia va experimentar un increment sostingut de 11,2 per mes de mitjana al juny de 2011, just després que el Govern grec aprovara una segona sèrie de mesures d’austeritat.

A més a més, les conseqüències dels quatre últims anys de la crisi en les condicions de vida de les llars han estat gravíssimes, com demostra un estudi de ELSTAT. Segons aquest estudi, el 20,3% de la població no pot alimentar-se de manera adequada, està en dificultat de pagar les seues factures i no té béns bàsics com rentadores, televisors telèfon o cotxe. El 2010, el percentatge de la població en aquestes condicions era del 11,6%.

Pel que fa a l’índex de pobresa, més del 35% dels grecs viu per sota del llindar de la pobresa, segons les estadístiques del ELSTAT.

Després de 5 anys de creixement negatiu, amb taxes d’atur mai assolides i retallades salvatges en els programes de protecció social, a la societat grega ja no li queden més forats al cinturó per seguir estrenyent-se-ho. Els diabètics no poden pagar-se la insulina, l’ús d’antidepressius i altres fàrmacs per prevenir el suïcidi estan fora del menú, les taxes de tuberculosi i VIH són altíssimes i els desesperats pensionistes d’Atenes han quedat condemnats a bussejar en les galledes de les escombraries de les botigues d’alimentació per esgarrapar uns pocs residus d’aliments amb què intentar alimentar ells i les seues famílies. Hi ha hagut un fort increment en el nombre de nadons que són abandonats en clíniques i lliurats a institucions de caritat, ja que les seues famílies no volen deixar-los morir per manca d’aliments, i van en augment els casos de mares i pares que no poden tirar endavant als seus propis fills.

La sorprenent conversió d’una nació moderna en un estat fallit no s’ha produït de la nit al dia, ni sense” l’ajuda” dels buròcrates de la UE i dels potentats financers que dicten la política econòmica des de Brussel·les, Frankfurt i Berlín, segons apunta el periòdic “The Guardian”. “L’evidència de la pobresa, desigualtat i impossibilitat d’accés als serveis primaris confirma la creixent desesperació que es desprèn de la gent de la primera línia (…) Si el govern haguera donat a conèixer la severitat de la situació, el propi govern grec i la UE haurien d’haver admès també que l’actual estat de coses ha estat produït per l’anomenat “rescat” de Grècia. Per això, les autoritats han optat pel silenci“.

9.-Els mitjans de comunicació destaquen les obligacions que té Grècia amb els seus deutors, sense importar que les brutals polítiques de retallades estan portant al poble grec a la desesperació més absoluta i a la pèrdua dels drets més elementals, com acabe d’esmentar.

Però s’amaga el fet que a la Unió Europea existeixen, no una ni dos, sinó tres Cartes Europees sobre els drets socials dels ciutadans: la Carta Social Europea, la més antiga de totes, editada el 1961 i revisada el 1996; la Carta comunitària dels Drets Socials fonamentals dels Treballadors (any 1989), una declaració de drets elaborada i aprovada a la seu de la Comunitat Econòmica Europea per caps d’Estat i de govern dels estats membres reunits a Estrasburg el 1989; i la Carta dels Drets fonamentals de la Unió Europea, elaborada l’any 2000, en què a més dels drets socials, s’arrepleguen els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals dels europeus. El seu article número 1 parla de la Dignitat Humana i hi diu: “La dignitat humana és inviolable. Serà respectada i protegida. La dignitat de la persona humana no només és en si un dret fonamental, sinó que constitueix la base mateixa dels drets fonamentals“.

A què han reduït la dignitat dels ciutadans grecs els buròcrates i fonamentalistes de l’austeridici de la Unió Europea? A un munt de mentides creades i difoses al servei de les elits financeres europees, principalment alemanyes.

València, a 11 de maig de 2015.

Primer va ser José Joaquín Ripoll, president de la Diputació i del PP d’Alacant, qui va ser detingut per la Policia Nacional en 2010 en una operació coordinada per la Fiscalia Anticorrupció dins de l’operació Brugal.

Després va ser Carlos Fabra, president de la Diputació i del PP de Castelló, qui va ser condemnat a 4 anys presó el 2013, ara complint la seua condemna.

Dissabte passat era Alfonso Rus, president de la Diputació i del PP de València, qui era fulminantment cessat per Alberto Fabra davant l’evidència de la seua implicació en el cobrament de comissions il·legals en el cas Imelsa.

Els enregistraments magnetofònics que li inculpaven van ser determinants. Ací no hi havia luxes de vestits d’Emidio Tucci, de corbates de seda, de bosses de Louis Vuitton o paraules d’amor com “te quiero un huevo”, tal com succeïa en la trama Gurtel, que van portar a la banqueta dels acusats a l’expresident Camps. Ací l’assumpte era molt més barroer, tant com escoltar a Rus comptant un feix de bitllets de 500 euros amagat en un cotxe. La prova en poder de la Fiscalia havia estat proporcionada des del propi partit, “foc amic” va dir ell.

El poder de la Diputacions no és més que el “poder local” que manté el centralisme carpetovetònic espanyol en les seues províncies des del segle XIX. Una institució política que es manté viva en la majoria dels casos gràcies al caciquisme, a l’amisguisme i al clientelisme més corruptes. Un cavall de Troia del govern central a les perifèries amb el que pretén assegurar la fidelitat i el servilisme de les elits locals a les elits polítiques de Madrid.

Els Corleone de la pel,licula “El Padri” es van fer forts eliminant a les famílies que els disputaven el poder i el control del joc i de la droga. Al PP la dinàmica és semblant. Zaplanistes contra Campistes, Fabristes contra Rusistes. Com els Corleone, les diferents famílies del PP es disputen el poder i per aconseguir-ho no dubten en clavar imaginaris punyals a l’esquena dels membres de la família rival. La finalitat no és altra més que obtenir les majors cotes de poder possible que els permeta estar en situació de col·locar els seus peons en els llocs de màxima influència política i econòmica, per tal de poder fer i desfer allò que els vinga de gust. El objectiu final és poder enriquir-se el màxim possible.

Així funciona la màfia, i així funciona el PP a València.

Ara els polítics del PP, fins i tot fins els més propers a Rus com Rita Barberà, ens volen fer creure que estan “avergonyits” amb el que s’ha pogut sentir en les gravacions que inculpen al ja expresident de la Diputació de València.

Però la realitat és molt diferent. Ningú no està possiblement sorprès ni molt menys avergonyit. Rus ha caigut no per ser corrupte, sinó simplement perquè ho han enxampat. O millor dit, perquè una altra família del PP valencià ha servit el seu cap en safata de plata a Fabra.

I Fabra ho ha hagut de sacrificar, no perquè li semble immoral el que ha fet, sinó simplement perquè és poc higiènic i embruta la seua imatge de cara a la galeria, es a dir, cap a la opinió pública i els seus potencials votants.

La guerra està servida dins del PPCV. Els ganivets estan ara volant a l’altura dels caps de nombrosos dirigents del partit al País Valencià. Veurem qui serà el proper en caure, si és que Mariano en la seua visita a València demà dimarts no pega un fort cop de puny sobre la taula i posa ordre entre les famílies rivals de la Cosa Nostra valenciana.

València, a 4 de maig de 2015.

El graffiti va nàixer a la ciutat nord-americana de Filadèlfia l’any 1969, i a l’any següent va arribar a Nova York on es va estendre com una expressió visual del moviment Hip-Hop sorgit dins d’una subcultura marginal en els barris de Bronx i Harlem entre joves llatins i afroamericans. El que actualment coneixem com Street Art o Post-graffiti constitueix una evolució del grafitti cap a formes més artístiques i expressives.

Aquest moviment va arribar a la ciutat de València a finals de la dècada de 1980, on amb el pas dels anys es va anar afermant a la calor d’una certa permissivitat de les autoritats municipals que va servir de reclam perquè nombrosos artistes d’altres parts del món vingueren a València a exhibir les seues creacions en els nombrosos murs i parets del deteriorat centre històric de la ciutat, un dels més grans d’Europa. Tot un torrent d’art i d’expressivitat que ha acabat per col·locar a la ciutat en el mapa de l’Art urbà com una referència a nivell fins i tot internacional.

Fa unes poques setmanes els amics de CaminArt, una cooperativa de joves llicenciats en Belles Arts que organitza rutes per la ciutat per fomentar entre la ciutadania el seu coneixement històric, cultural, urbanístic i artístic des d’un punt de vista crític i allunyat dels tòpics habituals, va organitzar per primera vegada una ruta pionera d’Street Art per alguns dels barris de Ciutat Vella, concretament pels del Mercat i el Carme, acompanyats per l’especialista en aquest tema Belén García Pardo, col·laboradora de la Universitat de València que està preparant la seua tesi doctoral sobre el món del grafitti i dels post-grafitti. Al llarg del recorregut vam poder escoltar les seues interessantíssimes explicacions i veure i fotografiar quilòmetres de parets i murs amb les més variades mostres i estils d’Art urbà de molts artistes, alguns d’ells ja consolidats fins i tot a nivell internacional (alguns valencians), com Escif, Vinz, Fasim, Blu, Fatal Maris, Erica il Cane, Deih, Guerrilla Spam, Hyuro, Julieta, etc …

Éssers híbrids amb cos humà i cap d’au, insiders, éssers misterioros en escenes que denuncien la societat consumista actual o els abusos del capitalisme i del poder, animals gegantins que ocupen façanes senceres d’edificis, xiquetes de trets orientals de grans ulls tancats amb grans colorits i sovint amb missatges ecològics, llimons, botifarres gegants vivents … Tot un torrent de vida, de colorit, de formes geomètriques, d’art, d’expressivitat i de creativitat que al llarg de més de dues hores vaig recollir amb la meua càmera i que ara mostre en part en aquest apunt del bloc.

Gaudiu de l’Art urbà dels carrers de València.

València, a 2 de maig de 2015.

Un poble i dues senyeres: la quatribarrada i la blava coronada.

Un poble i dues denominacions: País Valencià i Comunitat Valenciana

Un poble i dos himnes: el regional i la Muixeranga.

Faltava alguna cosa més? Sí, un poble amb dues llengues pròpies. La mateixa però alhora diferent. Semblava impossible arribar fins ací, però hi hem arribat. Perquè la proposta ja està feta: la llengua Valensiana de les Normes d’El Puig i el valencià normalitzat de les Normes de Castelló del 32, es a dir, el català dels valencians.

Tota una bogeria, un desgavell i un autèntic despropòsit propiciat i emparat per una Llei de Senyes d’Imbecilitat aprovada fa unes setmanes en solitari en les Corts pel PP, i amb la que ha tancat un cercle esperpèntic i demencial en incorporar en el seu text un reconeixement a la capacitat docent de les entitats secessionistes de la llengua, com ara la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, què utilitzen les Normes d’El Puig com a referent normatiu de la llengua.

La proposta va ser llançada fa uns dies pel Catedràtic del Departament d’Estadística i Investigació Operativa de la Universitat Politècnica de València i membre d’una d’aquestes entitats, Rafael Romero Villafranca, a la tribuna d’un conegut diari anticatalanista de la ciutat de València, amb una proposta titulada “El conflicte lingüístic. Una tercera via: una llengua, dues normatives“, on es proposava «la coexistència de dues normatives per a una mateixa llengua».

Ahir el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, va fer unes declaracions al mateix diari, en les que considera «un signe de democràcia» que al País Valencià s’establisca alhora l’oficialitat de les Normes del Puig i la normativa lingüística actual, promoguda per la Acadèmia Valenciana de la Llengua. Esteve declarava en l’entrevista al diari que aquesta proposta «coincideix plenament amb els meus plantejaments, que he comentat en repetides ocasions durant els últims anys. Permetre la coexistència de les dues normatives és un signe de democràcia i ofereix la llibertat d’escollir quin idioma vol estudiar cada valencià».

Es a dir, la “democràcia” de Lo Rat Penat, una de les institucions inquisidores de la nova Llei de Senyes, consisteix a legislar en contra de la raó i dels postulats científics i de la Universitat. Si jo dic ara que el Sol gira al voltant de la Terra i convertisc aquesta afirmació en llei, com per cert encara creuen més del 25% dels espanyols, això és democràcia. I si dic que la Terra és plana, o que la sang del nostre organisme no es mou, també és democràtic i paradigma de llibertat. Sengles valors al servei de la estupidesa i la desraó.

Tant se val. Per a Lo Rat Penat la llibertat i la democràcia aplicades a la llengua que parlem els valencians consisteix a fer que cada família trie l’idioma valencià en què vol que s’eduquen els seus fills.

Llibertat, per cert, que no serà aplicada per ells mateixos quan, segons diu la Llei de Senyes, ells hagin de decidir quines institucions o associacions s’ajusten o no a la seua normativa secessionista del valencià. Les que no seran castigats i  ho pagaran amb el foc purificador reservat per als infidels de la quintaessencia de la valensiania ben entesa.

La llibertat d’una dualitat lingüística concebuda pel Partit Podrit i els seus esbirros per fer-nos desaparèixer com a poble i, amb nosaltres, també la llengua que parlem i que ells volen fer-nos creure que defensen.

València, a 30 d’abril de 2015.

El mot “portes giratòries” va ser un terme encunyat per primera vegada als Estats Units (“The revolving door”) per anomenar el fenomen que ocorre amb certs polítics que van treballar en dependències del govern, i que després van passar a fer-ho en grans empreses del sector privat, un cop van abandonar la política. I també a l’inrevès, es a dir, del sector privat a la política.

En la majoria de casos, aquestes corporacions van estar relacionades d’alguna manera amb l’activitat governamental que exercien aqueixos polítics.

Empreses armamentistes (sobre tot als EUA), financeres i energètiques són les que més han utilitzat aquestes portes, que tracten de tindre-les sempre ben engreixades per tal de facilitar el pas freqüent de polítics als seus consells d’administració i a les seues “assessories”, en senyal d’agraïment pels serveis prestats quan ocupaven càrrecs de responsabilitat en alguna administració política.

Fa unes setmanes escrivia un apunt en aquest bloc en què parlava de la complicitat, quasi una simbiosi podria dir també, entre l’església valenciana, es a dir l’Arquebisbat, i els polítics del PP de València. “València, ciutat eclesial per obra i gràcia de Rita Barberà” era el titol ben significatiu d’aquest apunt (http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p=268700).

Doncs bé, ara el PP valencià, farcit de franquistes i de corruptes com tots bé sabem, però també de beats, missadiaris i opusdeians, acaba d’inventar, o millor dit d’habilitar, un nou tipus de porta giratòria en consonància amb els seus arrels i ideologia nacional-catòlica-apostòlica-i-romana ben imbricada amb les seues tradicionals i ben conegudes xarxes de corrupció i de clientelisme: la “porta giratòria” eclesial, celestial, divina o com la vulgueu anomenar. Es a dir, una porta giratòria sita al bell mig dels vasos comunicants que ja fa molt de temps existeix a València entre esglèsia i PP.

Per tant, ben podriem dir que les expectatives inicials de Rita Barberà i de Francisco Camps de posar València en el “mapa mundi” per la seua Copa Amèrica, per la F1, per la Ciutat de les Ciències i les Arts “ocultes”, s’han vist àmpliament superades a hores d’ara en ser València posada també en el “mapa celestial”. Un gran motiu de satisfacció per a tots ells. Ara València ha esdevingut ja ciutat “Universal”, en el sentit més ampli de la paraula.

El “fenomen” que ha fet possible aquest fet no ha segut un altre més que l’infatigable escuder que durant molts anys ha cavalcat com un Sancho Panza amb don Quixot al costat de Rita Barberà, Alonso Grau.

Grau, després de dimitir el passat mes de març com a vicealcalde de València per haver estat imputat formalment per la seua participació en el cas Nóos, va decidir utilitzar la mateixa porta per la que va entrar al món de la política municipal per tornar a eixir a la Universitat Catòlica de València. Només per pura coincidència, la mateixa entitat acadèmica a la qual l’equip de govern de l’Ajuntament, del qual ell en formava part, li va atorgar un flamant projecte d’hospital universitari, malgrat les crítiques de les pròpies empreses sanitàries del sector privat.

Un projecte que de moment no ha pogut arribar a bon port, tot i l’esforç personal de Grau i també de la fosca requalificació de sòl públic i de la manca de publicitat del concurs públic en què s’adjudicà aquest projecte a la Universitat Catòlica. La raó? Els recursos interposats pel grup privat hospitalari Nisa basats en la manca de publicitat del concurs i en un plec de condicions que considerava totalment favorable a la Universitat de l’Arquebisbat, que segueixen pendents de resolució judicial, en tot un exercici d’opacitat i de clientelisme a què durant tants anys ens han tingut acostumats el govern municipal presidit per Rita Barberà.

Així doncs Alfonso Grau, metge de formació i PPolític (amb dues P) de vocació, a qui el ja mort arquebisbe ultraconservador de València Agustín Garcia Gasco va nomenar patró de la Fundació Universitat Catòlica en la seua creació el 2003, en un cas de divina indecència política, torna amb els deures ben fets a un diví despatx situat al laboratori mèdic de la Universitat Catòlica com a director no d’un, sinó de dos instituts, el d’Investigació de Psicologia Aplicada i Ciències de la Salut i el del Doctor Viña Giner, càrrecs que ara sabem que ostentava nominalment des de feia anys però que no s’havien fet públics, per raons òbvies. “Era un títol no presencial que exercia ‘gratis et amore’, per una qüestió d’incompatibilitats i dedicació exclusiva a l’Ajuntament”, diu Grau ara que tot el merder ha eixit a la llum.

Ara sabem que Grau era un talp incrustat en el govern municipal per defendre els interessos corporatius, això sí celestials, de l’església valenciana.

El cas és que aquest home celestial, ja amb els seus 65 anys complerts, ha decidit acollir-se a la “jubilació activa” que suposa ser treballador diví i pensionista celestial alhora, cobrant el 50% de la pensió i realitzant un treball a temps parcial o complet en el sector privat, eclesial en el seu cas.

Al remat, podem dir que fins ara el lobby arquebisbal tenia incrustat a Grau a l’ajuntament de València. I ara després de travessar la porta giratòria, és el lobby polític popular el que el té incrustat a l’Arquebisbat valencià.

Però tant se val, els vasos comunicants església-ajuntament a València, amb o sense portes giratòries, han funcionat i segueixen funcionant a ple rendiment. Esperem que a partir del 24 de maig solament en queden vidres trencats.

València, a 29 d’abril de 2015.

Conten que en el hivern de l’any 1956, desprès d’una forta i perllongada gelada, l’amo d’una gran i vella olivera d’un poble del Maestrat valencià no va tindre més remei que tallar-la perquè havia mort. Ho va tindre que fer amb gran pesar, però no tenia una altra solució. Quan va arrancar els arrels de l’arbre, a sota va aparèixer una estranya pedra que va resultar ser una làpida.

Sense adonar-se del què realment era aquella troballa, la va donar a un amic que se la va demanar per a prémer de manera decorativa la cansalada dels seus pernils. Aquella pedra ben tallada tenia unes paraules escrites en un llatí que desprès va ser datat en uns vint segles.

Desprès d’examinar-la, un historiador li va explicar a aquell home que sota la seua olivera havia segut soterrat algun destacat ciutadà de l’imperi romà que probablement va trobar una sobtada mort mentre feia un viatge per la Via Augusta, que tot just passava pel seu hort d’oliveres. Era costum en aquella època que quan algun ciutadà important moria fent un viatge lluny de casa, era soterrat juntament amb una xicoteta làpida recordatòria allà mateix on moria sota una olivera que es plantava en homenatge al mort.

Aquella olivera que va morir per una forta gelada havia viscut dos mil anys, cosa que ve a provar que no és cap quimera l’edat de molts d’aquests exemplars immensos, bells i monumentals que poblen la comarca del Maestrat valencià.

El passat 25 d’abril, organitzat conjuntament pel Jardí Botànic i el Centre Excursionista de València, vam realitzar una magnífica ruta per algú dels horts i bancals d’oliveres mil·lenàries que es troben prop del poble de Sant Jordi, situat al nord del País Valencià a la comarca del Baix Maestrat.

Si hi ha un arbre de cultiu per aquestes terres que destaca sobre els altres de la seua mateixa espècie pel seu extraordinari volum i port majestuós és sense cap dubte l’olivera Farga, un arbre monumental que amb els seus sis, vuit i fins i tot deu metres de perímetre de tija és molt longeu, passant dels mil i fins i tot dels dos mil anys, com hem vist a l’exemple que he esmentat al principi d’aquest apunt.

Sant Jordi, però també altres pobles de la comarca com Canet lo Roig, Rossell, Traiguera, La Jana, Xert, Sant Mateu i altres poblacions de l’entorn en menor quantitat, poden presumir de tindre el patrimoni arbori d’aquesta varietat d’olivera possiblement més important del món.

El que veritablement fa admirable l’olivera Farga rau en haver-se mantingut viva al llarg de tants centenars d’anys, la qual cosa implica necessàriament, entre altres coses, una gran resistència i una perfecta adaptació a aquest terreny i clima, circumstàncies que no són observables en altres varietats diferents a la Farga.

No obstant això, si molt important ha estat l’adaptació per a la longevitat d’aquest arbre, no menys ho ha estat el mèrit extraordinari dels seus agricultors que des de temps immemorials, segons consta en alguns documents escrits medievals, han sabut cuidar-los amb la cura i l’estima necessària perquè encara hui es mantinguen vius i constituesquin un impressionant i valuós patrimoni arqueològic natural heretat dels antics grecs i romans.

Així, les cartes pobles d’algunes d’aquestes poblacions, com ara a la Cervera del Maestrat de l’any 1235, la de Sant Mateu del 1237, la de Cabanes de 1243 o la de Vilanova d’Alcolea del 1245, són alguns dels molts exemples que confirmen l’antiga presència d’aquests oliveres mil·lenàries en aquest territori. En altres documents de la mateixa època trobem referències més directes a l’activitat de mòlta d’olives i producció d’oli. Entre ells alguns dels segles XIII i XIV, com el de Pere Soler, comendador de l’Ordre de l’Hospital a la batllia de Cervera, que el 4 de desembre de 1281 va concedir un monopoli a Arnau Català per establir molins d’oli a Traiguera, amb la prohibició que ningú a la mateixa vila i terme portara olives a moldre a cap altre molí. El mateix Pere Soler 8 dies després, és a dir el 12 de desembre de 1281, concedia a Dolceta, la vídua de Guillem Cogoma, l’establiment d’un molí d’oli a Canet lo Roig, en les mateixes condicions que la de Traiguera. Dos anys després, el 9 de juliol de 1283, fra Guillem de Claramunt, comanador de Cervera, establia a favor de Pere Vallès i la seua dona Dolça, veïns del Carrascar, totes les premses i molins d’olives de la Jana i del seu terme municipal. Igualment el 18 de novembre de 1283, fra Guillem de Fuyleda, que era el lloctinent del ball de Cervera de la referida Ordre de l’Hospital, atorgava a Esteve Esteller del mas dels Estellers, al poble de Sant Jordi, el també monopoli per poder moldre al seu molí totes les olives del terme. De la mateixa manera el 29 de febrer del 1284, en llavors comanador de Cervera del Maestrat fra Guillem de Claramunt, establia a favor de Jaume de Saranyana un molí d’oli a Càlig, també amb caràcter de monopoli i amb la prohibició expressa als seus veïns de portar a moldre les olives a un altre molí. Ja al segle XIV tenim que el 13 de febrer de 1323 que el comanador de Montesa estableix a Ramon Montserrat i la seua esposa Martina el monopoli de la moltura d’olives a les Coves i el seu terme municipal, i el 20 de setembre d’aquell mateix any es concedeix a Mateu Olcina i Pere Masquefa el monopoli d’un molí d’oli a la Salzadella. Aquests documents certifiquen que aquelles ja aleshores velles oliveres constituïen un important capítol en l’economia d’aquelles poblacions, de manera molt especial en els segles XIII i XIV.

El criteri utilitzat avui en dia per catalogar una olivera farga com a “mil·lenària” és el que el seu perímetre supere els 3.50 m. mesurat a una alçada de 130 cm. des del terra. Al municipi de Traiguera es troba el major exemplar de tota la comarca i possiblement del món, amb els seus 10.40 metres de perímetre, es a dir, de prop de tres metres i mig de diàmetre.

Actualment al Maestrat valencià es troben catalogades uns 5.000 exemplars d’aquestes característiques. Tots ells es troben protegits des de l’any 2006 per la Generalitat Valenciana quan és va aprovar al Parlament valencià la Llei 4/2006 de Patrimoni arbori monumental, que impedeix talar exemplars de qualsevol espècie amb més de 350 anys d’antiguitat estimada, o que superen els sis metres de perímetre en el tronc, els 25 metres de diàmetre de copa o els 30 d’alçada.

Adjunte en aquest apunt algunes de les fotos que vaig realitzar amb la meua càmera d’aquests magnífics i venerables arbres de troncs de formes capritxoses i retorçades, màgiques diria jo quan les contemplem amb deteniment per la varietat de formes que ens suggereixen a la imaginació. Gaudiu amb elles!

Més informació sobre aquest patrimoni arbori tan desconegut que tenim els valencians en un altre apunt del bloc, en què parle d’una altra visita que vaig fer a aquells indrets fa un parell d’anys: “Un passeig pels camps i bancals de les oliveres mil.lenàries del Maestrat valència.” (http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p=247708)

València, a 27 d’abril de 2015.

Jesús Ge es un mestre i poeta nascut a Madrid però resident a València, compromès amb la poesia social, lliure, reivindicativa i combativa amb el poder absolut, antidemocràtic i anticiutadà que porta més de 20 anys instal·lat a l’ajuntament de la ciutat de València.

De ell diuen la seua pàgina web i la pàgina del projecte de Verkami que es va obrir per finançar el seu llibre i CD que “els jocs verbals de Jesús Ge beuen de la tradició burlesca, de l’exageració i la comicitat, utilitzant la veu com a única eina escènica. La hilaritat del sonor ens ofereix un discurs satíric i fragmentat, però no per això intranscendent. Política, comunicació, economia són els blancs escollits per deconstruir el llenguatge de manera lúdica, fregant l’absurd i els corrents dadaistes.” i que “Els recitals poètics de Jesús Ge combinen la força escènica dels rapsodes i trobadors antics amb la contundència de la poesia compromesa de finals del segle XX. D’altra banda, els seus jocs i acrobàcies verbals conviden al riure i a la comèdia“.

Jesús ha acompanyat en diverses ocasions en les seues rutes als amics de Xarxa Urbana i de la Ruta del Despilfarro de València, un col·lectiu de professionals de diferents àrees compromès amb la difusió i la denúncia de les aberracions de tot tipus comeses al llarg de més de dues dècades pels equips de govern del PP a l’Ajuntament de València i a la Generalitat Valenciana.

Fa uns dies, i amb motiu del tercer aniversari de la primera ruta de la Ruta del Despilfarro per la ciutat de València, el col·lectiu va organitzar una recorregut per l’Horta amenaçada, en concret per tres zones de València que s’han convertit en un paradigma de l’expulsió per la força dels seus habitants de les seues centenàries alqueries i de la lluita ciutadana contra a política d’especulació urbanística i de destrucció del patrimoni natural, històric i paisatgístic dels barris i de l’horta que envolta la ciutat de València: l’horta de Campanar, el barri del Cabanyal i l’horta de la Punta.

Durant el recorregut Jesús Ge va delectar-nos als assistents amb algunes de les seues poesies més emblemàtiques, entre elles la dedicada amb molta estima a l’alcaldessa del Cap i casal i titulada “Rita m’irrita”, que va escenificar durant la nostra visita a la Casa dels bous del Cabanyal.

Malauradament, per problemes de pes del fitxer, no he pogut penjar la gravació que vaig fer-hi amb la meua càmera, però sí que he pogut deixar-vos un enllaç de la poesia a Rita que va interpretar al Dia Mundial de la Poesia celebrat al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València el 2011, que paga la pena veure-ho fins al final. Gaudiu de l’actuació de Jesús Ge:

València, a 23 d’abril de 2015.

El Tractat de Lliure Comerç (TTIP=Transatlantic Trade and Investment Partnership), que negocien en secret Estats Units i la Unió Europea, suposa una de les majors agressions a la democràcia i a les llibertats, dirigida directament per les grans multinacionals, que podria suposar greus restriccions en aspectes clau de l’estat de benestar social i del sistema democràtic que, cada volta menys, però encara els caracteritza.

Dijous passat l’Esquerra plural europea va celebrar una trobada a València d’adhesió a la lluita en contra d’aquest tractat, prèvia a les multitudinàries manifestacions que es van celebrar en detzenes de ciutats europees, entre elles València.

Celebrada al Centre Octubre, la trobada va servir per reunir sindicalistes i europarlamentaris de Grècia, Portugal, Alemanya i el País Valencià, que van fer una crida desesperada a la ciutadania per difondre i mobilitzar-se contra aquesta enorme agressió contra els drets econòmics, socials i laborals dels ciutadans europeus i nord-americans, amb el consentiment i aprovació dels seus respectius governs neoliberals.

El contingut del tractat i les seues repercussions per a tots nosaltres han estat àmpliament difosos per sindicats, organitzacions i partits de l’esquerra europea. M’agradaria per això aprofitar aquest apunt només per ressaltar algunes frases significatives que vaig recollir en les meues notes que es van dir durant la trobada:

El TTIP “significa l’atac més brutal contra la democràcia des de la presa del poder dels feixismes al segle XX“. “La Comissió Europea ja està a la defensiva. Admet que mai s’havia trobat amb un cas com aquest. Estaven acostumats a negociar tractats d’esquena a la ciutadania i sense que ningú s’assabentara” (Alberto Martínez, de la Campanya estatal contra l’acord)

“Serà un huracà que portarà per davant nostres drets“. “L’ISDS és el mecanisme de resolució de conflictes entre inversors i estats, una clàusula que vol deixar-ho tot lligat i ben lligat“. La Comissió ha paralitzat les converses sobre el ISDS després de la consulta pública en què el 97% dels 150.000 europeus participants van dir no al blindatge a les multinacionals, però no ha renunciat a la seua intenció d’incloure un succedani del ISDS al TTIP. “El Consell de Cooperació reguladora es un mecanisme que vol revisar totes les normatives per adaptar al que volen les empreses. Aquestes clàusules suposen tancar la porta als intents de retornar la sobirania als ciutadans“. “Són les multinacionals contra les classes treballadores” (Marina Albiol, eurodiputada valenciana d’IU).

“Quan la CE escolta les preocupacions de l’esquerra diu que no lliurarà els drets que hem guanyat amb tant d’esforç, però això és el mateix que diuen els americans. Si les dues parts diuen el mateix, què s’està negociant llavors?” (Helmut Scholz, europarlamentari del partit alemany Die Linke).

“Volen eliminar totes les barreres aranzelàries, però sobretot les no aranzelàries, les normatives“. “Hillary Clinton ha anomenat l’TTIP l’OTAN de l’economia” (Miguel Viegas, eurodiputat del Partit Comunista de Portugal)

Més de quatre-centes organitzacions i moviments socials de tot Europa ja han dit “no” a l’TTIP, al costat de partits polítics com IU, Podem, Equo o Syriza. El primer pas en la seua estratègia per aturar-lo és trencar el silenci informatiu. “Cada un de nosaltres hem de ser agents informadors de les conseqüències d’això” (Eva Hernández, de CCOO).

“A Grècia tenim un problema molt seriós: la supervivència del Govern. Hi ha un cop d’Estat secret a Grècia. És com el que li va passar al Govern d’Allende quan els EUA va enviar actuar a la CIA. Són les instruccions que han donat Berlín i el BCE: escanyar l’economia grega usant qualsevol mecanisme ” “Tenim amenaces cada dia, però no ens anem a rendir” (El diputat de Syriza al Parlament grec Stelios Kouloglou). Kouloglou va dir també que la “vella troica” ha donat pas a una nova, “la de les amenaces i els ultimàtums“. “Tenim amenaces cada dia, però no ens anem a rendir“.

El acte va ser tancat pel diputat d’EUPV Ignaci Blanco, que va assenyalar que “La transparència és el millor antídot contra la corrupció”. Blanco va fer un crida a introduir el TTIP en la campanya electoral.

Stop al TTIP!

València, a 21 d’abril de 2015.

Ahir, després del naufragi d’una nova pastera al Canal de Sicília amb 700 morts, es tanca una setmana amb la mort de més d’un miler d’immigrants en el naufragi de dues embarcacions precàries al mediterrani.

En un nou exercici d’indecència, de demagògia i de cinisme, les autoritats Polítiques de l’UE han instat els governs de la Unió a recolzar accions per protegir els immigrants a la Mediterrània. “Hem dit massa vegades mai més. Ara és temps ja que la Unió Europea aborde aquestes tragèdies sense demora. Hem de salvar vides humanes tots junts, igual que tots junts hem de protegir les nostres fronteres i lluitar contra el tràfic d’éssers humans“.

En aquest cas aquest immens cementiri marítim ha estat, una vegada més, en les aigües pròximes a l’illa italiana de Lampedusa.

Tant se val. Perquè aquest cementiri d’africans s’estén, sense solució de continuïtat, des de Canàries a les costes de Grècia, una extensió proporcional a la insensibilitat que manifestem els europeus cap a una catàstrofe humanitària que poc o gens ens sembla importar.

Tots ells són el reflex d’un brutal drama personal, social i col.lectiu que tot just mereix habitualment uns discrets titulars a la premsa diària o uns minuts als telediaris de les grans cadenes audiovisuals espanyoles, excepte quan la massacre és tan gran que els resulta impossible d’amagar, per més que els agradaria, com ha sigut el cas aquesta setmana passada.

La lluita de moltíssims milers d’africans al llarg de molts anys en recerca de la seua llibertat a les nostre terres, no és res més que el resultat patètic de les nostres correries colonials durant molts segles per tot arreu del devastat continent africà que les hem deixat com a criminal herència.

Potser Europa espera que després de centúries de saquejar Àfrica, despullant-los de la seua cultura pròpia, dels seus recursos materials i humans, d’injectar-los amb la nostra febre perniciosa del consum, anem a continuar vivint tancats com en una fortalesa inexpugnable, a l’interior de la qual nosaltres, els seus habitants, ens donen a un consum desenfrenat i espoliador dels recursos del planeta, mentre fora de la nostra fortalesa s’estén la fam, la misèria, l’explotació i la desesperació generalitzades?

En el conte d’Edgar Allan Poe “La màscara de la mort vermella“, es simbolitza la inutilitat de l’intent del Príncep de tancar-se en el seu palau a donar festes, fins que la pesta passara a l’exterior… però la mort va acabar entrant igual en el seu Palau.

Europa és rica gràcies, en gran manera, a tot el que va espoliar a l’Àfrica.

Potser estem esperant que els africans famolencs es queden a sa casa, patint les conseqüències dels robatoris europeus, mentre les societats europees gaudim d’alts estàndards de vida?

Algú creu que és tolerable que qui els va saquejar, matar i violar al llarg de segles, s’avingue ara a pontificar i donar-los lliçons sobre moral internacional i drets humans?

No recorden els anglesos les seues massacres a Kenya, o les despulles en que van convertir Rhodèsia?…

No recorden els francesos l’immens robatori que feren a Dakar, i de quina manera van saquejar sense escrúpols Costa d’Ivori?…

No recorden els alemanys els camps de concentració de Namíbia i els cranis del poble herero, que encara es conserven al Museu de medicina de Berlín ?…

No recorden els belgues les seues atrocitats comeses en el Congo?…

No recorden els portuguesos les seues excavacions depredadores a Angola, a la recerca d’or, o els seus caceres d’esclaus a Moçambic… qui va regar de sang de xiquets innocents les mines de diamants de Serra Lleona?…

I ara resulta que els europeus ens permetem el luxe de ficar aquests bastions de misèria, patiment i mort a les nostres fronteres exteriors per repel.lir tots aquests desesperats, d’assassinar, de tancar i de deportar aquests fugitius que apleguen a les nostres costes.

Si Europa fora coherent amb les seues pròpies polítiques de drets humans, hauria d’acollir-los amb els braços oberts i suplicar perdó de genolls, oferint compartir alguna cosa de les moltes que els varem furtar i espoliar de les seues terres.

I el més curiós de tot és que aquests angoixats fugitius no demanen el que els correspondria en justícia, que no seria una altra cosa més que la devolució del que legítimament els pertany… tan sols demanen una almoina, vendre’ns quincalla a les places, treballar explotats als nostres camps, repartir diaris o netejar els parabrises del nostres cotxes… i tot i així no els volem!

La nostra ceguesa és vergonyosa, la nostra hipocresia criminal i la nostra baixesa indescriptible!

Malgrat tot i la greu crisi econòmica i social que estem patint a Europa. el món rugeix desesperat al nostre voltant, perquè estem infinitament millor que ells … quan de temps pensem que podrem fer el no veure-ho ni escoltar-lo?

Europa vol romandre tancada en la seua torre d’ivory, mentre una Àfrica maltractada per segles d’humiliació, de saqueig i d’imposició forçada de governs criminals i titelles per part dels nostres governs actuant en nom de les nostres sangoneres corporatives es dessagna sense parar.

Quan aturarem aquest genocidi emmascarat?

València, a 20 d’abril de 2015.

Artur Mas és casta. Però el Papa no és casta. Pablo Iglesias el va convidar a sa casa de Vallecas en un piulet. De ell va dir que “Mai vaig imaginar que podria estar tan d’acord amb un Papa“.

La República és casta. Ahir Pablo Iglesias va refusar que Podemos es manifestara al carrer amb el partits que reivindicaven la República. Però la monarquia dels Borbons a Espanya no és casta. Ahir Pablo Iglesias va acceptar la invitació de Felipe VI en el Parlament europeu i li va donar la mà a per segona volta.

Els seus rivals polítics són casta. Però els bancs no són casta. Un alt càrrec de Podemos a Madrid, Jesús Montero, va dir de la família Botín del Banc de Santander que no són casta, ja que “volen contribuir al benestar social”.

El independentisme és casta. Però el exèrcit no és casta. De ell va dir Pablo Iglesias que “una societat democràtica necessita el exèrcit i necessita Policia”. També va dir que si fora necessari augmentar el pressupost de Defensa en Espanya per “assegurar la independència del país i assegurar els drets socials” ho faria.

Pablo Iglesias va criticar durament l’abraçada de David Fernàndez amb Mas. Però les seues encaixades de mans amb Felipe VI no són criticables.

Església, Monarquia, Banca i exèrcit, la casta per antonomàsia per a tothom, han deixat de ser casta per a Pablo Iglesias i Podemos, si és que alguna volta ho han segut.

La paraula Podemos és una flexió verbal del verb PODER. I el partit de Pablo Iglesias ha esdevingut una alternativa real de poder totes les institucions polítiques a Espanya, segons totes les enquestes.

Església, Monarquia, Banca i exèrcit són poders fàctics amb els que Pablo Iglesias tindria que conviure i necessitaria necessàriament d’ells i del seu vist i plau en cas de què algun dia arribaren a governar. Com qualsevol partit de la “casta” que ells tant critiquen.

El independentisme és casta. Un partit com Podemos que aspira a governar Espanya sap molt bé que no es pot permetre el luxe de perdre un territori que, com Catalunya, representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 mil milions d’eures anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i que rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola).

Definitivament Catalunya ja no és negociable per a Podemos, perquè l’Espanya que Podemos aspira a governar no seria viable econòmicament sense Catalunya. I Podemos ben ho sap això. Per això l’independentisme ha esdevingut “casta” per a Pablo Iglesias.

Orlando Romero, un analista polític de Ràdio Nacional de Veneçuela, ha dit recentment de Podemos que “s’ha tornat un altre te amb llimona prefabricat i domesticat de la política espanyola“.

Al remat, si analitzem amb un cert detall el discurs de Podemos respecte a la seua concepció actual d’allò que és i no és “casta”, ens adonarem que tot allò que pot afavorir políticament o econòmicament els seus interessos de poder en cas d’arribar a governar alguna institució, ha deixat de ser “casta”, però tot allò que puga entrebancar d’alguna manera aquests interessos, ha esdevingut “casta”.

Es a dir, el seu concepte de “casta” comença i acaba justament on comencen i acaben els seues interessos de poder. Una “casta” a la carta de Pablo Iglesias.

València, a 16 d’abril de 2015.

La setmana passada va entrar en vigor la polèmica Llei de Senyes d’Identitat del PP valencià, una volta va ser publicada al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

Com tots sabem, la llei contempla la creació d’una mena de mecanisme de control, eufemísticament anomenat “Observatori”, que controlarà que no es destine cap subvenció a associacions, entitats o actes contraris a les senyes d’identitat en ella definides.

Les entitats que formen aquest nou tribunal, aquesta diguem-ne nova inquisició PPopular, són obertament contraries als dictàmens de ciència, a la raó, a la inteligència i a la romanística internacional. El seu propòsit no és un altre més que fer patir el foc purificador anticatalanista a tots aquells que no combreguen amb els manaments d’aquestes noves taules de la llei d’un Moisés esdevingut defensor de la puresa i de les esències del poble valencià, tal com la llei les interpreta. El menyspreu, la marginació i la manca de subvencions oficials seran el merescut càstig que rebran els infidels a la nova doctrina valencianera feta llei.

Però la ignorància dels valedors i dels aprovadors d’aquest esperpent és tan gran que probablement no s’han adonat (o potser sí!) que amb aquesta llei l’únic que estan fent és condemnar al foc purificador ni més ni menys que a algunes de les institucions i personatges històrics valencians que han format part indissoluble de la pròpia història i cultura del nostre poble, i que sense ells la identitat valenciana que aquesta llei presumiblement vol defensar no seria ni reconeixible.

Es a dir, si aquesta llei haguera estat aprovada segles enrere, molts dels simbols i dels personatges que han configurat decisivament la nostra identitat col.lectiva com a poble haurien estat sancionats, proscrits, perseguits o condemnats per heretges per anar en contra d’aquesta ortodòxia oficial identitària.

Heus ací a continuació tan sols alguns exemples del què estic parlant:

–L’Àngel Custodi del Regne de València, proclamat pels Jurats de València protector de la ciutat i del Regne, va ser retratat pel pintor Sarinyena en la capella del Palau de la Generalitat amb la senyera reial de les quatre barres. L’Àngel Custodi hauria esdevingut traïdor amb la llei de senyes d’indentitat, per fer apologia del catalanisme en no portar la corresponent franja blava coronada en la seua senyera.

-En les actes de canonització de San Vicent Ferrer, un dels simbols de la identitat del poble valencià reconeguts en la llei, es diu de la llengua en què predicava “….et loqueretur in vulgari catalanico sive  valentino” (“parlava en català vulgar o valencià”). També Antonio Pierozzi, Arquebisbe de Florència, va escriure d’ell en referir-se als seus sermons que “Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva”. Uns anys més tard el frare valencià Vicent Justinià Antist, en la seua obra “La vida i historia del Apostólico predicador Sant Vicent Ferrer“, assenyalava que “San Vicente predicaba en catalán, como quiera que València fué poblada de gente catalana.”. Ni que dir té que Sant Vicent Ferrer hauria estar condemnat per la llei per predicar en una llengua que no era la valenciana, sinó la catalana.

–El Papa valencià Calixt III, als que els italians anomenaven “il vegliardo catalano”, s’anomenava a si mateix “Papa catalanus“, i va considerar el seu pontificat com un moment gloriós per a la “nació catalana”: “Magna profectus est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Sicilia catalanus, Vicecancellarius catalanus, Capitaneus ecclesiae catalanus….”. Aquesta afirmació de la seua catalanitat li hauria valgut al Borja valencià la condemna i el menyspreu més enèrgics per part de l’observatori que ha de custodiar el compliment de la llei.

-D’Ausiàs March va dir Baltasar de Romaní que “Las obras del famosíssimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero Valenciano de nación Catalan…“. Un “renegat catalanista” hauria segut el qualificatiu que l’Observatori hauria ficat al nostre gran poeta valencià.

-Un dels historiadors i cronistes més importants de l’edat mitjana valenciana, Rafael Martí de Viciana, membre de les Corts del Regne de València, hauria segut condemnat per la llei per dir en la seua “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia” que :”En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras...” .

-Un altre dels grans cronistes medievals valencians, l’escriptor, historiador i eclesiàstic valencià Gaspar Juan Escolano, cronista del regne i predicador a la ciutat de València, també hauria patit el foc purificador anticatalanista per dir en la seua obra “Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia” que “Como fué poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó de ella su lengua,…por más de trescientos años han pasado los deste Reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.” “…en su escritura jamás hazen división de valencianos y catalanes, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una misma lengua y nación…”

–Vicent Ximeno y Sorlí, nascut a València el 1691, eclesiàstic, doctor en Teología i membre de la  Acadèmia Valenciana fundada en 1742, considerat com un dels més grans bibliògrafs de les lletres valencianes, també hauria segut condemnat i assenyalat con a traidor catalanista per dir en la seua obra més important “Escritores del Reyno de Valencia chronologicamente ordenados desde el año MCCXXXVIII de la Christiana Conquista hasta el de MDCCXLVIII” que “…no era temeridad que algunos escritores hubieran llamado catalanes a los valencianos y mallorquines, pues de ellos tienen el origen y la lengua.”

–Gregori Maians i Siscar, erudit i lingüista valencià nascut a Oliva, reconegut com un dels intelectuals més prestigiosos dels seu temps, va dir en la seua carta al bisbe Ascensi Sales que “Los libros que V. S. me envió llegaron a mis manos bien acondicionados. El Gazofilazio es muy de mi gusto, no tanto por su abundancia […] como por la lengua catalana que estimo como propia”. Ell també hauria estat assenyalat con a catalanista i contrari a la llei.

–Josep Climent i Avinent, nascut a Castelló de la Plana en 1706, conegut com “el Bisbe Climent”.  Llicenciat en Filosofía i doctor en Teologia, va ser Bisbe de la ciutat de Barcelona. En el seu discurs d`entronització a la diocesi de Barcelona, va dir que “Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña. Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y con corta diferencia son una misma la lengua de los naturales de ambas provincias. Bajo cuyo concepto debéis reconocerme como paisano vuestro…“. L’Observatori hauria condemnat al nostre bisbe al foc purificador anticalanista pel seu discurs.

-El nostre gran poeta i fundador de la Renaixença Valenciana, Teodor Llorente, en dirigir-se al esciptor català Victor Balaguer va dir que “….habría grandes dificultades para cambiar el nombre á nuestra lengua. Consta ésta de tres ramas, cada una de las cuales tiene su nombre especial, lengua catalana, lengua valenciana y lengua mallorquina ¿Cómo llamaremos al conjunto, á la matriz?….”. En el seu escrit «El movimiento literario en Valencia en 1888» va dir que “…en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos….”. També en la seua carta a Eduard López-Chavarri, Epistolari Llorente, III, va dir: “Yo he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de la catalana. Literariamente no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad.”. Teodor Llorente i la nostra Renaixença haurien estat condemnades per la llei per no reconèixer la “singularitat” de la llengua valenciana que apareix a la llei de Senyes.

-L’altre gran referent de la Renaixença valenciana, Constantí Llombart, en el seu Discurs llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat Penat “Excel.lències de la llengua Llemosina”, va dir que “No, valencians, no és morta nostra expressiva llengua, com los seus malhavirats inimichs semblava desijaven, gràcies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya y les illes Mallorques […]. En la mateixa llengua fonch criat en Montpeller, y parlà nostre molt alt e invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, a imitació de Juli Cèsar, ses conquestes y a imitació dels romans la introduhí ab la sua religió en les Mallorques, y en València y son antich regne al conquestar-los. […] la llemosina llengua en los tres amunt citats dominis, sols en alguna que atra petita variació, ya en la manera de pronunciar-se, ya en la adopció d’algunes veus originàries, insignificants diferències molt menys notables si es vol encara, que les que el castellà sofrix en les diverses províncies hon se parla. Sempre ademés s’ha observat que en los confins d’Aragó, València y Catalunya, s’ha parlat ab mes correctitud y puretat que en lo llengua fonch la cortesana ab que en Aragó, València y Catalunya, los reys parlaven […]; dissentint aquesta mateix interior dels propis nostra llengua”. En discrepar de la “singularitat” del valencià, Constantí Llombart també s’hauria guanyat la condemna i l’expulsió precisament de la institució que ell va fundar.

-Un altre dels grans poetes valencians de la Renaixença Valenciana, Vicent Wenceslao Querol, va anomenar un recull de tres poemes de la seua producció “Rimes catalanes”. Ni què dir té que el poeta Querol hauria patit el foc anticatalanista per dir semblant heretgia.

En la actualitat les Universitats Valencianes, la romanística internacional, l’AVL, els Tribunals espanyols que han fallat en favor de la unitat lingüística, etc, etc, etc…. també acaben de quedar fora de la llei. Cap d’aquestes institucions combrega amb la “singularitat” de l’idioma valencià que estableix la nova normativa.

Pretenent defensar una suposada identitat valenciana, aquesta nova llei l’únic que fa és condemnar i deixar-ne fora, no solament a la ciència, a la raó i a les institucions que les emparen, sinó també a bona part dels personatges i símbols històrics més importants que han configurat precisament la identitat del nostre poble que la llei diu voler protegir.

Tot un autèntic despropòsit i un insult a la intel·ligència més de tota aquesta colla de bàrbars ignorants i antivalencians que encara dirigeixen la nostra més important i representativa institució política valenciana, la Generalitat. Esperem i desitgem que per ben poc de temps.

València, a 13 d’abril de 2015.

A ningú li passa desapercebut que el viatge d’Artur Mas a EUA no és un viatge qualsevol.

I això ho sap perfectament el President de la Generalitat, però també el govern espanyol i el seu ministre d’Exteriors. Les mostres d’inquietud, de nerviosisme poc dissimulat, les declaracions desqualificants i també els intents de tota mena de sabotejar un viatge anterior ho fan palés.

I és així perquè la internacionalització del procés sobiranista a Catalunya n’és una peça clau, i un viatge als Estats Units, per les implicacions de tot tipus que s’en puguen derivar, representa sense dubte la baula clau d’aquesta peça.

I ho és per moltes i diferents raons. I una d’elles és l’existència de nombrosos grups ideològics coneguts com tancs de pensament, think tanks en anglès, alguns dels quals acumulen un poder i una influència en les altes esferes de l’Administració nord-americana molt notable.

Comptar amb el seu suport i influència podria fins i tot marcar la diferència entre l’èxit o el fracàs d’aquest procés d’internacionalització. I el mateix Artur Mas sembla tindre-ho molt clar quan va reconèixer que de manera molt discreta ha tingut trobades amb algun/s d’ells, hores abans de pronunciar la conferència ‘Catalonia at the crossroads’ a la Universitat de Columbia.

Mas va dir que tindria “contactes amb gent del món dels think tanks, és a dir gent que crea opinió, amb inversors de finances” a fi de “dissipar dubtes, donar informació i donar la cara, explicar avantatges i virtuts” de Catalunya i el procés.

Però entre tots aquests influents think thanks Artur Mas deu saber que n’hi ha un molt especial i que pot resultar decisiu en la predisposició que el mateix president Obama pot mostrar arribat el moment en què Catalunya faça una crida al món per obtindre el seu reconeixement internacional com un nou estat. Aquest think tank està dirigit per una persona de l’entorn personal d’Obama, una persona molt poderosa per la seua posició i alhora de gran valor per aquest propòsit per la seua ascendència catalana. Aquesta persona té un cognom català, parla català i sembla tindre un pensament favorable cap al procés sobiranista català. El seu nom és Arturo Sarukhán Casamitjana, i és un diplomàtic mexicà nascut el 1964, amic personal de Barack Obama i és des del 2013 un dels màxims responsables d’un dels think-tanks més influents a la Casa Blanca, el Grup Podesta, concretament de la seua divisió de Global Solutions, un projecte que es defineix a si mateix com una  “empresa a la que cal acudir a la recerca d’estratègies intel·ligents, originals i amb informació per entrar en nous mercats, mesurar els riscos polítics i les oportunitats i comunicar-se eficaçment amb audiències internacionals. El nostre pla consisteix a residir a la intersecció del comerç, l’economia, la política i la diplomàcia, i fer-ho utilitzant les tecnologies i les estratègies més recents“. Com es pot veure, un grup de gran influència en sectors clau com els esmentats en aquesta declaració i molt ben posicionat en l’Adminstració Obama.

Abans d’entrar a formar part de Podesta, Arturo S. Casamitjana va ser ambaixador de Mèxic a EUA durant six anys, de 2006 a 2012. Cal dir que per a la Casa Blanca les ambaixades dels seus dos països veïns a nord i a sud, Canadà i Mèxic, són extraordinàriament importants per la intensitat de les relacions de tot tipus que manté amb ells, per exemple pel Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), subscrit entre els tres governs per crear una zona de lliure comerç en la seua regió.

El perquè d’aquest cognom i del seu posicionament respecte al tema de la indepèndencia de Catalunya, ens els donen el seus antecedents familiars. Els seus avis van ser exiliats de la Guerra Civil espanyola i eren militants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Van formar part dels 4.000 refugiats que el govern mexicà de Lázaro Cárdenas va acollir a través del Servei d’evacuació de Refugiats Espanyols.

“Sóc mexicà, però estic orgullós de les meves arrels“, va dir Arturo Sarukhán Casamitjana en una entrevista que li va fer el diari AVUI fa un temps. Va dir també que encara recordava el gust de les ensaïmades i de les coques que va tastar a Barcelona quan tenia quatre anys, que va ser la primera volta que va trepitjar terra catalana, la llar dels seus avis materns.

Arturo parla català amb tota naturalitat. “L’avi va ser sempre molt hermètic. Tenia clar que Mèxic era el seu nou país, però va mantenir les arrels i és el responsable que jo, avui, parli i escrigui en català. De la guerra, però, no en volia parlar“, explicava l’Arturo a l’AVUI. Es diu fan del Barça i te una filla a la que ha posat un nom tan català com Laia.

El cosi d’Arturo es Josep Andreu de Montblanc, diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo.

Un besoncle seu, ja mort, va fundar ERC el 1931 i, amb la democràcia, es va passar al PSOE i va ser-ne diputat i senador al Parlament espanyol.

El pare de Josep Andreu, Carles Andreu, va ocupar un escó al Senat per CiU.

Josep i Arturo van fer una excursió junts pel Priorat fa uns anys, en el 2005, on estan les seues arrels. “No podia ser que no conegués el Priorat“, va dir l’Arturo al periòdic.

Josep Andreu va dir a l’AVUI que “a casa dels Casamitjana, a Mèxic, la llengua vehicular és el català“, i remarcava que l’Artur -es resistia a dir-li Arturo- el parlava molt bé.

Costa poc d’entendre que la doble vessant d’Arturo Sarukhán, el seu indiscutible catalanisme i la gran influència que té en les esferes econòmiques i diplomàtiques nord-americanes a través del Grup Podesta, així com la seua relació personal amb el mateix president d’EUA, poden resultar elements de vital importància a l’hora de posicionar al mateix Obama i a l’Administració nordamericana davant d’una declaració d’independència de Catalunya… temps al temps. I així ho deu de saber Artur Mas. Potser en la seua agenda de trobades discretes amb personatges rellevants i influents en la Administració nordamericana Arturo S. Casamitjana ha estat un d’ells.

València, a 9 de abril de 2015.