La paella mecànica

Les passades eleccions del 24-M van suposar la fi d’un llarg i penós cicle polític a la Generalitat Valenciana i a una majoria d’ajuntaments valencians. Alhora que l’inici d’un canvi que, per la seua magnitud i la seua extensió, tant qualitativa com quantitativa, s’endevina com imparable i potser definitiu.

Un canvi que, malgrat haver sorprès a molts, altres molts ja ho havien advertit als carrers, a les mobilitzacions ciutadanes i a les manifestacions. Per la llengua, per l’escola valenciana, pel tancament de RTVV, pel final de les emissions de TV3, contra la corrupció, contra la destrucció del Cabanyal, en suport a les víctimes del metro, etc…

Nombroses organitzacions cíviques i culturals com Escola Valenciana, Acció Cultural, El Micalet, Ca Revolta, Salvem el Cabanyal, Salvem el Xúquer, els col·lectius en defensa de l’horta i tants altres més eren el símptoma visible d’aquest canvi que a poc a poc s’anava forjant de manera subterrània però imparable al País València. Tot i malgrat haver sigut sistemàticament invisibilitzat pel poder i pels seus mitjans afins.

El 24-M, per fi aquest extens i actiu moviment cívic i ciutadà va eixir de l’armari per omplir les urnes d’esperança i d’il·lusió per un nou País València. L’indiscutible protagonista polític d’aquest canvi sorgit de les urnes va ser un: la coalició Compromís.

A la caiguda en barrina del Partit Popular, s’hi van sumar el pitjor resultat històric del PSPV-PSOE, la desaparició institucional de EUPV-Acord ciutadà a la Generalitat Valenciana i en alguns ajuntaments tan emblemàtics com el de València, i l’arribada d’un Podem i de la seua marca blanca al Cap i casal, València en comú, amb uns resultats bastant per sota del que aquest partit i les seues plataformes ciutadanes havien aconseguit en altres comunitats i ajuntaments de la resta de l’Estat espanyol.

Des del moment en què es van començar a conèixer els extraordinaris resultats electorals que havia obtingut Compromís, i el presumible important poder polític que anava a acaparar en nombrosos ajuntaments valencians i, fins i tot, en la mateixa Generalitat Valenciana, totes les alarmes rojes de la caverna política i mediàtica valenciana i espanyola es van disparar.

Perquè el fet que Compromís poguera governar o influir en el govern de molts ajuntaments s’anava a convertir en un problema important, però el fet que poguera arribar a governar la pròpia Generalitat Valenciana traspassava ja les fronteres de tot l’imaginable i permissible.

És per això que una versió 3.0 de l’antiga batalla de València anys 1970-80 es va començar a preparar a corre-cuita per a intentar difondre el missatge als quatre vents que el canvi radical de polítiques socials que s’augurava amb els governs de Compromís anava aparellat a una veritable invasió de catalanisme radical provinent del nord de l’Ebre.

Compromís havia esdevingut així un cavall de troya per als valencians (“els valencians no saben a qui han votat”, es repetia una i altra volta en alguns mitjans de comunicació). Perquè el seu veritable objectiu final no era un altre més que el de catalanitzar les escoles i la societat valenciana, annexionar la “Comunitat” valenciana a Catalunya i separar l’entelèquia dels Països Catalans de la nació espanyola.

Així, les declaracions polítiques i la guerra bruta mediàtica llançada des de la renovada estructura del búnquer barraketa de València, i des de la brunete política i mediàtica madrilenya no es van fer esperar. Las Provincias, l’ABC, La Razón, La Gaceta, El Mundo, Libertad Digital, Intereconomía, etc… van mostrar una sorprenent unanimitat en els seus titulars per qualificar Compromís, dia sí dia també, no bàsicament com una organització rupturista en els temes socials, sinó com un partit radical catalanista i separatista, antivalencià i antiespanyol, què amb l’estelada com a penó aspirava a convertir el País València en part de Catalunya o dels Països Catalans. Compromís s’havia incorporat així, de ple dret, a l’eix del mal, junt a ERC i a Bildu, formant amb ells un front antiespanyol que pretenia destruir Espanya.

Entre moltes altres, el diari ABC va dedicar una portada a Joan Ribó, a qui va qualificar com el futur alcalde de València “comunista i català”. I la pròpia candidata de Ciutadans a la Generalitat, Carolina Punset, va declarar en diversos mitjans de comunicació que el seu objectiu era impedir que Compromís governara la Generlalitat perquè era un partit “catalanista que adoctrinava i que promovia l’odi a Espanya“.

La profecia que va fer Alberto Fabra fa ara un any al campus de la FAES en Guadarrama s’havia fet realitat. Aquell dia, assegut al costat del mateix José María Aznar, Fabra va descriure la situació al País Valencià de pre-apocalíptica, què amenaçava l’estabilitat política i social, no només de la “Comunitat” Valenciana i d’Espanya, sinó també d’Europa. I tot degut al fet que l’expansionisme català volia apoderar-se de València i també de les Illes Balears, amb la col·laboració d’un “demoníac” tripartit alehores format per PSPV, EUPV i Compromís.

Fabra advertia llavors que l’infrafinançament crònic que patia la “Comunitat” havia esdevingut el germen d’una protesta social molt estesa que estava sent capitalitzada pel tripartit catalanista per guanyar adeptes i voluntats. Una conspiració en tota regla contra la qual ell, Alberto Fabra I de Valensia, s’oferia com a guardià i sentinella a la frontera del Sénia, a canvi que el govern de Rajoy resolguera d’una volta i per totes el problema del finançament valencià que amenaçava amb crear un monstre catalanista que acabaria per trencar Espanya i Europa.

Ningú pot negar que dos dels elements que integren la coalició Compromís apunten en els seus estatuts cap a la independència del País València. Estat València, un partit republicà i d’esquerres adherit a Compromís des de març de 2013, aspira a la plena sobirania del poble valencià, si bé s’oposa al concepte dels Països Catalans, encara que reconeix obertament la unitat de la llengua catalana.

Per la seua banda el Bloc recull textualment en els seus estatuts com a un des seus objectius “L’assoliment de la plena sobirania  nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb el quals compartim una mateixa llengua, cultura i història“.

Però més enllà de tot això ficat en papers, Compromís, tant en campanya electoral com en tota la seua trajectòria política recent, ha evitat sempre manifestar-se públicament sobre els vincles que ens uneixen a Catalunya, manifestant un nacionalisme valencianista de caire catalanista mes bé moderat, poregós podriem dir-ne més acuradament, estratègia en bona part impulsada pel seu principal i més conegut cap visible, Mónica Oltra, qui s’ha manifestat en diverses ocasions com a “no nacionalista”, en oposició al número dos de la coalició, Enric Morera, cap del Bloc.

Però la batalla de València 3.0 està ha estat ja encetada i artificialment accelerada pels mateixos que la van fer ara fa més de tres dècades.

I quin és el seu objectiu? El mateix que la original engegada els anys 1970-80: aturar, desprestigiar i fer descavalcar el profund canvi social, cultural i polític que es torna ara a albirar al País Valencià. Igual que s’albirava els últims anys de la dècada de 1970, amb tanta esperança però amb molta més feblesa aleshores que ara.

Però la seua estratègia, la dels enemics dels valencians, la dels apòstols de la intoxicació i de la mentida, va ser ideada fa 35 anys i ara s’els ha quedat ja obsoleta i en desús.

El poble valencià va esdevenir llavors un ratolí de laboratori d’un experiment a escala que pretenia estudiar com es podia fer fracassar les ànsies de canvi i llibertat d’un poble sencer a força de realitzar una gegantesca campanya d’intoxicació mediàtica i política i de violència física i verbal als carrers. Malauradament aleshores l’experiment va resultar, i ben que ho hem pagat els valencians.

Però a hores d’ara el poble valencià, escaldat a foc lent durant més de tres dècades en el seu propi brou, ha après ben be la lliçó i ara s’enfronta al seu nou futur de canvi i llibertat amb tota la il·lusió i l’esperança i, sobre tot, amb molta més fortalesa cívica i social.

Endavant valencians!

València, a 17 de juny de 2015.