Ahir al vespre vaig assistir en el Aula Magna del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València a la presentació d’un llibre escrit sobre un home que ha esdevingut una referència obligada en la història del valencianisme cultural de l’últim segle.
I mai millor dit, perquè Josep Lluís Bausset, l’home subterrani del seu gran amic Joan Fuster, va morir fa 3 anys després d’haver complert els 101 anys d’edat.
“Josep Lluís Bausset. El darrer maulet (1910-2012)”, es un llibre que recorre la vida del que ha estat considerat “últim supervivent de la generació d’intel·lectuals que va impulsar el moviment que ha pres el nom de ‘Segona Reinaxença”.
Perquè Bausset, erudit i home polifacètic com pocs, va dedicar la seua vida íntegra a lluitar, reivindicar i donar a conèixer la cultura i la llengua del seu País. Bibliòfil, botànic, farmacèutic, humanista, professor, polític, químic, corresponsal de premsa, cronista i especialista en pilota valenciana, tot això va ser Bausset, però per damunt de tot una excepcional persona i un gran valencianista en uns temps tan extremadament durs i difícils com van ser els de la llarga i tenebrosa nit del franquisme.
L’autor del llibre, el periodista i capellà Emili Marín, persona molt compromesa amb la llengua i la cultura valencianes, fins a constituir-se en una veritable veu dissonant dins de l’església valenciana, va iniciar la presentació del llibre fent una glossa de la extremadament complicada i desigual relació existent a València entre l’església en temps del franquisme i del Partit Popular i el nacionalisme valencià.
Utilitzant com a fil argumental una multitud de fets i anècdotes, Emili va descriure com l’església al Pais Valencià, amb uns bisbes nadius de la terra que eren sempre enviats fora i ben lluny d’ella, ha reprimit i perseguit l’ús del valencià amb premeditació i traïdoria. Una cosa que el propi Emili, persona socialment compromesa i molt influenciada per les idees del Concili Vaticà II, va patir en les seues pròpies carns, sobretot quan va haver de demanar autorització al reaccionari cardenal Agustín García-Gasco per a editar la Biblia Valenciana, un projecte editorial de la revista Saó que s’inspirava en l’edició de la Bibilia Catalana Interconfessional. Finalment, i malgrat l’oposició del cardenal, la Bíblia s’acabà editant amb les benediccions del mateix Vaticà.
A Emili li va prendre la paraula Josep Miquel Bausset, fill de Josep Lluís i monjo benedictí de Montserrat des de fa 30 anys.
Josep Miquel, Pep Bausset per la relació d’amistat que ens uneix, va fer una semblança de la vida del seu pare i de la situació de repressió cultural i lingüística que pateix el País València amb constants referències cristianes i a la figura de Martin Luther King, activista i lluitador nord-americà per la igualtat de drets de blancs i negres.
Aquest exemple de lluita contra la discriminació racial de Luther king va servir de base a Josep Miquel per denunciar, sense pels a la llengua, la situació de discriminació cultural i lingüística que patim els valencians cap a la nostra llengua pròpia.
Un discurs valent, compromès i cristià amb un fort missatge reivindicatiu nacional, en línia amb els valors socials i culturals que van caracteritzar el segle de vida del seu pare.
Desprès de Josep Miquel, va ser finalment Didín Puig, periodista, escriptora valenciana i amiga personal de Bausset, qui va tancar la presentació després de relatar-nos al públic assistent nombroses i divertides anècdotes que van fer evident la lluita, la rebel·lia i la reivindicació que la va caracteritzar al llarg de tota la seua vida en favor de la llengua dels valencians.
Didin, que va estar exiliada a França molts anys, al seu retorn a València va ser l’única alumna femenina de l’escola de Lo Rat Penat de València, on va tindre com a professors, ni més ni menys, a Enric Valor, a Carles Salvador i a Sanchis Guarner, la influència dels quals la va acompanyar en la seua lluita pel valencià al llarg de tota la seva vida. Així mateix, va esdevenir també la primera professora en fer classes de valencià a València en plena època franquista, concretament al col·legi de Jesuïtes.
Didin va tancar les intervencions al voltant d’aquesta autèntica figura senyera del valencianisme que va ser Josep Lluís Bausset, fita i exemple d’esperit de lluita, fidelitat i compromís cap a la llengua i la cultura del seu País per generacions futures.
I ara més que mai quan sembla que el País València sembla haver despertat definitivament de la seua llarga letargia hivernal després dels resultats electorals del passat 24 de maig.
València, a 2 de juny de 2015.
Gran patriota, excel·lent mestre i millor persona. Al País Valencià ens calen millers de Baussets, per recuperar la dignitat.
Quina joia per un fill tenir un pare com el teu, però quina joia per un pare tenir un fill com tu.
Una abraçada