La paella mecànica

Compromís i PSPV. Ximo Puig i Mònica Oltra. El crom del coiot i el crom de Messi.

Un “tant munta, munta tant” que es comença a semblar molt, massa, a les estratègies habituals de la vella política. Missatges en ampolla a través de diaris, de programes de ràdio, de tertúlies televisives… Els molts votants que hem apostat per un canvi radical de polítiques al País Valencià crec que ho hem fet també, almenys en el meu cas, per un canvi radical de fer la política. I de moment no sembla ser l’escenari que ens imaginàvem quan el 24 de maig a la nit vam començar a constatar que el tan desitjat canvi s’anava a fer realitat.

La corda de l’acord sembla tensar-se cada vegada més. La més que evident incompatibilitat personal entre Ximo Puig i Mónica Oltra s’està posant dramàticament de manifest i està portant a la intranquil·litat i al nerviosisme a una bona part dels seus militants i votants. I mentre això succeeix s’aireja que la corda pot arribar a trencar-se i que la possibilitat d’un acord del PSPV amb Ciutadans pot arribar a fer-se realitat, comptant fins i tot amb totes les benediccions del Partit més Podrit, el mateix que ha col·locat a València en el mapamundi de la màfia política, de la corrupció i del malbaratament.

I mentrestant, el crom del coiot ja està adjudicat. Finalment serà per a qui havia de ser, per a Joan Ribó, amb l’acord explícit de Joan Calabuig i de València en Comú.

Què passarà amb el crom de Messi?

Tinc molt clar que serà per Ximo Puig amb Compromís, o per a Mònica Oltra amb el PSPV. Amb més probabilitats per a Ximo Puig.

Perquè Mònica ho va deixar des del principi bastant clar. El primer del què calia parlar-ne amb el PSPV i Podemos era del què, després del com i finalment del qui. I si ella devia d’agranar l’hemicicle de les Corts, va dir, ho faria amb molta gràcia. Tota una declaració d’intencions d’una experta negociadora, adobada en mil i una batalles, primer a EUPV i després dins de la seua pròpia coalició.

Mònica és la persona clau en aquesta negociació. I el que jo interprete de les seues declaracions es que les negociacions no poden conduir a cap altre port que no siga al de la formació d’un govern d’esquerres i valencianista. Clar i ras.

I això ho tenen molt, però molt claret tots, i des del principi.

L’opció d’un govern de Ciutadans amb el suport velat del PP és una opció que deixaria tocat de mort al PSPV i al seu lider. Un pacte contranatura que podria esdevenir la seua mort política. I això crec que ho té clar fins a la seua pròpia militància, malgrat que molts no ho manifesten públicament i que vulguen mantindre viva aquesta possibilitat només per aconseguir que Mònica Oltra afluixe la corda.

Ciutadans a València, aquell partit que al principi semblava voler ocupar un espai social de dreta moderna i racional, desconeguda des de fa moltes dècades al País Valencià, apostant pel ecologisme i la transparència amb Carolina Punset, apostant per la rehabilitació del Cabanyal i per la preservació de l’horta de València amb Fernando Giner, comença ara a mostrar la seua veritable faç de partit irracional i xenòfob anticatalanista. C’s acusa a Compromís de ser el dimoni, el cavall de troia de l’independentisme català i d’adoctrinar els xiquets en l’odi a Espanya, segons va dir la mateixa Carlonia Punset. I Fernando Giner mostra obertament les seues simpaties en el seu twitter per organitzacions que recolzen el secessionisme lingüístic.

Un pacte del PSPV amb aquesta colla de nacionalistes radicals espanyols, i més comptant amb la complicitat del PP dels Serafin Castellano, d’Alfonso Rus i de Rita Barberà, esdevindria el harakiri polític de Ximo Puig i de tota la seua organització valenciana. I això Ximo Puig ho sap perfectament, i no ho va a fer.

I, per l’altra banda, Compromís i Mònica Oltra tenen clar que mai poden donar peu a que la corda es trenque i perguen una oportunitat històrica de ser govern en un país saquejat i espoliat, en el que les seues polítiques són recepta per a dignificar-lo i recuperar-lo per a la ciutadania. Si permeteren que això passara, simplement per no seure’s a la cadira de la presidència de la Generalitat, la seua militància i els seus votants tampoc s’ho perdonarien. I això Mònica Oltra ho sap perfectament, i no ho va fer.

Ximo Puig i Mònica Oltra, malgrat la seua incompatibilidad personal, saben que només hi ha una via. Saben que tots dos estan condemnats a entendre’s, per ells mateixos i pels centenars de milers de ciutadans que els hem donat el testimoni per a fer el canvi necessari.

Per això, i perquè és impossible que siga d’una altra manera, el País Valencià tindrà el govern que es mereix. N’estic completament convençut.

València, a 8 de juny de 2015.