La paella mecànica

Ahir el Tribunal Suprem va dir finalment la seua: el durant molts anys incombustible Rafael Blasco es cremarà 6 anys i mig a la presó. Una sentència exemplar per al que ha estat el més camaleònic dels polítics que ha tingut la política valenciana des de la Transició.

Tot un cas paradigmàtic de la corrupció en la política valenciana, que ja és dir en un territori on el nombre de polítics corruPPtes per metre quadrat es postula com a guanyador d’un record guiness.

Sense cap dubte, Blasco és un home que sempre podrà “presumir” d’una sorprenent, polièdrica i camaleònica biografia. De haver cavalcat a lloms de tots els cavalls, des de l’extrema esquerra en la seua joventut fins a la corrupta dreta mafiosa valenciana en la seua maduresa. Poc importava la raça o la quadra on es criaven els cavalls que muntava.

«Diuen que és com els gats, que tenen set vides, però aquesta ja és la darrera que tenia», va dir d’ell la diputada de Compromís Mireia Mollà, una de les que mes han bregat per què Blasco acabara davant dels tribunals de justícia. 

La seua història personal mereix un repàs.

Rafael Blasco Castany va nàixer a Alzira (la Ribera baixa) el 9 de febrer de 1945, en el si d’una família d’ideologia republicana i liberal; el seu pare era un represaliat per Franco.

Segurament el seu esperit de supervivent nat li pot haver vingut d’haver nascut al costat d’un riu com el Xúquer, on durant tota la seua infantesa va ser testimoni directe moltes vegades de l’oix, de la necessitat de buscar-se la vida i d’un permanent començar de nou de molts milers de veïns seus, tot com a conseqüència dels diluvis i, com a conseqüència, de les periòdiques riuades que pateixen determinades àrees de la geografia valenciana quasi cada tardor.

El seu esperit combatiu es va forjar en la lluita revolucionària antifranquista a finals dels 1960 al PCE (Marxista-Leninista), què va ser la matriu del famós Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP).

El seu nom de guerra en aquella època era «Carlos», amb el què va voler emular al mític revolucionari veneçolà del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, que per llavors posava en escac els interessos sionistes d’Israel per tot arreu del món.

Rafael Blasco aspirava a instaurar a l’Estat espanyol un règim comunista a través de la lluita armada i la mobilització de masses.
A principis dels 1970 va protagonitzar una escissió del Moviment Comunista d’Espanya (MCE) per crear una fracció marxista-leninista. Amb aquesta marca va entrar al PCE (ML) i al FRAP, el seu braç armat.

Blasco, junt a altres companys del partit, van trencar un temps després amb el PCE (ML) i van crear un nou partit que no va arribar a quallar.
Els seus ex companys els deien a Blasco i als seus companys «menxevics sarnosos», però ells proclamaven ser l’autèntic PCE (ML).

Defensar les seues conviccions comunistes i revolucionàries li va costar fins i tot la presó franquista. Tornant d’una reunió de l’exili a França, va ser detingut a la frontera espanyola i empresonat a la Model de Barcelona.
Poc temps desprès va eixir de la presó gràcies a un indult després de la mort de Franco.

El seu compromís polític va arrencar estudiant Dret a la Facultat de València.

Durant la seua estada al Sindicat Democràtic Universitari, sindicat enfrontat al falangista SEU, va contactar amb un tal Ciprià Ciscar, què després va ser Conseller de Cultura amb el PSPV de Joan Lerma i, amb el temps, en el seu cunyat, ja que a través d’ell va conèixer a la seua germana Consuelo Ciscar, amb qui es va casar.

A la fi de la dictadura va començar la transformació camaleònica de Rafael Blasco… la seua pell va començar a mudar de color politic.

Blasco va abandonar els seus ideals marxistes-leninistes i es va sentir atret per la socialdemocràcia de Felipe González.
No feia ni 5 anys que Franco havia mort i ell era a la presó per comunista i revolucionari, quan va ingressar al PSPV.

La que seria la seua dona era secretària personal del aleshores President de la Generalitat Joan Lerma. Aquell “braguetazo” li va valdre per a ser nomenat sotssecretari de Presidència només dos anys després d’ingressar en el partit, i poc desprès per ascendir a conseller de Presidència. Es en aquella època quan es casa amb Consuelo Císcar.

El 1985 és nomenat conseller d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, la conselleria més apetible per aquells polítics que tenen pocs escrúpols i que ambicionen tindre molta influència i molts diners a la butxaca.

Joan Lerma va tindre confiança cega en ell fins que el seu estel va començar a eclipsar-se arran de la denúncia que la llavors directora d’Urbanisme, Blanca Blanquer, va interposar davant la Fiscalia contra dos funcionaris, en haver sospites que s’havien ofert a canvi de 500 milions de pessetes per a una reclassificació urbanística a les Salines de Calp.

Arran de la intervenció dels telèfons, es descobreixen converses que apuntaven a un possible tripijoc en la venda d’una parcel.la del Ivvsa a Paterna, treta a concurs a un preu molt inferior al de mercat.

Després de saltar a la llum pública l’escàndol, Lerma el destitueix com a conseller d’Urbanisme el 28 de desembre de 1989.

Rafael Blasco i cinc persones més van acabar asseient-se a la banqueta dels acusats del TSJCV en una causa per presumpta corrupció.
El tribunal, però, va absoldre el juliol de 1991 a tots els acusats. En la sentència absolutòria va ser clau la decisió de la Sala Civil i Penal delTSJCV d’anul.lar les gravacions, en entendre que la forma en què un jutge va ordenar punxar els telèfons de la conselleria vulnerava els drets dels ciutadans. Sense les cintes, que eren la principal prova, el cas es va enfonsar.

Un any abans el jutge instructor, Juan Climent, havia validat les gravacions i rebutjat els recursos que li van plantejar les defenses, entre ells, Javier Boix, curiosament el mateix advocat que va defensar a Francisco Camps en el judici dels vestits Gürtel.

Javier Boix va ser també el lletrat dels acusats en el cas Naseiro (sobre el presumpte finançament irregular del PP), i com en l’assumpte de Blasco, va aconseguir també que el Suprem invalidara els enregistraments al juliol de 1992.

El Suprem va ratificar finalment les absolucions pel «cas Blasco» el 1993.

Després de la seua absolució el 1991, el camaleó Blasco va tornar a mudar de color la seua pell. Va retornar a la seua plaça d’interventor municipal i a partir de 1993 explora la Convergència Valenciana, un delirant i impossible intent de fusionar el regionalisme d’Unió Valenciana amb el pensament fusterià.

Molt bé relacionat a les altes esferes del poder, el PP va fer seu aqueix dit que diu que “l’enemic del meu enemic, és el meu amic” … i així va ser: Eduardo Zaplana va fitxar Blasco per al PPCV al juliol de 2004.

El gener de 1995 Rafael Blasco va fer la seua gran declaració de fe: «Estic disposat a treballar amb qualsevol partit per a fer fora el PSOE (de la Generalitat)». Tenia odi a mort a Lerma, ja que sempre va sostenir que s’havia desfet d’ell per eliminar competència.

Tot just d’entrar al PPCV, Zaplana el va nomenar sotsecretari.

D’aquesta manera el cartagener exalcalde de Benidorm aconseguia un doble objectiu: incorporar al seu equip a un profund coneixedor dels seus rivals polítics del PSPV, alhora que donar un vernís centrista per maquillar la imatge de derechona cavernícola que tenia el PP valencià.

Blasco es va convertir en la mà dreta i en la mà esquerra de Zaplana, a qui el va ajudar a netejar i aclarir el seu camí d’enemics polítics, els de dins perquè regnara sense personatges incòmodes ni oposicions molestes, i els de fora perquè l’única veu que se sentira fora la seua.

Ell va preparar tot perquè Zaplana es projectara com lliurepensador, amb la ponència “L’Espanya de les oportunitats” en el congrés nacional del PP de 1999.

En la seua targeta de visita apareix la paraula estrateg.

Va impulsar també l’operació de fagocitar Unió Valenciana perquè el PP es fera amb una majoria absoluta. Per això, va dissenyar una estratègia de patrimonialització de les senyes d’identitat que va aplegar fins a l’apropiació de l’herència política de Vicente González Lizondo, àlies “Naranjito”, fundador d’UV.

L’hegemonia social del PP s’ha edificat sobre aquesta associació identitària metonímica entre la part i el tot. El valencià és el PP, i la resta són traïdors a la pàtria.
De Zapatero, Blasco va arribar a dir que marginava al País Valencià amb la seua «valencianofòbia».

El 1999, Zaplana li nomena conseller d’Ocupació (1999-2000) i desprès de Benestar Social (2000-2003).

Quan Zaplana va anar-se’n per exercir el càrrec de Ministre de Treball i Afers Socials a Madrid, va creuar el toll campista quan el seu fi olfacte li va dir que el futur passaria per ser l’ombra de Francisco Camps, de la mateixa manera que ho havia estat de Zaplana.

I al costat d’aquest va tornar a assaborir de nou les mels del poder, des de la talaia de la qual es va considerar a si mateix imprescindible, com si fóra el mateix Déu.

Amb Camps va ser quasi tot el que va voler i va fer tot el que li va vindre de gust. Probablement Camps no hauria arribat mai on va arribar-hi sense la col.laboració de tan fidel escuder.

Amb ell va portar les regnes de les àrees de Benestar Social, Ordenació del Territori, Sanitat i Solidaritat Ciutadana, saltant d’unes a altres com un saltinbanqui i amb tal rapidesa i agilitat que sorprenia a propis i estranys, de dins i de fora del seu partit.

Però, sobretot, va seguir fent el que sempre havia fet i el que millor se li donava fer: embrutar-se les mans en els arranjaments de la fontaneria i les clavegueres del poder que altres refusaven fer per no tacar-se’n.

Però a ell no li importava, si això li garantia un lloc en l’Olimp. Poder, poder i més poder.

Amb la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania és on comença el saqueig que coneixem amb el nom de ”cas de la Cooperació”, el que li va a portar a la presó.

Després de la nova victòria electoral del Partit Popular al País Valencià el 2011, la pudor de la corrupció de Blasco es percebia ja fins al carrer Gènova de Madrid.
Camps rep pressions de la direcció de Madrid perquè Blasco no forme part del govern de la Generalitat. Camps el va anomenar portaveu parlamentari, amb la potestat de poder assistir amb veu però sense vot a les reunions del govern valencià, tot i no formar-ne part.

Amb l’afonament polític de Francisco Camps, no va tindre cap impediment en fer una nova pirueta i intentar sumar-se a les tropes d’un tal Alberto Fabra, un quasi desconegut aleshores batlle de Castelló de la Plana.

Fabra, en anar coneixent els detalls del cas Cooperació que semblava implicar a Blasco, el manté com a portaveu “mentre no siga imputat” i li nega l’accés a les reunions del seu govern.

El 12 de juny del 2012 és el dia en què es fa pública la intenció de la jutge que portava el “cas Cooperació” d’imputar a Rafael Blasco per la seua presumpta implicació en la trama que s’havia apropiat d’uns sis milions d’euros dels fons públics valencians per a l’ajuda als països subdesenvolupats, però que mai van aplegar al seu destí. Això havia succeït quan Blasco era conseller de Solidaritat i Ciutadania, que era el departament que aprovava les ajudes.

La policia que investigava el “cas Cooperació” va batejar la trama amb el nom de “cas Oswald”. Oswald era un conill afortunat (“the lucky rabbit”), un personatge de Walt Disney de finals dels anys 1920. La idea se’ls va ocórrer perquè en la trama tots els implicats es deien entre si “conills”, i Blasco era el “conill Roger” (“Roger rabbit”).

I des d’aleshores fins ara, a pocs dies d’entrar en presó.

El seu estel de camaleó de la política s’ha apagat defintivament. Les set vides del conill s’han esgotat.

València, a 11 de juny de 2015.