CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Per sempre, Heribert Barrera!



Heribert Barrera,

per
sempre!


 

“Sí, tenim pressa, molta pressa!”

És urgència, que no impaciència.

Gens de nervis, molta voluntad.

La voluntat del país apressa el nostre pas.

Que la gent ja ha dit prou i adéu!

I ara vol dir hola. Hola, Catalunya!

Catalunya, Estat lliure i nació plena.  

Sentim les presses de la gent i la seva urgència.

També les presses del colonitzador

per anorrear-nos

per engolir-nos en la seva cultura,

en la seva llengua,

en la seva voluntat i domini.

Tenim pressa, molta pressa

i ho volem tot,

el que som i el que produïm.

Volem decidir perquè som

i administrar el que produïm

perquè és nostre,

el nostre benestar.

Herribert Barrera ha marcat un pas

urgent i apressat

I nosaltres el mantindrem.

Per sempre, Heribert!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Més musculatura independentista

Déu n’hi do la musculatura independentista que hem demostrat darrerament. La certesa me la dóna el meu amic franquista i ara ben connectat amb l’elit del PP. Durant la conversa em diu “cuando seais independientes…” És el segon a qui ho sento. Com deia, és el millor senyal del to de la nostra musculatura. i no oblidem l’èxit de les consultes, del 10-J de l’any passat i del 9-J d’aquest.

La independència és la Champions, és fer l’Everest. Necessitem una musculatura excel.lent que encara necessita moltes hores de gimnàs i sobre tot una millor força mental. Fer la independència és anar a totes. Ens cal més musculatura independentista. 

Ho heu sentit per tots els altaveus mediàtics: el nombre de diputats independentistes no es correspon amb la gent que se’n declara.  Què falla? Els polítics s’emporten les culpes. Es veu que falten líders, es veu que no donen la talla.

I no serà que als independentistes ens manca musculatura? Per què necessitem líders per fer possible la independència? Per què tot ho confiem a entitats civils sabent que la independència és un fet polític que només l’acabaran per fer els polítics? Per què votem partits que sabem que mai ens portaran a la independència i ens deixem enganyar pels “passos” que diuen que ens hi acosten?


La independència molts la desitgen, però no tots la volen.
La independència és molt exigent. Quants desitjarien anar al llit amb la Uma Thurman de la Sshwepps, però quants menys ho voldrien de debò! Declarar-se independentista exigeix que estiguem disposats a voler-la amb totes les conseqüències, posant-hi el que faci falta. 

Hem de treballar molt més si volem guanyar aquest Everest, aquesta Champions. Hem d’anar a totes. Cal fer més musculatura independentista. No tots la tenen prou tonificada: esperem massa dels líders, esperem massa ser arrossegats en comptes d’empènyer nosaltres; som massa dependents dels mitjans i massa poc de la nostra convicció; ens conformem amb accions puntuals sense anar a totes; deixem la feina independentista per a les grans ocasions farcides d’emotivitat i oblidem la feina diària de convèncer a la gent de l’entorn; massa proclius a les reaccions i massa poc al treball planificat…

Però no tots són tous. Cada cop som més aquells pels qui la independència preval per sobre tot i la treballem cada dia. Fem musculatura independentista!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Francesc-Marc Àlvaro reinterpreta Carles Sentís

 

Francesc Marc Alvaro s’ha erigit en el nostre mestre. I està nerviós perquè hi ha gent que no s’esforça prou en entendre certes coses. Com ell ens les vol fer entendre, esclar. Per tot troba mals alumnes, desaplicats i entossudits a no voler copsar la “complexitat del segle passat” i la “complexitat” de persones com Carles Sentís. En la darrera lliçó d’història que ens va impartir dimecres passat a la tertulia de Rac1 es lamentava de la seva dura tasca: “aquesta gent no entén les coses!” Contundent el petit mestre.

I llavors, afegeix, “aquesta gent fa judicis”. Ah! Vet aquí la qüestió. Vol que ens abstinguem de jutjar aquests personatges que s’han hagut de moure pels terrenys tan “complexos” i atzarosos del segle XX. Res, que Sentís, Samaranch i companyia van ser, pobrets, portats pel vent de la història i no els podem jutjar sinó que els hem d’entendre. I sembla que alguns ens hi resistim. Sembla que no acabem d’entendre que la vida és un procés canviant, com els esdeveniments que ens toca viure, i que per això un ara ha de portar una jaqueta i després una altra i si no ho entenem, és que no entenem la complexitat de la història, pobres ignorants de nosaltres! No ho volem entendre… i ens posem a jutjar “des del còmode present”. “Presentistes!”

Com vostè vol que ho entenguem, no, no ho entenem. No és que no vulguem, és que no podem. Pel que fa a mi, ho entenc tot d’una altra manera.

Curiós. Vostè exculpa el comportament activament franquista de Sentís com si es tractés d’una fatalitat a la que no es podia sostreure, però en canvi troba totalment lloable i no atribuïble al corrent de la història la seva contribució a la vinguda de Tarradellas. Per als pecats franquistes, l’excusa de la complexitat de la història, i per la petita aportació a la transició, tot el mèrit personal d’una “persona que hi va posar el coll i que va mostrar una gran  generositat”. Curiós.

La complexitat històrica amb què es va trobar Sentís és la mateixa que van haver de capejar Pau Casals, Trueta, Fontserè, Pere Quart, Margarida Xirgu, Tísner, Bosch i Gimpera i … tants d’altres que van preferir l’exili. I aquells que sense marxar van preservar-nos els mots i el país de dintre estant, en un exili interior. També ells van haver de prendre partit, com tothom, i ho van fer pel cantó dels drets humans, de la civilització. A plena consciència i assumint-ne per endavant els riscos més dolorosos: censura, multes administratives, tancament de revistes i diaris, empresonament de periodistes. Mentre el senyor Sentís era premiat amb la direcció de l’agència EFE franquista, periodistes com Néstor Lujan rebien fortes multes, revistes com Presència i Oriflama no podien pagar-les i eren tancades per uns mesos, periodistes com Huertas-Claveria passaven una temporadeta a la presó, abans havien assassinat Rahola i ja al final, els molt cafres, “segrestaven” –tancaven-  directament els diaris (Diario Madrid) l’edifici del qual va saltar pels aires. El gran periodista Sentís capitanejava des de l’agència EFE (1963) el ferri control franquista sobre els mitjans sense immutar-se per la conculcació més bèstia de la llibertat d’expressió. Senyor Àlvaro, no reinterpreti la història: els nostres Sentís, Samaranch i companyia, no es van pas veure emportats per cap fatalisme històric, van triar a consciència la vil traïció al seu país, el mut menyspreu cap als represaliats, torturats i assassinats, i la complicitat còmoda amb la conculcació sistemàtica de tots els drets humans. Van col.laborar, encara que ho neguin, activament amb el franquisme. Carlos Sentís, concretament, amb la censura i el control dictatorial dels mitjans.

Hem callat massa. Els que vam estar a la trinxera dels drets democràtics durant la dictadura i la transició hem callat massa. Vam voler girar full, mirar il.lusionadament el futur, construir presents incerts… i vam callar per fer oblidar el passat i allunyar la rancúnia. Potser ja és hora d’explicar la història i les històries de tantes vagues pels drets laborals, de tantes manis per evitar sentències de mort , de tantes garrotades de dolor i odi d’aquells grisos malparits, de tants… Quan vulgui, senyor Àlvaro, quedem i li explico. Hauran de ser un fotimer d’hores, l’aviso. Espero que després ja no ens tornarà a insultar mai més. Mira que dir-nos que no entenem res, que som nosaltres els que hem d’entendre la covardia dels quatre traïdors, que estem fent judicis presentistes des d’un còmode present que no vol entendre la complexitat del passat!Això és insultar la nostra lluita, el nostre exili, la nostra esforçada transició. No se li acudi dir més que aquesta es va deure a la “generositat” dels Sentís: no ens torni a agredir, si us plau! Per tothom és sabut, menys pels que voleu reescriure la història, que l’operació Tarradellas va ser concebuda per Suárez per aigualir la demanda d’autonomia (amnistia i llibertat) que havíem instal.lat dolorosament al carrer els lluitadors de sempre. Tan difícil és assabentar-se de la feina de l’Assemblea de Catalunya, de CCOO, de Jordi Pujol, senyor Àlvaro? Tan atrevida és la seva ignorància que no s’ha adonat que els protagonistes d’aquella transició encara som vius i també els nostres records. Part de culpa ha estat el nostre silenci massa circumspecte. La seva ignorància ens maltracta: insulta la nostra lluita i menysprea el nostre dolor. No gosi, senyor Àlvaro, acusar-nos de jutjar amb els ulls del “còmode present” la realitat passada, com si aquesta no hagués estat la nostra.

Esperem la seva esmena. No va ser mig país qui va entrar per la Diagonal, com van assegurar vostè i Lluís Foix en la tertúlia de dimecres, van ser quatre vils aprofitats. Per honor d’aquest país, la majoria de la seva intel.lectualitat va ser fidel a la República i mentre els feixistes entraven pel sud, ells s’exiliaven pel nord. I mentre els nostres bons homes malvivien per terres de França, el “generós”, segons vostè, Carles Sentís, “ese ratero catalán” saquejava la biblioteca particular de Juan Ramón Jiménez a Madrid. I vés a saber per quantes biblioteques més es va passejar aquesta rata. Qui en dóna fe és la mateixa víctima. És curiosa la interpretació que fa vostè de les cròniques que Sentís escrivia sobre la segona guerra mundial: “obria Espanya al món”. Com si hagués estat el primer reporter de la història! Desvergonyida ignorància! I tant que ens ensenyava el món, però amb les ulleres desfiguradores d’un franquista. I ho va fer tant bé que Franco el van premiar amb la direcció de l’agència oficial de notícies, EFE, on posteriorment hi va continuar com a president de l’entitat.

Nosaltres hem callat massa i hem encoratjat la seva atrevida ignorància, Francesc-Marc Àlvaro. Potser que ara calli vostè i ens escolti. Si més no jo, em proposo espavilar de nou la llengua i aigualir la festa dels que volen reescriure la història des de la còmode ignorància. I el que ha d’entendre és vostè. Ha d’entendre que

la complexitat de la història no ens eximeix de la responsabilitat,
ni la dificultat del moment ens exculpa de la vilesa.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Objecció fiscal, per què?

Objecció fiscal, per què?

1. Per què l’objecció fiscal? D’entrada, per parlar del tema. Des que Òmnium Cultural va fer l’anunci que promouria l’objecció fiscal contra l’espoli al qual ens sotmet l’Estat espanyol, s’han alçat tota mena de veus, elogioses i crítiques, sobre la iniciativa. Alguns fins i tot han suggerit que una campanya així ens allunyaria del progrés cap a la independència. El cas és que en pocs dies s’ha produït un debat d’alçada en el qual hi ha entrat no només opinadors, sinó també el govern, partits polítics, ajuntaments… Tot debatent el tema, hem de celebrar que la societat civil hagi pres altre cop la iniciativa i marqui els termes del litigi.
 


2. Per què l’objecció fiscal? Doncs perquè ens permet obrir la llauna del dèficit, de l’estafa que patim, marcant gols sense ni tan sols baixar de l’autocar. Fixeu-vos; es rebat el moment, la conveniència, la possibilitat pràctica i legal de dur-ho a terme (de forma molt similar al que va succeir amb les consultes, que havien de néixer mortes), però ja no es dubta de la bondat de tal iniciativa o del rerefons d’injustícia que la fonamenta. El punt de partida, i això passa molt pocs cops a la vida, ja és mitja victòria. Quasi tot català pensa que estem suportant una vergonya, i que si s’hi pot fer alguna cosa, endavant.


Article senser d’Alfred Bosch a Nació Digital 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Últimes dades sobre l’espoliació fiscal, any 2011 (1)


Tothom que ha sentit al doctor Emili Valdero explicar l’asfíxia
econòmica que patim els catalans se n’ ha acabat fent una idea molt precisa. El que més li agraeix l’auditori és la forma amena i didàctica de les seves exposicions. Ara en un article a
l’Avui ens ofereix les darreres dades sobre l’espoliació
fiscal de Catalunya. Intentaré fer-ne un resum.

Per començar, què pagarem d’impostos aquest any els catalans?

Doncs, aproximadament 60.000 milions d’euros. Desglossem-ho. Recaptació de les cotitzacions a la seguretat social, 21.500 milions d’euros; IRPF, 16.500 milions; IVA, 9.500 milions; impost de societats, 4.500 milions; imposts sobre consums especials com begudes alcohòliques, tabac, electra, matriculacions vehicles, uns 6.000 milions, i 2.000 milions de l’impost sobre transmissions patrimonials, actes jurídics documentats, taxa sobre el joc i altres impostos menors.

Segons. En els pressupostos que acaba de presentar el govern Mas, quin és el total d’ingressos de la Generalitat que procedeix d’impostos? 17.391 milions.

Tercer. Quin percentatge suposa aquests 17.391 milions sobre els 60.000 milions que hem lliurat obligatòriament a l’estat espanyol? Fem la divisió i ens sortirà que els ingressos de la Generalitat suposen un ridícul 29% d’aquest generosos 60.000 milions regalat a les Forces Armades espanyoles, als seus AVES, a les seves autovies i a les seves imposades solidaritats, entre d’altres.

“La conclusió és esgarrifosa: de cada 100 euros anuals que paguem d’impostos, només 29 retornen a Catalunya i 71 se’ls queda l’Estat espanyol. Aquesta situació és insostenible, provoca una necessitat creixent d’endeutament de la Generalitat i fa inviable un estat del benestar amb unes mínimes prestacions de serveis públics.”

Ei, catalans, indigneu-vos per aquesta asfíxia. Indigneu-vos per la causa estructural de l’endeutament que ens a portat a les retallades. Senyors del 15-M, no us equivoqueu, deixeu falses i lesives solidaritats, no tanqueu els ulls a la principal causa dels nostres mals encara que això suposi caminar sense emmirallar-vos en els de Madrid. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No és impaciència, és urgència, senyor Mas


L’aniversari del 10-J ha merescut aquest comentari del nostre President Mas: “L’avenç nacional de Catalunya no és obra per a impacients, sinó per a perseverants”.

Senyor Mas, no és impaciència, és urgència. Voler la independència com més aviat millor, no és senyal d’impaciència. La impaciència no és cosa de temps, sinó de nervis i no és pas el cas. Quan manca temps, i sí que és el cas, la cosa esdevé urgent. La independència és urgent. Perquè el temps s’acaba, ho ha dit el mateix Jordi Pujol. Al qui porta cinc dies menjant miques, és la necessitat urgent el que el fa desitjar un plat normal. Volem la independència si pot ser ara mateix. I és el cap fred qui ens marca la urgència i la necessitat d’afanyar-nos.

És la lògica dels esdeveniments, dels renovats atacs d’Espanya contra la nostra llengua i cultura, el robatori del nostre benestar, la malvolença del ministre de Foment del color que sigui, les condicions que el PP imposa al condescendent govern de vostè… tot plegat ens demostra la necessitat d’avançar a galop cap a la independència. No són els nervis, no és la impaciència; és la mirada calma sobre una situació d’espoliació i vergonya inaguantables. No és impaciència, és necessitat i urgència.

Vostè ens demana perseverança, ara i el dia de la seva elecció. M’obliga a recordar-li que l’intent continuat de tirar endavant sense aconseguir avançar, no és perseverança, és desgast imparable. Perseverar en el que s’ha demostrat impossible, és estupidesa supina. Sublimar la impotència amb paraules que transmeten valors, com perseverança, només demostra que es vol tapar una vergonya, la covardia.

Senyor President, als independentistes no ens mou la impaciència, sinó la urgència necessària. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Catalunya sense Espanya

Avui fa un any que els catalans

de mitja selecció espanyola de futbol

van conquerir la Copa del Món. 
 
 
 

Espanya sense Catalunya no és res;

Catalunya sense Espanya ho és tot,

tot ella,

tot el que pot realment ser i tot el que vol ser.
 

Espanya no pot prescindir de Catalunya;

Catalunya, però, ha de prescindir d’Espanya

si volem ser el que som

i el que podem arribar a ser.


Catalunya dóna diners i prestigi a Espanya

Espanya ens pren els calers i el prestigi

que tindríem amb la nostra marca, Catalunya.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El mite del 10-J

Va ser magnífic aquell bany de catalanisme, de voluntat de decidir i d’independència. I ens va deixar a tots amb la sensació d’haver viscut una diada històrica. Ho va ser. La munió de gent col·lapsant el Passeig de Gràcia i desbordant per la Rambla Catalunya era el símbol del col.lapse autonomista i del desbordament inqüestionable cap a l’estat propi. Mai el crit d’independència s’havia imposat tan nítidament en una congregació tan plural, mai la diversitat de cares, gestos i vestimenta havia palesat una voluntat tan transversal, mai una reivindicació havia revestit tanta fermesa i ponderació alhora, mai ens havíem sentit tan acompanyats, tan units, tan poble, tan tots. Va ser la manifestació del mai, del tot, del súmmum.

Sobre tot va ser la manifestació de la sorpresa. Ningú no s’ho esperava. Ni ens esperàvem la magnitud, ni el crit, ni haver vençut la calor del juliol ni la temptació de la platja. I ho vam fer més enllà del que esperàvem i vam trencar les previsions assenyades. Vam aprendre a desoir els derrotistes perquè fer pronòstics a la baixa està clar que no va amb el nostre poble.

El 10 de juliol del 2010 serà per sempre més un referent.

I un mite. En sobrepassar les expectatives, hem construït el mite. I en el mite hi hem col.locat més del que hi havia. Ha estat el lloc fàcil on els exaltats amants del tot o res, del ara o mai, s’ hi han instal.lat amb els seus desitjos i la seva irrealitat. El mesos següents, des de la distància, van anar resituant l’abast exacte del 10-J. Es va fer present la realitat de les eleccions. Amb ella el mite s’ha esfondrat, però tanmateix alguns no han volgut despertar del somni. En comptes de refer la lectura inicial de la magna manifestació, han preferit exclamar-se que no entenen res O escampar culpes cap a la classe política tot increpant-la per ser incapaç de recollir el que ells volen seguir veient en aquell 10-J. I és clar després parlen de fracàs i escampen derrotisme. És curiós com el record de la magnífica manifestació de fa un any en alguns no provoca ni alegria ni nostàlgia. Ho podem llegir a l’AVUI. “Què se n’ha fet del clam d’independència? Algú li ha donat sortida?” Fins n’hi ha que s’atreveix a jugar amb les paraules. “ Hauríem de reflexionar sobre el fracàs de l’èxit col.lectiu del 10?J.” De les lamentacions al derrotisme: “Ho tenim tot, només ens falta valor.” Les culpes principals, com sinó, se les emportaran els partits polítics “impermeables a les nostres reivindicacions”. Els que així s’expressen són precisament els qui aquest any n’han muntat una rèplica a la plaça Urquinaona de Barcelona. I quants comentaristes no paren de refregar-nos que quan hi ha més independentistes que mai, els representants independentistes al Parlament estan reduïts a la mínima expressió. En comptes d’exclamar-se i escampar la sensació de fracàs, farien bé d’analitzar adequadament aquell formidable 10?J i dibuixar-ne els contorns reals. 

Hem dit abans que la manifestació va ser el súmmum, el tot. Però un tot matisable, divers. I no em refereixo només als que no cridaven res, als que se sentien desbordats, als votants socialistes, que n’hi havia uns quants. Vull referir-me als molts que cridaven independència. Perquè el crit independentista té molts timbres i tonalitats.

Molts independentistes ho són només de desig. La independència, els agradaria i tant que sí. Un desig, però, que no allunya els dubtes i la impotència. Com diu la Marta Ferrusola, la independència la veuran els fills dels nostres néts. No et saben dir perquè però ara com ara no ho veuen possible. Se’n fan una muntanya ja d’entrada, i després comencen a buscar raons. Que si cal un full de ruta més detallat, que si s’ha d’eixamplar la base social, que si les pensions, que si l’economia, que si Europa, que si no ens deixaran, que si tenim massa gent d’Espanya i d’altres llocs… fins i tot que si la constitució espanyola! En el fons creuen que es pot seguir resistint. Reaccionant als atacs espanyols quan convé ja se senten satisfets.  Independentistes de desig: dubtes i impotència.

Hi ha també els independentistes de voluntat. La independència, la volen. I passen a l’acció. La treballen. Ja sigui apuntant-se a totes les mogudes, adherint-se a manifestos, aportant el seu granet en qualsevol plataforma o treballant en un partit polític.

Independentistes de desig i independentistes de voluntat. En uns prima l’emoció i en els altres l’acció. Uns reaccionen i els altres proaccionen. Amb només el desig, la independència passa fàcilment en segon lloc a l’hora de votar. Per als decidits, la llibertat del país és primordial. Tanmateix, no hi ha una barrera clara entre els dos grups i en cada independentista la preponderància de desig o d’acció és variable. I tots hi eren fa un any, però no tots estan pel mateix. Per tant, si aquella massa era tan heterogènia, tampoc podem esperar-ne el mateix comportament posterior. Entenent com és el món independentista, desinflarem el mite, però ens estalviarem parlar de fracàs, de lamentar-nos, de voler forçar les coses i de donar culpes a tort i a dret.

Sobre tot oblidem per una vegada als polítics de sempre. No els encolomem les culpes de no saber ni voler assumir el crit independentista. Molts ja l’assumeixen, però només el de l’independentisme de desig. No els demanem que treballin per la independència, perquè van entrar al Parlament amb altres esquemes nacionals i donar un pas més els fa basarda. No demanem a qui no pot donar el que no va prometre. Ja és hora que el votant assumeixi la seva part de responsabilitat: si vol independència que voti els  partits que a més de desitjar la independència, la volen de debò. Qui ha de ser coherent ha de ser el votant. Els partits emergents, que justament van aparèixer a partir del 10-J, són els que han de rebre el vot dels qui la volen realment. La responsabilitat de l’independentista de carrer és votar a qui ha de votar, és posar-se a treballar per eixamplar la massa social, per fer bullir independència en el seu entorn, per anar als llocs més allunyats i aparentment menys receptius, en comptes de pensar només en la pròxima manifestació. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

9 de Juliol – Catalans indomables segueixen fent independència

Serà el 9 de juliol. La multitudinària manifestació d’1 milió de catalans a Barcelona per l’autodeterminació del nostre poble vol deixar la seva estela un any després en una altra, convocada igualment de forma popular i apartidista.

Els organitzadors de la marxa -que no s’identifiquen sota el nom de cap entitat ni organització- ja fa dies que han iniciat una intensa campanya viral per fer córrer la convocatòria i mantenir la flama de “la manifestació independentista més gran de la història de la democràcia”. Així, s’ha creat una pàgina web, un perfil a FacebookTwitter,una etiqueta a Twitter –#9juliol-, un vídeo a Youtube i s’ha posat en circulació tota mena de material de difusió.

Una bona colla d’entitats ja s’han adherit a la manifestació, que partirà de la plaça Urquinaona el 9 de juliol a les sis de la tarda sota el lema “Sortimal carrer per defensar els nostres drets”. 

El manifest que s’ha fet públic afirma que no ha canviat res, “seguim sense poder decidir i anem veient les conseqüències que això comporta per la nostra cultura, per la nostra manera de fer, per nosaltres, els catalans, que som tots aquells que treballem vivim i estimem aquest país”. 

En aquest sentit, denuncia que “se’ns menysprea la cultura, no podem gestionar els nostres diners, que són el fruit del nostre treball i de la nostra consciència de societat constructiva, se’ns nega el dret a decidir, se’ns obliga a acatar les lleis d’un estat imposat que només té en compte allò que li convé sense mirar ni un moment el que ens convé a nosaltres, vivim una situació constant de submissió i no tenim eines per combatre-la”.

Amb tot, considera que “som un poble madur, pacífic i amb seny, tal i com hem sentit a dir tantes vegades, però ja som també un poble cansat, estem tips de no poder avançar, de no poder créixer, de no poder ser lliures i de no poder construir el nostre futur, d’haver de jugar les regles del joc d’un altre”. D’aquesta manera, avisa que “tornarem a sortir al carrer per fer sentir la nostra veu, i ho farem com sempre, pacíficament, amb seny, però cada cop amb més força, amb la força de la gent que diu Prou!! I cada cop ho direm més alt fins que el nostre crit esdevingui realitat i no defallirem ocasió rere ocasió, any rere any fins que assolim l’objectiu que cada cop és l’objectiu de més persones”.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El Quixot no s?ha curat

El Quixot no s’ha curat. Però no ho digueu! Estaria mal fet i, pitjor, mal vist. No està bé anar blasmant els deliris de grandesa que pateix aquesta Triste Figura que viu en cada espanyol, o quasi. Ni les seves atzagaiades. Encara que vingui a foradar-nos les tines catalanes i ens deixi eixuts. Eixuts del capital que anem produint any rere any i que ell ens espolia. Nosaltres a callar, que és de gent dolenta malparlar del nostre estimat veí. Ho malgasta tot, ens fot el fruit de la nostra suor i creativitat per anar-s’ho a gastar en autovies gratis migbuides i en AVES que no sap com alimentar.



No ens han dit que els castellans o espanyols són germans nostres, o com de la família? Doncs, a callar i a aguantar. Polítics catalans, no en feu escarni ni ho aneu divulgant, un petit esment com de passada i prou; en tot cas deixeu-ho per l’APM. I tu, periodista, sigues mesurat en els teus editorials; màxim, fes parlar algú altre, un entès, en una entrevista, però el diari, que no s’hi impliqui com a tal.

No puc més que lamentar el poc ressò de les declaracions de Blanco d’ahir i el poc suc que els diaris i polítics en treuen. Però escoltem a qui ha parlat clar. Senyor Germà Biel, li agraïm la sinceritat. Reproduiré les seves paraules i gràcies.

Per què, doncs, aquesta obsessió dels governs espanyols per l’AVE?

Sempre ho fan els nous rics. Els països insegurs de si mateixos juguen el joc de les aparences. Fan polítiques de marca perquè no tenen cap marca consolidada. Aquesta és la política d’infraestructures d’Espanya. Té el gestor aeroportuari més gran del món, que és també el que registra més pèrdues. És el país del món amb més quilòmetres d’AVE tret de la Xina. I el segon amb més densitat d’autopistes d’Europa després de Portugal. Espanya fa molts segles que està insegura de si mateixa i fa política de l’aparença. És el que ja deia Gaspar Melchor de Jovellanos, el 1795, quan criticava les primeres carreteres reials de Carles III: “Luxe i ostentació”.

No s’ha après de la història, veig.

Per aquesta política de marca d’un país frustrat que es reconcilia amb si mateix i es mostra al món. La política d’infraestructures en els països que ens envolten és una política de transport, mira de servir les persones i connectar els sistemes productius. En canvi, a Espanya, des de fa tres segles, la política d’infraestructures és una política de construcció nacional. ” Coseremos España con hilos de acero “, va dir la ministra Magdalena Álvarez [socialista]. És la mateixa nació que vol mostrar al món catedrals aeroportuàries i un territori asfaltat d’autopistes, sense que importi gaire quanta gent les utilitza. I és un país que ha convertit en un sinònim d’igualtat la igualtat d’accés a la capital política. És una política ideològica i de construcció nacional, no de transports.

Quina ideologia?

És una política que en lloc de servir la gent i l’activitat econòmica serveix la ideologia i el nacionalisme espanyol. I dol que es digui això perquè figura que no hi ha nacionalisme espanyol.

La crisi no hauria estat una bona oportunitat per corregir aquesta política? En les retallades d’inversió s’han congelat els accessos al port de Barcelona, però s’han licitat 6.000 milions d’euros més d’AVE (a Galícia i a Extremadura).

Perquè l’accés al port serveix l’activitat productiva i l’AVE, la construcció nacional, i la prioritat és la construcció nacional. Les retallades són molt interessants perquè permeten veure quines són les prioritats del govern espanyol: mantenir l’AVE d’Olmedo a Orense i demorar sine die els accessos al port de Barcelona. [I de Tarragona, afegeixo jo]

Mariano Rajoy canviarà de política si s’instal·la a la Moncloa?

Si el PP no canvia diametralment la seva política, això seguirà. I quan hi hagi més recursos pressupostaris, s’accentuarà. El PP va ser el primer que va dissenyar l’AVE per a tothom.

És un contrasentit que, quasi 20 anys després de la primera connexió amb AVE a Espanya, encara no estiguem connectats amb França en alta velocitat?

L’AVE a Espanya no s’ha pensat per connectar amb Europa. El que hauríem de connectar amb Europa per ferrocarril són les mercaderies. Perquè la gent, en aquestes distàncies, hi connecta amb avió. Els francesos, que tenen molt poca demanda de passatgers entre Montpeller i Espanya, no li han donat cap mena de prioritat. Hi ha gent una mica paranoica que creu que això és per perjudicar Espanya. No, és perquè no hi ha demanda. I aquest és el criteri normal a Alemanya, al Regne Unit, als EUA i a Itàlia.

Vol dir que no hi ha mercat entre Espanya i París?

A França no es considera un enllaç comercial. És una distància molt llarga. Es necessita el doble d’hores de viatge i triplica el preu de l’avió. Això, en el cas dels serveis sense parades. I no hi ha prou demanda per als serveis sense parades.

Ha fet bé Portugal de suspendre la connexió amb Madrid?

És obvi que han fet bé. És un país que ha estat rescatat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rubalcaba, Hereu, Iglesias i la independència

Als socialistes els cou això de la nostra independència. Rubalcaba, Hereu i avui mateix Iglesias, el secretari general del PSOE, s’han sentit directament interpel.lats i han hagut de posicionar-se respecte a la dada del CEO que donava al sí el 60,2% en un referèndum sobre la independència.

La resposta més perspicaç, la de Rubalcaba; la més matussera, la de l’Hereu.

L’ex-alcalde pretén invalidar les raons econòmiques dels adeptes al sí: “La independència no és una vareta màgica que ho soluciona tot”. Afegeix: “Grècia i Irlanda són independents i mira què els passa”. Com sempre, tan destraler. Mira que és fàcil girar-li l’argument en contra! Grècia i Irlanda, senzillament, no són països comparables amb Catalunya. Ni pel potencial econòmic ni per tradició creativa i treballadora. Com ja han fet altres economistes estrangers els nostres referents són Holanda o Alemanya i per tant, com aquests, ens hauríem sortit molt millor de la crisi actual. Independents serien dels països més rics del món. Mereix també la pena la consideració que hi fa Salvador Cardús.

Per si fes falta, una darrera remarca: cap país, ni Grècia ni Irlanda, pensarà mai sortir de les crisis apostant per unir-se a un altre i perdre la seva independència. La independència és un bé tan preuat que per ara ningú ha fet cap referèndum per abandonar-la. Per malament que estigui econòmicament. Volem la independència per retenir els nostres diners i per mantenir la  nostra dignitat de país.

Rubalcaba és el més intel.ligent. No només perquè encerta el comentari sinó perquè l’ha sabut recobrir d’un vel enigmàtic. Per al presidenciable, l’enquesta “marca una tendència i poc més.” No deslegitima ni desvirtua l’enquesta com ha fet avui el secretari d’organització del PSOE, Marcelino Iglesias, Rubalcaba fa una reflexió d’home d’estat: l’estat espanyol no està en perill. Els catalans poden opinar el que vulguin que la seva opinió no els portarà a res més. Aquesta opinió dels catalans només revela un desig, una tendència, una inclinació, que mai seran capaços de materialitzar. Rubalcaba porta molts anys en política, és a dir aprenent a mesurar les paraules. Expressades amb la claredat que ho he fet jo, ens hagués ferit per més veritat que fossin, però deixades en misteriosa nebulosa, cap comentarista s’ha dignat parar-hi l’atenció. “Espanyols, tranquils. Sé de què va. Els independentistes acaben votant CiU i a aquest ja me’ls conec. Duran s’entreté molt bé amb el joc d’anar negociant ara això ara allò, el seu ego en surt reforçat i no abandonarà per res aquest joc. Els convergents no tenen prou ànima per apostar res de debò; seguiran acontentant-se amb miques i prou saben com fer-ho empassar després als seus electors. En quant a Ridao també fa temps que ha entrat en el mateix joc de CiU, intentant això sí ser més i prou. ”

“La encuenta marca una tendencia y poca cosa más”

Els partits independentistes emergents han sorgit justament per trencar definitivament aquest joc que tan tranquil deixa a Rubalcaba i als espanyols. S’estan fent, creixen. Necessiten temps i molts més mitjans per mostrar el seu potencial als votants i engrescar-los. L’independentisme massiu també s’ha fet en quatre dies, és jove i arrossega vicis autonomistes. El més important, que prefereix votar un partit gran que apostar per gent menys coneguda encara que li asseguri la independència. I desenganyem-nos, el seu sentit independentista es manifesta més com un desig que com una voluntat ferma.

No ens desanimem. Hi ha feina i la farem, farem possible la independència. Noi, noia, independentistes tots, si no voleu que Rubalcaba ens segueixi menyspreant, mostreu la vostra voluntat ferma i treballeu en un partit independentista de debò, que tingui com a primer objectiu crear un estat propi dintre de la UE.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

De manifestació en manifestació i apa!

Aniré a la manifestació del proper 9 de juliol. Però n’he estat reticent fins fa poc. Ni em va agradar la convocatòria ni, menys encara, qui la convocava. D’ells i de les seves ocurrències en parlaré quan la manifestació no se’n pugui ressentir. I de la convocatòria, aviam! Les còpies no surten mai com l’original. Les repeticions sempre desmereixen. Quan les circumstàncies no són les mateixes, la reacció de la gent és i serà diferent. I allò del 10-J va ser prou bo perquè necessiti rèpliques!

Però hi seré. Hi seré amb en Jaume, la Roser , potser l’Octavi,i molts més que hem quedat per trobar-nos-hi. Això no treu que segueixi pensant que les coses no es fan d’aquesta manera. Els que n’han tingut la idea haurien de ser conscients de les seves limitacions i haver-se coordinat amb organitzacions amb més experiència i pedigree com Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, Sobirania i Justícia, la Conferència Nacional etc. Ja que es pren l’any passat com a referent, com a mínim haver actuat conjuntament amb el convocants d’aleshores. Però, no hi fa res, hi seré.

Les reticències inicials se m’han esvaït quan m’he trobat que per primera vegada els carrers i les places del país s’omplien de gent amnèsica i cega. Cecs al dèficit fiscal com a causa important de la mala sortida de la crisi a Catalunya, i amnèsics a la història del país. Des de l’Assemblea de Catalunya fins ara, les reivindicacions al carrer sempre han portat el segell del país, d’una forma o una altra han marcat catalanisme i reclamació nacional. La “indignació” actual, en canvi, s’ha muntat tan mimètica de la de Madrid i ha patit tants intents de manipulació que ha girat l’esquena a la indignació bàsica dels catalans per la dominació espanyola. Som molts els que des dels blogs hem cregut que, malgrat compartir gran part de la indignació, s’havia de netejar el carrer del tuf espanyolista i que aquesta manifestació del 9-J seria l’ocasió de fer-ho. 

No podem anar sempre de mani en mani i apa! Hem de superar aquesta etapa. Fer independència és molt més, i força diferent. Les manifestacions són flamarada i tenen la seva funció, però fer possible la independència demana un foc de brasa sòlida i permanent. Les manifestacions ens fan sentir units, projecten imatge de fortalesa i ens donen presència als mitjans. Però en el cas concret d’aquesta manifestació em fa l’efecte que s’ha muntat per gent que no tenen clar per on tirar, que més enllà de les sortides inflamades no tenen cap més idea sobre com avançar fora de la política en la construcció nacional. I no són pas els únics.

Ens cal sortir fora muralles. Estimo molt més necessària la tasca de penetració en àmbits on encara hem calat ben poc. Sóc optimista i veig molts repunts positius en barris de majoria castellanoparlant, com el meu. S’ha avançat, però encara constato molta resistència inconscient i incrustada. Les dades de dèficit fiscal que són suficients perquè a un català “de sempre” el portin a pensar en independència, no ho són per a una persona que guarda viu el record de la terra on ha nascut. Hi veuen la injustícia, però no la senten. Perquè alguna cosa dintre seu es nega a treure’n una conseqüència independentista que feriria les seves arrels últimes. I en aquestes sectors és on ara hem de concentrar la feina. Més eficient que seguir-nos reanimant amb una manifestació anual és treballar per ampliar les zones d’influència, penetrar en nous estrats socials i influir en nous àmbits culturals i socioeconòmics.

Com? A força de pedagogia i seducció. Tasques que encara no tenim gaire planificades perquè fer-ho demana més que una flamarada, més que una manifestació. Per a aquests nous sectors la informació ha de ser molt més intensa i la seducció molt més treballada. Si bé ja no mostren rebuig com abans, no es mouran per ells mateixos cap a la independència. I, tanmateix, els necessitem (L’estratègia carodista de seduir-los fent polítiques d’esquerra era més teòrica que realista: la marca socialista sempre s’emportarà la part més grossa d’aquest sector social, i la marca socialista és i romandrà espanyolista). Pedagogia del dèficit fiscal, de la necessitat de la independència per sortir aviat i millor de la crisi i per tenir el benestar que tots els que vivim aquí ens mereixem. Pedagogia de la decadència moral, econòmica i cultural que suposa la dependència d’Espanya. Seducció per la fermesa i l’amabilitat. Seducció és admiració: la nostra decisió i el nostre sacrifici per la causa els ha de captivar. Seducció per l’amabilitat en les formes, per l’absència d’odi cap a l’explotador espanyol, per l’accent en els aspectes positius, per l’amor desacomplexat cap el país i sobre tot pel fet de tractar com a català a tots els que viuen aquí parlin la llengua que parlin. Tractar-los com de casa i no com a estrangers vol dir entre altres coses parlar-los en la nostra llengua sempre, però amb flexibilitat.

No és només anant de mani en mani que farem independentisme sinó sobre tot treballant intel·ligentment cada dia muralles enfora i passant de la resistència a la construcció nacional. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Jordi Pujol torna a parlar clar. Qui hi posarà el coratge?

«Habéis perdido y no os necesitamos»

Jordi Pujol 
Editorial / 22 de juny de 2011

 Hi ha gent que s’escandalitza perquè a Catalunya es diuen coses com les següents: «Hi ha una creixent desafecció entre Catalunya i Espanya» o bé, «està creixent la desafecció de Catalunya envers Espanya». O bé, «algo se ha roto» (s’entén que entre Catalunya i Espanya). O se «acabó la confianza».

Expressions així les han utilitzades gent amb molta responsabilitat, des del President Montilla a en Miquel Roca o en Josep M.Castellet o jo mateix. Fins i tot en Felipe González s’hi apunta, si més no en bona part, en el llibre que ha publicat conjuntament amb en Miquel Roca (amb el títol prou significatiu de ¿Aún podemos entendernos?). I jo mateix vaig confessar fa poc que estàvem davant d’un dilema molt seriós entre ser residuals o ser independents.

Però a Espanya el clima és per l’estil, o pitjor. Pitjor perquè respon a una actitud especialment destructiva. És il·lustrativala conversa fa poc a Madrid entre persones no catalanes de molt alt nivelleconòmic i polític i un parell de catalans, també prou representatius i de cap manera radicals però crítics amb el tracte que rep Catalunya, tot i que desitjosos d’evitar que s’accentuï el distanciament i la fractura.

Els de Madrid «no se andaron con chiquitas». Als dos catalans ingènuament ben intencionats els varen etzibar una darrere l’altra les frases següents: «Habéis perdido la guerra». O bé, «no os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensión, seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal». I també «y en cualquier caso, en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político y parlamentario también nos lo daréis porque el derrumbe también os perjudicaría». I per reblar el clau varen acabar així: «Además,todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado».

Això no és una actitud excepcional. Ni és recent. Ha estat evident, des de fa temps, per tothom que no s’hagi volgut enganyar. Com a mínim des que l’esperit de la Transició democràtica es va anar esvaint i va reaparèixer –a la dreta i a l’esquerra– el projecte centralista i homogeneïtzador d’Espanya. Des d’aquests editorials ja fa temps que advertim que això està passant. Amb el benentès que aquest cop el que està en joc no és només el dèficit fiscal, o un sostre competencial més o menys alt, o determinades infraestructures, sinó la continuïtat de Catalunya com a país. Com explicàvem a l’editorial del primer de juliol de 2008, superada laTransició i amb el nou Estatut ficat a la ratera del Tribunal Constitucional, i com amb una franquesa brutal ens deien en moments de descontrol de la simulació, «ya empieza a ser hora de desenchufarles la respiración asistida».

Aquesta és l’actitud dominant ara a Espanya. De la dreta a l’esquerra. Cal ser-ne conscient. Cal, sobretot, no autoenganyar-se. I cal també veure com podem resistir com a societat i com a país, com a economia i com a cultura, com a projecte de progrés i cohesió. Com ens enfrontem a la crisi, com integrem bé i amb mentalitat d’ascensor social. Com donem resposta al desànim de sectors socials i generacionals amplis.

I això ho podem fer. Ja fa temps que convidem el país a baixar del burro, a ser realistes. […] Si l’actitud d’Espanya ara és que no ens necessiten, la nostra ha de ser el més autosuficient possible. És a dir, necessitar-los poc. El menys possible. Tot i que no és veritat que avui ells puguin prescindir del tot de nosaltres, ni nosaltres d’ells.

Espanya va massa malament i ha actuat amb prou desencert per poder prescindir de Catalunya. És clar que ells ja deixen clar que de tota manera la nostra economia seguirà representant entre el 18 i el 20% del PIB estatal i que seguiran munyint-nos amb el dèficit fiscal. […] Aquesta és la nostra feina d’ara, com a país: fer que a Catalunya hi torni a haver bon govern.Fer que Catalunya en tots sentits s’enforteixi interiorment. Resistir amb la màxima fermesa …

————- 

 

De cap manera, senyor Pujol. Vostè ha parlat clar i és d’agrair. Però les solucions són del tot inadequades, gens en consonància amb les intensions dels espanyols.  La resposta ha de tenir més dosis de coratge. Jo diria que les seves són propostes en clau de partit i d’autoexculpació. 

Resistir no porta enlloc. No podem conformar-nos amb un futur de resistència perpètua. O independència o no tenim res a pelar. Aquí hem d’acceptar el conflicte, no autoenganyar-nos. I de dret cap a la independència. Demà mateix si cal. Dia que passa, llençol que perdem, i energies que s’evaporen amb tanta resistència. Senyor Pujol, vostè hi ha posat la veritat, nosaltres hi posarem el coratge. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els ben indignats, indignats amb raons i accions.

UN PAÍS DEMPEUS!
Per una nova cultura democràtica.

A Catalunya, durant els últims anys han sorgit nombrosos conflictes i mobilitzacions al voltant de les polítiques territorials i d’obres publiques. Aquestes mobilitzacions son qualificades de ‘cultura del no’ per uns, mentres que d’altres les defineixen com una nova cultura del territori.
Un país dempeus” vol contribuir a aquest debat a través de declaracions de polítics, experts i membres de moviments socials.
A partir de quatre mobilitzacions ben conegudes -la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Salvem Les Valls, les lluites al voltant del Pla 22@ i Salvem L’Empordà- s’analitza, amb perspectiva històrica, quin diàleg s’ha generat amb els poders públics i fins a quin punt hi ha hagut participació en la presa de decisions. 
Un país dempeus from TransformaFilms on Vimeo.



Per informar-se i descarregar-lo gratuïtament: unpaisdempeus.cat ó transformafilms.org
Per contactar: unpaisdempeus@gmail.com
Un país dempeus from TransformaFilms on Vimeo.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Les beques d?en Mas. Tacticisme o projecte?

Ahir al mig dia el TN ens anunciava que el Govern apujarà les taxes universitàries. I tot seguit, com aquell que no diu res, anunciava també la creació de beques per als estudiants. Afegia la notícia que era la primera vegada que la Generalitat concedia aquesta ajuda (“Som més macos del que penseu” “Amb il.lusió!”). Ara bé, com que del cost de la pujada de la matrícula TV3 ens en va donar la quantitat exacte, i, en canvi, de les beques no se’n va oferir cap xifra, podem creure que aquesta ajuda no és més que una mesura precipitada que no té altre objectiu que fer callar les protestes previsibles per la pujada de les taxes.  Podríem dir que aquestes beques no s’han fet per ajudar els joves sinó per autoajudar-se el propi Govern, que es vol estalviar problemes.

Una mesura tàctica, diguem. I hauria de ser una mesura enfilada en un projecte de govern, el de la consecució del pacte fiscal just. Aquesta pacte fiscal necessita al seu darrer un bon gruix de massa social que faci pressió a Madrid. Si a Mas el portés el projecte de país, aprofitaria el tema de les beques per fer pedagogia de la injusta discriminació que pateixen els nostres estudiants. Un terreny més on l’Estat espanyol aplica la seva espoliació.

Actualment els estudiants catalans representem el 16,2% d’estudiants de l’Estat Espanyol. Però, a l’hora de rebre beques només en rebem el  9% de les que es donen al conjunt de l’Estat.  Una “vergonyosa desigualtat” en paraules del mateix Duran i Lleida en el Congrés de Madrid. Parèntesi: tu et preguntaràs perquè Duran diu unes coses a Madrid que Mas és incapaç de veure que també s’han d’explicar aquí. Tanquem i seguim. Com passa en tots els àmbits de la espoliació, la rapinya ja ve de lluny. Guardo un retall del diari Avui de l’any 1997. És que l’he anat fent servir cada curs per engegar a classe un debat sobre la implicació dels joves en la política. Diu el titular: “ELS ESTUDIANTS CATALANS SÓN ELS QUE REBEN MENYS BEQUES DE L’ESTAT”. “La beca mitjana estatal és de 30.000 pessetes superior a la que cobren els universitaris de Catalunya. Ho il.lustra amb un requadre amb dades.
El menyspreu espanyol no acaba aquí. Resulta que el Tibunal Constitucional ha reiterat que l’Estat ens ha de traspassar l’adjucació de les beques. I Madrid s’hi resisteix. Incompleix la llei amb la mateixa xuleria i prepotència que el caracteritza. Però Mas no aprofita ni una sola ocasió per conscienciar la població catalana de l’espoliació fiscal. Ho podia haver fet amb les retallades, però va preferir reservar totes les culpes per al tripartit i no passar comptes al més gran dels nostres depredadors, l’Estat Espanyol.

Ens cal engrandir la massa social conscient. El senyor Mas ho sap perquè justament la manca de prou massa social ho fa servir d’excusa per no decantar-se per la independència. Si no ho vol fer per a la independència, que no entra en el seu programa, com a mínim que ho faci per inculcar la necessitat del pacte fiscal que diu voler aconseguir. Jo preferiria que ens aclarís de quantes beques gaudiríem i de quina quantitat si tinguéssim Estat propi i disposéssim dels nostres diners. No li demano tanta valentia, la deixo per a SI. Només li demano coherència per poder demanar el pacte fiscal que diu que té en projecte. La consciència de l’espoliació espanyola no s’adquireix sola, es fa amb pedagogia, amb explicació. Amb les beques hi té una ocasió d’or. Ell té el més potent altaveu per fer arribar a tothom la situació en què ens trobem; només l’aprofita per predicar les retallades. De debò té Mas com a projecte obtenir un pacte fiscal just? No ho sembla.

Intel.ligència i coratge, senyor President. Menys tacticisme i més projecte. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari