CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Com vostè vol que ho entenguem, no, no ho entenem. No és que no vulguem, és que no podem. Pel que fa a mi, ho entenc tot d’una altra manera.

Curiós. Vostè exculpa el comportament activament franquista de Sentís com si es tractés d’una fatalitat a la que no es podia sostreure, però en canvi troba totalment lloable i no atribuïble al corrent de la història la seva contribució a la vinguda de Tarradellas. Per als pecats franquistes, l’excusa de la complexitat de la història, i per la petita aportació a la transició, tot el mèrit personal d’una “persona que hi va posar el coll i que va mostrar una gran  generositat”. Curiós.

La complexitat històrica amb què es va trobar Sentís és la mateixa que van haver de capejar Pau Casals, Trueta, Fontserè, Pere Quart, Margarida Xirgu, Tísner, Bosch i Gimpera i … tants d’altres que van preferir l’exili. I aquells que sense marxar van preservar-nos els mots i el país de dintre estant, en un exili interior. També ells van haver de prendre partit, com tothom, i ho van fer pel cantó dels drets humans, de la civilització. A plena consciència i assumint-ne per endavant els riscos més dolorosos: censura, multes administratives, tancament de revistes i diaris, empresonament de periodistes. Mentre el senyor Sentís era premiat amb la direcció de l’agència EFE franquista, periodistes com Néstor Lujan rebien fortes multes, revistes com Presència i Oriflama no podien pagar-les i eren tancades per uns mesos, periodistes com Huertas-Claveria passaven una temporadeta a la presó, abans havien assassinat Rahola i ja al final, els molt cafres, “segrestaven” –tancaven-  directament els diaris (Diario Madrid) l’edifici del qual va saltar pels aires. El gran periodista Sentís capitanejava des de l’agència EFE (1963) el ferri control franquista sobre els mitjans sense immutar-se per la conculcació més bèstia de la llibertat d’expressió. Senyor Àlvaro, no reinterpreti la història: els nostres Sentís, Samaranch i companyia, no es van pas veure emportats per cap fatalisme històric, van triar a consciència la vil traïció al seu país, el mut menyspreu cap als represaliats, torturats i assassinats, i la complicitat còmoda amb la conculcació sistemàtica de tots els drets humans. Van col.laborar, encara que ho neguin, activament amb el franquisme. Carlos Sentís, concretament, amb la censura i el control dictatorial dels mitjans.

Hem callat massa. Els que vam estar a la trinxera dels drets democràtics durant la dictadura i la transició hem callat massa. Vam voler girar full, mirar il.lusionadament el futur, construir presents incerts… i vam callar per fer oblidar el passat i allunyar la rancúnia. Potser ja és hora d’explicar la història i les històries de tantes vagues pels drets laborals, de tantes manis per evitar sentències de mort , de tantes garrotades de dolor i odi d’aquells grisos malparits, de tants… Quan vulgui, senyor Àlvaro, quedem i li explico. Hauran de ser un fotimer d’hores, l’aviso. Espero que després ja no ens tornarà a insultar mai més. Mira que dir-nos que no entenem res, que som nosaltres els que hem d’entendre la covardia dels quatre traïdors, que estem fent judicis presentistes des d’un còmode present que no vol entendre la complexitat del passat!Això és insultar la nostra lluita, el nostre exili, la nostra esforçada transició. No se li acudi dir més que aquesta es va deure a la “generositat” dels Sentís: no ens torni a agredir, si us plau! Per tothom és sabut, menys pels que voleu reescriure la història, que l’operació Tarradellas va ser concebuda per Suárez per aigualir la demanda d’autonomia (amnistia i llibertat) que havíem instal.lat dolorosament al carrer els lluitadors de sempre. Tan difícil és assabentar-se de la feina de l’Assemblea de Catalunya, de CCOO, de Jordi Pujol, senyor Àlvaro? Tan atrevida és la seva ignorància que no s’ha adonat que els protagonistes d’aquella transició encara som vius i també els nostres records. Part de culpa ha estat el nostre silenci massa circumspecte. La seva ignorància ens maltracta: insulta la nostra lluita i menysprea el nostre dolor. No gosi, senyor Àlvaro, acusar-nos de jutjar amb els ulls del “còmode present” la realitat passada, com si aquesta no hagués estat la nostra.

Esperem la seva esmena. No va ser mig país qui va entrar per la Diagonal, com van assegurar vostè i Lluís Foix en la tertúlia de dimecres, van ser quatre vils aprofitats. Per honor d’aquest país, la majoria de la seva intel.lectualitat va ser fidel a la República i mentre els feixistes entraven pel sud, ells s’exiliaven pel nord. I mentre els nostres bons homes malvivien per terres de França, el “generós”, segons vostè, Carles Sentís, “ese ratero catalán” saquejava la biblioteca particular de Juan Ramón Jiménez a Madrid. I vés a saber per quantes biblioteques més es va passejar aquesta rata. Qui en dóna fe és la mateixa víctima. És curiosa la interpretació que fa vostè de les cròniques que Sentís escrivia sobre la segona guerra mundial: “obria Espanya al món”. Com si hagués estat el primer reporter de la història! Desvergonyida ignorància! I tant que ens ensenyava el món, però amb les ulleres desfiguradores d’un franquista. I ho va fer tant bé que Franco el van premiar amb la direcció de l’agència oficial de notícies, EFE, on posteriorment hi va continuar com a president de l’entitat.

Nosaltres hem callat massa i hem encoratjat la seva atrevida ignorància, Francesc-Marc Àlvaro. Potser que ara calli vostè i ens escolti. Si més no jo, em proposo espavilar de nou la llengua i aigualir la festa dels que volen reescriure la història des de la còmode ignorància. I el que ha d’entendre és vostè. Ha d’entendre que