CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

L’aniversari del 10-J ha merescut aquest comentari del nostre President Mas: “L’avenç nacional de Catalunya no és obra per a impacients, sinó per a perseverants”.

Senyor Mas, no és impaciència, és urgència. Voler la independència com més aviat millor, no és senyal d’impaciència. La impaciència no és cosa de temps, sinó de nervis i no és pas el cas. Quan manca temps, i sí que és el cas, la cosa esdevé urgent. La independència és urgent. Perquè el temps s’acaba, ho ha dit el mateix Jordi Pujol. Al qui porta cinc dies menjant miques, és la necessitat urgent el que el fa desitjar un plat normal. Volem la independència si pot ser ara mateix. I és el cap fred qui ens marca la urgència i la necessitat d’afanyar-nos.

És la lògica dels esdeveniments, dels renovats atacs d’Espanya contra la nostra llengua i cultura, el robatori del nostre benestar, la malvolença del ministre de Foment del color que sigui, les condicions que el PP imposa al condescendent govern de vostè… tot plegat ens demostra la necessitat d’avançar a galop cap a la independència. No són els nervis, no és la impaciència; és la mirada calma sobre una situació d’espoliació i vergonya inaguantables. No és impaciència, és necessitat i urgència.

Vostè ens demana perseverança, ara i el dia de la seva elecció. M’obliga a recordar-li que l’intent continuat de tirar endavant sense aconseguir avançar, no és perseverança, és desgast imparable. Perseverar en el que s’ha demostrat impossible, és estupidesa supina. Sublimar la impotència amb paraules que transmeten valors, com perseverança, només demostra que es vol tapar una vergonya, la covardia.

Senyor President, als independentistes no ens mou la impaciència, sinó la urgència necessària.