CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Jordi Pujol 
Editorial / 22 de juny de 2011

 Hi ha gent que s’escandalitza perquè a Catalunya es diuen coses com les següents: «Hi ha una creixent desafecció entre Catalunya i Espanya» o bé, «està creixent la desafecció de Catalunya envers Espanya». O bé, «algo se ha roto» (s’entén que entre Catalunya i Espanya). O se «acabó la confianza».

Expressions així les han utilitzades gent amb molta responsabilitat, des del President Montilla a en Miquel Roca o en Josep M.Castellet o jo mateix. Fins i tot en Felipe González s’hi apunta, si més no en bona part, en el llibre que ha publicat conjuntament amb en Miquel Roca (amb el títol prou significatiu de ¿Aún podemos entendernos?). I jo mateix vaig confessar fa poc que estàvem davant d’un dilema molt seriós entre ser residuals o ser independents.

Però a Espanya el clima és per l’estil, o pitjor. Pitjor perquè respon a una actitud especialment destructiva. És il·lustrativala conversa fa poc a Madrid entre persones no catalanes de molt alt nivelleconòmic i polític i un parell de catalans, també prou representatius i de cap manera radicals però crítics amb el tracte que rep Catalunya, tot i que desitjosos d’evitar que s’accentuï el distanciament i la fractura.

Els de Madrid «no se andaron con chiquitas». Als dos catalans ingènuament ben intencionats els varen etzibar una darrere l’altra les frases següents: «Habéis perdido la guerra». O bé, «no os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensión, seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal». I també «y en cualquier caso, en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político y parlamentario también nos lo daréis porque el derrumbe también os perjudicaría». I per reblar el clau varen acabar així: «Además,todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado».

Això no és una actitud excepcional. Ni és recent. Ha estat evident, des de fa temps, per tothom que no s’hagi volgut enganyar. Com a mínim des que l’esperit de la Transició democràtica es va anar esvaint i va reaparèixer –a la dreta i a l’esquerra– el projecte centralista i homogeneïtzador d’Espanya. Des d’aquests editorials ja fa temps que advertim que això està passant. Amb el benentès que aquest cop el que està en joc no és només el dèficit fiscal, o un sostre competencial més o menys alt, o determinades infraestructures, sinó la continuïtat de Catalunya com a país. Com explicàvem a l’editorial del primer de juliol de 2008, superada laTransició i amb el nou Estatut ficat a la ratera del Tribunal Constitucional, i com amb una franquesa brutal ens deien en moments de descontrol de la simulació, «ya empieza a ser hora de desenchufarles la respiración asistida».

Aquesta és l’actitud dominant ara a Espanya. De la dreta a l’esquerra. Cal ser-ne conscient. Cal, sobretot, no autoenganyar-se. I cal també veure com podem resistir com a societat i com a país, com a economia i com a cultura, com a projecte de progrés i cohesió. Com ens enfrontem a la crisi, com integrem bé i amb mentalitat d’ascensor social. Com donem resposta al desànim de sectors socials i generacionals amplis.

I això ho podem fer. Ja fa temps que convidem el país a baixar del burro, a ser realistes. […] Si l’actitud d’Espanya ara és que no ens necessiten, la nostra ha de ser el més autosuficient possible. És a dir, necessitar-los poc. El menys possible. Tot i que no és veritat que avui ells puguin prescindir del tot de nosaltres, ni nosaltres d’ells.

Espanya va massa malament i ha actuat amb prou desencert per poder prescindir de Catalunya. És clar que ells ja deixen clar que de tota manera la nostra economia seguirà representant entre el 18 i el 20% del PIB estatal i que seguiran munyint-nos amb el dèficit fiscal. […] Aquesta és la nostra feina d’ara, com a país: fer que a Catalunya hi torni a haver bon govern.Fer que Catalunya en tots sentits s’enforteixi interiorment. Resistir amb la màxima fermesa …

De cap manera, senyor Pujol. Vostè ha parlat clar i és d’agrair. Però les solucions són del tot inadequades, gens en consonància amb les intensions dels espanyols.  La resposta ha de tenir més dosis de coratge. Jo diria que les seves són propostes en clau de partit i d’autoexculpació. 

Resistir no porta enlloc. No podem conformar-nos amb un futur de resistència perpètua. O independència o no tenim res a pelar. Aquí hem d’acceptar el conflicte, no autoenganyar-nos. I de dret cap a la independència. Demà mateix si cal. Dia que passa, llençol que perdem, i energies que s’evaporen amb tanta resistència. Senyor Pujol, vostè hi ha posat la veritat, nosaltres hi posarem el coratge.