De manifestació en manifestació i apa!
Aniré a la manifestació del proper 9 de juliol. Però n’he estat reticent fins fa poc. Ni em va agradar la convocatòria ni, menys encara, qui la convocava. D’ells i de les seves ocurrències en parlaré quan la manifestació no se’n pugui ressentir. I de la convocatòria, aviam! Les còpies no surten mai com l’original. Les repeticions sempre desmereixen. Quan les circumstàncies no són les mateixes, la reacció de la gent és i serà diferent. I allò del 10-J va ser prou bo perquè necessiti rèpliques!
Però hi seré. Hi seré amb en Jaume, la Roser , potser l’Octavi,i molts més que hem quedat per trobar-nos-hi. Això no treu que segueixi pensant que les coses no es fan d’aquesta manera. Els que n’han tingut la idea haurien de ser conscients de les seves limitacions i haver-se coordinat amb organitzacions amb més experiència i pedigree com Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, Sobirania i Justícia, la Conferència Nacional etc. Ja que es pren l’any passat com a referent, com a mínim haver actuat conjuntament amb el convocants d’aleshores. Però, no hi fa res, hi seré.
Les reticències inicials se m’han esvaït quan m’he trobat que per primera vegada els carrers i les places del país s’omplien de gent amnèsica i cega. Cecs al dèficit fiscal com a causa important de la mala sortida de la crisi a Catalunya, i amnèsics a la història del país. Des de l’Assemblea de Catalunya fins ara, les reivindicacions al carrer sempre han portat el segell del país, d’una forma o una altra han marcat catalanisme i reclamació nacional. La “indignació” actual, en canvi, s’ha muntat tan mimètica de la de Madrid i ha patit tants intents de manipulació que ha girat l’esquena a la indignació bàsica dels catalans per la dominació espanyola. Som molts els que des dels blogs hem cregut que, malgrat compartir gran part de la indignació, s’havia de netejar el carrer del tuf espanyolista i que aquesta manifestació del 9-J seria l’ocasió de fer-ho.
No podem anar sempre de mani en mani i apa! Hem de superar aquesta etapa. Fer independència és molt més, i força diferent. Les manifestacions són flamarada i tenen la seva funció, però fer possible la independència demana un foc de brasa sòlida i permanent. Les manifestacions ens fan sentir units, projecten imatge de fortalesa i ens donen presència als mitjans. Però en el cas concret d’aquesta manifestació em fa l’efecte que s’ha muntat per gent que no tenen clar per on tirar, que més enllà de les sortides inflamades no tenen cap més idea sobre com avançar fora de la política en la construcció nacional. I no són pas els únics.
Ens cal sortir fora muralles. Estimo molt més necessària la tasca de penetració en àmbits on encara hem calat ben poc. Sóc optimista i veig molts repunts positius en barris de majoria castellanoparlant, com el meu. S’ha avançat, però encara constato molta resistència inconscient i incrustada. Les dades de dèficit fiscal que són suficients perquè a un català “de sempre” el portin a pensar en independència, no ho són per a una persona que guarda viu el record de la terra on ha nascut. Hi veuen la injustícia, però no la senten. Perquè alguna cosa dintre seu es nega a treure’n una conseqüència independentista que feriria les seves arrels últimes. I en aquestes sectors és on ara hem de concentrar la feina. Més eficient que seguir-nos reanimant amb una manifestació anual és treballar per ampliar les zones d’influència, penetrar en nous estrats socials i influir en nous àmbits culturals i socioeconòmics.
Com? A força de pedagogia i seducció. Tasques que encara no tenim gaire planificades perquè fer-ho demana més que una flamarada, més que una manifestació. Per a aquests nous sectors la informació ha de ser molt més intensa i la seducció molt més treballada. Si bé ja no mostren rebuig com abans, no es mouran per ells mateixos cap a la independència. I, tanmateix, els necessitem (L’estratègia carodista de seduir-los fent polítiques d’esquerra era més teòrica que realista: la marca socialista sempre s’emportarà la part més grossa d’aquest sector social, i la marca socialista és i romandrà espanyolista). Pedagogia del dèficit fiscal, de la necessitat de la independència per sortir aviat i millor de la crisi i per tenir el benestar que tots els que vivim aquí ens mereixem. Pedagogia de la decadència moral, econòmica i cultural que suposa la dependència d’Espanya. Seducció per la fermesa i l’amabilitat. Seducció és admiració: la nostra decisió i el nostre sacrifici per la causa els ha de captivar. Seducció per l’amabilitat en les formes, per l’absència d’odi cap a l’explotador espanyol, per l’accent en els aspectes positius, per l’amor desacomplexat cap el país i sobre tot pel fet de tractar com a català a tots els que viuen aquí parlin la llengua que parlin. Tractar-los com de casa i no com a estrangers vol dir entre altres coses parlar-los en la nostra llengua sempre, però amb flexibilitat.
No és només anant de mani en mani que farem independentisme sinó sobre tot treballant intel·ligentment cada dia muralles enfora i passant de la resistència a la construcció nacional.
Ja fa temps que la Generalitat de Catalunya, en trànsit de guanyar-se la major popularitat possible entre els catalans, tria un recurs sentimental que afegir al problema del finançament. I no tria un altre que aquest: el de proclamar que Catalunya està poc més o menys, en vigílies d’una “guerra de la independència”. És a dir, s’han donat com ales al separatisme, que avui el separatisme a Catalunya no és un sentiment clandestí, transportat en secret com a cosa prohibida, sinó que és l’efecte retòric de primer ús, llançat com la cosa més natural, per salvar situacions difícils, fins i tot per les autoritats representants allí de l’estat espanyol. Posada la cosa així, nua i freda, davant dels nostres ulls, hauria de sacsejar una commoció de dalt a baix si no haguéssim perdut del tot la sensibilitat. A Espanya es fa servir el sentiment separatista a plena veu, com a instrument normal de comunicació política, entre els governants de Catalunya i els seus governats. A aquests governants així no només els ha lliurat Espanya gran part de la seva hisenda i l’ordre públic, sinó que els ha lliurat el que importa més: la formació de l’ànima de les generacions noves. Horripila pensar com van a sentir la solidaritat espanyola aquestes generacions noves educades pels qui professen sense gires seva insolidaritat. Formar unitats ingents, com la d’Espanya, és tasca de moltes generacions al servei d’un constant esforç. La glòria difícil d’una gran obra així demana el sacrifici de segles. Desfer és molt més fàcil: només cal deixar que floreixi en totes les esquerdes el separatisme elemental, desintegrador, bàrbar en el fons, perquè tot es vingui avall. Però això passa si no s’interposa la decisió resolta d’un poble, ja format, que vol mantenir costi el que costi la seva unitat i que trobarà entre el seu jovent gents disposades a enviar afusellar, sense titubeig, a raïms de traïdors.