CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Als socialistes els cou això de la nostra independència. Rubalcaba, Hereu i avui mateix Iglesias, el secretari general del PSOE, s’han sentit directament interpel.lats i han hagut de posicionar-se respecte a la dada del CEO que donava al sí el 60,2% en un referèndum sobre la independència.

La resposta més perspicaç, la de Rubalcaba; la més matussera, la de l’Hereu.

L’ex-alcalde pretén invalidar les raons econòmiques dels adeptes al sí: “La independència no és una vareta màgica que ho soluciona tot”. Afegeix: “Grècia i Irlanda són independents i mira què els passa”. Com sempre, tan destraler. Mira que és fàcil girar-li l’argument en contra! Grècia i Irlanda, senzillament, no són països comparables amb Catalunya. Ni pel potencial econòmic ni per tradició creativa i treballadora. Com ja han fet altres economistes estrangers els nostres referents són Holanda o Alemanya i per tant, com aquests, ens hauríem sortit molt millor de la crisi actual. Independents serien dels països més rics del món. Mereix també la pena la consideració que hi fa Salvador Cardús.

Per si fes falta, una darrera remarca: cap país, ni Grècia ni Irlanda, pensarà mai sortir de les crisis apostant per unir-se a un altre i perdre la seva independència. La independència és un bé tan preuat que per ara ningú ha fet cap referèndum per abandonar-la. Per malament que estigui econòmicament. Volem la independència per retenir els nostres diners i per mantenir la  nostra dignitat de país.

Rubalcaba és el més intel.ligent. No només perquè encerta el comentari sinó perquè l’ha sabut recobrir d’un vel enigmàtic. Per al presidenciable, l’enquesta “marca una tendència i poc més.” No deslegitima ni desvirtua l’enquesta com ha fet avui el secretari d’organització del PSOE, Marcelino Iglesias, Rubalcaba fa una reflexió d’home d’estat: l’estat espanyol no està en perill. Els catalans poden opinar el que vulguin que la seva opinió no els portarà a res més. Aquesta opinió dels catalans només revela un desig, una tendència, una inclinació, que mai seran capaços de materialitzar. Rubalcaba porta molts anys en política, és a dir aprenent a mesurar les paraules. Expressades amb la claredat que ho he fet jo, ens hagués ferit per més veritat que fossin, però deixades en misteriosa nebulosa, cap comentarista s’ha dignat parar-hi l’atenció. “Espanyols, tranquils. Sé de què va. Els independentistes acaben votant CiU i a aquest ja me’ls conec. Duran s’entreté molt bé amb el joc d’anar negociant ara això ara allò, el seu ego en surt reforçat i no abandonarà per res aquest joc. Els convergents no tenen prou ànima per apostar res de debò; seguiran acontentant-se amb miques i prou saben com fer-ho empassar després als seus electors. En quant a Ridao també fa temps que ha entrat en el mateix joc de CiU, intentant això sí ser més i prou. ”

“La encuenta marca una tendencia y poca cosa más”

Els partits independentistes emergents han sorgit justament per trencar definitivament aquest joc que tan tranquil deixa a Rubalcaba i als espanyols. S’estan fent, creixen. Necessiten temps i molts més mitjans per mostrar el seu potencial als votants i engrescar-los. L’independentisme massiu també s’ha fet en quatre dies, és jove i arrossega vicis autonomistes. El més important, que prefereix votar un partit gran que apostar per gent menys coneguda encara que li asseguri la independència. I desenganyem-nos, el seu sentit independentista es manifesta més com un desig que com una voluntat ferma.

No ens desanimem. Hi ha feina i la farem, farem possible la independència. Noi, noia, independentistes tots, si no voleu que Rubalcaba ens segueixi menyspreant, mostreu la vostra voluntat ferma i treballeu en un partit independentista de debò, que tingui com a primer objectiu crear un estat propi dintre de la UE.