El refugi (IV)

Hi ha cançons que són refugi; cançons que, potser, fa anys que no escoltes -i quan dius anys, són anys, molts anys- però recordes l’efecte guaridor que van tenir en el seu moment. Allà pels darrers mesos del 2007 t’havies proposat assolir un objectiu en el Batxillerat, i veies que, malgrat que amb els resultats del primer trimestre no hi anaves desencaminat, quedava una mica lluny. El primer trimestre dels sis que t’ocuparien el Batxillerat: te’n trobaves a les beceroles, però, impacient com eres, volies ja que tot rutllara com el mecanisme d’un rellotge… fins que vas escoltar la veu de Lluís Llach cantar el poema del grec Konstantino Kavafis. “Viatge a Ítaca” ja formava part de la teua biblioteca musical personal, però no va ser fins després de les notes del primer trimestre que va prendre sentit. El viatge seria llarg i hi hauria camí perquè caigueres, t’alçares, tornares a caure i et tornares a alçar. L’escoltaves una vegada i una altra, i una altra, i visualitzaves aquell darrer concert a Verges amb un enèrgic Pep Guardiola movent el cap al ritme de piano i un Jordi Sànchez -llavors desconegut per a tu- torcant-se alguna llàgrima. Llach i Kavafis t’alliberaven, et desinflaven, et permetien respirar. Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. L’objectiu del Batxillerat no es resoldria al desembre del 2007, ni al gener següent, ni tampoc al març. De fet, era preferible que s’estenguera, que s’allargassara, que no acabara a la primera cantonada. Tingues sempre al cor la idea d’Itaca. I amb Ítaca al cor, i al cap, efectivament, vas anar viatjant fins que al maig del 2009 vas aconseguir la meta. Aquell dia vas ser feliç, però, com gairebé sempre, efímerament. Havies vist Ítaca, sí; tanmateix, se’n tornava a allunyar.

Hi ha cançons que són refugi; “Viatge a Ítaca” n’és una, sens dubte. El concepte -una mica suat, sí- d'”Ítaca” resulta atractiu, encisador, addictiu, necessari. Tots, en realitat, tenim d’una manera més o menys clara, d’una manera més o menys modesta, una Ítaca que ens encoratja. Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen. I, quan els haureu guanyat, tingueu ben present no aturar-vos. No t’atures; marca’t més metes i objectius, camina, cerca, evoluciona, sobrepassa el hui que t’encadena, i ves més lluny, sí, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta. Ara que sofreixes certes obnubilacions derivades d’un present incert i insegur, recorda Ítaca, recorda què et va moure a voler arribar-hi, recorda què et va produir el desig de vorejar l’illa. La lluita quotidiana, al capdavall, és contra la imatge que et retorna el mirall, contra els fantasmes que han fet niu dins teu. El cant de les sirenes -unes sirenes ben arrelades en algun racó del cervell- pretén que hi ancores i en desistisques. Però et vas proposar créixer perquè volies millorar la teua pròpia versió.

Hi ha cançons que són refugi; un clic al cap et va fer buscar “Viatge a Ítaca” al Youtube fa tres nits. De vegades, coneixeràs realment qui hi és i qui no; de vegades, et sentiràs sol i pelat de rametes; de vegades, la teua condició de somiatruites et farà replantejar-te l’existència. Però la certesa serà que Ítaca continuarà esperant-te, independentment de l’entorn, de la soledat o del teu idealisme no compartit. Ítaca, vista amb prismàtics, serà allà, per omplir-te xarxes de volguts estels i per redescobrir-te els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences. Així que agafa de nou el rumb, llança’t a l’aventura, lleva’t pressions que ara no convenen, prioritza les onades que vols naufragar i esquiva les que et fan nosa. Ítaca és el destí, amb tota la càrrega que Ítaca té per a tu, però gaudeix i aprén del camí, fes-te el favor. Ítaca…

El refugi (III)

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat tots. Què hi farem. Joan Fuster lamentava en alguna ocasió la pèrdua dels valors d’un món que ell encara havia conegut però que estava en decadència: un món on les humanitats regien els comportaments, les actituds, els etcèteres. Per a ell, una “tragèdia” era encara un “gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o la fatalitat a una catàstrofe”, i no tant un “esdeveniment funest”. O coneixia l’origen del concepte freudià del complex d’Èdip. La premsa, el pas del reducte humanístic a la generalització per a les multituds, havia ajudat en la banalització de certs termes, n’havia fet perdre els sentits primigenis.

Hi ha altres conceptes que també han perdut el valor que tenien: la importància dels xicotets detalls sense importància, l’amor amb intencions sempiternes, la màgia de les primeres vegades, el sexe com a mitjà -i no com a fi- per aconseguir una complicitat dolça, el recíproc sentiment d’exclusivitat en certs àmbits, l’esforç per conquerir una mil·lèsima de segon. Els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, les monòtones i urgents quotidianitats han fomentat la transvalorització dels absoluts. Hem esdevingut les xifres que les novel·les de ciència-ficció pretèrites vaticinaven: som el primer match, el tercer like, el seté comment, l’onzena story repetida; som el cinqué esglaó que permetrà arribar al pis anhelat; som la quarta persona que ha passat per un llit aquell mes. Som victòries o derrotes, gràcies o desgràcies; som el rei o som la fava. Som efímers, sens dubte; l’hedonisme ens governa i, en el moment que ens aturem i reflexionem, el consell és que no hi pensem, que hi pensem massa, que no ens ratllem, que. Se’ns criminalitza, i, de retruc, se’ns fa sentir malament per sentir-nos-hi malament.

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat entendre que el que ens han venut no és real, i malgrat no saber si alguna vegada hi ha existit o era una simple broma; d’aquell tipus de bromes que ens fan empassar i a les quals no els trobem el què. Això genera un exèrcit de persones que, en realitat, no està bé del tot; ningú no ho està, tots carreguem una motxilla, i les vides alienes, les podem identificar com si foren la pròpia. Per això, a pesar que l’experiència ens haja comentat a cau d’orella que moguem diverses peces del trencaclosques, no n’acabem de traure l’entrellat. I notem com, per dreta i per esquerra, ens avancen a tota velocitat, i ens transformem en estàtua; allí, al mig de la pista de ball, ens sentim éssers de la prehistòria. Aquell -aquest- no és el nostre món. No reconeixem el que havíem conegut, tot i conéixer-nos tant i anticipar on entropessaríem. Tendim, doncs, a encloscar-nos, i quatre parets ens semblen reconfortants. Ara bé, també tenim una infinitat de coses a enllestir que ens impedeixen resoldre’ns. Trobem a faltar, encara que no ho direm mai, un refugi humà, la comoditat d’una xarxa per quan caiguem, una mirada connivent que ens penetre. I així i tot, engeguem la música i ens posem una cançó que ens dona un breu moment d’eufòria, una eufòria prèvia al lament, o al plor. Tanmateix, fins i tot això és efímer; som la sisena llàgrima esllavissant-se galta avall. Al capdavall, ens diu el cantant, estar malament també té el seu encant; mirem-ne la part positiva: almenys encara som humans.

Dos cafés matutins a Madrid

Lluny de l’epicentre de les celebracions d’un tal genocidi americà, a Carabanchel també es respira hispanitat. Però s’hi respira d’una manera bastant desinteressada; se sap que és un dia gran per a ells, però, pse. La festa, tanmateix, no afecta els amos de les diferents cafeteries -si foren independentistes les teles ho traurien en portada; ho agraeixes, malgrat que no hi haja cap rastre del #resacelebrar, perquè vols un café- que poblen els voltants de la glorieta del Marqués de Vadillo: les encauades entre els carrers d’Antonio López, d’Antonio de Leyva, del General Ricardos i l’avinguda de l’Emperatriz Isabel. En acompanyar l’A. al centre examinador d’anglés, busques el local on prendràs el primer café: café con leche. ¿La leche tibia? Sí, por favor. I cara a la finestra -una finestra que dona a unes obres-, t’asseus en la cadira del costat de l’escurabutxaques, i comences a beure-te’l a glops curts; fora fa una mica de fred. Immediatament, un asiàtic s’acosta a la màquina i et demana de deixar el seu café a la taula: claro, tranquilo. Fas glopets mentre observes el voltant; no, no ets a casa per més que intenten proclamar que som una, grande y libre, però s’està bé. I al cap et ressonen cançons de Joaquín Sabina, a qui te l’hi imagines component cançons, perdido como un pato en el Manzanares. Dues dones conversen, un home llig el Marca, una família hi entra i hi busca lloc, un matrimoni menja tostades amb tomaca i xurros, i el xinés segueix cremant bitllets. Te l’acabes, n’ixes i cerques un banc amb respatller, tocat pel sol, per llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. És curiós, o casual, o tu què saps, que la major part de la lectura sobre l’Alemanya nazi la faces a la capital de l’Estat espanyol, perquè hi ha massa concomitàncies, però ho deixes córrer (aquesta entrada no és una crítica literària, tot i que possiblement es tracte del llibre que més t’haja impactat aquest 2019). Alternes, doncs, el banquet de vora l’avinguda de l’Emperatriz Isabel amb els que hi ha al Puente de Toledo; corredors, gent passejant el gos, gent caminant, aliens a l’home que s’ha estavellat contra la farola. I la gelor et fa visitar un altre bar, però canvies de local per allò de l’acumulació de riquesa, etcètera, i perquè t’apeteix. En entrar-hi, aquesta vegada et demanes un tallat i busques l’única taula amb quatre cadires que hi ha. Arribes a patir perquè fa bona estona que hi lliges per tan sols un euro i quaranta cèntims, però et fixes que hi ha un home que fulleja La Razón per tan sols un café. La vista va de les pàgines de Domínguez a l’espill que et permet veure què es cou per la cafeteria (t’hi has assegut de cul a la porta); hi ha un jove que per telèfon us comenta a tots que anirà al camp a dinar, i que cerca un Bankia; hi ha un grup d’anglesos a qui els costa una mica expressar-se; hi ha un home major amb uns auriculars. Però qui et crida l’atenció és el lector de La Razón, i no necessàriament per la ideologia conservadora que deu atresorar: vestit amb jaqueta vaquera i vaquers, beu el café com un pardalet mentre fulleja el periòdic, però cada certs minuts alça la cara, es gira i mira l’espill o per la finestra; s’alça els pantalons, i arrufa les celles. Espera algú? Ha matinat o encara no s’ha gitat? Està fent temps? Què? Quantes ficcions deuen haver començat observant la gent d’una cafeteria, d’un bar? Existeix ja un relat, una novel·la, un poema, una obra de teatre, un assaig, sobre aquell home? Fas l’últim glop i en surts, al contrari d’aquest hipotètic personatge d’un futur relat, a qui ja és feina teua saber dotar-lo de personalitat. Tornes als banquets, on ara ja calfa, fins l’hora que l’A. acaba. Li ha anat bé, bo, una cosa menys, tot i que estàs segur que l’ha brodat, i canvia de tema. Parleu de què fareu, d’on anireu per celebrar -que és l’única cosa que celebres hui- que ja s’ha llevat de damunt la prova; li comentes allò de la farola i del paracaigudista, i del que has estat fent, mentre busqueu un lloc on dinar, ara que ja ha passat el matí i esteu immersos en el migdia. Oblides momentàniament el lector de La Razón, que acabarà creixent dins teu, però encara no està suficientment madur per a aparéixer enlloc, malgrat que, mentre que ho has anat pensant per escrit, ja n’has deixat caure la llavor en una mena de crònica més adreçada a la memòria que a un possible visitant del bloc. I gaudeixes del dissabte, del dia i, sobretot, de la companyia. Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de…

Tocant a les portes del cel… (II)

Si fa quatre anys vaig anar a buscar-los per a donar-los la bona notícia, és just que ara hi torne -hi torne constantment, ells ho saben, però hui té la seua importància-, per comentar-los que res no ha anat com esperàvem. Després de la salutació al porter Pere, amb qui he aconseguit forjar una mínima amistat, i que em dirigeix una mirada còmplice i uns colpets a l’esquena d’ànim, seguisc el corredor, fins arribar-hi. Sé que hi són perquè a mitjan passadís ja olorava el caliquenyo d’ell i escoltava la melodia taral·lejada per ella. En realitat, és una bajanada comentar-los el cap de setmana, perquè ells ho veuen tot, però així tenim una excusa per a xarrar. M’abracen i em besen; els abrace i els bese, i comentem el Barça, i les eleccions, i un determinat contrast temporal de dos escenaris diferents, un que hauria pogut recórrer, i el que estic recorrent. No, el cap de setmana passat no ha estat gens positiu en cap aspecte; en cap, els insistisc, malgrat que, en realitat, el comentari sobre el partit de futbol ha estat per, irònicament, restar-hi transcendència. I se’m queden mirant, i esclaten a riure tots dos. Segur?, diu ell mentre s’alça i deixa l’Sport a la tauleta. Pensa-ho bé, em fa una picada d’ullet ella, i torna a recolzar el cap sobre la mà. Créixer, Àngel, créixer: això és allò positiu; ha calgut que tot t’explotara en la cara alhora perquè t’indagares. Eres el mateix que dijous de vesprada?, tira la cendra. No, no respongues ara; a la nit, quan aquell insomni que se t’arrapa aparega, etziba abans de beure orxata. Ens quedem en silenci una estona. El vell porter Pere hi entra i m’indica, amb una ganyota que denota que, en realitat, li sap greu fer-ho, però que és el que li manen des de dalt, que me n’he d’anar, que altres nets també volen parlar amb els seus avis. No tinc ganes de portar-li la contrària i obeïsc. Els torne a abraçar i a besar, i els dic que els estime moltíssim. Créixer, Àngel; tornaràs i tornarem a per tot, fes-me cas. L’evolució és això, i hui saps més que dijous passat. Canvia la perspectiva. Els somric, perquè vegen que, almenys, els escolte, i m’acomiade fins al pròxim dia. Soc escèptic, no s’hi pot fer més. Engegue el cotxe i, com fa quatre anys, un Bob Dylan nostàlgic m’acompanya en el païment…

La cabanya del Turmo

Si l’any passat era de destrucció, en aquest ens hem enfocat indefectiblement a la construcció. A l’hora d’enderrocar, és tot molt fàcil, però quan cal edificar és quan sorgeixen els dubtes sobre si hem pres les decisions correctes perquè tot se sostinga. Som éssers incomplets, trencats, carregats d’històries i experiències que ens han dut on som. Crec que ja ho havia dit per ací en alguna entrada; tant se val: ho repetisc. Passem la vida cercant el nostre lloc al món, i la cosa esdevé gairebé còmica si ens enlairem en un dron i ens n’allunyem a poc a poc: som formiguetes minúscules, absurdes, ridícules, que un dia segueixen unes altres formiguetes, un altre dia, unes altres, etcètera, a la recerca del formiguer que ens aportarà estabilitat. Existeix l’estabilitat? Sens dubte, aquesta, en gran mesura, depén de nosaltres, però sempre hi haurà factors externs que la condicionaran. No n’és aquest, ara, però, el motiu.

Fa setmanes que em ronda pel cap la idea de trobar el lloc al món, o de crear-lo-hi. Com si, en realitat, interessàrem al món; com si no fórem més que cossos amb data de caducitat que ocupen unes coordenades espaciotemporals perquè algú ha decidit per nosaltres. Marxem, vaguem, no ens aturem, però no acabem de traure’n l’entrellat. I, com a acte de reacció -o d’autodefensa, que és el mateix-, tornem a la nostra partircular cabanya del Turmo, y las risas que nos hacíamos antes todos juntos.

Posem que la nostra vida -malgrat que no siga com l’hem vista al cinema- és una pel·lícula o una sèrie, i que hi ha microhistòries en què apareixem com a personatges principals, però que, arribats a un punt, les abandonem. Les trames, és clar, queden obertes, i el guionista les ha d’anar tancant d’alguna manera. Però nosaltres, que som alhora guionista, director, productor i protagonista, tenim la capacitat de veure l’evolució dels altres personatges, i d’imaginar com haurien pogut continuar-ne les trames. Com per exemple, hui. Potser, el de hui hauria estat un pas més en una vida i en una realitat paral·leles o alternatives que, en un moment determinat, vam decidir no recórrer. Hauria estat un camí còmode, sens dubte, i, fins i tot, també feliç, calmat, on l’ordre queia sobre l’argelaga i l’eximia. Ens hauríem estalviat unes desil·lusions i uns colps que haurien sigut unes i uns altres, sí, per descomptat. Però és possible que una tranquil·litat i una certesa -ara que estem plens d’incerteses- s’haguera instal·lat dins nostre. Tanmateix… Tanmateix, què li diríem al Déu del destí si se’ns presentara davant dels nassos? Not today. I seguiríem.