El món tal com l’havíem creat

Vivim en la metàfora; en solem crear per explicar-nos, per expressar-nos. El món tal com l’havíem creat ja no existeix; o bé ha estat enderrocat, o bé s’ha esfondrat. En realitat, poc importa si els factors són externs o interns; la relació causa-conseqüència entre uns i altres hi és present, això sí. De vegades, els pilars sobre els quals se sostenien les estructures han estat extirpats tots alhora (com quan als dibuixos animats lliguen una punta d’una cadena al pilar i l’altra punta a un camió, i els donen l’ordre d’arrancar a tota velocitat, cadascun en una direcció) i, puuum!, aquestes han caigut. De vegades també, l’estructura en si era massa vella, estava massa antiquada, i el resultat ha estat el mateix. Llavors, els telenotícies no han parat de repetir la consigna: “El món tal com l’havíem creat ja no existeix: visca el nou món”, mentre les càmares mostraven una planura que es tragava, com si d’un sorramoll es tractara, les ruines sobrants. Fins i tot, el zoom s’apropava a algunes paraules i ensenyaven com havien perdut els diacrítics que els havien acompanyat durant tantes dècades! No és cap apocalipsi, però. I, per tant, no caldrà fer aparéixer, de nou, l’Adam i l’Eva perquè la tornen a cagar amb les fruites i la serp, i etcètera. Ara gairebé tot ha esdevingut mar i camp, amb moltes zones ermes, sí, però amb moltes d’altres que esperen ser conreades. I són aquestes parcel·les fèrtils, sovint amagads i ben distanciades unes d’altres, les que han de conformar les bases del món tal com volem, a partir de hui -l’endemà dels, ai!, 27 anys-, crear-lo.

L’antiga cosmovisió ha de morir perquè la nova hi emergisca. Cal llevar àncores, cal fer una foguera que incinere, que deixe enrere traumes i obscuritat, que depure, que allibere

 

Tradicions de Sant Joan

Hi ha diversos Sant Joan que recorde amb una estima especial: el de l’estiu dels setze anys, el dels díhuit, el dels vint. De fet, del darrer vaig escriure això fa set anys -set anys ja, tu!-. Cada any, des d’aleshores, em promet que l’any vinent faré alguna cosa per a celebrar la festivitat. Cada any, però, per una cosa o per l’altra, em quede sense poder anar a la platja a veure l’espectacle del foc, un espectacle que ens lliga a una cultura, a un passat compartit, i que Fuster defineix així: “Veure consumir-se dins les flames alguna cosa, encara que només siga una pila d’objectes inservibles, és una experiència que afecta fibres molt profundes del nostre esperit. En algun petit racó de l’ànima tenim amagat Déu sap quin tèrbol instint sacral, heretat de mil generacions d’avantpassats piadosos. I en aquest instint es barreja el goig de la destrucció i l’ànsia de la salvació. Amb el foc desenfrenat davant els ulls, un foc que nosaltres mateixos hem provocat perquè sí, un home vell de segles acudeix a la nostra emoció” (Combustible per a falles, 1992).

Supose que per això, i pel fet de viure en un poble a més de mitja hora del mar, desconeixia algunes de les tradicions que se solen fer la nit del 23 al 24 de juny. No, no tinc gairebé gens de cultura marina! Divendres passat, una amiga em contava el que fan tots els anys per Sant Joan, i jo al·lucinava (sí, sé que amb “al·lucinar” he exagerat, però em va semblar sorprenent): “nosaltres tenim el costum de, passades les dotze de la nit, fer tres botets a les tres primeres ones mentre demanem tres desitjos. Bé, en teoria són tres desitjos, tot i que jo en demane només un. Alguns amics, però, boten fins a set ones i, d’altres, dotze”. Tres, set, dotze: tots els números tenen lògica simbòlica, però no ens posarem tecles amb les diferents variacions. La qüestió és que, fins on jo sabia, aquella nit es cremaven paperets amb mals pensaments, amb males decisions, amb emocions negatives en forma de paraules, per tal d’allunyar-los d’un mateix; una manera com una altra de creure que així s’eliminen els esperits pretèrits. Però aquesta tradició de botar ones que em relatava és justament el contrari: demanes alguna cosa a l’aigua. El dualisme és clar: foc-destrucció-males experiències contra aigua-construcció-bons auguris. La cultura, la civilització, necessita contraris -o complementaris- per a explicar-se. Després, sempre queda l’acte de botar fogueres, que ja és una cosa per als més valents.

L’any que ve em promet -com cada any- que faré alguna cosa per Sant Joan: botar tres, set o dotze ones o pegar-li foc a determinat passat. O, per què no, tot plegat; posats a exigir, jo què sé. Enguany, mentre anava enllestint seccions i altres feines, he vist fer-se de dia. I, en els moments de descans, no m’he pogut estar de seguir una tradició que jo mateix em vaig autoimposar -bé, imposar, imposar, tampoc- des de fa onze anys. Una tradició musical; què voleu, cadascú…! D’una banda, des del 2007, em vénen a la ment aquells versos de la cançó “Viure”, d’Obrint Pas:

“Ara que estic trist, intente recordar
per les carreteres de la meua soledat.
I em torna aquella olor de pólvora cremant,
i el roig de les fogueres de les nits de Sant Joan…”

D’una altra, des del 2012, Serrat i Sabina també m’acompanyen en aquesta nit:

“Mas si luego me abandonas,
prendo fuego a Barcelona
en la noche de Sant Joan,
y aso la costilla de Adán.
Mi amor, mi cómplice y mi todo,
y, en la calle codo a codo,
somos muchos más que dos.
Hoy por ti, mañana por vos…”

Sóc un nostàlgic de tradicions, sí; què hi farem?

Unes paraules d’agraïment en èuscar

Reconec que, per primera vegada (o per una de les primeres vegades) hi anava amb les expectatives altes. Tant que ja tenia les paraules preparades per al comiat. En aquest cas, i com si volguera trobar una llengua intermèdia entre el català de l’Olleria i el castellà de Jaén -quines tonteries dic, senyor, per tal de mudar el text! Ho veieu, no?-, vaig optar per l’èuscar: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Segons el traductor, vol dir, més o menys, “massa amor per tan poc de temps”. El context, evidentment, és positiu; només convé recordar que l’expressió, la vaig descobrir a partir de la cançó “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. És un cant a la felicitat de les xicotetes coses, a l’alegria dels instants breus; és un cant a la vida. El cas és que aquesta darrera setmana no m’he pogut traure del cap la frase.

Tot aquest totxo només és la introducció per donar-vos les gràcies per tant d’afecte en tants pocs dies. He descobert cosines germanes i un cosí germà, he trobat a faltar els que no hi han pogut ser i he (re)conegut una germana més a fons. I he estat ben feliç de caminar pels carrers de Jaén, de soterrar-me en el refugi antiaeri, de contemplar les parets de l’arc de San Lorenzo o de desxifrar els laterals de la catedral, amb vosaltres, Mari i Cristina. Però, sobretot, de passejar amb tu, Dory, per l’avinguda de Barcelona després d’uns minuts llarguíssims per trobar aparcament, o de veure’t ballant bachata en acabant de dinar i cantant els dos a viva veu el “Take on me” i totes les cançons tan raretes que tens al mòbil, o d’acompanyar a David i Víctor a l’escola i visitar els museus, o de compartir bajanades mentals, o de comprovar que t’has enganxat tan fàcilment a Com defensar un assassí com jo -d’enganxar-se a la sèrie dic, no que jo siga un assassí-, o d’haver d’obrir portes i finestres pel fum del forn. O també d’arribar a Granada i, com que sóc de poble menut -i idiota-, quedar-nos sense poder visitar l’Alhambra per no haver reservat, emboscar-nos per les obres del carrer i pagar un preu impossible per un aparcament, però canviar-ho per un dinar amb una conversa de sobretaula sense rellotges, ni mòbils, ni judicis, sent qui som, sense importar què o qui, que s’allarga fins a a la matinada, quan les bestioles ja dormen. Supose que la fugacitat de la visita hi ha influït, però m’he sentit molt estimat i amb ganes d’agrair-vos-ho tot cada dos per tres. Gràcies per tot, eskerrik asko (per lligar-ho amb el títol). I ja veieu quines coses, jo que presumia de no ser gens familiar, ara no pare de presumir de cosines…


Unas palabras de agradecimiento en euskera

Reconozco que, por primera vez (o por una de las primeras veces) iba con las expectativas altas. Tanto que ya tenía las palabras preparadas para la despedida. En este caso, y como si quisiera encontrar una lengua intermedia entre el catalán de l’Olleria y el castellano de Jaén -¡qué tonterías digo, señor, para mudar el texto! Lo veis, ¿no?-, opté por el euskera: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Según el traductor, quiere decir, más o menos, “demasiado amor por tan poco tiempo”. El contexto, evidentemente, es positivo; solo hay que recordar que la expresión la descubrí a partir de la canción “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. Es un canto a la felicidad de las pequeñas cosas, a la alegría de los instantes breves; es un canto a la vida. El caso es que esta última semana no me he podido sacar de la cabeza la frase.

Todo este tocho solo es la introducción para daros las gracias por tanto cariño en tan pocos días. He descubierto primas hermanas y un primo hermano, he echado de menos a los que no han podido estar y he (re)conocido una hermana más a fondo. Y he sido muy feliz de caminar por las calles de Jaén, de enterrarme en el refugio antiaéreo, de contemplar las paredes del arco de San Lorenzo o de descifrar los laterales de la catedral, con vosotras, Mari y Cristina. Pero, sobre todo, de pasear contigo, Dory, por la avenida de Barcelona después de unos minutos larguísimos para encontrar aparcamiento, o de verte bailar bachata después de comer y cantando los dos a viva voz el “Take on me” y todas las canciones tan raritas que tienes en el móvil, o de acompañar a David y Víctor a la escuela y visitar los museos, o de compartir chuminadas mentales, o de comprobar que te has enganchado tan fácilmente a Cómo defender a un asesino como yo -de engancharse a la serie me refiero, no que yo sea un asesino-, o de tener que abrir puertas y ventanas por el humo del horno. O también de llegar a Granada y, como soy de pueblo pequeño -e idiota-, quedarnos sin poder visitar la Alhambra por no haber reservado, emboscarnos por las obras de la calle y pagar un precio imposible por un aparcamiento, pero cambiarlo por una comida con una conversación de sobremesa sin relojes, ni móviles, ni juicios, siendo quienes somos, sin importar qué o quién, que se alarga hasta la madrugada, cuando los chiquillos ya duermen. Supongo que la fugacidad de la visita ha influído, pero me he sentido muy querido y con ganas de agradecéroslo todo cada dos por tres. Gracias, eskerrik asko (por relacionarlo con el título). Y ya veis qué cosas, yo que presumía de no ser nada familiar, ahora no paro de presumir de primas…

La tecla

Comentava Pep Guardiola en un discurs que la part més màgica del seu treball ocorria quan, analitzant el joc dels rivals, alguna cosa dins del cap li feia clic. Llavors, sabia que guanyarien. Potser, després, empataven o perdien, però era aquell instant breu, efímer, en què trobava una possible solució, que localitzava el sentit que omplia de sentit la seua feina. En el teu cas, amic, sovint, per exemple, mentre estudiaves per a un examen, hi havia un moment, quan tenies la matèria més o menys controlada, que una llumeta en el cabet s’engegava i sabies que aniria bé. O davant d’algun problema quotidià, que creix en la teua imaginació (i on realment es magnifica), però que, quan et relaxes, alguna cosa acudeix a la teua ajuda i et mostra solucions que acaben per desinflar-ne la bombolla. En canvi… En canvi, fa ja dos mesos que esperes que alguna cosa canvie dins del cap, que esperes que et vinga una solució que no arriba, que alguna il·luminació et pose en safata la tecla que cal pitjar. La busques, en realitat, aquesta cosa, aquesta solució, aquesta tecla? Les veus et donen diversos consells, alguns dels quals acaben confluint en la recerca d’una substitució momentània, però tu, que eres un descregut, no vols fer-los cas: realment, això no seria cap solució, i els esborres de la ment. D’altres, més assenyats, et diuen que has de ser fort, que és normal tenir moments de debilitat -que no caldria que publicares en el bloc que tens, però que no saps estar-te quetet- i no saber resoldre ara mateix la ics de l’enigma. Bloquejat i encallat, però, no veus ni una mil·lèsima part de la llum que hauria de començar a mostrar-s’hi; tot -exageradament tot- t’afecta. I tu, ofuscat en no saps ben bé què, segueixes sense tocar la tecla correcta. Enveges la facilitat de la gent per trobar-hi el botonet adequat, la tecla que ho faria capgirar tot. T’agradaria que, en el fons, fora tan fàcil com suprimir, què saps tu, sis fotos d’Instagram. Esborrar, suprimir. Veus en el teclat la tecla Supr, i penses que seria molt senzill tenir la capacitat de poder eliminar segons què. No obstant això, arribat l’hipotètic -i futurista- moment, series capaç de pitjar-la? Tal vegada, tot dependria del xiulit d’un coet, a cau d’orella, ara que fa unes setmanes que els vaixells s’han enfonsat, que les estrelles han caigut imparables, un xiulit que simbolitzaria que tot anirà bé. És possible que només necessites això: escoltar el so d’un coet. Altrament, pagaries sense pensar-t’ho per una sessió com la que James Blunt té en aquell videoclip tan conegut…

(I really need you.
I really need your love right now.
I’m fading fast,
not gonna last.
I’m really stupid.
I’m burning up, I’m going down,
I win it back,
don’t even ask

When I found myself in the middle, in the middle, in the middle.
Could you love me more, just a little, just a little?
Overcomplicate when it’s simple, when it’s simple, when it’s simple
Would you love me more, just a little?

So tell me now.
When every star falls from the sky
and every last heart in the world breaks.
Oh, hold me now.
When every ship is going down,
I don’t feel nothing when I hear you say:

It’s gonna be OK

I’m really sorry,
sorry I dragged you into this.
I overthink, that’s all it is
The way you love me.
The way you love me ‘til the end.
The way you love me.
Oh yeah, it makes me king again.

When I found myself in the middle, in the middle, in the middle.
Could you love me more, just a little, just a little?
Overcomplicate when it’s simple, when it’s simple, when it’s simple.
Would you love me more, just a little?

So tell me now.
When every star falls from the sky
and every last heart in the world breaks
Oh hold me now.
When every ship is going down,
I don’t feel nothing when I hear you say:

It’s gonna be OK.)

Per les teulades, com un gat sense amo

Mentre passege per alleugerar el pes nostàlgic -i el calòric- dels diumenges, el veig allí, amb el llom fusionat amb el cel, a sobre d’aquella casa cantonera. Està llepant-se la cama, imagine que netejant-se-la després d’haver-la ficada Déu sap on. A mesura que m’hi aprope, deixa l’activitat lingual i creuem les mirades; uns ulls grocs, amb la nineta com dues mitges llunes, em perforen. Una llegenda urbana -supose que n’és una, de llegenda, tot i que l’avi m’advertia que no els mirara directament als ulls- narra que si es creuen mirades durant molta estona entre un gat i un humà, el primer tendeix a atacar. A mi no em treu l’ull, però està tranquil, simplement li he atret l’atenció; està massa alt, deu pensar, perquè li puga fer cap mal -cosa que tampoc pretenc, compte!-. D’on vindrà? En quines teulades més haurà estat? Què farà en acabar de mirar-me/llepar-se la cama? Buscarà menjar? Buscarà recer? Buscarà algú? Tindria amo i l’hauran abandonat, o se n’haurà escapat i hi tornarà quan tinga fam? No entenc de gats salvatges o domèstics, no sé a què responen, ni quins motius els fan moure d’un lloc a un altre. Supervivència? És possible. Omplir la buidor dels minuts? Tal volta. No ho sé. El deixe enrere, i seguisc a la meua. Al cap d’unes desenes de metres, gire la vista enrere, però ja no hi és. Potser, si hi torna, al lloc d’on vinga, tindrà festa en la cuina, i balls sense orquestra, i rams de roses sense espines. Ja se’m dibuixa la costera de Caputxins, i em ve al cap que l’endemà, dilluns, al café del desdejuni, vindrà la guerra freda, i que dos no és el mateix que un més un, i etcètera. On haurà anat el gat?