El refugi (III)

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat tots. Què hi farem. Joan Fuster lamentava en alguna ocasió la pèrdua dels valors d’un món que ell encara havia conegut però que estava en decadència: un món on les humanitats regien els comportaments, les actituds, els etcèteres. Per a ell, una “tragèdia” era encara un “gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o la fatalitat a una catàstrofe”, i no tant un “esdeveniment funest”. O coneixia l’origen del concepte freudià del complex d’Èdip. La premsa, el pas del reducte humanístic a la generalització per a les multituds, havia ajudat en la banalització de certs termes, n’havia fet perdre els sentits primigenis.

Hi ha altres conceptes que també han perdut el valor que tenien: la importància dels xicotets detalls sense importància, l’amor amb intencions sempiternes, la màgia de les primeres vegades, el sexe com a mitjà -i no com a fi- per aconseguir una complicitat dolça, el recíproc sentiment d’exclusivitat en certs àmbits, l’esforç per conquerir una mil·lèsima de segon. Els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, les monòtones i urgents quotidianitats han fomentat la transvalorització dels absoluts. Hem esdevingut les xifres que les novel·les de ciència-ficció pretèrites vaticinaven: som el primer match, el tercer like, el seté comment, l’onzena story repetida; som el cinqué esglaó que permetrà arribar al pis anhelat; som la quarta persona que ha passat per un llit aquell mes. Som victòries o derrotes, gràcies o desgràcies; som el rei o som la fava. Som efímers, sens dubte; l’hedonisme ens governa i, en el moment que ens aturem i reflexionem, el consell és que no hi pensem, que hi pensem massa, que no ens ratllem, que. Se’ns criminalitza, i, de retruc, se’ns fa sentir malament per sentir-nos-hi malament.

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat entendre que el que ens han venut no és real, i malgrat no saber si alguna vegada hi ha existit o era una simple broma; d’aquell tipus de bromes que ens fan empassar i a les quals no els trobem el què. Això genera un exèrcit de persones que, en realitat, no està bé del tot; ningú no ho està, tots carreguem una motxilla, i les vides alienes, les podem identificar com si foren la pròpia. Per això, a pesar que l’experiència ens haja comentat a cau d’orella que moguem diverses peces del trencaclosques, no n’acabem de traure l’entrellat. I notem com, per dreta i per esquerra, ens avancen a tota velocitat, i ens transformem en estàtua; allí, al mig de la pista de ball, ens sentim éssers de la prehistòria. Aquell -aquest- no és el nostre món. No reconeixem el que havíem conegut, tot i conéixer-nos tant i anticipar on entropessaríem. Tendim, doncs, a encloscar-nos, i quatre parets ens semblen reconfortants. Ara bé, també tenim una infinitat de coses a enllestir que ens impedeixen resoldre’ns. Trobem a faltar, encara que no ho direm mai, un refugi humà, la comoditat d’una xarxa per quan caiguem, una mirada connivent que ens penetre. I així i tot, engeguem la música i ens posem una cançó que ens dona un breu moment d’eufòria, una eufòria prèvia al lament, o al plor. Tanmateix, fins i tot això és efímer; som la sisena llàgrima esllavissant-se galta avall. Al capdavall, ens diu el cantant, estar malament també té el seu encant; mirem-ne la part positiva: almenys encara som humans.

Dos cafés matutins a Madrid

Lluny de l’epicentre de les celebracions d’un tal genocidi americà, a Carabanchel també es respira hispanitat. Però s’hi respira d’una manera bastant desinteressada; se sap que és un dia gran per a ells, però, pse. La festa, tanmateix, no afecta els amos de les diferents cafeteries -si foren independentistes les teles ho traurien en portada; ho agraeixes, malgrat que no hi haja cap rastre del #resacelebrar, perquè vols un café- que poblen els voltants de la glorieta del Marqués de Vadillo: les encauades entre els carrers d’Antonio López, d’Antonio de Leyva, del General Ricardos i l’avinguda de l’Emperatriz Isabel. En acompanyar l’A. al centre examinador d’anglés, busques el local on prendràs el primer café: café con leche. ¿La leche tibia? Sí, por favor. I cara a la finestra -una finestra que dona a unes obres-, t’asseus en la cadira del costat de l’escurabutxaques, i comences a beure-te’l a glops curts; fora fa una mica de fred. Immediatament, un asiàtic s’acosta a la màquina i et demana de deixar el seu café a la taula: claro, tranquilo. Fas glopets mentre observes el voltant; no, no ets a casa per més que intenten proclamar que som una, grande y libre, però s’està bé. I al cap et ressonen cançons de Joaquín Sabina, a qui te l’hi imagines component cançons, perdido como un pato en el Manzanares. Dues dones conversen, un home llig el Marca, una família hi entra i hi busca lloc, un matrimoni menja tostades amb tomaca i xurros, i el xinés segueix cremant bitllets. Te l’acabes, n’ixes i cerques un banc amb respatller, tocat pel sol, per llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. És curiós, o casual, o tu què saps, que la major part de la lectura sobre l’Alemanya nazi la faces a la capital de l’Estat espanyol, perquè hi ha massa concomitàncies, però ho deixes córrer (aquesta entrada no és una crítica literària, tot i que possiblement es tracte del llibre que més t’haja impactat aquest 2019). Alternes, doncs, el banquet de vora l’avinguda de l’Emperatriz Isabel amb els que hi ha al Puente de Toledo; corredors, gent passejant el gos, gent caminant, aliens a l’home que s’ha estavellat contra la farola. I la gelor et fa visitar un altre bar, però canvies de local per allò de l’acumulació de riquesa, etcètera, i perquè t’apeteix. En entrar-hi, aquesta vegada et demanes un tallat i busques l’única taula amb quatre cadires que hi ha. Arribes a patir perquè fa bona estona que hi lliges per tan sols un euro i quaranta cèntims, però et fixes que hi ha un home que fulleja La Razón per tan sols un café. La vista va de les pàgines de Domínguez a l’espill que et permet veure què es cou per la cafeteria (t’hi has assegut de cul a la porta); hi ha un jove que per telèfon us comenta a tots que anirà al camp a dinar, i que cerca un Bankia; hi ha un grup d’anglesos a qui els costa una mica expressar-se; hi ha un home major amb uns auriculars. Però qui et crida l’atenció és el lector de La Razón, i no necessàriament per la ideologia conservadora que deu atresorar: vestit amb jaqueta vaquera i vaquers, beu el café com un pardalet mentre fulleja el periòdic, però cada certs minuts alça la cara, es gira i mira l’espill o per la finestra; s’alça els pantalons, i arrufa les celles. Espera algú? Ha matinat o encara no s’ha gitat? Està fent temps? Què? Quantes ficcions deuen haver començat observant la gent d’una cafeteria, d’un bar? Existeix ja un relat, una novel·la, un poema, una obra de teatre, un assaig, sobre aquell home? Fas l’últim glop i en surts, al contrari d’aquest hipotètic personatge d’un futur relat, a qui ja és feina teua saber dotar-lo de personalitat. Tornes als banquets, on ara ja calfa, fins l’hora que l’A. acaba. Li ha anat bé, bo, una cosa menys, tot i que estàs segur que l’ha brodat, i canvia de tema. Parleu de què fareu, d’on anireu per celebrar -que és l’única cosa que celebres hui- que ja s’ha llevat de damunt la prova; li comentes allò de la farola i del paracaigudista, i del que has estat fent, mentre busqueu un lloc on dinar, ara que ja ha passat el matí i esteu immersos en el migdia. Oblides momentàniament el lector de La Razón, que acabarà creixent dins teu, però encara no està suficientment madur per a aparéixer enlloc, malgrat que, mentre que ho has anat pensant per escrit, ja n’has deixat caure la llavor en una mena de crònica més adreçada a la memòria que a un possible visitant del bloc. I gaudeixes del dissabte, del dia i, sobretot, de la companyia. Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de…

Tocant a les portes del cel… (II)

Si fa quatre anys vaig anar a buscar-los per a donar-los la bona notícia, és just que ara hi torne -hi torne constantment, ells ho saben, però hui té la seua importància-, per comentar-los que res no ha anat com esperàvem. Després de la salutació al porter Pere, amb qui he aconseguit forjar una mínima amistat, i que em dirigeix una mirada còmplice i uns colpets a l’esquena d’ànim, seguisc el corredor, fins arribar-hi. Sé que hi són perquè a mitjan passadís ja olorava el caliquenyo d’ell i escoltava la melodia taral·lejada per ella. En realitat, és una bajanada comentar-los el cap de setmana, perquè ells ho veuen tot, però així tenim una excusa per a xarrar. M’abracen i em besen; els abrace i els bese, i comentem el Barça, i les eleccions, i un determinat contrast temporal de dos escenaris diferents, un que hauria pogut recórrer, i el que estic recorrent. No, el cap de setmana passat no ha estat gens positiu en cap aspecte; en cap, els insistisc, malgrat que, en realitat, el comentari sobre el partit de futbol ha estat per, irònicament, restar-hi transcendència. I se’m queden mirant, i esclaten a riure tots dos. Segur?, diu ell mentre s’alça i deixa l’Sport a la tauleta. Pensa-ho bé, em fa una picada d’ullet ella, i torna a recolzar el cap sobre la mà. Créixer, Àngel, créixer: això és allò positiu; ha calgut que tot t’explotara en la cara alhora perquè t’indagares. Eres el mateix que dijous de vesprada?, tira la cendra. No, no respongues ara; a la nit, quan aquell insomni que se t’arrapa aparega, etziba abans de beure orxata. Ens quedem en silenci una estona. El vell porter Pere hi entra i m’indica, amb una ganyota que denota que, en realitat, li sap greu fer-ho, però que és el que li manen des de dalt, que me n’he d’anar, que altres nets també volen parlar amb els seus avis. No tinc ganes de portar-li la contrària i obeïsc. Els torne a abraçar i a besar, i els dic que els estime moltíssim. Créixer, Àngel; tornaràs i tornarem a per tot, fes-me cas. L’evolució és això, i hui saps més que dijous passat. Canvia la perspectiva. Els somric, perquè vegen que, almenys, els escolte, i m’acomiade fins al pròxim dia. Soc escèptic, no s’hi pot fer més. Engegue el cotxe i, com fa quatre anys, un Bob Dylan nostàlgic m’acompanya en el païment…

La cabanya del Turmo

Si l’any passat era de destrucció, en aquest ens hem enfocat indefectiblement a la construcció. A l’hora d’enderrocar, és tot molt fàcil, però quan cal edificar és quan sorgeixen els dubtes sobre si hem pres les decisions correctes perquè tot se sostinga. Som éssers incomplets, trencats, carregats d’històries i experiències que ens han dut on som. Crec que ja ho havia dit per ací en alguna entrada; tant se val: ho repetisc. Passem la vida cercant el nostre lloc al món, i la cosa esdevé gairebé còmica si ens enlairem en un dron i ens n’allunyem a poc a poc: som formiguetes minúscules, absurdes, ridícules, que un dia segueixen unes altres formiguetes, un altre dia, unes altres, etcètera, a la recerca del formiguer que ens aportarà estabilitat. Existeix l’estabilitat? Sens dubte, aquesta, en gran mesura, depén de nosaltres, però sempre hi haurà factors externs que la condicionaran. No n’és aquest, ara, però, el motiu.

Fa setmanes que em ronda pel cap la idea de trobar el lloc al món, o de crear-lo-hi. Com si, en realitat, interessàrem al món; com si no fórem més que cossos amb data de caducitat que ocupen unes coordenades espaciotemporals perquè algú ha decidit per nosaltres. Marxem, vaguem, no ens aturem, però no acabem de traure’n l’entrellat. I, com a acte de reacció -o d’autodefensa, que és el mateix-, tornem a la nostra partircular cabanya del Turmo, y las risas que nos hacíamos antes todos juntos.

Posem que la nostra vida -malgrat que no siga com l’hem vista al cinema- és una pel·lícula o una sèrie, i que hi ha microhistòries en què apareixem com a personatges principals, però que, arribats a un punt, les abandonem. Les trames, és clar, queden obertes, i el guionista les ha d’anar tancant d’alguna manera. Però nosaltres, que som alhora guionista, director, productor i protagonista, tenim la capacitat de veure l’evolució dels altres personatges, i d’imaginar com haurien pogut continuar-ne les trames. Com per exemple, hui. Potser, el de hui hauria estat un pas més en una vida i en una realitat paral·leles o alternatives que, en un moment determinat, vam decidir no recórrer. Hauria estat un camí còmode, sens dubte, i, fins i tot, també feliç, calmat, on l’ordre queia sobre l’argelaga i l’eximia. Ens hauríem estalviat unes desil·lusions i uns colps que haurien sigut unes i uns altres, sí, per descomptat. Però és possible que una tranquil·litat i una certesa -ara que estem plens d’incerteses- s’haguera instal·lat dins nostre. Tanmateix… Tanmateix, què li diríem al Déu del destí si se’ns presentara davant dels nassos? Not today. I seguiríem.

L’enigma dels dos guàrdies (La flânerie, II)

L’enigma és el següent: hi ha dues portes –una per a seguir vivint i l’altra que et condueix a la mort– custodiades per dos guàrdies. Tot i que tu no saps qui és qui, un dels guàrdies sempre diu la veritat i l’altre sempre menteix. Només pots realitzar una única pregunta a un dels dos vigilants, al que tu vulgues, per tal d’obtenir la informació que necessites: seguir caminant, seguir vivint. Llavors: quina és la pregunta? La lògica diu que la resposta ha de contenir la postura dels dos, que la qüestió ha d’incloure la veu del que sempre diu la veritat i la del que sempre menteix. Com, doncs, es pot saber?

Penses la resposta en una vesprada grisa pels carrers de Clichy. Plourà o no plourà? Tant se val; aquell menja un kebab mentre creua el pas de zebra. T’has fixat que la gent sempre va menjant pel carrer?, et preguntarà dos dies després Vicent, però no vols avançar-te en el temps, car tu encara estàs en dijous. L’home que mossega el kebab s’atura quan ja ha creuat el carrer i es torca la salsa que li ha quedat a la comissura. Sembla que havia quedat en aquell indret amb una dona que porta un fulard fúcsia. No s’han fet cap bes, cosa que indica que: a) feia una estona que ja estaven junts i només s’havien separat durant un moment; b) són amics o companys que es veuen assíduament; c) són germans i simplement s’acompanyen a algun lloc. Què més dona? Segueixen el camí contrari al que portes tu. Camí, camins. Quina és la pregunta que caldria realitzar a un dels dos guàrdies? En quina situació de la vida real es podria aplicar aquest enigma, per veure si així sembla més fàcil? Diàriament has d’elegir, has de triar, seleccionar camins i portes, i deixar-ne enrere d’altres. La sort, o la desgràcia, és que davant no hi ha cap guàrdia que et faça preguntar-te quina porta caldria obrir, i per això optes per tirar al dret. Amb tots els ets i els uts. De vegades, això no obstant, no eres tu qui elegeixes; són les circumstàncies les que et guien, i van quedant camins per explorar que et desperten aquell i si. Però res. Quan arribes al que sembla el final de l’avinguda, decideixes fer una foto al monument que hi ha: una dona sotenint una estrella, o un conjunt d’ics, o no saps ben bé què, però amb moltes puntes.

T’imagines una de les guàrdies de l’enigma, la qual, per la joia que representa, exultant, mostrant a l’espectador l’objecte-no-identificat, podria ser la que conta la veritat. O potser no, potser és tot un parany perquè cregues que és la que et diu la veritat i després… La mentida sap disfressar-se. De tornada, et trobes de nou amb la xica amb el fulard fúcsia, que encén un cigarret, fa una primera pipada i solta el fum mentre es rasca la cella. El devorador de kebabs, no l’has vist. Si foren ells els guàrdies, qui seria el que conta veritats i qui el que conta mentides? L’alegria del color del mocador és un punt; la tranquil·litat d’anar menjant pel carrer, també; són elements, gestos que transmeten confiança. La deixes enrere definitivament, sabent que, amb total probabilitat, no tornaràs a veure ni el fulard, ni el kebab, ni res. O tal vegada els veus amb un altre rostre, en algun altre carrer parisenc –encara que, sent puristes, Clichy no és París-París, i etcètera. Arriba un punt que totes les cares es barregen, i són xicotets detalls els que n’eviten l’homogeneïtat absoluta. Però quantes persones menjaran un kebat un dijous de vesprada en qualsevol ciutat del món? I quantes persones portaran un fulard fúcsia cada dia, a més, si fa vent? Què ens salva de l’anonimat? La veritat momentània? La mentida inicial? Qui ens diu que un fet vertader siga positiu? Què ens aporta tenir raó?

Davant del reixat que dona accés al carrer privat on tens la casa, has de posar un codi a partir de les huit de la vesprada. Hi falten set minuts, però tens gust de provar la tecnologia i esperes. Quina porta? Quina pregunta? Quin guàrdia? Al capdavall, no acabaràs fent el contrari del que la lògica indique? I la cagaràs, segurament, hehehe, quin tip de riure. Cau la primera gota. Doncs sí, al final s’ha posat a ploure, just quan passa un minut de les huit. Poses el codi de pressa i, després de girar la clau del pany de fora i del de dins, entres i, per a donar-li un toc més francés a l’escena, obris el cofre dels tòpics i busques una cançó de Yann Tiersen de la banda sonora d’Amélie.