Fent-ne balanç: He lligat una corda del meu cor al punt d’origen… (III)

Entenies tornar a casa com un fracàs; no t’ho negues: ho vas fer. Aquella capacitat tant teua per autoflagel·lar-te, per autodestruir-te, veia la tornada al niu com si no hagueres sabut afrontar la realitat. Potser perquè el convencionalisme diu que és el que toca, volar lluny de la llar a una determinada edat. Tot i que hi vas regressar el penúltim dia del 2017, establirem el 2018 com l’any en què et vas reinstaurar en l’habitació que t’ha vist créixer. De sobte, però, i per més que els pares s’encabotaven que això que deies eren bajanades, que no havia canviat res, que, que, que, aquella ja no era ta casa: era la casa d’ells. Et tractaven -i et tracten- igual que abans de marxar, igual que sempre, com el fill al qual han criat, han educat i han donat tot el que les circumstàncies els han permés (que és molt i massa, encara que això és un altre tema). Però el canvi, o aquell què, el portaves tu instal·lat a dintre: aquella, et repeties, era la casa d’ells. Això ha tingut alguna importància en el teu dia a dia? No, en absolut -més que res, perquè per a ells no és casa d’ells, sinó també la teua, la vostra-, però és un pensament que es magnifica a poc a poc en la teua ment. Ves, què hi faràs.

El cas és que et sents agraït i afortunat de tenir els pares que tens, pilars bàsics del dia a dia, confidents a qualsevol hora, sempre disposats a tot. Quan ve el dia de Reis, sempre recordes algun any desembolicant regals i t’entra una nostàlgia trista però agradable, una sensació de neguit i de pau alhora: són moments que no tornaran, però et sents feliç d’haver-los viscuts i compartits amb el pare i la mare i l’avi i l’àvia. Però el que més et rebenta és que no en saps estar a l’altura, de la seua magnitud. Eres qui eres -si és que eres algú-, gràcies a ells; que no se t’oblide mai. Com podries tornar-los tot el que ells han fet per tu? Supose que és la pregunta que molts fills agraïts i afortunats, a més d’impotents, es faran. Els dius que els estimes bastant sovint, però saps que podries fer més cosetes -ho saps, no digues que no!-, així que potser aquest seria un bon principi. Els deus, literalment, però també metafòricament, la vida; t’han aguantat les llàgrimes, la desgana, determinades impertinències, per això també mereixen els somriures, les noves ganes de menjar-te el món, determinats detalls. Són els que, al capdavall, mai no et fallaran (i sí, mai és molt de temps, però ho saps de sobra), així és que no els falles tu tampoc, que seria una mínima part de correspondència.

Al setembre vas començar a volar de nou i a agafar l’antiga rutina de viatjar els diumenges a València; amb més independència -de tot tipus- que quan estudiaves el Grau, és clar. Potser era això, era aquest el “canvi”, el “què” que portaves a dins: la necessitat de buscar un lloc, el teu lloc, al món. L’has trobat? Momentàniament, això sembla, sí. I, encara que diguen el contrari, casa dels pares ja ha quedat fixada com a casa dels pares (i de Pipet). Però entens ara que no serà mai un fracàs fer un pas, dos passos, cinc passos enrere i reinstal·lar-te a l’habitació de la teua vida, sinó l’impuls necessari per provar a volar més lluny i de millor manera. Tens una corda lligada del teu cor al teu punt d’origen. I la corda te la van lligar ells, Pepi i José, José i Pepi, que -com sempre- han tingut un paper fonamental en l’any que vas abandonar fa cinc dies i escaig. Els estimes: ves, corre, ves, dis-los-ho i, sobretot, desmostra’ls-ho!

Fent-ne balanç: I’m coming up only to show you’re wrong… (II)

No, no tenies raó: la bona gent existeix. I n’has (re)descoberta molta, aquest 2018. Has deixat de veure amb uns ulls que no eren els teus ulls i has començat a mirar més enllà, a parar -més- atenció a la vida de les persones que t’envolten en el dia a dia. I n’has aprés un munt; has trobat part de les famoses respostes que tant anhelaves amb els testimonis d’altres veus. Som personatges trencats, bocins d’experiències pretèrites que volen tornar a sedimentar i busquen enfortir-se. Tots. Tots estem fets i refets de miquetes. Tots tenim una història -o unes històries- al darrere que ens han portat a ser com són; només bastava canviar-ne la perspectiva i modificar-ne els referents. Quan deixes de mirar per un telescopi i poses la mirada en el calidoscopi, és quan te n’adones. El mirall trencat et mostra infinites visions de la realitat.

Has conegut moltes cares; fins i tot, les d’alguna gent que havies tingut al costat. I has entés que el món no n’era l’enemic -o que no n’era el principal enemic. Has rigut i han rigut; has plorat i han plorat; has abraçat i t’han abraçat; has besat i t’han besat; has estimat i t’han estimat; t’has enamorat de les petiteses de la vida. Has començat a apreciar les pressions i, sobretot, les tranquil·litats; els matins de dilluns i les vesprades de diumenge. Unes entrades per a veure La vida moderna amb qui et pots sentir tu mateix, lliure i desacomplexat, sense temor a judicis maliciosos. Una cervesa mentre esperem els avisos d’un castell de focs artificials. Un punt de llibre manual ple de significats que et deixa mut, a tu, que no calles ni a tirs. Un passeig per la València nocturna emulant molts segles després l’entrada de Jaume I. Un banquet al passeig marítim d’alguna platja alacantina, mentre la brisa d’un estiu encara no arribat et recorda que les jaquetes existeixen. Uns whatsapps de dissabte a la nit amb àudios rememorant les frases dels vídeos que heu vist al llarg de la setmana, mentre reflexiones humorísticament sobre l’olor que deuen fer els núvols. Uns acudits simples que obliguen o a voler-nos i unir-s’hi, o a odiar-nos amb cara de fàstic i esbufecs. Un comiat de quinze minuts abans que s’agafe un vol que us allunyarà uns mesos. Un dinar rere altre a les quatre de la vesprada mentre els llums del bar ens indiquen que hem de marxar. Un sofà de confidències lleidetanes amb el record de les aventures d’una nit als pubs de Bucarest. Unes caminates pels afores del poble, d’un extrem a un altre, mentre omplim els minuts de dotoreigs. Un vi amb sopars, ja siga una torrada, un xinés o una tapa, com una cervesa amb una conversa, maleint la vida mentre la gaudim, dient a tot -per la sonoritat de la ‘j’ castellana- que “ojalá”. Una nit de setembre en el capó del cotxe, baix de casa, mentre l’última cosa que importa és el fred que et recorda -de nou- que les jaquetes existeixen i comencem a veure amanéixer. Un sopar a Gandia escorcollant uns dubtosos gusts musicals, mentre els espaguetis i la pizza es gelen. Una pose amb la cara tapada, mentre tractem d’endevinar quanta gent que coneixem entrarà a aquell restaurant pseudonord-americà. Uns somriures fets fotografia mentre, de fons, Cervantes obliga el Quixot a saludar també a càmera. Un Google Maps que ens fa perdre’ns mentre pretenem arribar al Congreso de los Diputados, pas previ per acabar en el Prado analitzant els Rembrandts i Goyas o buscant-nos en el Jardí de les Delícies. Un arròs amb pollastre que ens alimenta mentre a fora plou, i crees el record d’una bonica vesprada de diumenge, tal com fa molts i molts anys havies imaginat que podria ser una bonica vesprada de diumenge amb pluja. Un pis nou a Benimaclet on passes de ser-ne l’ensenyant a ser-ne l’aprenent, mentre t’injecten energia renovada cada vesprada-nit quan hi arribes. Uns viatges a València que s’eternitzen per culpa dels guals que t’impedeixen aparcar, però que tenen el valor de fer-te sentir viu amb les històries dels primers amors dels altres. Uns. Una. Unes. Un.

Els periòdics esportius, quan un futbolista arriba, de sobte, a l’elit, sempre escriuen el mateix titular a l’hora de començar la seua segona temporada: “Hi ha arribat, però ara veurem si és capaç de mantenir-s’hi”. Bé, o un de semblant, però tant se val. Tu, alterant una mica la frase, podries escriure: “Tota aquesta bona gent hi ha arribat, però veurem si eres capaç de mantenir-la-hi”. És el que desitges i és el que pretens aconseguir; de part dels bons, que cantava l’alcoià, fins a la mort. Per això, i a pesar que en tot moment estaràs preparat per a un funeral -perquè la vida és la que és i és com és, i ai!, l’adverbi sempre implica molt de temps, i etcètera-, només pots acabar aquesta entrada d’una manera lacònica, amb una paraula molt simple, però carregada d’un alt valor simbòlic i que, sovint, no sempre és pronunciada les vegades que caldria. Una paraula: la paraula. Gràcies.

Fent-ne balanç: I allí tots serem germans… (I)

Mentre el vi t’omplirà la copa i et disposaràs a fer-ne el primer glop, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs viscut. Les circumstàncies seran diferents, lògicament: podràs respirar. Sabràs que, tot i que la data de l’aniversari no arribarà fins a principis de gener, tot estava planificat des de, com a mínim, la nit de Nadal d’ara fa un any. Potser serà en aquell primer glop que et respondràs -que ara, de veritat, et respondràs- algunes de les moltes preguntes que t’has anat fent al llarg del temps. “On sou, per què?”, recordes? Les portes, tal vegada, no callaven tant com creies, i l’únic problema és que no sabies llegir-ne l’obertura que t’oferien.

Mentre aquell primer glop de vi circularà gola avall, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs experimentat. La calidesa d’ànimes germanes que, any rere any, s’enforteixen, que sumen, que es multipliquen; que et fan sentir, simplement i senzilla, bé. Per sort, i a pesar de la ceguesa en què havies sucumbit, mai no has deixat d’acudir a aquell dinar de la nit de Nadal. Si ens hi centrem analíticament, serà un dinar més amb la gent amb què has estat el dia anterior, o la setmana anterior, o el mes anterior; si ens endinsem en aspectes personals, serà el reducte privat i protector, aquell que et negaves a compartir i que et recordava que eres jove, que t’has de sentir jove, que pots portar una vida d’acord amb la teua joventut. Malgrat les responsabilitats i les obligacions quotidianes; malgrat que en passar Nadal tingues un munt de feina; malgrat tots els malgrats: eres jove, sou joves, viviu la vida dels joves, i no la del personatge gris en què, a poc a poc, t’havies convertit.

Mentre aquell primer glop de vi ja s’haurà barrejat amb els primers entrants, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs sentit. Però ara sense la pàtina que, en massa ocasions, et mantenia irritat. Ja ho saps: podràs respirar; fora de la gàbia, la llibertat sona meravellosa. I els miraràs a tots, un a un, i voldràs agrair a aquells esperits que t’han sostingut, que t’han escoltat, això: que t’hagen sostingut i que t’hagen escoltat. Que s’hagen mantingut ferms al teu costat. Segurament, mentre et disposes a fer un segon glop, ja haureu comentat alguna anècdota passada, o haureu dit alguna bajanada, o us haureu fet la guitza entre vosaltres. I recordant una discussió de fa uns dies, entendràs que t’importen moltíssim, que no vols perdre’ls, i que eres un afortunat per tenir-los en la teua vida i perquè et deixen tenir-te en les seues. Ells, sí.

Mentre aquell primer glop de vi ja haja quedat ben enrere, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs pensat. De fet, ho penses cada any, com també ho podries pensar cada dia, però si has decidit fer balanç d’aquest 2018, quina millor manera que començar per ells, hui que els veuràs de nou. Els vincles s’estretiran, i, per una raó o una altra, no hi seran tots els que voldries. Però el record dels absents hi surarà, si no materialitzat verbalment, sí en la ment.

Mentre aquell primer glop de vi haurà evolucionat en el darrer que acompanyarà la darrera cullerada de fideus, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs desitjat. Hauràs anhelat, com cada any, que quan comence el compte enrere per finalitzar-lo, t’envolten, almenys, les mateixes cares amb qui has crescut, amb qui has omplit tantes primeres vegades. I sí, una veu interior et cantarà que allí tots sereu germans, i que no patireu més fam, i que l’amor s’escamparà com el vi en un bon dinar. Com aquell mateix vi que, fins fa unes hores, habitava totes les botelles que hauran quedat buides. Com aquell mateix vi que hui us unirà i que esperes que ho faça, regularment, glop rere glop, any rere any.

Un combat de boxa qualsevol

En pujar al ring, el boxejador ja sap que acabarà tirant la tovallola. Però és l’emoció del combat, el que l’hi ha fet pujar. Per a no dir mentides, quan s’ha situat al costat del quadrilàter que li pertocava, se sentia Muhammad Ali, Sugar Ray o Julio César Chávez. S’ha imaginat el púgil més fort de l’univers, capaç de derrotar els tres noms que acabem d’esmentar. Ara, davant l’adversari, però, s’ha empetitit; no té ni la tàctica ni la tècnica adequades per, ja no véncer per K.O., sinó ni tan sols aguantar-li les deu o dotze rondes. Potser, al capdavall, només n’és un espàrring amb ínfules d’estrella. Potser no; ho és. I, en aquest moment, es pregunta per què collons va acceptar el combat: per veure-li la cara al rival?, per l’adrenalina del moment?, per la dificultat de l’esdeveniment?, per comprovar que era possible guanyar? Mira el públic; un sector reduït coreja càntics d’ànim: “Vinga, À.! Tu pots!”; “Tot és qüestió del primer colp; noqueja’l!”; “Elimina el teu rival!”. I, entre totes les cares, hi ha la de Jean-Luc Godard. S’hi fixa, el nostre lluitador, en el seu rostre, ocult sota unes ulleres de sol. Els darrers mesos -molt preparatoris- n’han conversat i n’han tractat l’aspecte psicològic; segons el francés, no es tracta de ser més fort o més dèbil, si no d’estar convençut de fer-ho, de véncer el contrincant. Ja, però i si no guanye?, crec que li va dir l’À. Un combat és un combat, no et preocupes, tant se val, sentencia el director.

En pujar al ring, l’À. -humanitzem-lo-, ja sap que acabarà tirant la tovallola. Absent com estava en les seues cabòries, torna a buscar entre els espectadors Godard, que ja no hi és, i en pren la decisió. No entén per què és allí, davant de tots, i no espera ni que sone la campana: sense pensar en l’entrenador, agafa la tovallola i lamentant-se -ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc-, es disposa a llançar-la. L’agafa, fa un moviment d’arrere a avant i el temps s’atura: el rival fa cara d’o; l’àrbitre fa cara d’o; el públic fa cara d’o; l’entrenador, mentre es tira les mans al cap, fa cara d’o. La tela toca terra; el gran boxador que havia de ser, el gran pugilista que els havia de derrotar a tots, acaba d’abandonar. I tot són flaixos, i més flaixos, i més flaixos. Els telenotícies vint-i-quatre hores faran que el món sencer sàpia que existeix, i ensenyaran com es llevarà els guants i li estrenyerà la mà, al rival, a mode d’enhorabona, o d’ho sent, o de què podem saber nosaltres si no estem en la seua ment.

En pujar al ring, l’À. ja sabia que acabaria tirant la tovallola. Mentre s’unta una torrada amb melmelada, llig la premsa: moltes portades mostraran la cara d’o de tots i l’inici de somriure resignat en la seua cara en el moment de llançar el drap. Hi pegarà el primer mos, i anirà menjant-se, a poc a poc, el tros de pa. Sospirarà profundament, però això no li impedirà d’assaborir el café. Pensarà que, com que la boxa no és el seu fort, potser es podria disfressar de gos a les festes infantils, no?

El món tal com l’havíem creat

Vivim en la metàfora; en solem crear per explicar-nos, per expressar-nos. El món tal com l’havíem creat ja no existeix; o bé ha estat enderrocat, o bé s’ha esfondrat. En realitat, poc importa si els factors són externs o interns; la relació causa-conseqüència entre uns i altres hi és present, això sí. De vegades, els pilars sobre els quals se sostenien les estructures han estat extirpats tots alhora (com quan als dibuixos animats lliguen una punta d’una cadena al pilar i l’altra punta a un camió, i els donen l’ordre d’arrancar a tota velocitat, cadascun en una direcció) i, puuum!, aquestes han caigut. De vegades també, l’estructura en si era massa vella, estava massa antiquada, i el resultat ha estat el mateix. Llavors, els telenotícies no han parat de repetir la consigna: “El món tal com l’havíem creat ja no existeix: visca el nou món”, mentre les càmares mostraven una planura que es tragava, com si d’un sorramoll es tractara, les ruines sobrants. Fins i tot, el zoom s’apropava a algunes paraules i ensenyaven com havien perdut els diacrítics que els havien acompanyat durant tantes dècades! No és cap apocalipsi, però. I, per tant, no caldrà fer aparéixer, de nou, l’Adam i l’Eva perquè la tornen a cagar amb les fruites i la serp, i etcètera. Ara gairebé tot ha esdevingut mar i camp, amb moltes zones ermes, sí, però amb moltes d’altres que esperen ser conreades. I són aquestes parcel·les fèrtils, sovint amagads i ben distanciades unes d’altres, les que han de conformar les bases del món tal com volem, a partir de hui -l’endemà dels, ai!, 27 anys-, crear-lo.

L’antiga cosmovisió ha de morir perquè la nova hi emergisca. Cal llevar àncores, cal fer una foguera que incinere, que deixe enrere traumes i obscuritat, que depure, que allibere