Arxiu de la categoria: Música

Amb aquesta camisa

0

Cada vesprada, l’À. -«una altra vegada jo? Fotre!», pensa l’À. sobre el narrador, que el fa callar i li diu que a la feina-, durant el trajecte de tornada de la facultat a casa, passa per un cementeri. Un costum que ha reprès enguany és el d’anar escoltant música quan va al treball o en torna; els trenta-i-escaig minuts de distància es fan més planers. El cas és que ahir, quan va ser davant del cementeri, el cantant del grup indie que escolta ara va callar; una veu antiga, com del més enllà, amb un anglès decimonònic, va envair-li les orelles. Lluny d’esglaiar-se -i ara el narrador dubta de si escriure-hi el ja tòpic que fan més por els vius que els morts, que horroritza més el dia a dia que no els elements sobrenaturals o paranormals, tot i que, mentre hi dubta, ja ho ha escrit-, l’À. es va aturar: procedia aquella veu del cementeri? La devien escoltar els altres vianants? Ningú més no semblava sorprès, i, de sobte, va trobar que de darrere d’una làpida emergia aquell esperit amb l’expressió afonada. Ràpidament, l’À. s’hi va acostar: «are you ok?», li etzibà. I aquell esperit, que sabia que els costaria entendre’s en l’anglès de la seua època (a la làpida, hi havia només els tres primers dígits de l’any de naixement: 182…), automàticament va respondre amb un català pompeufrabrenc -perquè per tots és sabut que els esperits saben adaptar-s’hi, als idiomes dels interlocutors-: «no gaire; fa anys que plore el meu estimat Jake». L’À., bocabadat per aquell poliglotisme espiritual, li hauria posat la mà a l’esquena, però, és clar, no hi havia una esquena física; només va poder seure a terra i escoltar-lo. L’esperit, que havia ocupat el cos d’un tal Christopherson, li ho va contar, i li ho va cantar, amb aquells versos que devia haver elaborat i reelaborat després de tantes dècades, i que creixien, acompanyats d’una música suau, lenta, però coneixedora dels temps adequats per accelerar-se, que brollava pels auriculars: «I am lost in our rainbow. / Now our rainbow has gone. / Overcast by your shadow / as our worlds move on». Mentre cantava, l’À. començava a entendre que allò fou una relació impossible: la societat no estava preparada per a estimar ni per a estimar-se. Ho ha estat, en realitat, alguna vegada?, es va interrogar mentalment. Pel que narrava, el Jake i el Christopherson s’havien estimat, s’havien estimat fins al punt de conèixer-se les olors, els gestos, les mirades. Quan va arribar a la part d’«In this shirt, I can be you, / to be near your for a while», l’esperit s’agafà la camisa, se l’estirà i el que semblaven un parell de llàgrimes regalimaren d’aquells ulls profunds; l’À. sabia que eren llàgrimes perquè van caure a terra i van deixar marca en el fang. El tal Jake se’n va haver d’anar; potser un dels dos hauria acabat mort, si els hagueren descobert -quina paradoxa, ja que l’esperit esdevingué esperit al cap d’un parell d’anys per una malaltia sense cura. Aquella nit, va dir el Christopherson, la van passar units, besant-se, fonent-se, retenint-se visualment cada raconet del cos, i Jake li va deixar la camisa com a record, per si mai no es tornaven a veure. «Ai Jake, on ets?, on ets?, on ets?», va sospirar el Christopherson, eixugant-se les llàgrimes. «But I need Jake to tell you, that I love you, it never rests», torna a la cançó, i «I am lost, in our rainbow, / now our rainbow has gone».

A poc a poc, el Christopherson es va gitar, i es va fusionar amb les fulles i el fang fins que en quedà colgat -o fins que desaparegué. L’À., allí parat, no va saber molt bé què fer: li hauria agradat abraçar-lo, intentar fer alguna cosa per ajudar-lo, però només plorà, plorà molt. I les llàgrimes caigueren a les fulles, i regaren aquell sòl que ja estava humit, i voldria que hagueren traspassat totes aquelles capes fins arribar al cor del Christopherson -no es preguntà si els esperits tenien cor; no li calgué per comprovar que sí-, perquè en notara l’escalf, perquè sabera que el comprenia, que els amors prohibits, impossibles i no corresposts ja ho tenen això, etcètera. Sense saber com, però, el cantant del grup indie que escolta ara va tornar als auriculars. I, a poc a poc, l’À. s’alçà, s’espolsà el fang dels pantalons i tornà al carrer; ningú s’hi havia fixat, en aquella escena? Una vegada a casa, es llançà al llit, a veure si podia trobar-hi aquella cançó. Amb aquesta camisa, amb aquesta camisa… L’amor és complicadíssim, sí, però no ho valen els moments fugaços que ens regala? I quin poder evocador pot tenir una simple camisa!, tot això ho pensava l’À., amb els ulls humits però meravellat, mentre en teclejava la recerca. No ho reconeixerà mai en públic, això, però agraí en silenci el fet que el narrador li haguera revelat tota aquella història.

A les portes dels 31

0
Publicat el 15 d'agost de 2022

Escric això quan falta just una setmana per a complir 31 anys. Durant mesos he dit que estic en la crisi dels 30 des de la nit d’abans de fer-ne 28. Sembla que el sentiment és -més o menys, i amb més o menys grau de drama- bastant generalitzat entre els nascuts el 91 i el 92: la incertesa i la por al futur, una relativa falta d’estabilitat polièdrica, la fugacitat del minuter, la futilitat d’esdeveniments que abans resultaven tan atractius, la incredulitat davant d’històries conjuntes duradores, una abúlia imperant, una certa indiferència cap al món que contrasta amb una pressa -o pressió- social per… què? «No córregues; ningú t’acaça», diuen per tranquil·litzar-te. No, aquí ningú neix preparat, ni per ser jove ni per fer-se gran. El cas és que a les portes dels 31, i després d’un cap de setmana -el penúltim dels 30- emocionalment complicat, és inevitable fer-ne inventari, fer-ne balanç. Si més no, inventari o balanç mentals, que tampoc no cal escriure-ho tot.

«Els 30 són els nous 20» ha estat la frase més repetida des que hem inaugurat dècada. Què n’hi ha, de cert? Que, malgrat l’aparença -i el fals consol- que els 30 semblen els nous 20, perquè hom s’aferra a la joventut com si li anara -de manera literal- la vida i mai no és tard per descobrir res, la veritat és que algunes sensacions i emocions tenen un punt menys d’adrenalina, i la buidor hi arriba més sovint del que es voldria; els diumenges són més diumenges, i l’arribada del dilluns, de vegades, se celebra com una festa. No obstant això, mentre llig i rellig això que acabe d’escriure, pense en la responsabilitat dels factors externs aliens a l’edat -al número que en determina l’edat-, en si hi tenen res a veure (és clar que hi tenen alguna cosa a veure, com no hi han de tenir res a veure, bajoca!?), perquè, tot i la nostàlgia solitària i permanent en què molts de la meua generació ens trobem, no podem fugir del zoon politikon aristotèlic. Ja siga per falta de companyia o per despit, o ves a saber per què, aquells que diuen que no ens calen els altres per ser feliços menteixen; depenem -el nostre estat d’ànim en depèn- de les relacions amb els nostres. És possible no estar malament si veiem un amic malalt? No ens alegrem quan veiem una amiga assolir els seus objectius? L’individualisme -i centenars de comptes de Twitter o Instagram, a més dels venedors de fum habituals- ha envaït l’ecosistema vital amb allò que la felicitat és només cosa nostra, exclusiva de cadascú; que si no s’és feliç o s’està bé amb un mateix, és impossible ser-ho i estar-ho en societat. I, com que això, per molt que ens hi entossudim, no és possible, ens frustrem, ens angoixem, ens entristim. Com amb tants altres missatges d’aquest tipus que ens impregnen de manera subtil cada dia.

A les portes dels 31, el vaivé de gent ha estat considerable: hi ha qui se n’ha anat o qui s’ha quedat a mig camí; hi ha qui ha vingut o qui hi ha tornat, i hi ha, en efecte, els que hi han volgut romandre, a pesar de mi, a pesar de tot. (I, compte: també nosaltres ens n’hem anat -obligats per les circumstàncies o no-, ens hem quedat a mig camí, hi hem anat o hi hem tornat, o hi hem romàs, perquè «la gent són els altres» però per a la gent també nosaltres som els «altres»). Dissabte, tot i que encara faltaran dos dies, si tot va bé, celebrarem la nova xifra, i evitarem comparar-ho amb la festa dels 30. Per higiene mental. I per inutilitat pràctica. Un trimestre… un trimestre ha passat i hem comprovat que no, que la vida no és com l’hem vista al cinema, ni com l’hauríem escrita nosaltres; per més que ens hi encabotem i en tinguem un cert complex, ni som directors de cine ni escriptors omniscients. Tanmateix, hom no pot evitar ser un somiatruites, i esperar, esperar, esperar, perquè ja ha mogut totes les fitxes pròpies i n’espera un altre torn. Hi ha adeus que comencen a ser patents -també és veritat que un altre complex que patim és el de convertir-nos en el pitjor cec que no vol veure-, a manifestar-s’hi. En realitat, ja ho són, de patents, i ja s’hi han manifestat per omissió, però hom no pot evitar ser un somiatruites, i etcètera.

A les portes dels 31, i com a conseqüència d’aquest cap de setmana estrany, però, seria injusta l’assignació d’una pàtina de buidor completa sobre els darrers 360… 358 dies. Seria injusta i, sobretot, mentida. Hem rigut i hem somrigut molt, moltíssim. Hem ballat fins no notar els peus i hem cantat fins quedar-nos afònics (molt afònics). Hem escoltat i hem seguit aprenent dels millors, com sempre. Hem tancat etapes acadèmiques en forma de tesi doctoral i n’hem tret un llibre, a més de participar en uns quants actes al voltant de l’Any Fuster -que, per cert, encara no s’ha acabat. Ens hem sentit com Robinson Crusoe en una illa, en aquest cas, britànica, començant de zero (i, tot siga dit, hem comès l’error de quedar-nos al refugi, sense voluntat d’explorar-la; culpa nostra, mal fet!). Hem caminat 22 minuts per llocs impensables. Hem gaudit de llunes i d’estrelles, de música i de converses. Hem fet de cor en uns quants concerts, acompanyant el cantant de torn per la ciutat de Jara o pels zoos. Hem descobert Paco Roca sense esperar-ho. Hem estat feliços, sí, i quan més ho hem estat, ha sigut perquè estàvem en companyia; una companyia que hem apreciat (més encara, però sempre l’hem apreciada) cada vegada que tornàvem a casa. Zoon politikon...

A les portes dels 31, notem que, si res no ho canvia, cal tancar alguns cicles, algunes portes. De totes maneres, com diu el mestre, les portes sempre callen. Aquest cap de setmana ha estat un pas més, un esglaó més del procés; no el definitiu, però sí un d’important: trobar-se la realitat a la cara sempre dol, però en algun moment deixarà de coure i n’iniciarà la curació. Un trimestre -o més- evitant situacions era temps més que suficient per afrontar-ne alguna, malgrat que no haja estat per voluntat pròpia i malgrat que, en realitat, no s’haja afrontat. Estar a les portes dels 31 sona a final: sona a piscina recalfada pel sol de tot l’estiu, reclosa i que comença a crear vida animal; sona al ditet de refresc que queda al fons de la botella i que ja s’ha escalfat; sona a última pàgina de llibreta, aquella que està tota plena de gargots i de provatures per comprovar si el bolígraf funciona; sona a l’última setmana de treball, quan ja no tens gaire cosa a fer; sona a això, a final.

A les portes dels 31… encara en són 30. I queda una setmana: una setmana per tornar a sentir-nos vius; per posar ordre al desordre i al caos en què ens hem instal·lat; per sortir d’una desgana accentuada per la calor infernal; per eixir d’aquest aplatanament general; per tornar-hi. A les portes dels 31 està bé començar a acceptar això mateix: que en tenim quasi 31, i que hi ha molt de positiu. Som els mateixos idiotes i imbècils -perquè ho som, eh?, i molt-, però amb una visió una mica més àmplia, amb una mica més d’experiència, amb una mica més de recorregut. Sense flipar-nos, que conste. Ara, això… això també és bonic, punyeta!

… sinó l’aterratge

0

«És la història d’una societat que cau, i que, mentre cau, es repeteix constantment per tranquil·litzar-se: fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé». La patinadora fa mesos que balla sobre aquella pel·lícula de gel: es posa els patins abans de llençar-s’hi, fa uns primers moviments lents, i ja la teniu allí, corrent, ràpid, ràpid, ràpid; si s’atura, és probable que caiga. Camines pels carrers de Leeds, sempre en la mateixa direcció, sempre la mateixa ruta; comences a conèixer les avingudes, els edificis, on hi ha aquell Tesco on pots comprar salmó -és l’únic Tesco on has trobat salmó. Durant les darreres setmanes d’un hivern fred, Ciudad Jara t’acompanya a les orelles: «Pero ves el final, y ya ves que al final, importan poco las gestas». T’agrada que la veu de Pablo Sánchez ressone dins teu; et transporta a viatges nocturns i compartits amb cotxe. Éreu joves. Veus, alhora que el cantant poesieja, galtes vermelles anònimes sobre fons blanquíssims equipades amb camises de mànega curta, mentre tu, dependent d’un clima més mediterrani, portes un anorac de tres quilograms de pes. «… fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé…». La patinadora és una enamorada de la velocitat; l’estima com un yonki estima la coca, l’speed, la farlopa, l’MDMA, el cristal: perquè l’extrau de la realitat. No has viatjat gaire pel Regne Unit, i quan ho comentes als teus, mig en burla, mig en broma, t’ho retrauen: estàs a Anglaterra i no has sigut per a eixir de Leeds? És que tinc molta feina, els dius. I sí, en tens, perquè has agafat -sense cap tipus de necessitat- massa responsabilitats; creies que t’extrauria de la realitat, i potser, momentàniament, així ha estat. «.. fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé…». La patinadora sap que un dia caurà; que el patí s’encallarà o que es trencarà; que xocarà contra algú; que un clotet de la superfície serà prou perquè isca volant; que es menjarà la tanca: la patinadora sap tot això, però corre, i dansa, i vola, i. Com un mantra: si ocupes la ment amb responsabilitats d’ací i d’allà, el temps passarà més veloç i els requadres del calendari es guixaran més de pressa. Viure? Això és viure, no? I t’allunyes una mica de les feines més importants, i de veure la llum del sol, o de la lluna, i de. T’angoixes, i acabes retallant hores al son alhora que et preguntes per què, per què, per què ho has agafat, i et repeteixes que a la pròxima diràs que no. «Però allò que importa no és la caiguda…». La patinadora, que és una yonki de la velocitat i que sap que un dia caurà, no havia considerat que la fina capa de gel es podia trencar. I aquell dia allò passa com solen passar aquelles coses: d’imprevist. Tot comença amb una xicoteta escletxa, que, a poc a poc, s’eixampla, i la patinadora no pot evitar allò inevitable quan el terra s’obre sota d’ella. Cau. Definitivament, cau. Tanmateix, no té por d’endinsar-se en l’aigua, en allò més profund i sense fons. Potser ara podrà escoltar-se. Quan escoltes Ciudad Jara -«voy encontrando trocitos de ti en cada carta», «si tú me pidieras que fuera a buscarte», «pero eres demasiado cabezón para quedarte a vivir en las sombras; demasiado corazón para no echarte a volar»- en un directe a Gandia, tornes a València, tornes a Benicàssim, tornes a Leeds. I li ho dius al teu amic: jo escoltava aquestes cançons mentre veia galtes vermelles anònimes, i etcètera. Ell assenteix; la seua funció és assentir. Però després de tantes setmanes, de tants mesos, de tràfecs alienadors, l’endemà, un petit canvi, gairebé imperceptible si no fora perquè pensaves que la immobilitat fotogràfica responia a un temps de reflexió, si no fora perquè estaves esperant, esperant un vertader canvi en sentit contrari, una preocupació o un com estàs sincer, amb voluntat de reconstrucció, una nova oportunitat d’aquestes d’ara sí, ara és veritat; l’endemà, un petit canvi, et dius, que, al capdavall, ha obeït l’ordre natural de l’univers; un petit canvi, sí, ho ensorra tot: ensorra tantes feines per ocupar el rellotge, per desallotjar la ment, i ensorra la mínima esperança de. «Adiós, adiós, reserva tu mejor sonrisa para la extinción, será una fiesta de colores…». Saps que no serà l’última bofetada de realitat, però sí que els processos llargs i els dols no són lineals, i que hi ha anades, vingudes, moviments circulars, balls i entropessades, danses i bacs, com si fora el trajecte d’una patinadora yonki de la velocitat a la qual se li ha obert el sol glacial i ha caigut en les profunditats d’ella mateix.«Però allò que importa no és la caiguda… sinó l’aterratge.». Pam. Pam.

Carta de diumenge a mi mateix (II)

0
Publicat el 25 d'abril de 2022

Fa dos mesos que, contra la nostra voluntat, el món va (tornar a) canviar; dos mesos intensos que han passat en un bufit: tres viatges Regne Unit – País Valencià, clarificadors; classes fluïdes de català i en procés d’adaptació a la ciutat anglesa; reencontres i descobriments, alegries i discussions; música i festa, i treball i xarrades; família i amics; visita a la Facultat de Filologia de la Universitat de València pel Diàleg22; el fals Mig Any Fester, el dinar de Germanor, un sopar dels Mateu, l’autèntic Mig Any Fester, el Sansan a Benicàssim; visites al cinema i passejades pel poble i la muntanya; viatge a Poznan (Polònia), amb Carme Gregori i Xavier Hernàndez per a difondre la figura i l’obra de Joan Fuster -ja hi faré una entrada dedicada en exclusiva a l’excursió, que, ben divertida, va tenir una mica de tot. Fa dos mesos vaig tornar a casa per a ser-hi, exactament, trenta-sis hores; la setmana següent, la durada de la nova visita va tenir-ne unes quaranta-dos; quinze dies després, vaig començar l’spring break. I van marcar un punt d’inflexió en aquesta voràgine del teatre que és la vida.

Ahir vaig arribar, de nou, a Leeds, amb el cap i el cor sempre en obres, però plens, tot i que amb alguna ombra que encara ocupa massa espai. I vaig poder descansar. Per a sorpresa -positiva?- meua, hui no ha estat un diumenge-diumenge, sinó només una mica diumenge; la tornada a la feina i les ocupacions d’ací i d’allà són ben sanadores. Ara bé, la casual descoberta d’una cançó -“Coastline”, de Hollow Coves- m’ha transportat immediatament a la Pasqua de l’any passat, a Benitatxell. Com pot canviar tot tant en només tres-cents seixanta-i-escaig dies? Com? Com el que sí, no, i el que no, sí? Que les persones evolucionem és clar, però en quins micromoments tot muda? O no ha canviat res i, simplement, l’aleshores era irreal i ha quedat en una invenció edulcorada de la ment? Recorde aquell com un període feliç; supose que això deu voler dir que no s’hi esdevingué res traumàtic. O no. No? Hi és, allà, balancejant-se i somrient, mirant les estrelles, posant amb la Mediterrània de fons, o sota unes coves, o escoltant el “Here come the sun”, dels Beatles, i parodiant-lo. I amb l’única obligació personal -el temps i la seua indulgència fa que ara ho endolcisca, sens dubte- de la tesi doctoral. Semblava que hi havia un demà esperançador, llavors. I… no ho sé, aquesta cançó m’ha fet mirar les anteriors vacances pasqüeres. Un punt de nostàlgia ho envaeix, sí, per descomptat, i la veu dels Hollow Cove no ajuda en aquest sentit, però, en fi, que volia deixar-ho per escrit, sense necessitats de retòriques ni d’ornaments, simplement perquè això, al capdavall, també és, i serà, història. I ara, encarem la recta final del curs, i del que no és el curs…

Carta de diumenge a mi mateix (I)

0
Publicat el 10 d'abril de 2022

D’acord, no ens entenem ni ens sabem estimar. Si aprofites la por, aquesta acabarà tornant-se cerimònia. Ho escriu Enric Casasses i ho canten Miquel Gil i Jonatan Penalba. És diumenge -amb tota la cursiva que calga, perquè no sol portar res de bo aparellat-: dia d’introspecció, de replantejaments existencials, de reconsideracions vitals. Comences a localitzar les escletxes (comences?; aquest present és real o és un mer artifici retòric que t’escrius tu mateix?) per on se’n va l’energia, per on el cansament i esgotament físic i, sobretot, mental s’infiltren i ho conquereixen tot. Tens la sensació d’haver-te instal·lat en el caos, de moure’t pel caos, mentre saltes alguns obstacles, mentre fuges del sorramoll, mentre un carranc et pinça el dit xicotet del peu -ai, el dit xicotet del peu!, ai. Està tot tan corromput des de fa temps que se t’han corromput fins i tot els escrúpols, i no passa res. Perquè mentre estàs ocupat, estàs extasiat, estàs falsament dalt de tot, no passa res. Veus les parelles com entrecreuen els dits de les mans, l’esquerra d’ella, la dreta d’ell, la dreta d’ella, l’esquerra d’ell, la dreta d’ell, l’esquerra d’ell, l’esquerra d’ella, la dreta d’ella, un diumenge qualsevol d’abril, a les portes d’una Pasqua que s’anticipa -com els últims mesos, i ja n’hi anem sumant uns quants- estranya; poses data de caducitat a aquelles encaixades. Tot en té; com si el demiürg haguera estat inspirat per aquell home que sempre vestia de negre, amb coll alt, amb ulleres i barba, a l’hora d’establir l’obsolescència programada. Veus, a les cinc de la vesprada, cotxes amb la gent que torna de les casetes de dinar, hui que feia núvol però feia bona temperatura. O veus formigues humanes que, abillades amb roba d’esport, circulen pels camins, en línia recta, a poc a poc, a poc a poc. I t’agradaria un punt d’ancoratge, uns fils entreteixits als quals agafar-te en situacions de desesperança, en situacions de diumenge. La vida, anar tirant. L’amor és pa amb formatge. I si ens entenguérem, ens sabríem estimar? Perquè a les pel·lícules -també les protagonitzades per amics, coneguts, familiars- tot sembla més fàcil; ara, quan el film s’inicia i el protagonista eres tu, eres el pitjor guionista del món. Pa amb formatge, en got de vi blanc. Veritat que sembla senzill? Mos de formatge; assaboriment del formatge; glop de vi blanc, i cap avall. La vida és un naufragi, en got de vi blanc. Que senzill, que simple, que alegre. Però menjar-s’ho sol, mentre es consumeix la llum solar dominical, i tu et visualitzes flotant en una illa de formatge dins el got, sense saber com arribar-hi a la vora, perquè no hi ha vora, ni punt per sostenir-se, ni. L’amor és Déu en barca. Què és l’amor? S’han escrit tractats, manuals, llibres d’autoajuda, novel·les, còmics, poesies, acudits. És Déu en barca? És això, l’amor? O l’amor és l’última novel·la d’Empar Moliner? És això, et repeteixes, resignar-se, dius? Déu en barca estaria tranquil, no? És això l’amor? La vida, anar paint. Què hem de pair? Què? Què, quan notes que fa setmanes que alguna cosa s’ha trencat en un lloc inconcret però familiar, que s’ha arribat a un punt de no retorn, que uns cristalls gens sorollosos han esclatat. L’amor és caure al toll… i trobar-hi l’amor. Caure, caure, caure, perquè mentre caus tot va bé, com deien en aquella pel·lícula francesa en blanc i negre. Mentre caus tot va bé, mentre caus tot va bé, mentre caus tot va bé, mentre caus tot va, mentre caus tot, mentre caus, mentre. Diumenge…

Al final, què faig amb tu?

0

Sona Sigarrito, i deixes una pell de plàtan en el plat de la teua esquerra. De moment, encara segueixes l’horari intern: dinar passades les dues i mitja (hui ha sigut gairebé a les cinc), berenar un café i alguna galeta o una poma, i sopar més enllà de les deu de la nit. Des de la finestra, el desnivell del terreny i l’altura de l’habitació -un segon pis amb restes aromàtiques d’Ikea- et permeten veure els edificis més alts, encara que és fosc; fa hores que tot és fosc. La torre d’una església llunyana -és una església?-, però, se’n salva, i una llum quasi nival la destaca sobre el fons negre; igualment, puntets blancs donen rastre de civilització. Vint-i-cinc de Christopher Road, una casa pensada -com totes les del mateix carrer, i com totes les dels carrers paral·lels, i com totes les dels carrers paral·lels als carrers paral·lels, etcètera- per a sis hostes. Mires el rellotge, i a casa ja són demà, dimarts; ací encara et queden cinquanta-cinc minuts (ara ja cinquanta-quatre, mentre escrivies cinquanta-cinc) de dilluns. «L’atzar et llança una moneda; la vida et dona una lliçó».

Ha passat la primera setmana, i el procés d’adaptació està en marxa. La gran quantitat de feina d’ací i d’allà t’ha llevat temps per pensar, cosa que agraeixes. Mentre teclegues programacions, temàtiques, activitats o frases de ressenya, no trobes a faltar. Mentre et canvies d’habitacle i t’instal·les en la que serà la teua nova llar fins a finals de juny, no n’eres conscient. Mentre passes un matí de dissabte entre llençols, cobertors, coixins, paelles, gots, cafeteres, bosses i carrets, no t’endinses en cap espeleologia mental. Mentre… en fi, ja s’entén. La decisió de guanyar-li una hora al fus horari va ser una decisió meditada i immediata, en dipositar la tesi; no hi havia alternatives i, si n’hi havia, tampoc no vas voler esperar-les. Només va caldre cercar combinacions possibles entre el poble i la city. Tu, que necessites veure el campanar de l’Olleria, com a mínim, una volta per setmana. Tu, que eres tant dels teus. Tu, que tens aquell idioma tan oxidat, i obligues els interlocutors a una repetició més pausada amb l’I’m sorry. I don’t understand you. Tu, sí, tu. Tu, tu, tu, tu. Tu, que és una manera com una altra d’ocultar-te el jo.

Una aventura tot just ha començat, després de mesos burocràticament pesats; un viatge, de moment, en solitari, però amb tots els teus -que es van començar a acomiadar des de finals d’agost i que tots els dies sents ben a prop-  al cap i al cor. Un camí cap a allò desconegut, cap a la incertesa absoluta de què hi trobaràs -per ara, vint-i-sis alumnes de primer, nou de segon i una de quart que volen estudiar català-, cap a un nou clima, uns nous aires. Però sempre amb una àncora allà, un punt fixat en el mapa al qual tornar, un refugi. Ompli’t la maleta d’experiències i de vivències, À., ompli-la i guarda-les ben guardades. Amb Ítaca en la ment, viatja, navega, naufraga si cal, i intenta allargar la travessia tot el que pugues; quan cregues que hi has arribat, veuràs com se’n torna a allunyar. Però això ja vindrà; no córregues. Ara, aprén, aprén molt; segueix aprenent. «I tu encara vens a dir-me que el temps posa tot al lloc, però ja saps lo que toca si te’n passes en el foc».

«Merda, infància, fe i tendresa. El temps, la por i l’estima…»

0

«Tot perdut per sempre…». En els temps morts de la tesi, aquests dies prepare les preguntes per a desenvolupar en l’examen d’una de les assignatures del Màster de Professor/a de Secundària. Hui he començat la de l’educació durant el Franquisme i m’han vingut al cap, per aquest ordre, dues cançons: «Quan jo era xicotet», de Naiet Cirerer, i «L’escola de Ribera», d’Ovidi Montllor; evidentment, les he reescoltades de seguida. Els estranys mecanismes de la memòria -potser el fet que hi haja exàmens en un màster que hauria de ser bàsicament pràctic ajuda– m’han transportat al primer curs de la carrera, fa ja més de deu anys: en concret, a la primavera d’aquell primer any universitari, d’aquell 2010. He vist el saló d’actes Manuel Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia ple de gom a gom en un concert d’homenatge al cantautor d’Alcoi; he recordat Pau Alabajos, Toni de l’Hostal, Batà, Obrint Pas, damunt l’escenari; he reviscut aquella innocència de les primeres vegades estudiantils, de voler menjar-se el món sense forqueta ni ganivet, a mos redó!, de xafar llocs nous, d’anar perdut pels corredors de l’edifici, de notar-lo encara fred, aliè a tot el que vindria en la pròxima dècada, de conèixer professores i professors que s’estimaven tant la literatura o la llengua que s’encomanava, de cantar la «Malaguenya de Barxeta» a la cafeteria, de descobrir i d’aprendre al peu de la lletra les cançons d’Ovidi, d’empaperar les parets d’aquell primer pis a Rubén Darío amb pòsters de concerts, de mapes dels Països Catalans, de punys alçats, de la cara de Fuster, Monzó, Torrent o el mateix alcoià, d’iniciar aquest bloc, de, de, de, de, de.

El títol no té res a veure amb les sensacions dels records. O potser sí, si bé es mira. La merda política de les primeries de l’any deu. La infància d’eixir, després de díhuit anys, del poble per instal·lar-te a la ciutat. La fe per mantenir-te, en certa manera, fidel a uns principis -pocs, que ja se sap que costa bastant ser coherent. La tendresa de les amistats; de les que es consoliden i de les que es descobreixen. El temps del dia a dia, pautat i distribuït per dates de treballs i exàmens, però que, com una aixeta mal tancada, continua precipitant-se gota a gota (quants segons caben en una gota?). La por a una incertesa adulta que s’hi aproximava a mesura que reiniciaves un nou setembre. L’estima per allò que feies i que t’ha portat fins ací. Tot perdut per sempre, Ovidi? No, no ho crec.

El refugi (IV)

0

Hi ha cançons que són refugi; cançons que, potser, fa anys que no escoltes -i quan dius anys, són anys, molts anys- però recordes l’efecte guaridor que van tenir en el seu moment. Allà pels darrers mesos del 2007 t’havies proposat assolir un objectiu en el Batxillerat, i veies que, malgrat que amb els resultats del primer trimestre no hi anaves desencaminat, quedava una mica lluny. El primer trimestre dels sis que t’ocuparien el Batxillerat: te’n trobaves a les beceroles, però, impacient com eres, volies ja que tot rutllara com el mecanisme d’un rellotge… fins que vas escoltar la veu de Lluís Llach cantar el poema del grec Konstantino Kavafis. “Viatge a Ítaca” ja formava part de la teua biblioteca musical personal, però no va ser fins després de les notes del primer trimestre que va prendre sentit. El viatge seria llarg i hi hauria camí perquè caigueres, t’alçares, tornares a caure i et tornares a alçar. L’escoltaves una vegada i una altra, i una altra, i visualitzaves aquell darrer concert a Verges amb un enèrgic Pep Guardiola movent el cap al ritme de piano i un Jordi Sànchez -llavors desconegut per a tu- torcant-se alguna llàgrima. Llach i Kavafis t’alliberaven, et desinflaven, et permetien respirar. Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. L’objectiu del Batxillerat no es resoldria al desembre del 2007, ni al gener següent, ni tampoc al març. De fet, era preferible que s’estenguera, que s’allargassara, que no acabara a la primera cantonada. Tingues sempre al cor la idea d’Itaca. I amb Ítaca al cor, i al cap, efectivament, vas anar viatjant fins que al maig del 2009 vas aconseguir la meta. Aquell dia vas ser feliç, però, com gairebé sempre, efímerament. Havies vist Ítaca, sí; tanmateix, se’n tornava a allunyar.

Hi ha cançons que són refugi; “Viatge a Ítaca” n’és una, sens dubte. El concepte -una mica suat, sí- d'”Ítaca” resulta atractiu, encisador, addictiu, necessari. Tots, en realitat, tenim d’una manera més o menys clara, d’una manera més o menys modesta, una Ítaca que ens encoratja. Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen. I, quan els haureu guanyat, tingueu ben present no aturar-vos. No t’atures; marca’t més metes i objectius, camina, cerca, evoluciona, sobrepassa el hui que t’encadena, i ves més lluny, sí, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta. Ara que sofreixes certes obnubilacions derivades d’un present incert i insegur, recorda Ítaca, recorda què et va moure a voler arribar-hi, recorda què et va produir el desig de vorejar l’illa. La lluita quotidiana, al capdavall, és contra la imatge que et retorna el mirall, contra els fantasmes que han fet niu dins teu. El cant de les sirenes -unes sirenes ben arrelades en algun racó del cervell- pretén que hi ancores i en desistisques. Però et vas proposar créixer perquè volies millorar la teua pròpia versió.

Hi ha cançons que són refugi; un clic al cap et va fer buscar “Viatge a Ítaca” al Youtube fa tres nits. De vegades, coneixeràs realment qui hi és i qui no; de vegades, et sentiràs sol i pelat de rametes; de vegades, la teua condició de somiatruites et farà replantejar-te l’existència. Però la certesa serà que Ítaca continuarà esperant-te, independentment de l’entorn, de la soledat o del teu idealisme no compartit. Ítaca, vista amb prismàtics, serà allà, per omplir-te xarxes de volguts estels i per redescobrir-te els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences. Així que agafa de nou el rumb, llança’t a l’aventura, lleva’t pressions que ara no convenen, prioritza les onades que vols naufragar i esquiva les que et fan nosa. Ítaca és el destí, amb tota la càrrega que Ítaca té per a tu, però gaudeix i aprén del camí, fes-te el favor. Ítaca…

El refugi (III)

0

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat tots. Què hi farem. Joan Fuster lamentava en alguna ocasió la pèrdua dels valors d’un món que ell encara havia conegut però que estava en decadència: un món on les humanitats regien els comportaments, les actituds, els etcèteres. Per a ell, una “tragèdia” era encara un “gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o la fatalitat a una catàstrofe”, i no tant un “esdeveniment funest”. O coneixia l’origen del concepte freudià del complex d’Èdip. La premsa, el pas del reducte humanístic a la generalització per a les multituds, havia ajudat en la banalització de certs termes, n’havia fet perdre els sentits primigenis.

Hi ha altres conceptes que també han perdut el valor que tenien: la importància dels xicotets detalls sense importància, l’amor amb intencions sempiternes, la màgia de les primeres vegades, el sexe com a mitjà -i no com a fi- per aconseguir una complicitat dolça, el recíproc sentiment d’exclusivitat en certs àmbits, l’esforç per conquerir una mil·lèsima de segon. Els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, les monòtones i urgents quotidianitats han fomentat la transvalorització dels absoluts. Hem esdevingut les xifres que les novel·les de ciència-ficció pretèrites vaticinaven: som el primer match, el tercer like, el seté comment, l’onzena story repetida; som el cinqué esglaó que permetrà arribar al pis anhelat; som la quarta persona que ha passat per un llit aquell mes. Som victòries o derrotes, gràcies o desgràcies; som el rei o som la fava. Som efímers, sens dubte; l’hedonisme ens governa i, en el moment que ens aturem i reflexionem, el consell és que no hi pensem, que hi pensem massa, que no ens ratllem, que. Se’ns criminalitza, i, de retruc, se’ns fa sentir malament per sentir-nos-hi malament.

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat entendre que el que ens han venut no és real, i malgrat no saber si alguna vegada hi ha existit o era una simple broma; d’aquell tipus de bromes que ens fan empassar i a les quals no els trobem el què. Això genera un exèrcit de persones que, en realitat, no està bé del tot; ningú no ho està, tots carreguem una motxilla, i les vides alienes, les podem identificar com si foren la pròpia. Per això, a pesar que l’experiència ens haja comentat a cau d’orella que moguem diverses peces del trencaclosques, no n’acabem de traure l’entrellat. I notem com, per dreta i per esquerra, ens avancen a tota velocitat, i ens transformem en estàtua; allí, al mig de la pista de ball, ens sentim éssers de la prehistòria. Aquell -aquest- no és el nostre món. No reconeixem el que havíem conegut, tot i conéixer-nos tant i anticipar on entropessaríem. Tendim, doncs, a encloscar-nos, i quatre parets ens semblen reconfortants. Ara bé, també tenim una infinitat de coses a enllestir que ens impedeixen resoldre’ns. Trobem a faltar, encara que no ho direm mai, un refugi humà, la comoditat d’una xarxa per quan caiguem, una mirada connivent que ens penetre. I així i tot, engeguem la música i ens posem una cançó que ens dona un breu moment d’eufòria, una eufòria prèvia al lament, o al plor. Tanmateix, fins i tot això és efímer; som la sisena llàgrima esllavissant-se galta avall. Al capdavall, ens diu el cantant, estar malament també té el seu encant; mirem-ne la part positiva: almenys encara som humans.

Dos cafés matutins a Madrid

0

Lluny de l’epicentre de les celebracions d’un tal genocidi americà, a Carabanchel també es respira hispanitat. Però s’hi respira d’una manera bastant desinteressada; se sap que és un dia gran per a ells, però, pse. La festa, tanmateix, no afecta els amos de les diferents cafeteries -si foren independentistes les teles ho traurien en portada; ho agraeixes, malgrat que no hi haja cap rastre del #resacelebrar, perquè vols un café- que poblen els voltants de la glorieta del Marqués de Vadillo: les encauades entre els carrers d’Antonio López, d’Antonio de Leyva, del General Ricardos i l’avinguda de l’Emperatriz Isabel. En acompanyar l’A. al centre examinador d’anglés, busques el local on prendràs el primer café: café con leche. ¿La leche tibia? Sí, por favor. I cara a la finestra -una finestra que dona a unes obres-, t’asseus en la cadira del costat de l’escurabutxaques, i comences a beure-te’l a glops curts; fora fa una mica de fred. Immediatament, un asiàtic s’acosta a la màquina i et demana de deixar el seu café a la taula: claro, tranquilo. Fas glopets mentre observes el voltant; no, no ets a casa per més que intenten proclamar que som una, grande y libre, però s’està bé. I al cap et ressonen cançons de Joaquín Sabina, a qui te l’hi imagines component cançons, perdido como un pato en el Manzanares. Dues dones conversen, un home llig el Marca, una família hi entra i hi busca lloc, un matrimoni menja tostades amb tomaca i xurros, i el xinés segueix cremant bitllets. Te l’acabes, n’ixes i cerques un banc amb respatller, tocat pel sol, per llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. És curiós, o casual, o tu què saps, que la major part de la lectura sobre l’Alemanya nazi la faces a la capital de l’Estat espanyol, perquè hi ha massa concomitàncies, però ho deixes córrer (aquesta entrada no és una crítica literària, tot i que possiblement es tracte del llibre que més t’haja impactat aquest 2019). Alternes, doncs, el banquet de vora l’avinguda de l’Emperatriz Isabel amb els que hi ha al Puente de Toledo; corredors, gent passejant el gos, gent caminant, aliens a l’home que s’ha estavellat contra la farola. I la gelor et fa visitar un altre bar, però canvies de local per allò de l’acumulació de riquesa, etcètera, i perquè t’apeteix. En entrar-hi, aquesta vegada et demanes un tallat i busques l’única taula amb quatre cadires que hi ha. Arribes a patir perquè fa bona estona que hi lliges per tan sols un euro i quaranta cèntims, però et fixes que hi ha un home que fulleja La Razón per tan sols un café. La vista va de les pàgines de Domínguez a l’espill que et permet veure què es cou per la cafeteria (t’hi has assegut de cul a la porta); hi ha un jove que per telèfon us comenta a tots que anirà al camp a dinar, i que cerca un Bankia; hi ha un grup d’anglesos a qui els costa una mica expressar-se; hi ha un home major amb uns auriculars. Però qui et crida l’atenció és el lector de La Razón, i no necessàriament per la ideologia conservadora que deu atresorar: vestit amb jaqueta vaquera i vaquers, beu el café com un pardalet mentre fulleja el periòdic, però cada certs minuts alça la cara, es gira i mira l’espill o per la finestra; s’alça els pantalons, i arrufa les celles. Espera algú? Ha matinat o encara no s’ha gitat? Està fent temps? Què? Quantes ficcions deuen haver començat observant la gent d’una cafeteria, d’un bar? Existeix ja un relat, una novel·la, un poema, una obra de teatre, un assaig, sobre aquell home? Fas l’últim glop i en surts, al contrari d’aquest hipotètic personatge d’un futur relat, a qui ja és feina teua saber dotar-lo de personalitat. Tornes als banquets, on ara ja calfa, fins l’hora que l’A. acaba. Li ha anat bé, bo, una cosa menys, tot i que estàs segur que l’ha brodat, i canvia de tema. Parleu de què fareu, d’on anireu per celebrar -que és l’única cosa que celebres hui- que ja s’ha llevat de damunt la prova; li comentes allò de la farola i del paracaigudista, i del que has estat fent, mentre busqueu un lloc on dinar, ara que ja ha passat el matí i esteu immersos en el migdia. Oblides momentàniament el lector de La Razón, que acabarà creixent dins teu, però encara no està suficientment madur per a aparéixer enlloc, malgrat que, mentre que ho has anat pensant per escrit, ja n’has deixat caure la llavor en una mena de crònica més adreçada a la memòria que a un possible visitant del bloc. I gaudeixes del dissabte, del dia i, sobretot, de la companyia. Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de…

Tocant a les portes del cel… (II)

0
Publicat el 31 de maig de 2019

Si fa quatre anys vaig anar a buscar-los per a donar-los la bona notícia, és just que ara hi torne -hi torne constantment, ells ho saben, però hui té la seua importància-, per comentar-los que res no ha anat com esperàvem. Després de la salutació al porter Pere, amb qui he aconseguit forjar una mínima amistat, i que em dirigeix una mirada còmplice i uns colpets a l’esquena d’ànim, seguisc el corredor, fins arribar-hi. Sé que hi són perquè a mitjan passadís ja olorava el caliquenyo d’ell i escoltava la melodia taral·lejada per ella. En realitat, és una bajanada comentar-los el cap de setmana, perquè ells ho veuen tot, però així tenim una excusa per a xarrar. M’abracen i em besen; els abrace i els bese, i comentem el Barça, i les eleccions, i un determinat contrast temporal de dos escenaris diferents, un que hauria pogut recórrer, i el que estic recorrent. No, el cap de setmana passat no ha estat gens positiu en cap aspecte; en cap, els insistisc, malgrat que, en realitat, el comentari sobre el partit de futbol ha estat per, irònicament, restar-hi transcendència. I se’m queden mirant, i esclaten a riure tots dos. Segur?, diu ell mentre s’alça i deixa l’Sport a la tauleta. Pensa-ho bé, em fa una picada d’ullet ella, i torna a recolzar el cap sobre la mà. Créixer, Àngel, créixer: això és allò positiu; ha calgut que tot t’explotara en la cara alhora perquè t’indagares. Eres el mateix que dijous de vesprada?, tira la cendra. No, no respongues ara; a la nit, quan aquell insomni que se t’arrapa aparega, etziba abans de beure orxata. Ens quedem en silenci una estona. El vell porter Pere hi entra i m’indica, amb una ganyota que denota que, en realitat, li sap greu fer-ho, però que és el que li manen des de dalt, que me n’he d’anar, que altres nets també volen parlar amb els seus avis. No tinc ganes de portar-li la contrària i obeïsc. Els torne a abraçar i a besar, i els dic que els estime moltíssim. Créixer, Àngel; tornaràs i tornarem a per tot, fes-me cas. L’evolució és això, i hui saps més que dijous passat. Canvia la perspectiva. Els somric, perquè vegen que, almenys, els escolte, i m’acomiade fins al pròxim dia. Soc escèptic, no s’hi pot fer més. Engegue el cotxe i, com fa quatre anys, un Bob Dylan nostàlgic m’acompanya en el païment…

La cabanya del Turmo

0
Publicat el 26 de maig de 2019

Si l’any passat era de destrucció, en aquest ens hem enfocat indefectiblement a la construcció. A l’hora d’enderrocar, és tot molt fàcil, però quan cal edificar és quan sorgeixen els dubtes sobre si hem pres les decisions correctes perquè tot se sostinga. Som éssers incomplets, trencats, carregats d’històries i experiències que ens han dut on som. Crec que ja ho havia dit per ací en alguna entrada; tant se val: ho repetisc. Passem la vida cercant el nostre lloc al món, i la cosa esdevé gairebé còmica si ens enlairem en un dron i ens n’allunyem a poc a poc: som formiguetes minúscules, absurdes, ridícules, que un dia segueixen unes altres formiguetes, un altre dia, unes altres, etcètera, a la recerca del formiguer que ens aportarà estabilitat. Existeix l’estabilitat? Sens dubte, aquesta, en gran mesura, depén de nosaltres, però sempre hi haurà factors externs que la condicionaran. No n’és aquest, ara, però, el motiu.

Fa setmanes que em ronda pel cap la idea de trobar el lloc al món, o de crear-lo-hi. Com si, en realitat, interessàrem al món; com si no fórem més que cossos amb data de caducitat que ocupen unes coordenades espaciotemporals perquè algú ha decidit per nosaltres. Marxem, vaguem, no ens aturem, però no acabem de traure’n l’entrellat. I, com a acte de reacció -o d’autodefensa, que és el mateix-, tornem a la nostra partircular cabanya del Turmo, y las risas que nos hacíamos antes todos juntos.

Posem que la nostra vida -malgrat que no siga com l’hem vista al cinema- és una pel·lícula o una sèrie, i que hi ha microhistòries en què apareixem com a personatges principals, però que, arribats a un punt, les abandonem. Les trames, és clar, queden obertes, i el guionista les ha d’anar tancant d’alguna manera. Però nosaltres, que som alhora guionista, director, productor i protagonista, tenim la capacitat de veure l’evolució dels altres personatges, i d’imaginar com haurien pogut continuar-ne les trames. Com per exemple, hui. Potser, el de hui hauria estat un pas més en una vida i en una realitat paral·leles o alternatives que, en un moment determinat, vam decidir no recórrer. Hauria estat un camí còmode, sens dubte, i, fins i tot, també feliç, calmat, on l’ordre queia sobre l’argelaga i l’eximia. Ens hauríem estalviat unes desil·lusions i uns colps que haurien sigut unes i uns altres, sí, per descomptat. Però és possible que una tranquil·litat i una certesa -ara que estem plens d’incerteses- s’haguera instal·lat dins nostre. Tanmateix… Tanmateix, què li diríem al Déu del destí si se’ns presentara davant dels nassos? Not today. I seguiríem.

L’enigma dels dos guàrdies (La flânerie, II)

0
Publicat el 8 d'abril de 2019

L’enigma és el següent: hi ha dues portes –una per a seguir vivint i l’altra que et condueix a la mort– custodiades per dos guàrdies. Tot i que tu no saps qui és qui, un dels guàrdies sempre diu la veritat i l’altre sempre menteix. Només pots realitzar una única pregunta a un dels dos vigilants, al que tu vulgues, per tal d’obtenir la informació que necessites: seguir caminant, seguir vivint. Llavors: quina és la pregunta? La lògica diu que la resposta ha de contenir la postura dels dos, que la qüestió ha d’incloure la veu del que sempre diu la veritat i la del que sempre menteix. Com, doncs, es pot saber?

Penses la resposta en una vesprada grisa pels carrers de Clichy. Plourà o no plourà? Tant se val; aquell menja un kebab mentre creua el pas de zebra. T’has fixat que la gent sempre va menjant pel carrer?, et preguntarà dos dies després Vicent, però no vols avançar-te en el temps, car tu encara estàs en dijous. L’home que mossega el kebab s’atura quan ja ha creuat el carrer i es torca la salsa que li ha quedat a la comissura. Sembla que havia quedat en aquell indret amb una dona que porta un fulard fúcsia. No s’han fet cap bes, cosa que indica que: a) feia una estona que ja estaven junts i només s’havien separat durant un moment; b) són amics o companys que es veuen assíduament; c) són germans i simplement s’acompanyen a algun lloc. Què més dona? Segueixen el camí contrari al que portes tu. Camí, camins. Quina és la pregunta que caldria realitzar a un dels dos guàrdies? En quina situació de la vida real es podria aplicar aquest enigma, per veure si així sembla més fàcil? Diàriament has d’elegir, has de triar, seleccionar camins i portes, i deixar-ne enrere d’altres. La sort, o la desgràcia, és que davant no hi ha cap guàrdia que et faça preguntar-te quina porta caldria obrir, i per això optes per tirar al dret. Amb tots els ets i els uts. De vegades, això no obstant, no eres tu qui elegeixes; són les circumstàncies les que et guien, i van quedant camins per explorar que et desperten aquell i si. Però res. Quan arribes al que sembla el final de l’avinguda, decideixes fer una foto al monument que hi ha: una dona sotenint una estrella, o un conjunt d’ics, o no saps ben bé què, però amb moltes puntes.

T’imagines una de les guàrdies de l’enigma, la qual, per la joia que representa, exultant, mostrant a l’espectador l’objecte-no-identificat, podria ser la que conta la veritat. O potser no, potser és tot un parany perquè cregues que és la que et diu la veritat i després… La mentida sap disfressar-se. De tornada, et trobes de nou amb la xica amb el fulard fúcsia, que encén un cigarret, fa una primera pipada i solta el fum mentre es rasca la cella. El devorador de kebabs, no l’has vist. Si foren ells els guàrdies, qui seria el que conta veritats i qui el que conta mentides? L’alegria del color del mocador és un punt; la tranquil·litat d’anar menjant pel carrer, també; són elements, gestos que transmeten confiança. La deixes enrere definitivament, sabent que, amb total probabilitat, no tornaràs a veure ni el fulard, ni el kebab, ni res. O tal vegada els veus amb un altre rostre, en algun altre carrer parisenc –encara que, sent puristes, Clichy no és París-París, i etcètera. Arriba un punt que totes les cares es barregen, i són xicotets detalls els que n’eviten l’homogeneïtat absoluta. Però quantes persones menjaran un kebat un dijous de vesprada en qualsevol ciutat del món? I quantes persones portaran un fulard fúcsia cada dia, a més, si fa vent? Què ens salva de l’anonimat? La veritat momentània? La mentida inicial? Qui ens diu que un fet vertader siga positiu? Què ens aporta tenir raó?

Davant del reixat que dona accés al carrer privat on tens la casa, has de posar un codi a partir de les huit de la vesprada. Hi falten set minuts, però tens gust de provar la tecnologia i esperes. Quina porta? Quina pregunta? Quin guàrdia? Al capdavall, no acabaràs fent el contrari del que la lògica indique? I la cagaràs, segurament, hehehe, quin tip de riure. Cau la primera gota. Doncs sí, al final s’ha posat a ploure, just quan passa un minut de les huit. Poses el codi de pressa i, després de girar la clau del pany de fora i del de dins, entres i, per a donar-li un toc més francés a l’escena, obris el cofre dels tòpics i busques una cançó de Yann Tiersen de la banda sonora d’Amélie.

Calidoscopi (La immensitat, I)

0
Publicat el 6 de març de 2019

La realitat, la realitat. Res no és el que, en un primer moment, o a primera vista, sembla. O, si més no, no hi tenen cabuda els absoluts: un costat i l’altre són només peces complementàries, fragments que poden tenir punts en comú, però que no són iguals. Tu tens la teua realitat i jo en tinc la meua. I ell, la seua, i etcètera. La combinació aportaria conjunts increïbles que esdevindrien, però, una altra realitat naixent, que, en cap cas, ha de ser la mateixa que es crearia per una altra unió de realitats. Quantes realitats caben en un calidoscopi?

Damunt l’escenari, l’actor, que porta llegit i estudiat el seu paper, només en coneix el de la resta parcialment; a més, sovint, ho sap pels comentaris que algú del públic li etziba. Però els espectadors, per més interpretacions que hagen realitzat al llarg de la peça, tampoc no acaben de capir què ocorre. És la suma dels arguments allò que dona sentit a l’obra. I, al fons a l’esquerra, un xiquet mira per un calidoscopi.

Encara hui algú s’atreviria a pensar que el contrari de blanc és negre? Potser sí: en un moment de baixó, de debilitat o de ves a saber què, la ment humana ens contraposa aquests dos colors, com si no hi haguera gammes àmplies a la paleta, com si no estiguérem farts de veure l’arc de Sant Martí. L’anàlisi racional, tanmateix, hauria de ser suficient per fer caure aquest pseudoparadigma cromàtic. L’anàlisi racional, o una simple mirada a través del calidoscopi que aquella xiqueta sosté amb la mà esquerra.

La solució de Clementine i Joel, després de l’enèsima discussió, és la més fàcil: si la realitat és massa complexa per copsar-la, per pair-la, millor oblidar-la. I un costat es trenca; una finestra del teatre es trenca; el pinzell es trenca: però n’hi resta, i n’hi restarà, sempre un pòsit. Tot això, pensa el narrador, es podrà observar a través del calidoscopi? Al capdavall, és una altra realitat -no cercada, però a la qual hom s’haurà d’acostumar. De nou.

“Nubes que antes

parecían siempre negras,

ahora son caleidoscopios

en el centro de un volcán…”

 

Fent-ne balanç: He lligat una corda del meu cor al punt d’origen… (III)

0
Publicat el 5 de gener de 2019

Entenies tornar a casa com un fracàs; no t’ho negues: ho vas fer. Aquella capacitat tant teua per autoflagel·lar-te, per autodestruir-te, veia la tornada al niu com si no hagueres sabut afrontar la realitat. Potser perquè el convencionalisme diu que és el que toca, volar lluny de la llar a una determinada edat. Tot i que hi vas regressar el penúltim dia del 2017, establirem el 2018 com l’any en què et vas reinstaurar en l’habitació que t’ha vist créixer. De sobte, però, i per més que els pares s’encabotaven que això que deies eren bajanades, que no havia canviat res, que, que, que, aquella ja no era ta casa: era la casa d’ells. Et tractaven -i et tracten- igual que abans de marxar, igual que sempre, com el fill al qual han criat, han educat i han donat tot el que les circumstàncies els han permés (que és molt i massa, encara que això és un altre tema). Però el canvi, o aquell què, el portaves tu instal·lat a dintre: aquella, et repeties, era la casa d’ells. Això ha tingut alguna importància en el teu dia a dia? No, en absolut -més que res, perquè per a ells no és casa d’ells, sinó també la teua, la vostra-, però és un pensament que es magnifica a poc a poc en la teua ment. Ves, què hi faràs.

El cas és que et sents agraït i afortunat de tenir els pares que tens, pilars bàsics del dia a dia, confidents a qualsevol hora, sempre disposats a tot. Quan ve el dia de Reis, sempre recordes algun any desembolicant regals i t’entra una nostàlgia trista però agradable, una sensació de neguit i de pau alhora: són moments que no tornaran, però et sents feliç d’haver-los viscuts i compartits amb el pare i la mare i l’avi i l’àvia. Però el que més et rebenta és que no en saps estar a l’altura, de la seua magnitud. Eres qui eres -si és que eres algú-, gràcies a ells; que no se t’oblide mai. Com podries tornar-los tot el que ells han fet per tu? Supose que és la pregunta que molts fills agraïts i afortunats, a més d’impotents, es faran. Els dius que els estimes bastant sovint, però saps que podries fer més cosetes -ho saps, no digues que no!-, així que potser aquest seria un bon principi. Els deus, literalment, però també metafòricament, la vida; t’han aguantat les llàgrimes, la desgana, determinades impertinències, per això també mereixen els somriures, les noves ganes de menjar-te el món, determinats detalls. Són els que, al capdavall, mai no et fallaran (i sí, mai és molt de temps, però ho saps de sobra), així és que no els falles tu tampoc, que seria una mínima part de correspondència.

Al setembre vas començar a volar de nou i a agafar l’antiga rutina de viatjar els diumenges a València; amb més independència -de tot tipus- que quan estudiaves el Grau, és clar. Potser era això, era aquest el “canvi”, el “què” que portaves a dins: la necessitat de buscar un lloc, el teu lloc, al món. L’has trobat? Momentàniament, això sembla, sí. I, encara que diguen el contrari, casa dels pares ja ha quedat fixada com a casa dels pares (i de Pipet). Però entens ara que no serà mai un fracàs fer un pas, dos passos, cinc passos enrere i reinstal·lar-te a l’habitació de la teua vida, sinó l’impuls necessari per provar a volar més lluny i de millor manera. Tens una corda lligada del teu cor al teu punt d’origen. I la corda te la van lligar ells, Pepi i José, José i Pepi, que -com sempre- han tingut un paper fonamental en l’any que vas abandonar fa cinc dies i escaig. Els estimes: ves, corre, ves, dis-los-ho i, sobretot, desmostra’ls-ho!

6954