El refugi (I)

De vegades, costa descobrir-ho: que si allò dels arbres i els impediments per veure el bosc; que si allò de la llum cegadora que t’ompli les hores del dia i t’evita fixar-hi la vista; que si les màscares impressionen perquè et venen una realitat irreal; que si. Però és quan, com que cal fer foc, tales un arbre, dos o tres, i llavors observes el bosc; però és quan, com que pitges l’interruptor i apagues els focus, les pupil·les tornen a la seua mida original i atrapen el que s’hi esdevé; però és quan, com que els fils de les màscares estan massa tensats i comencen a fer-se malbé, aquestes cauen i la veritat s’hi fa present; però és quan, com que. I és aleshores quan s’hi revela tot, i ja no hi ha punt de retorn, i per més que hom ho vulga maquillar, de res no serveix: l’absència d’ornamentació i de retòrica comporta, irremeiablement, la presència de la certesa. Ara; ara és el que s’és, tan lluny del que s’hi havia pregonat durant tant de temps. Una bombolla dominada pels designis d’una solidaritat cínica; una bombolla d’egocentrisme amb el jo dalt l’altar per a gràcia de la plebs; una bombolla farcida de pseudoempatia d’autoajuda. I la desviació momentània d’una papallona l’ha rebentada. “Guarda’t d’amics”, i etcètera, i seguim sense fer el cas que hauríem de fer-li, al mestre. El microones, però, avisa que ja són a punt: rosetes.

2 pensaments a “El refugi (I)

  1. Estimat Àngel,

    sí, certament, n’és així. Hui és un d’eixos dies, -o potser ja portem una setmana, quasi- on no som capaços de vore el bosc, ni fixar-hi la vista en l’agraïment a la vida, i en tot allò de bo que ens envolta. Tenim algun impediment per fer-ho. S’ajunten coses; circumstàncies; ens coneixem -o amb això estem- i sabem que algun ressonador no està ben afinat per dins; reconeixem el símptoma: la renovació de l’aire no arriba a omplir els pulmons. Ara doncs, cal reconéixer la causalitat -o causalitats-, encara que, vertaderament ja les coneixem. Vivim plegats amb elles. Ai, trobar la certesa…
    Ho deixem ací. Aquesta vesprada toca tai-txi, hui especialment no faltarem. […]

    • Benvolgut Antoni,
      els dies en què no podem veure el bosc, o en què no sabem trobar-hi el què, a la vida, sovintegen, efectivament. Per sort, tenen data de caducitat -és necessari que en tinguen, no fotem!, que els dies en què tot ens és fabulós i donat de cara també tenen fi-, i només ens cal esperar. Coneixem més del que creiem conéixer, el problema és actuar en conseqüència; estem farcits de contradiccions! En qualsevol cas, espere que el taitxí hi ajudara… La certesa, no la trobarem, i això encara ens desespera més, però, si la trobarem, què hi faríem?
      Una abraçada!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *