Blocs de VilaWeb

A voltes sóc supervivent
dels mapes dels meus sentiments,
i en la tristesa
del llarg camí
sent les ferides del meu temps.

Perdut a les nits d’Occident
he aprés a viure resistent,
i a les mans porte
cinc continents
i al puny tancat un món sencer.

I en la tristesa del llarg camí
sent la ferides del meu temps.
I a les mans porte cinc continents
i al puny tancat un món sencer.

A voltes sóc un nàufrag més
als oceans dels sentiments,
i entre les veles
del meu destí
sent la revolta del meu temps.

Solcant el mar contracorrent
he aprés a sentir-me insurgent,
i per bandera
porte un estel
onejant sobre quatre vents.

I entre les veles del meu destí
sent la tristesa del meu temps,
i per bandera porte un estel
onejant sobre quatre vents.

I en la tristesa del llarg camí
sent les ferides del meu temps,
i a les mans porte cinc continents
i al puny tancat un món sencer.

Allò que déiem divendres. El poema d’aquest magnífic poeta avantguardista té dues versions musicals: una, podríem dir-ne que senzilla i minimalista, de Lluís Llach; l’altra, més mediterrània, amb la barreja i fusió musical de Miquel Gil. Dues visions d’una mateixa lletra; dues visions fantàstiques del mateix punt de vista.

De vegades, la simplicitat és millor que tota la càrrega musical -ara tot allò que fa soroll es diu música- que hi posen molts grups del moment. De vegades també, hi ha massa palla per tal d’omplir. No és el cas d’aquests dos grans de la cançó i dels instruments. Açò és MÚSICA (i amb majúscules). Gaudiu-ne:

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu
niui l’oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

El grup de Pego trau nou disc el pròxim 24 de maig. Pel que es pot escoltar al seu myspace (http://www.myspace.com/gossasorda), la cosa promet moltíssim. La transcripció l’he feta com he pogut, ja que Àlex Seguí i Josep Nadal canten a velocitats insospitades. Segueixen en la seua línia de batalla…

Apocalipsi

Mires a les vores
i et preguntes en quin dels extrems;
has de decidir-te,
participes en aquest merder.

Tens la teua herència,
pautes il·lustrades,
guerres preventives
i conflictes de cartella
que vivencien el descrèdit d’Occident.

Apocalipsi,
udols de llop,
sentències de sectes
que esmolen l’essència del mite;
criden els cínics
que citen versicles
corànics i bíblics.

Literatura,
feta dogma,
un poble elegit,
una terra promesa,
helicòpters apatxes,
les bombes de fòsfor,
la mort que té pressa.

Corrents de foc
ens tornen a creuar,
déus del petroli,
profetes de sang.
Apocalipsi,
genets de metall,
por i ignorància,
racisme i mercat.

Disposats a debatir
si és possible aconseguir
allò que fins ara que fins ara
no hem aconseguit.

Mentida i debat,
moltes possibilitats,
les epeies i les voluntats.
La tranquil·litat
que donen els diners,
la modernitat
és com una gran boda.
Globalització i multiculturalitat:
màscares de sang.

Apocalipsi,
udols de llop,
sentències de sectes
que esmolen l’essència del mite;
criden els cínics
que citen versicles
corànics i bíblics.

Literatura,
feta dogma,
presència divina,
els somnis s’esborren,
i cauen les bombes
sobre Palestina,
les mares que ploren.

Corrents de foc
ens tornen a creuar,
déus del petroli,
profetes de sang.
Apocalipsi,
genets de metall,
por i ignorància,
racisme i mercat.

El dia d’ahir va ser complet: Joan Fuster i Ovidi Montllor. Em vaig alçar sobre les 8.30 per fer una última repassada a l’exposició, em vaig dutxar i vaig anar a classe. En Formació Bàsica en Llengua Catalana, el professor Lluís Polanco no va poder vindre per estar en una conferència, així que vam donar classe de Literatura Catalana Contemporània amb Carme Gregori.  Després d’una hora explicant la novel·la i Mercè Rodoreda, va ser el torn de les exposicions, i a les 11 i una mica la vaig fer jo. En acabar, va començar l’homenatge col·lectiu i particular -de cadascú- cap a l’Ovidi Montllor. I ja van 15 anys.

A les 12 del migdia, anàrem a una exposició sobre la vida del cantautor alcoià. Les ponències, extraordinàries: la Núria Cadenes i el Pau Alabajos. Més avant se sumà imprevisiblement el Miquel Pujadó, l’amic íntim del mestre. Van ser dues hores intenses, que es van quedar molt curtes. La Núria, experta en la biografia de l’autor de la Fera Ferotge (ha escrit Ovidi), va contar algunes anècdotes: les de la penyora al pati de l’escola o la simpatia que li tenia l’Estellés, el qual l’acusava de “lladre, malparit, m’has furtat el poema”, quan va musicar Els Amants. Evidentment, era molt gran l’afecte que hi havia entre músic i poeta. Va arribar un punt en què es va emocionar de veritat, i ens va fer traure la fera que portem dins. Escoltar la Núria és escoltar la veu d’una persona que estima i viu la llengua, terra i cultura catalanes paradigmàticament.

L’altre ponent, i no per això menys important, va ser el Pau Alabajos. El cantautor de Torrent ens va explicar que s’havia creat un “Col·lectiu Ovidi Montllor”, perquè és la referència ací, al País Valencià. Les autoritats el van voler silenciar, i quan van arribar al poder els anomenats “democràtics” (subratllat, entre cometes i cursiva que deia el Pau), van decidir que ja no ens feien falta musiquetes ni res per l’estil. Heus ací, la hipocresia, falsetat i malparidisme personificat! D’altra banda, tampoc esperem -ni ho podem- que surta alguna vegada a Canal 9 un mínim recordatori. Si l’alcalde d’Alcoi ja explicava que 10 anys (al 2005) eren molt pocs per a homenatjar algú…

I, de sobte, es va presentar Miquel Pujadó. Aquest va ser amic i company íntim d’Ovidi, i com a tal ens va contar un munt de coses: quines influències franceses i italianes tenia, com acabàvem xarrant moltes nits fins a la matinada, com va començar a aprendre a tocar… Una barbaritat de conferència que, malauradament, mai podrem veure gravada a la televisió pública. O voleu que cridem a Lluís Motes?

El dinar el vam fer al Terra. Hi havia anat alguna vegada, però vaig poder comprovar personalment i satisfactòria que allò que diuen del menjar és veritat. Arròs rissotto -crec que s’escrivia-, llom amb no sé què i un gran postre, acompanyat tot d’un gotet de mistel·la. El servici, els condiments, la gent d’allí, el lloc… tot! Va estar una meravella! I és que fa goig veure com, en plena València, hi ha un poble que s’anomena Benimaclet que et fa sentir com a casa.

A les 17.00 vam anar a reservar llocs, i en segona fila vam acabar. Vaig saludar el gran Toni de l’Hostal, que després ens cantaria fenomenalment. I a les 18.00 va començar…

Dues joves del SEPC van dir unes paraules, i van dedicar el concert al gran mestre que està fent vacances. Miquel Pujadó va iniciar l’acte, amb la melodia de l’Homenatge a Teresa i un escrit que va decidir fabricar aquell 10 de març de 1995. A continuació, va entrar espectacularment l’artista de l’Alcúdia, Toni el de l’Hostal, a interpretar l’Escola de la Ribera. Chapeau! Després van anar Carles Enguix, Xavier Morant i Lluís Vicent, que interpretaven una cançó de la seua collita personal i una versió d’alguna de la de l’Ovidi. Tot seguit, l’Hugo Mas, que va fer esborronar el públic i es va endur un minut d’aplaudiments, i l’Andreu Valor, que va estar a l’Olleria fa poc. Batà amenitzà la vesprada-nit amb alguns acudits i una magnífica versió del Va com va feta per la seua cantant. Naia, grup que fa adaptacions de les melodies ovidianes, també ens deleita amb Els Amants o una rumba per a la cançó del Desesperat. Però ja anava sent hora de finalitzar la jornada, i van arribar els esperats…

Miquel Gironés, Robert Fernández, Xavi Sarrià i Miquel Ramos entraren en escena. Obrint Pas endolçainà l’Homenatge a Teresa, ens recordà que som la Flama d’aquest poble en moviment i que, per aquest mateix motiu, Som un poble per construir. Impecables! Tant en el concert del 17 de març, com ahir. Ni una sola errada. Perfectes i seriosos damunt de l’escenari. I, com no, no podia faltar el cantautor de Torrent, també filòleg català, Pau Alabajos. Junts feren un parell de cançons, però la millor va ser la seua adaptació de l'”Ai!”, que Ovidi té al disc Cròniques d’un Temps. El públic hi vam col·laborar fent sorollets amb els dits a mode de metrònom que simbolitza el martell picant ferro. Emocionant el resultat; reviscolador el contingut. Les veus dels cinc músics pareixien salms obrers, i ens instaven a no quedar-nos quiets.

Faltava una última: la més desitjada, la més volguda, la més estimada, la més agraïda. Al Tall va entrar en escena! I, ja des de la primera paraula, es van emportar els aplaudiments més forts de la nit. Són la història del passat, del present i del futur, perquè continuen donant guerra paraulística i racional de la que ells saben. Són els mestres! Són les autèntiques referències! Són els directors de tots els grups de música actual: Obrint Pas, els principals deixebles, encara que també trobem La Gossa Sorda, Odi o el mateix Botifarra. I allí damunt l’escenari els teníem, per a cantar-nos quatre cançons en record a l’Ovidi, amic i col·lega. Ens vam emocionar. I tant que ho vam fer! Vicent Torrent parlava, somreia i ens feia pensar com són d’important en la història d’aquest país petit. I començaren a cantar. Ara un Darrer diumenge d’octubre, ara un Perquè vull; i quan se n’anaven, els vam demanar una última cançó. “El Tio Canya!” “Està en la UVI… però tornarà!”. Aplaudiments i tornada màgica, impagable i imprescindible en la consciència valenciana: “Tio Canya, Tio Canya, no tens les claus de ta casa. Posa-li un forrellat nou, o et farà fum la teulada”.

En acabar, ens alçàrem tots i ens deixàrem l’esma en un reconeixement cap als “güelos” com deia el mateix Vicent Torrent en una entrevista. Alegria, emocions a flor de pell, sang bullint. Gràcies a tota aquesta gent, i als que no hi són, i a escriptors, i a professors de valencià, i a professors que no tenen l’obligació però que donen les classes en valencià, i a la facultat de filologia per formar-nos, i a la senzilla gent que no canvia de llengua davant la imperialitat castellana, encara estem vius, i amb més ganes de lluita que mai.

El concert finalitzà a les 22.05 de la nit. I, tot el dia, en un gran sabor de boca. Ovidi Montllor homenatjava Fuster quan poda; homenatjava Teresa quan cantava; era amic de Paco Muñoz (també present a la sala). En definitiva, era volgut allà on anava, i molta gent encara afirma que el veu quan en senten alguna cançó. L’homenatjador va ser homenatjat modestament, però exacerbada. Durant quatre hores va abandonar les seues vacances per estar entre tots nosaltres. No obstant això, ha de continuar la seua obra de ser font d’inspiració d’altres músics, i ens en vam tornar a acomiadar per la porta gran.

Alguns diuen que hi ha déu allí amunt; altres no saben si és dona o home, blanc o negre; altres, que cadascú es fa el(s) seu(s) déu(s). Jo crec que m’inclouré al tercer grup. Els meus Déus estan molt ben definits: un va morir a Sueca el 1992, tenia un poblat bigot, unes característiques ulleres i un saber incalculable; l’altre va nàixer a Alcoi el 1942, va treballar de tot, tenia un gran humor, ens va deixar un legat valuosíssim i se’n va anar de vacances.

Torna prompte de nou, Ovidi…

No freqüente llibres de poesia. En tinc, però preferiria conéixer més profundament a Estellés amb paciència i serenitat. Podria llogar-ne, però m’agradaria veure què oculta Ausiàs March entre línies. Me’n deixarien, però voldria desemmascarar Martí i Pol amb més temps. Sí, la poesia ha d’entrar en la meua vida de bona manera; altrament, l’avorriria de per vida, com passa amb les coses que ens volen imposar.

A què ve tota la reflexió? Recordava farà unes setmanes per què vaig elegir la carrera de Filologia Catalana o, millor dit, quan va començar a apassionar-me -tant com per a estudiar-ne tot allò relacionat- la meua llengua. Al llibre de 3er de la ESO de Valencià, el tema 5 tractava de la poesia. Pels primers apartarts, estava la cançó d’Al Tall, “Romanç de cec”, de la qual haviem de completar els espais en blanc. Però el text central era l’opera prima del poeta gandienc: “Veles e vents”. D’aquest, havíem de buscar tots els recursos retòrics (metàfores, hipèrboles, personificacions, etc.).

Vam donar més autors: Anselm Turmeda (“Elogi dels diners”), Roís de Corella (“La balada de la garsa i de l’esmerla”), Estellés (“Cançó de bressol” i “Els amants”)… Tots acompanyats per les veus de Raimon i Ovidi. Però el que més recorde és l’ausiàmarchià, amb la corresponent traducció al model actual del mestre Fuster.

Crec que eixe tema em va marcar i, sobretot, Ausiàs March. Reproduïsc a continuació els seus versos:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

Pere March, pare del nostre poeta per excel·lència, ens va deixar alguns poemes. Aquest, amb la introducció excepcional de Paco Muñoz, els versos en valencià antic del magnífic Lluís Miquel i la veu inigualable de Juli Mira, ens recomana unes pautes a seguir. La llàstima és que no sé com pujar-la, però vos deixe l’escrit. Si teniu la sort de poder-la escoltar, feu-ho! Paga la pena…

JO EM MERAVELL COM NO HI VÉ QUI ULLS HA…
Jo em meravell com no hi vé qui ulls ha
e cell qui-s ou perquè no vol entendre,
e qui no sap perquè no vol apendre,
e cell qui pot e sap com bé no fa.

E valent hom qui faça gran aulesa
(Valent l’home que fa una gran maldat)
per foll plaser qui dura pauc moment,
(pel boig plaer que dura breus moments)
e de senyor qui perd cor de sa gent
(i el senyor que perd el cor de la seua gent)
per cruseltat o per mala avaresa.
(per mala avarícia o per crueltat)
E tinc per foll qui no guarde on va
(i tinc per boig a qui no mira on va)
e paubres homs qui trop vulla despendre
(i pobres homes els que són generosos)
e de vassall que ab senyor vol contendre
(i el vassal que vol competir amb el senyor)
e lo bon hom que ab vil senyor està.
(i el bon home que esà amb vil senyor)

De xascun hom se tany que parle pla,
(L’home convé que parle pla)
clar, pauc e breu, ab dreita raisó rendre,
(clar, poc i breu, atenent a la raó)
senes sisany e ses vertat ofendre,
(sense sisany i procurant no ofendre)
e, fait dubtós, que no el jutge certà,
(i el fet dubtós, que no el jutge cert)
e no difam autrui ne digorresa
(i no difame ni malparle dels altres)
ne lause molt hom qui el sia present,
(ni alabe molt l’home que siga present)
ne sé, ne fill, ne son heretament,
(ni d’ell, ni dels fills, ni dels seus béns)
ne sa muller no llou de gentilesa.
(ni de la seua muller no llaude gentilesa)

El poema era més llarg. No obstant això, m’he permés ometre els versos que cap d’aquestes tres extraordinàries veus narren. Ah! I la paraula “sisany” no l’he sabuda escriure en la llengua actual. Si algu ho sap, que ho diga.

És veritat, i es veu que han canviat les danses per un ball d’Espanyeta (fins i tot el nom de l’utiller?). Ha sigut sobre les 15.20, i hem pogut veure l’home aquest ballant al ritme de la Jota de Moixent, concretament l’estrofa que diu “Pepiqueta, guapeta, fa botifarres / a pesseta la guitza totes cucaes / i sa mare li deia monyo sorongo / el tapó de la bassa serà el teu novio”. El fet en si no tindria res d’especial en altres televisions, però no, la nostra no és normal i, per això, m’estranye tant.

Ja sabíem que l’èxit del cantaor xativí no té fronteres, però, no serà que Canal 9 està obrint-se al món? No serà que aquesta cadena comença a voler-se valencianitzar? No serà que veu que la música en la nostra llengua és igual o millor que la que importen?

En fi, la música en català està d’enhorabona. Ni que siga en un programa com el de Zona Zàping, hem pogut escoltar una lletra en valencià. Malauradament, continuarem sorprenent-nos cada vegada que escoltem un trosset d’alguna melodia que ens siga coneguda. Bé, la capçalera del Doraemon valencià no compta.

Mai una cançó m’havia transmés tanta tranquilitat -exceptuant Ítaca– com aquesta. Hui he vist el documental que Guardiola els posà als seus jugadors abans de la final de la Champions per tal de motivar-los. Reconec que, malgrat tenir l’ocasió, no he vist la pel·lícula de ‘Gladiator’, però la banda sonora m’ha portat a un estat de núvols, prats verds, muntanyes gegantines, l’aigua del mar al davant. Com si siguera allà per Galícia o el País Basc, o, més lluny, allà per Irlanda. És una sensació de pau interior gitar-se cap per amunt, tancar els ulls i obrir els braços immillorable, apoteòsica, que et porta a un clima d’alienació i/o esquizofrènia totalment paradigmàtic.

T’entren ganes de llançar-te a volar, de cridar fort, de córrer, de cantar, de tocar algun instrument, de conéixer altres cultures oprimides i amb ganes de lluita, d’escriure, de llegir, d’aprendre de les veus del passat… I és, aleshores, quan el despertador et torna al lloc on hi ets: València, Cap i Casal del meu País Valencià. Aconseguirem algun dia els somnis i les il·lusions que ens marquem? Ens enfrontem a utopies? Cal caminar. Algun dia en parlaré, del Taoisme, però potser no siga una filosofia tan desgavellada.

Ens n’anem a les costes del nord?

Ahir, a les 22:30, hi va tenir lloc a Canals un concert del gran mestre de la cançó popular: José Gimeno, Pep “Botifarra”. En un principi, l’actuació havia de ser al parc del mercat, però per les condicions meteorològiques -van acertar- es va fer al teatre València. Això sí, va costar una mica de trobar: “donde esté el árbol grande, a la izquierda, y después dos veces a la derecha; siempre a la derecha”. Sí home, sí, sempre a la dreta, malauradament.

Entrem al recinte, ens posem on cap la cadira de rodes de la mare i veiem que hi ha gent per tots els racons esperant l’aparició estel·lar del xativí i la seua acompanyant Lola Tortosa. La música, a càrrec d’una rondalla formada per homes i dones de tot arreu: Paiporta, Algemesí, Xàtiva o l’Olleria. I en 3, 2, 1… va l'”u d’Aielo”, la primera cançó que vaig descobrir, una cobla de la qual es troba a “Camins” d’Obrint Pas. M’assalten records i pensaments al cap del 2007: 300 anys de la pèrdua de la identitat nacional, el viatge a París, el Com Sona l’Eso de Barcelona, i ella… Tot seguit, i després d’algun refrany, seguix amb la Jota Vella de Moixen, que diu que es mengen la ‘T’. Davall del pon hi ha dos fen-ho i un miran-ho. És molt gran aquest socarrat. A continuació va la Malaguenya de la seua comarca, de Barxeta, apresa de la tia Emilieta Seguí. No sé ben bé per què, però quan diu allò de “d’allà on renaix de les cendres el meu País Valencià” m’entra un calfred. L’aire condicionat? No, s’hi estava millor que fora.

El seu repertori seguix fins que arriba un dels moments més esperats de la nit. Se sent de fons “ja era hora”, i és que, després de l’explicació sobre els romanços de cec, en va un que parla de les dones que anaven a jugar a burro una vegada fet el dinar. És la història d’una jugadora que no es va recordar de fer-li el dinar a l’home i, com el va fer ràpidament, es van mesclar les cartes amb el menjar. En arribar aquest, va començar a rebentar-ho tot. Això sí, fa un incís, perquè la cançó deia que “el marit per no pegar-li sofrix i calla”, i ells canvien el ‘pegar’ per ‘cridar’. Ja se sap que els homes tenien la maneta molt llarga abans… i ara encara en queden així. Algun dia seran jutjats com toca i mai més tocaran una dona.

S’acosta el final i comencen les cançons de Canals. La Masurca, mai tocada en directe, que la rondalla interpreta com si cada dia la feren; i el Dotze i U (Tretze?), el fandango canalí. Munta un jove, Alfons crec que es deia, i canta dos cobles. No té res a envejar al Botifarra, però encara li queden anys de pràctica. I finalment, canta una Havanera. Agraïx el suport i el calor de la gentada, els músics s’abracen i fan la típica reverència. El teatre es va buidant a poc a poc (com dirien els de Canal Nueve) i tornem al cotxe. Ens mengem l’entrepà i tornem a l’alqueria de les Olles en un gust de boca d’allò més dolç. La pròxima vegada que actue per ací prop, no faltarem.

Paga la pena veure el seu espectacle, perquè, a més de gaudir, aprens acudits, refranys, història… cultura popular! I és que ens cal tant açò per no oblidar qui som, qui vam ser i, si no ho canviem, qui serem, que l’hora i mitja de concert va paréixer una mil·lèsima de segon després de tants segles d’opressió. Un poble que té 800 anys no pot quedar en l’anonimat. Un territori ‘format’ a colps amb només 300 anys no ens pot xafar. La llengua ha sobreviure eternament, dóna igual si és com la parlen a la Costera, a la Ribera, a la Vall d’Albaida, a les Balears o a Catalunya, però l’hem de defensar. És la base de la nostra cultura, la base de la nostra unitat. Sense ella no ens diríem valencians, ni hi haurien “uns”, “u i dos”, “fandangos”, “peteneres”, “jotes”, “romanços” que contaren les nostres veritats territorials. Per això i per l’estona divertida que ens fa passar aquest costerenc, hem de mantenir-nos fidels a les nostres arrels. A més, sembla que entres en un món que no és el dels clàxons, el de les carreteres, el d’Internet, el de la nova tecnologia. És una tercera, quarta dimensió o jo que sé per quina van ja, on no hi ha calfaments de cap, pensaments dolents ni estresos urbans. És això, la cultura popular, la cultura del poble, la nostra cultura.

‘Educación para la ciudadanía’? No, que ensenyen què som. Però per favor, que no ho fagen en anglés, eh?