El refugi (II)

Hi ha un breu diàleg interessant en la sèrie How to Get Away with Muder entre la professora de dret penal i advocada Annalise Keating -personatge interpretat fantàsticament per Viola Davis- i un alumne nou, Gabriel Maddox. Aquest, que, tot i ser d’un curs menys, és un dels elegits per a realitzar la seua assignatura, li etziba: “Annalise, busque respostes; estic sol a la vida”, a la qual cosa Keating respon amb un senzill “tots ho estem; se’n diu madurar”. Vaja, no és aquesta la conversa literal, però tant se val, el contingut és el mateix.

La maduresa va lligada a la soledat. Trobe la contestació de la protagonista totalment encertada, encara que no ha calgut que vinguera la ficció per descobrir-ho; quantes vegades hem escoltat la metàfora d’eixir de l’ou com a sinònim de créixer? Hom se’ns imagina dins la closca, abrigats pels nostres, que ens donen calor fins que en volem sortir. Més endavant, encara en portem per barret un trosset, com aquell personatge divertit de dibuixos animats, fins que ens toca volar. I quan volem, bé perquè els que ens havien acompanyat des del principi ja no en tenen facultats, bé perquè la llei natural els ha anat escolpint en la memòria, bé perquè hi ha una divergència d’interessos, volem sols. Tot això és un tòpic, sí. Però el cas és que estem sols.

D’altra banda, hi ha qui reivindica una falsa independència, que no ens cal ningú per poder existir, que sense la gent reeixirem millor en la vida, i etcètera. Tanmateix, convindria no oblidar que som un zoon politikon, vulguem o no, i necessitem teixir una xarxa social -una xarxa social real, sense ciberamics o fòlouers- que ens cuide i que hem de cuidar. I aquesta n’és la clau: és necessària la reciprocitat. El problema arriba quan hom creu que té la potestat d’exigir que només ha de ser cuidat, perquè el seu projecte vital té més valor que no el de la resta; emparat per aquest poder autoatorgat, talla un fil cosit amb temps i paciència. Després, farà cara d’estranyesa i exigirà perquès, però amb tota seguretat farà tard; el fil sol ser irreparable.

Ben pensat, potser caldria matisar la frase d’Annalise Keating. En realitat, en realitat, en realitat, no estem sols; créixer, madurar, és podar un bonsai -un altre tòpic, ara de les relacions personals, ai!- amb parsimònia. No sempre són les branquetes les que es podreixen i cauen; de vegades, també hem de cercar les millors tisores i, txas!, anar eliminant-les. De totes maneres, estem tocats per la sagrada condició humana; de segur que en alguna ocasió errem el tall i acomiadem gent fabulosa mentre d’altra per qui només som meres eines per aconseguir el seu objectiu hi roman. Per sort, aquestes branquetes acaben omplint-se de putrefacció i esdevenen fàcilment localitzables. Les rames que hi resten, aquestes, aquestes!, són les que cal nodrir. No?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent