Arxiu de la categoria: Música

Manolo Garcia i tota l’energia del voltant

0
Començaré amb una confessió: temia avorrir-me, anava amb el màxim escepticisme possible, el fet de saber-me només unes poques cançons preveia unes hores de cansament. Res de tot allò. Absolutament res: ni un bri d’avorriment, ni una espurna de dubte, ni un segon de cansament. Va pagar la pena les hores d’espera perquè obriren les portes, va pagar la pena haver-hi estat, va pagar la pena sentir un homenot com aquell allí damunt, a l’escenari de l’auditori municipal de Burjassot. No em sabia la majoria de les cançons, però l’espectacle que va produir, els moviments, els balls, la relació amb el públic, les ganes de fer, tot això, van fabricar alguna cosa dins meu que feia que les llàrgimes s’anaren formant als meus ulls. No van arribar a caure, però la culpa la va tenir el fet que em passara les gairebé tres hores de concert somrient. Com ella, com ells. Perquè allí estava Cris, feliç com una xiqueta amb un caramelet, sense acabar de creure-s’ho i contagiant-me la seua felicitat. Se la veia contenta, complint un somni, un objectiu. I jo tenia la -grandíssima, magna, excel·lentíssima- sort d’estar amb ella, d’abraçar-la, de mirar-la als ulls i comentar-li a l’orelleta que l’estimava moltíssim, i que gràcies per voler ser-hi, allí, amb mi. Però també hi estaven Andrea i Rafa, els culpables, els causants d’aquells moments d’èxtasi davant d’una de les veus més grans de l’Estat espanyol.

Repetisc: em va encantar, em va agradar, em va entusiasmar les ganes i la il·lusió que un cantant amb tants anys de trajectòria ens va mostrar. Per moments, embogia i corria i ballava. Sense perdre el fil musical, amb la professionalitat per bandera, ara un Para que no se duerman mis sentidos, ara un Somos levedad, i per acabar, una Ranchera . També va tenir algun recordatori per als que ho estan passant malament amb la crisi i per als polítics que no hi fan res al respecte. Potser, els cantants espanyols que tradicionalment s’han considerat d’esquerres i que han acabat donant ajuda a partits d’extrema dreta del Principat, n’haurien d’aprendre.

Sí, i de nou ho dic, jo també vaig gaudir com un xiquet amb un joguet nou. Em vaig esborronar, em vaig emocionar. Vam estar davant d’un artista diferent, artista perquè damunt de l’escenari es van fusionar les seues dues passions: l’art i la música. I això, al públic, li agrada, lluny de tots aquells postissos dels Iglesias, Bisbals i tota la resta. Crec que si cantara cançons en català, ja seria lo tot…

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Manolo Garcia i tota l’energia del voltant

0
Començaré amb una confessió: temia avorrir-me, anava amb el màxim escepticisme possible, el fet de saber-me només unes poques cançons preveia unes hores de cansament. Res de tot allò. Absolutament res: ni un bri d’avorriment, ni una espurna de dubte, ni un segon de cansament. Va pagar la pena les hores d’espera perquè obriren les portes, va pagar la pena haver-hi estat, va pagar la pena sentir un homenot com aquell allí damunt, a l’escenari de l’auditori municipal de Burjassot. No em sabia la majoria de les cançons, però l’espectacle que va produir, els moviments, els balls, la relació amb el públic, les ganes de fer, tot això, van fabricar alguna cosa dins meu que feia que les llàrgimes s’anaren formant als meus ulls. No van arribar a caure, però la culpa la va tenir el fet que em passara les gairebé tres hores de concert somrient. Com ella, com ells. Perquè allí estava Cris, feliç com una xiqueta amb un caramelet, sense acabar de creure-s’ho i contagiant-me la seua felicitat. Se la veia contenta, complint un somni, un objectiu. I jo tenia la -grandíssima, magna, excel·lentíssima- sort d’estar amb ella, d’abraçar-la, de mirar-la als ulls i comentar-li a l’orelleta que l’estimava moltíssim, i que gràcies per voler ser-hi, allí, amb mi. Però també hi estaven Andrea i Rafa, els culpables, els causants d’aquells moments d’èxtasi davant d’una de les veus més grans de l’Estat espanyol.

Repetisc: em va encantar, em va agradar, em va entusiasmar les ganes i la il·lusió que un cantant amb tants anys de trajectòria ens va mostrar. Per moments, embogia i corria i ballava. Sense perdre el fil musical, amb la professionalitat per bandera. També va tenir algun recordatori per als que ho estan passant malament amb la crisi i per als polítics que no hi fan res al respecte. Potser, els cantants espanyols que tradicionalment s’han considerat d’esquerres i que han acabat donant ajuda a partits d’extrema dreta del Principat, n’haurien d’aprendre.

Sí, i de nou ho dic, jo també vaig gaudir com un xiquet amb un joguet nou. Em vaig esborronar, em vaig emocionar. Vam estar davant d’un artista diferent, artista perquè damunt de l’escenari es van fusionar les seues dues passions: l’art i la música. I això, al públic, li agrada, lluny de tots aquells postissos dels Iglesias, Bisbals i tota la resta. Crec que si cantara cançons en català, ja seria lo tot…

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Gràcies, Al Tall

0
Ahir ens berenàvem amb aquesta notícia: després de 38 anys, Al Tall plega veles. El sabor que ens deixa és agredolç: agre, perquè el forn d’on han eixit els millors pastissos, com Obrint Pas, La Gossa Sorda o altres etcèteres, s’apaga; dolç, perquè han sigut ells qui han volgut acomiadar-se, qui, després de gairebé quatre dècades als escenaris, criant i ensenyant i educant tantes i tantes generacions de valencians. Han sigut una llavor que ha geminat, no sols en forma de músiques, sinó d’estudiants, de revolucions, de consciències, de valencianisme, entés com una part del catalanisme.

Recorde que, al llibre de 3r d’ESO de Valencià, hi havia el “Romanç de cec”, una cançó que, en certa manera, em canvià la vida. L’any anterior havia conegut el “Tio Canya” i m’havia ajudat a decantar-me per a, en un futur aleshores llunyà, estudiar Filologia Catalana. I, a hores d’ara, estic ja en 4t. Em considere rebesnét del tio Canya, com molts altres valencians que hem vist com una llengua imposada apartava la nostra de la lliure circulació. M’agrada la llengua de la “gent del poble”, i me l’estime, com m’estime el meu País Valencià, com m’estime el darrer diumenge d’octubre i el Puig, o com m’estime l’Alacant de Miquel Grau. Gràcies a Al Tall, m’estime la senyera “on blau no hi ha” que canta l’Ovidi.

Fa uns anys, quan vaig anar a vore’ls actuar a la Trobada de tots els Castellons del país, vam coincidir en la pizzeria on vam sopar. Eren mites aleshores, ho són ara i ho seran sempre. Anys més tard, els vam entrevistar per a una notícia per a VilaWeb Ontinyent en un concert en homenatge al cantautors d’Alcoi. Manolo Miralles, amb contundència, ens va anar responent a totes les preguntes sobre l’Ovidi, sobretot aquella que deia que no li havia calgut anar-se’n a Barcelona per a triomfar. Ells tampoc. Ells han sigut profetes ací i s’han anat projectant nord i est enllà, als altres extrems d’aquest país que va de Salses fins a Guardamar i de Fraga a Maó.

Es mereixen un homenatge molt, molt gran. Com que les autoritats intentaran amagar-ho, és deure nostre retre’ls tot el que els devem. Que ens hagen despertat, que ens hagen conscienciat, que ens hagen instruït, que ens hagen recordat qui era el malnascut de Felip V i què es perdé a Almansa, que ens ensenyen què ens donà Jaume I. Perquè Al Tall, com ells mateixos canten, són la “llum que necessita el nostre poble” i “la llum” que “sempre guanya en la vida, torna a eixir pel Llevant, i encara que el Ponent llança les ones sobre la mar, la llum sempre resta encesa, torna a eixir pel Llevant, només camina la vida, les ombres són un parany”. Gràcies, Al Tall, moltes gràcies!

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

“Valencia, jardín de flores, sudeste o levante español”

0
Publicat el 28 de maig de 2012
A la magnífica cançó-crítica de Paco Muñoz cap aquells valencians que se senten de tot menys valencians, hi ha els versos que encapçalen aquesta entrada. Per què ve açò? Bé, per moltíssimes coses, però ens en centrarem en una que ocorregué anit al metro. Cap a les 12 de la nit, mentre Cris i jo esperàvem un metro que semblava en vaga de minuts, una xica, bufant de resignació, s’assegué al nostre costat. Semblava que volia preguntar-nos, però no s’hi atrevia, fins que, amb quaranta mapes en la mà, ens demanà si “sois de Valencia”. Davant la negativa nostra, li contestàrem que on volia anar, que la podíem ajudar si ho coneixíem. I va dir que “a Benimaclet, a la plaza Tetuán”. De Benimaclet conec algunes coses, però tant ja no en sé (error meu, perquè Benimaclet cal conéixer-lo més!). I li ho vam comentar, però que si sabia que hi havia prop, potser sí que la podríem guiar. Tot això en un valencià de l’Olleria, amb el “mosatros” i etcètera. Aleshores, ella, en un perfecte català oriental de Barcelona, ens va respondre que “ni idea; és el segon cop que vinc aquí, un a falles, i anava molt perduda i desorientada”. Ho vam sentir, però no vam descobrir on estava el lloc que cercava. “És igual, és igual, mercès”.

No sé -puc fer-me una lleugera idea- com ens veuran a nosaltres, els valencians del País Valencià (o catalans del sud), els germans catalans i mallorquins (o valencians del nord i de l’est), però, o la xica tenia por (?) a quedar malament i que no l’entenguérem, a causa de l’elevada població castellanoparlant, o directament, ens veié com una província més d’Espanya, el pont madrileny que connecta la meseta amb el Mediterrani. O, també és una possibilitat lligada amb la primera opció: l’autoodi. Però no ho crec; el català que emprava era molt correcte. Per què, doncs, s’adrecen a nosaltres, que compartim llengua i cultura, com si ho feren a Múrcia, Sevilla o Albacete?

Jo sí que em sent valencià, no del poble meninfo, no del d’ofrenar glòries a Espanya, no dels que volen retolació amb “valencià” i “català”, no dels que reivindiquen la seua valenciania amb fartons, paella, Canal 9 o els esdeveniments luxosos, no dels que tenen por a ser qui som, el país que som, la llengua que som, la cultura que som. M’agüelo sempre em comentava que els catalans defensen lo seu, i que si eres valencià, et demanen que utilitzes la teua llengua. Jo he anat en algunes ocasions al Principat (Tarragona, Barcelona, Girona) i a la Catalunya Nord, i sempre que he parlat en la llengua del Tirant o en la de Martí i Pol, van respost en la llengua d’Alcover i de Moll.

Desconec si la xica va arribar a la plaça Tetuan o no. El que sí que sé és que l’arbre amb tres branques principals del rei en Jaume, moltes voltes, el destruïm entre els mateixos compatriotes. Potser, l’excés d’educació (???) portà la catalana a emprar el castellà. Potser, els objectius polítics dels que ens governen comencen a donar els seus fruits i donem una imatge equivocada. Però, i si volen que cantem? Tenim molt més repertori que el “a la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes. Mare, no li ho diga al pare…”, com per exemple, el d’aquest grandíssim senyor que ens ensenyà el valencià a partir del Joan Petit o de Napoleó, que tenia 100 soldats.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Afrontar el present

4
Notem un xicotet canvi d’actitud, sí. Tanmateix, toca fer autocrítica. Molta. Errors d’organització o de planificació, tant se val. Ens hi haguérem pogut presentar, sí, però també tenim uns somnis i uns anhels, i no estàvem del tot preparats per a acarar-los. La solució ha sigut la via fàcil a primeres, però difícil a llarg termini. O no tan llarg; a maig-juny ho hem d’enllestir. Hem de ser conscients; som conscients. Ho som realment? Sí. No ens hem sabut defensar massa bé davant del primer combat, però també sabem que no hem perdut, i que tot continua estant en les nostres mans. Tot, efectivament. A finals del segon quadrimestre hi haurà molts dracs, molts monstres, molts cíclops, molts perruquers o molts inspectors, foixianament parlant. Açò no és cap Gertrudis; açò és una utopia, un passet més en el camí. Homo viator. No obstant això, si abans era complicat, ara puja el nivell per l’acumulació de matèries. Però coneixem els punts negres, coneixem on hem fallat. Potser, fins i tot, ens agrade la pressió més del que pensàvem. I no ho oblidem, no hem fracassat; simplement, no ho hem intentat. Hom pot creure que és una decisió de dèbil, i no ho negue, però parcialment. Com tampoc negue que cal un canvi complet en l’actitud, un canvi que ens despenge de tots els dimonis interiors, un canvi que ens permeta avançar transparentment, un canvi que, mitjançant la introspecció, acabe amb tots els fantasmes de la por. Un canvi vital, en definitiva. Un canvi mental. Un canvi per a ser més forts. Eliminem les pors, eliminem els malsons. Toca ara afrontar el present, toca ara desembeinar l’espasa, esmolar-la i formar el millor dels nostres somriures. L’autocrítica ja ens ha turmentat per dins, ja ens ha llevat la son. No es pot mirar enrere. Rectifique: hem de mirar enrere, hem de mirar els nostres orígens, hem de fer una retrospecció i buscar elements, músiques, melodies, llibres. Ens hem de retrobar per a cercar el nord. Són situacions atípiques, que mai hem vist i a què mai ens hem enfrontat. Però això és la vida: descobrir i lluitar. Tal vegada, no arribem a la meta o no assolim els objectius. Malgrat tot, el primer pas ja està donat: tenim les idees clares i sabem què volem. En els estudis, en el dia a dia, en tot, cal alçar-se prompte; Cronos no s’aturarà.

La retrospecció personal, retrobar-nos en un punt clau de la història, rodejar-nos de xicotets detalls tradicionals, potser siga la fórmula correcta d’afrontar el present i d’aplanar-nos un futur desconegut massa sobreexplotat pels pensaments. El que queda clar és que la lluita no ha acabat: tot just comença, comença de veritat, comença la preparació d’un últim combat, comença la senda cap a juny, comença la voluntat de sentir-nos bé.

Si al final de la partida, va i resulta divertida, ho agrairem. Hem passat tota la vida plantant cara a la utopia, no callarem! La victòria ens sorprendrà si la continuem buscant i amb les nostres pròpies mans preparem un nou combat. Un altre dia ha començat…

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Som, d’Obrint Pas (9 d’octubre)

7

Hui som un poc més valencians, hui som un poc més lliures, hui som un poc més dignes. Però demà hem de continuar amb aquesta lluita. I despús-demà. I a l’altre. Només seguirem sent un poble si ens comportem com a poble. La mata de jonc, l’arbre de Jaume I. Axí com cell qui estima la terra, així, perquè és nostra i té la seua identitat. Ni “sud-este” ni “levante español”. Som una nació, som un poble, som una cultura, som unes arrels, som una llengua, som una tradició, som un cos, som quatre barres de sang, som la voluntat, som la lluita constant, som la resistència, som el treball, som l’esforç, som la utopia feta realitat, som l’esperança. El futur és nostre. Em pariren per a vetlar en la llarga nit del meu poble. Som Estellés. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. Som Fuster. On parlen la meua llengua, és la meua nació. Sempre ho he vist claríssim. Som Valor. Qui renuncia a la seua llengua, renuncia a la seua pàtria, i el qui renega de la seua pàtria és com qui renega de la seua mare. Som Sanchis Guarner. Qui perd els orígens, perd la identitat. Som Raimon. T’adones, amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense. Som Ovidi. Mai parlem en castellà, mai parlem en castellà, com han aprés de sos pares, sinó com la gent del poble, sinó com la gent del poble, la llengua del tio Canya. Som Al Tall. Som la pedra en la barricada, som el poble per construir. Som Obrint Pas. Som milers de persones que al dia a dia defensem la llengua. Som Vicent Partal. Som Pep Albinyana. Som Francesc Mompó. Som Manel Alonso. Som Odi. Som la Gossa Sorda. Som Escola Valenciana. Som els Casals Jaume I. Som Joan Olivares. Som Orxata Sound System. Som Isabel-Clara Simó. Som Ferran Torrent. Som Toni Cucarella. Som Jaume Pérez Muntaner. Som Guillem Agulló. Som Feliu Ventura. Som Pau Alabajos. Som Antoni Rubio. Som Silvestre Vilaplana. Som Joan F. Mira. Som Miquel Gil. Som Josep Franco. Som les editorials. Som Josep Iborra. Som Salvador Iborra. Som Joanot Martorell. Som Ausiàs March. Som sor Isabel de Villena. Som Jaume Roig. Som Roís de Corella. Som Carles Cortés. Som Unai Siset. Som Carles Pastor. Som els professors de valencià. Som el treballador que no canvia de llengua. Som Lluís Alpera. Som Ramon Guillem. Som les trobades en valencià. Som Pep “Botifarra”. Som el metge que atén en la seua llengua. Som David Segarra. Som cassoles, anguiles i bolets literaris. Som Saforíssims S.L. Som l’IEVA. Som Jordi Albinyana. Som el Terra. Som Rodolf Sirera. Som Juli Mira. Som Carles Alberola. Som conferències. Som el cambrer que dóna el menú en valencià. Som certàmens. Som Isidre Crespo. Som l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Som Acció Cultural del País Valencià. Som els nostres avis i àvies. Som tants, tantíssims, els que dia a dia resistim, combatim per no acabar sent una província castellana, que ni molt menys estem vençuts. Continuem així, no només cada 9 d’octubre, sinó cada dia de l’any. Malauradament, som un país anormal, on es respecta més el “buenos días” que el “bon dia”. Som un país que respira contaminació corrupta. Som un país que, moltes voltes, no sap on va i, el que és pitjor, no sap d’on ve. Som un país que no coneix la seua història. Però ho aconseguirem: ja ho estem fent. Som un país que resisteix. Som un país on no s’ha exterminat l’arma lingüística. Som un país de reflexió. Som un país valent, lluitador, alegre i combatiu. Som un país que entén les seues bases. Som un país que sap quin camí és el correcte. Som un país que no camina, sinó que corre. Som un país que ja menja en forqueta i ganivet. Som un país que es vist cada dia i no baixa el cap davant de ningú. Som un país de taronges. Som un país d’il·lusió. Som un país, som del món. Tenim germans amb qui ho compartim tot; tenim germanastres imposats per francesos. Tenim bessons al nord i a l’est. Tenim falsos amos i senyors a l’oest. Però, el que tenim és veu i opinió. I no volem deixar de ser el que som. Visca el País Valencià!

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Pacte amb Peter Pan, de Miquel Herrero i els Autòmats

1
Aquells jocs quan érem infants. Aquelles despreocupacions de l’edat. Aquell desconeixement dels poders del cor. Aquella alegria en retrobar-nos pel carrer. Aquells bots. Aquells cants. Aquells pessics. Aquells insults. Aquells plors. Aquella innocència quan explicàvem que estàvem enamorats. Aquella tornada a casa, i trobar-se el llit fet i el dinar a taula, i uns iaios preguntant-te sobre la classe del dia. Aquell bes dels pares abans d’anar a l’escola. Aquell vaixell de pirates. Aquella signatura amb Peter Pan per continuar sent xiquets, per continuar jugant amb la Game Boy, a les xapes, a les caniques. Aquella primera pilota de futbol que no profetitzava cap jugador d’èlit. Aquella camisa del Barça de l’època del Romario. Aquell Madelman forçut. Aquell Spiderman trencat per un Son Gokuh poderós. Aquells dibuixos del gat que es podia traure de la butxaca màgica qualsevol objecte miraculós. Aquella anècdota del iaio i aquella carícia de la iaia. Aquella malifeta piadosa. Aquella mentida salvadora. Aquell fartó amb orxata. Aquella valenciana compartida. Aquella agafada de la mà, evitant que Venus, Eros o Cronos t’espentaren. Aquell pas a pas. Aquell pensat i fet, sense considerar-ne les conseqüències. Aquella hora d’arribada prompte a casa. Aquella motxilla amb dos rodetes. Aquell ordinador que ja s’ha quedat en la postguerra. Aquells aniversaris amb banderetes, pastís, ciris i regals infantils. Aquelles cantants que cada estiu fabricaven una cançó que se t’enganxava a la ment. Aquelles passejades per la caseta, amunt i avall, sense camisa i amb calçotets, sense importar-nos res. Aquell desig que les coses ocorregueren com en les pel·lícules, com a les animacions. Aquella ignorància de la vida, dels pantans en què podíem caure si no féiem cas als majors. Aquella paraulota que escoltàvem durant el dinar i que repetíem fins que n’apreníem una de nova. Aquell sentiment de més jovenet. Aquell revolt de les papallones provocat per éssers divins. Aquella mirada…

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Coratge, nou disc-llibre d’Obrint Pas

0
Publicat el 18 d'abril de 2011
El 18 d’abril de 2007, setmanes després del viatge a París, vaig arribar a casa, a les 15.00, després de set hores d’institut. A la taula, la iaia, el iaio, el pare i la mare. Un aroma nou adornava l’habitació, i damunt del llit, del cobertor blanc, un paquet de Propaganda pel fet: Benvinguts al Paradís, d’Obrint Pas. No sé si fou l’olor o les reminiscències sudamericanes del disc, però vaig associar aquella etapa a un pau i tranquil·litat infinita, suau. És recordar-ho i els nervis s’esvaeixen: “Benvinguts al Paradís”, “Viure”, “Cau la nit”, “El gran circ dels invisibles”, “Una història d’amor”, “Lluna de plata”, “Alça’t”, “Quan es fa fosc”, “Tres segles”, “Camins”, “Mentides”, “Malaguenya de Barxeta”, “Barricades”, “Somnis de lluna”, “Cante”, “Amb la teua gent”, “Dakar”, “L’últim combat”; a partir d’ací, tot un món per descobrir. Qui era aquell xativí que cantava a “Camins” i la “Malaguenya de Barxeta”, i a qui no he parat d’escoltar cantar; interessar-me per la veu inigualable de Miquel Gil; la melodia de “Viure”, aplicada al dia a dia; la lletra de “L’últim combat”, per si davallàvem; imaginar-me el somni dels immigrants per trobar un cosmos més agradable i xocar-se contra la puta realitat i contra la puta intolerància; comprovar les mentides polítiques i televisives i un llarg etcètera. Si un any dóna per a molt, quatre anys són una llarga etapa en tots els sentits: madurar, créixer, hostiar-se-la, reviscolar, perdre gent estimada, obrir nous horitzons, canviar de la vida de poble a la de ciutat.

La primera volta que vaig sentir els Obrint Pas tenia 13 anys. En valencià, el nostre català, les úniques coses que havia escoltat eren les cançons de les trobades, el Ramonet, i poc més. Bé, i el cant del Barça. Un dia me’ls van donar a provar: Cant de Maulets i La Flama. Després els altres discos i un servidor que va començar a mostrar (més) interés per totes les causes per les quals s’ha de combatre, així com el nostre signe d’identitat: la llengua. M’agradava ja l’assignatura de Valencià, i amb Un poble en moviment, la sang em bullia. Però aquell 18 d’abril, el nou disc va ser una injecció d’oxigen, d’il·lusió, d’un camí traçat per tal de recórrer. Un mes després, cantava, amb el Com Sona l’Eso, a Barcelona, amb ells. L’èxtasi.

Hui, quatre anys després, torna a eixir al carrer un nou disc-llibre (els que l’havíem encomanat per Productes de la Terra el vam poder gaudir ja divendres) del grup de Benimaclet: Coratge. Com un dels contes d’Històries del Paradís, de Xavi Sarrià. Com el sentiment que ens demostren cada volta que pugen als escenaris. Com cada lluitador de la nostra personalitat i identitat. Com aquells que ens permeten ser hui els que som; per aquells que combateren per deixar-nos hui les bases que tenim. Coratge reuneix música i textos (magnífics, com el d'”Osama” o “Mediterrani”), barreja les millors arts possibles: música, literatura i pintura.

Amb pinzellades celtes, tornen a la càrrega, a la lluita del dia a dia. Ens tornen a injectar il·lusions, ganes de trencar les utopies, esperances de cara a un futur blau que algun dia passarà a ser del color de la llibertat. Un “Preludi”, marca l’inici del “Coratge” per a seguir endavant. “La vida sense tu” ens deixa el detall amé de ser introduït per un poema d’Estellés (“Cant de Vicent”), perquè ja ens ha arribat l’hora del nostre cant al Cap i Casal, de tornar-lo a fer valencià i no provincià. Perquè “Seguirem”, per la Mavi, pel Guillem, pels nostres avis i àvies, per la nostra identitat. Que ens podem perdre pel món? És clar, i serem uns “Perduts als carrers del món”, però com el mateix Miquel Gironés escriu en un dels textos “Perquè és imprescindible obrir-nos al món des del tresor cultural que hem heretat (…). És per això que hem lligat una corda al nostre punt d’origen. Per saber qui som. I oferir-ho al món”. Com tants i tants guerrillers que lluitaren contra el feixisme, les veus dels de Benimaclet canten “I si demà no tornara”, amb una llista de militants que van cercar la llibertat i que fa provocar calfreds per l’espina dorsal. Ara bé, “Si tanque els ulls, recorde tot el que vam fer aquelles nits d’estiu quan no teníem res”, fins i tot, ens vénen al record les primeres cançons que els vam escoltar, a Xavi Sarrià, als Miquels (Gironés i Ramos), a Robert Fernàndez, a Marcos Úbeda, a Albert Benavent, a Ximo “Maki”, a Jaume Guerra, a Chola, però també a Josep Pitarch i a Marc Guardiola. I així evitem “La nit dels corbs” famolencs, que abans només eren gaviotes. I de vacances? A “Barcelona”, lloc natal del moviment obrer, a eliminar uns empresaris que es creuen déus sobreexplotadors. Però com actuar? Amb paraules, lletres, balls populars, cançons… si s’esglaien, considerarem la nostra com “La cultura de la por”. Arguments tenim per a considerar-la-hi: tanquen TV3, manipul·len Canal9… Alguna cosa temen. I aleshores observem Mediterrani enllà, i ens sentim mediterranipatriotes, ens trobem germans dels africans que, en condicions inhumanes, busquen un indret millor per viure, per construir una nova vida. Pintem “Murals” i destruïm els murs que alguns volen edificar. I és quan tots, units, cantant i ballant, cadascú amb la llengua pròpia, però agermanats al cap i a la fi, notem una “Alegria” irremeiable per les nostres venes. La vida és coratge i alegria! També -tot no pot ser de color rosa- hi haurà mots desagradables que vinguen dels sectors blavencs i antidemocràtics amb rusos, rites i camps, però que els explicarem que “Se’n va amb el vent” i recuperarem la ciutat. I l’omplirem de tarongers, però també d’oliveres, com el meu xicotet país, l’Olleria, com la terra que treballava m’agüelo, i cridarem ben fort que estem “Al país de l’olivera”. I què faltaria?, preguntaríeu. Una jota, una jota que cride, que agrupe tots els valencians, una jota amb veu d’Al Tall, de Miquel Gil, de Pep Botifarra, de Feliu Ventura i de Mara Aranda, una cançó popular per a exaltar a tots perquè recuperem el que és nostre: la nostra dignitat, la nostra llibertat. No com aquell “Valencians en peu alceu-vos” que algú es va inventar per a guinyar-li l’ull, a Castella. Serà la jota que ens falte per a cridar al poble en moviment, per a despertar-nos, per a inculcar-nos que cal el mateix coratge que clamen ells.

Enhorabona a Obrint Pas per aquest nou regal que ens han fet amb format de llibre, per aquestos 18 anys en la primera línia de batalla musical i per ser el vaixell que ens fa bategar fortament el cor!

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Després del foc, d’Atzukak

0
“Videoclip de la cançó escrita per David Gironés i musicada per Atzukak. Amb la col·laboració de Batukem, Auxili, Red Roja, Tashkenti, Músicos de Guardia, Bausalva i veïnes i veïns de la Vall d’Albaida. Gravat a la Serra del Torrater, diumenge 6 de març de 2011, com a protesta per la línia d’alta tensió que Iberdrola vol posar en aquest paratge i en altres arrassats pel foc mesos abans.”

Així resa la informació addicional del videoclip. Gràcies a accions com aquestes, a lletres com les que canten tots els grups que hi participen, a totes les manifestacions en contra de l’abús de poder que creuen posseir els polítics; gràcies a la gent combativa de la meua comarca, dic ben alt i ben orgullós que sóc de la Vall d’Albaida. Una vall amb les muntanyes i les serres cremades, però una vall amb ganes de renàixer i de no consentir que ens passen per damunt, que ens esborren del mapa, que ens posen en el sac dels negligents. Perquè som un poble, dins d’un marc nacional que abarca uns països amb una llengua i una cultura pròpies, i amb una gent que dóna gust escoltar, llegir o, simplement, conversar amb ella. Som la Vall d’Albaida, una Vall alegre, unida i combativa!
 

 

Poema després del foc 

Després del foc, la cendra encara crema,
i al seu pas, no ha quedat viu ningú.
Han mort de nou les serres d’Agullent
la font Masiana i l’ermita de Sant Vicent, 
la Penya Alta i l’Alt del Torrater,
el Bancal Redó, el Pla de les Vinyes i Viverets.
El barranc de Bocairent, el dels Tarongers i Masarra,
el Pla de Llobregat, el del Quincaller i la Penya Roja,
el barranc de l’Àguila,
el barranc de Palacios,
l’alt dels Carlistes, la Soterranya,
Galindo, l’Escalerola, el corral de l’Aracila,
Riello, Ponce.
Tants puntals, 
llomes, alts,
plans i barrancs, han quedat orfes, 
que els ulls,
quan passes pels trasquilons que ara són les sendes i camins,
no saben on mirar per no cegar-se de tanta pena.

Hem perdut molt, hem perdut tant,
que el nom del nostre poble,
en part, s’ha cremat.
Maleïts per sempre, allà on vagen,
allà on parlen, allà on visquen,
aquells que ens han cremat.
Ara són cendra, 
i sobre la cendra creixerà tot nou.
Reixirà l’espígol, la pebrella i el timó, 
el cepell, el romer i l’argilaga,
la coscolla i el fenoll,
després creixerà la carrasca i el pi,
el roure i l’auró, 
el fleix i el llidoner,
l’om i el garrofer. 
No penseu que ens han vençut, 
un poble, que és poble i es sent poble,
mai es deixa véncer.
Perquè des del barranc Aspre fins a Pospelat,
passant per la Vall Seca, el Pla de Simes i Gamellons, 
els Cabeços del Navarro i Tirirant, 
el barranc Gran, el de Morera, Gorgorròbio i Bencenill,
l’alt de Figueroles i Sant Esteve, 
el barranc de la Puríssima i el Cabeço Gran,
som poble, 
i tenim com a sang l’aigua del Pou Clar,
que es transforma en artèria quan rega tota la Vall.

Hem nascut de l’horta i el secà,
vivim sobre aquesta terra 
i els camps i els bancals ens han donat la seua vida.
No mirem cap endarrere, només mirem cap endavant,
però si volem seguir sent poble,
no podem deixar enrere les nostres muntanyes, barrancs i plans,
ni tots els tresors que amaguen ni els que mostren a cada pas,
Si aquesta terra tot ens ho ha donat,
si és la que ens ha vist nàixer,
tenim un deute com societat en ella.
Ara toca unir forces, treballar tots junts,
les muntanyes que ara són òrfenes, 
demà seran l’ombra dels nostres fills,
l’herència dels que som ací.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Ovidi Montllor: 16 anys de vacances

0
Hui fa 16 anys que l’estimat Ovidi se’n va anar de vacances. Jo sé que, de vegades, torna i ens visita, i descobreix cada dia els actes esquizofrènics d’un govern dictatorial elegit per la seua “democràcia”. Jo sé que està entre nosaltres, recitant-nos “Els amants” o la “Fera ferotge”. Crec, però, que té una vida més tranquil·la que quan cantava en persona; potser ja no òmpliga l’Olympia de París, tanmateix, ens emplena, mitjançant la música i les lletres, les ments de sentit comú i de ganes de lluita.

Ovidi, sempre et portarem al cor, per això, malgrat l’afany de molts d’oblidar-te no servirà de res! Segueix amb les vacances, però torna a sovint. Potser algun despistat s’oblide de parlar en català a la manera de València…

Com un record d’infantesa

sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l’últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d’anatomia.

Ella ens va dir d’on veníem.
I que els reis de l’Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l’amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D’això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d’infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Carnisseria, d’Ovidi Montllor

0

Quan s’estan llegint uns apunts d’una assignatura i, de sobte, recordes que has de fer açò o allò que se t’havia oblidat, ja anem malament. I més si fins demà o divendres no ho pots fer, perquè el material no el tens davant. Aleshores, et pots angoixar una mica i entendre un món apart en unes lletres que et conten, només, que la poesia té camps semàntics per a cohesionar la composició. Caps desperts, ments obertes, si no, acabarem tallant-nos un dit i posant-lo en el quilo de bistecs…

Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la dona…
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en son pare…
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la sogra…
Mentre tallava, sàdicament despistat, el guàrdia de la plaça…
Mentre tallava, sàdicament despistat, en García, el majorista
Mentre tallava, sàdicament despistat, el fill que fugí de casa…
Mentre tallava, sàdicament despistat, la Lali, tan maca…
Mentre tallava, sàdicament despistat, la vida, tan boja…

I a la fi, distret,
es tallà un dit.
La clienta, esglaiada,
ofegà un crit
però ell, atent,
afegí el seu dit
al quilo de bistecs mentre anava dient:

Ja ho veu, senyora, no val la pena preocupar-se de la gent.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

L’hivern

0

Diuen que ja som a l’hivern. Diuen. No crec que siga molta la diferència entre dilluns -que érem a la tardor- i hui. Però els paperots oficials expliquen que hem canviat d’estació. No sé si dir que m’agrada l’hivern. Potser sí. La sensació de l’aire gelat a la cara, tot i que de vegades resulta incòmode, em pega i em desperta de la letargia de la tardor. O de la son de la nit anterior, no ho sé. Allò cert és que la gent ja ix al carrer molt més abrigada que fa uns mesos. Sobretot aquella àvia, que cada matí s’alça a les huit per a anar a comprar el pa i les coses que li calen per al dia; després s’endreça la cuina, s’ho deixa tot preparat i s’asseu al voltant de l’estufa. Si hi fóra l’home, podria encendre el foc, però ja no hi és i es conforma amb la foto d’ell damunt la llar, mentre ella es posa la televisió per a no sentir la soledat imperial.

A l’altra punta del poble, un major d’uns huitanta anys ve del camp, del seu camp. S’ha alçat a les set, perquè volia fer feina i, amb una cassalla al cos, l’ha acabada tota. Sempre ha sigut treballador, un continu obsessionat del treball. Maniàtic, ho ha revisat tot unes deu voltes. Però ja toca tornar cap a casa. Per sort, no li fa falta cap d’eixes assistents socials, ell es pot fer càrrec de tot. No obstant això, desitja que aplegue el dia de Nadal per veure els seus néts. Més que el dia de Nadal, anhela els grans dies per poder passar una estona amb ells: els dies que els ha de donar diners (aniversaris, festes i nadal). Cap dels seus fills el vol tenir a casa, encara que no li ho han dit així, clar està. L’excusa que tenen és que no es poden preocupar de tanta gent. Bé doncs, es queda en la seua vivenda de tota la vida i a esperar sense que el visiten. Es renta, fa una mica de dinar, i també s’asseu davant del foc. No pot evitar contemplar la foto en blanc i negre de la seua esposa: maleïda malaltia! Engega la televisió, es burla de la gent que hi surt, d’aquells famosos que es giten entre ells i que guanyen diners per contar les vides personals, i l’apaga. Potser es pose algun vídeo d’algun partit de futbol del Barça. Sí, decideix agafar el de la final de Wembley, quan encara era una família la que ocupava aquell cassalot solitari. Un pessigueig de nostàlgia li mossega la panxa. Crec que li cau una llàgrima per l’ull dret.

Mig quilòmetre més enllà, hi ha una família afectada per la crisi. Rectifique: per l’ús que va fer l’empresari que va acomiadar el pare del terme ‘crisi’. Fa mesos que els costa arribar a finals de mes, i són un matrimoni jove, amb 30 i 32 anys, la dona major que l’home. Tenen un fillet, Quimet, la il·lusió de la casa d’ençà que es farten d’omplir currículums per tenir un jornal. Fins ara, han pogut tirar endavant amb uns quants estalvis dels dos. Però ve el Nadal, i amb ell, la necessitat de comprar un regal al progenitor, que tampoc demana gran cosa. De sobte, sona el telèfon: una veu seca i greu pregunta pel pare de família. Sí, sóc jo. Mira, hem vist les teues experiències. Bé, aquesta mateixa vesprada comences al Bar del Cantó. Ja et donarem l’uniforme. Moltes… Gràcies, però l’home ocupat ja ha penjat. Es queda observant la seua estimada, que l’abraça i l’ompli a besos. Sabia que ho aconseguiries, carinyo. Ell, però, necessita dir-li una cosa: els diners que guanye tant hui com demà, seran per a un regal per a  Quim. L’abraça més encara. No els calen regals materials, a ells dos. Saben que veient content el seu fill, tenen més que prou. Així, aniran a sopar la nit del 24 a cals pares d’ell i, a l’endemà, a cals pares d’ella. El fillet s’ho veu tot incrèdul, però es contagia de l’alegria que s’ha produït per aquella misteriosa telefonada.

Sí, em reafirme, m’agrada l’hivern. No per les anècdotes tristes que poden passar dia a dia, perquè si ens n’anem a qualsevol altra època, en trobarem també. Avis abandonats, uns sense família, altres amb familiars que s’aprofiten només dels diners; famílies que no poden arribar a finals de mes i han de fer miracles perquè els fills no ho noten; gent sense casa (i cases sense gent), que es cobreix amb cartrons i papers de periòdics, i que es menjaran el raïm en comuna escoltant la ràdio, mentre passen un fred de mil dimonis; malalts crònics que enllaçaran amb el nou any més malalts encara; i mil desgràcies més, a què la nostra societat ens té acostumats.

Si m’agrada l’hivern, no és, evidentment, per tot açò. Si m’agrada l’hivern, és, potser, perquè és l’època en què tots aquestos mals s’obrin al món, en què ens solidaritzem més, en què tenim més consciència i sensibilitat cap a ells. Que no siga només per festes nadalenques; si volem aspirar a un món millor, destruïm les desigualtats sempre, no del 21 de desembre fins al 7 de gener. I recordeu, un altre món és possible. Perquè, ara ve l’hivern, sempre plou i neva, pobres traginers…

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La flama, d’Obrint Pas (Com Sona l’Eso 2006)

0

Està -alguna vegada ho ha deixat d’estar?- de moda aquesta cançó que ha servit de banda sonora per al lip dub per la independència. Però amb aquest vídeo, aprofite per recordar que hi ha una entitat, Com Sona l’Eso, formada per diferents professors de música, que realitza any rere any una trobada musical amb molts dels estudiants dels Països Catalans. Cada any es fa en un dels tres territoris, i aquest, més concretament, és de Benicàssim (2006), la primera edició en què un grup conegut de música en valencià hi actuava. El 2007 tornaren a repetir a Barcelona; l’any següent, les i els joves cantaren al ritme de Feliu Ventura a Carcaixent; el 2009, ho feren a Dènia amb l’ska de la Gossa Sorda i Nach; i aquest any, ho han fet a l’Amtella de Mar, amb les tres components de Soul Atac. Necessitem més iniciatives com aquestes, amb les quals el jovent participa en la recuperació i la unitat lingüístiques, i llança al cel amb crits cridaners que volen -que volem- una normalització en la música en català, encara que els polítics es vulguen fer els sords. Evidentment, l’associació no té cap ajuda institucional; els estudiants s’encarreguen de vendre clauers i camisetes, i, com a molt, reben algun ajut des de l’ajuntament de la ciutat on té lloc. Té molt de mèrit, moltíssim, que una idea que sorgí pel somni d’aquests professors valents i arriscats haja ja complit els 11 anys. I el pròxim mes de maig, a Morella, la 12a edició. Jo vaig tenir la sort d’anar a Benicàssim i a Barcelona, on, a més del concert, hi hagué maremàgnums sonors i paelles gegants. Van ser dies inoblidables sentint música en valencià dins d’un panorama castellanitzat, i més per a un jove que venia d’un poble on tot es veia massa en clau blava.

Hui, veient el vídeo sencer, m’he emocionat i m’ha esborronat tant, que he decidit pujar-lo a la xarxa. “La flama” s’ha convertit en el nostre himne i cada vegada que l’escolte, ja siga en l’ordinador o en directe, no em puc estar de sentir al meu interior unes pessigolles que em tornen la idea que no estem gens morts, que sabem reviscolar i que reviscolarem, malgrat totes les dificultats possibles. Som un poble en moviment, i per això, hem de baixar al carrer cada dia, sense limitar-nos a contemplar aquestes hores que ara vénen. I participar, ja que no podran res davant del nostre poble unit, alegre i combatiu. He de reconéixer que se m’il·luminen els ulls amb aquesta melodia…

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Darrer diumenge d’octubre, d’Al Tall

0

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El carrer

1
El carrer és de tots; no distingeix ni economies, ni polítiques, ni classes socials. Hi podem trobar, de matí, treballadores i treballadors que volen portar un sou mileurista per garantir la vida de les famílies. També empresaris que les obliden i a qui els agrada més la secretària que tenen a l’oficina. Hi ha dones que van al mercat, que xafardegen o que fan les compres per als fills que vénen cansats de l’escola. Els avis i les àvies solen aprofitar el calor solar per estirar les cames. L’altre dia recordava quan el meu podia caminar per ell mateix i anava a pel diari, a fer-se el café i després a ajudar la meua àvia. De vesprada, és comú i freqüent veure xiquets i xiquetes acalorats amb bicicletes, corrent o jugant amb la pilota. D’altra banda, sempre trobe alguna o algun estudiant que van a fer les compres del material per a l’endemà. De nit, el carrer és inundat de gent sense sostre que es tapa amb dos cartrons, dones submisses a mafies que les exploten i les transformen en objectes sexuals, drogoaddictes amb unes xeringues carregades d’una benzina que els donarà corda, almenys, durant els pròxims minuts.

Fa por anar pel carrer? No. Tots es coneixen, saben que el ionqui viu allí, que la prostituta viu allà, que el vagabund abans era un dels empresaris que abandonà la família perquè les cuixes secretàries l’atreien més i després se n’anaren, a cuitacorrents, a un altre país a aprofitar-se’n dels béns que havien requisat al desgraciat. Coneixen que aquella estudiant arribarà lluny a la carrera de medicina, potser, fins i tot, descobrisca la cura del SIDA; també coneixen el jovenet ciclista que té els genolls ple de caigudes verticals, però que ha guanyat les últimes curses on ha participat. I si se sap és, sens dubte, per la xafardera de la quarta casa que rep els consells del seu avi, el qual tots els dies surt de casa sobre les 8 del matí.

Ningú s’exclou del carrer. Bé, eixa famíla que ha omplit la casa més luxuriosa,  que no parlen la mateixa llengua del poble i que van amb vestits de marques italianes no es relacionen amb els altres a qui acusen de cocaïnòmans, de putes, de cornuts, d’ancians rabiosos i de dones grosses i sense vida pròpia. No tenen cabuda, perquè han estat educats a base de diners: col·legis privats, bilingües (anglés i el que volen imposar a la gent del poble) i amb uniformes refinats. Sense l’escalfor familiar, cadascú a la seua, amb tots els capricis que han volgut sense esforçar-s’hi. Con toda la educación del mundo, diuen. Una educació que no compta ni amb saludar la resta de veïns, ni somriure als xiquets que hi juguen, ni res per l’estil.

El carrer, vulguen o no, els equipara. La gent de tota una vida no permetrà que tinguen més galons per tenir més diners. La gent de tota una vida no permetrà que els oferisquen tants zeros per enderrocar les seues llars i fer allí balnearis, piscines, pistes de tennis o, àdhuc, de golf. La gent de tota una vida són ells: el ionqui, la dona que fa senyors, el ciclista menut, la futura metgessa, l’avi savi o la dona xafardera. I es volen, i es tracten de tu a tu, sense mirar-se per damunt del muscle, sense mostrar somriures prepotents. I s’estimen, perquè es tenen els uns als altres, perquè es coneixen des que van anar naixent. Perquè tenen un caràcter unitari, i prefereixen volar tots en una direcció. Perquè el carrer és el que els queda quan s’ha acabat tot…

Publicat dins de Música | Deixa un comentari
6954