El 18 d’abril de 2007, setmanes després del viatge a París, vaig arribar a casa, a les 15.00, després de set hores d’institut. A la taula, la iaia, el iaio, el pare i la mare. Un aroma nou adornava l’habitació, i damunt del llit, del cobertor blanc, un paquet de Propaganda pel fet:
Benvinguts al Paradís, d’Obrint Pas. No sé si fou l’olor o les reminiscències sudamericanes del disc, però vaig associar aquella etapa a un pau i tranquil·litat infinita, suau. És recordar-ho i els nervis s’esvaeixen: “Benvinguts al Paradís”, “Viure”, “Cau la nit”, “El gran circ dels invisibles”, “Una història d’amor”, “Lluna de plata”, “Alça’t”, “Quan es fa fosc”, “Tres segles”, “Camins”, “Mentides”, “Malaguenya de Barxeta”, “Barricades”, “Somnis de lluna”, “Cante”, “Amb la teua gent”, “Dakar”, “L’últim combat”; a partir d’ací, tot un món per descobrir. Qui era aquell xativí que cantava a “Camins” i la “Malaguenya de Barxeta”, i a qui no he parat d’escoltar cantar; interessar-me per la veu inigualable de Miquel Gil; la melodia de “Viure”, aplicada al dia a dia; la lletra de “L’últim combat”, per si davallàvem; imaginar-me el somni dels immigrants per trobar un cosmos més agradable i xocar-se contra la puta realitat i contra la puta intolerància; comprovar les mentides polítiques i televisives i un llarg etcètera. Si un any dóna per a molt, quatre anys són una llarga etapa en tots els sentits: madurar, créixer, hostiar-se-la, reviscolar, perdre gent estimada, obrir nous horitzons, canviar de la vida de poble a la de ciutat.
La primera volta que vaig sentir els Obrint Pas tenia 13 anys. En valencià, el nostre català, les úniques coses que havia escoltat eren les cançons de les trobades, el Ramonet, i poc més. Bé, i el cant del Barça. Un dia me’ls van donar a provar: Cant de Maulets i La Flama. Després els altres discos i un servidor que va començar a mostrar (més) interés per totes les causes per les quals s’ha de combatre, així com el nostre signe d’identitat: la llengua. M’agradava ja l’assignatura de Valencià, i amb Un poble en moviment, la sang em bullia. Però aquell 18 d’abril, el nou disc va ser una injecció d’oxigen, d’il·lusió, d’un camí traçat per tal de recórrer. Un mes després, cantava, amb el Com Sona l’Eso, a Barcelona, amb ells. L’èxtasi.
Hui, quatre anys després, torna a eixir al carrer un nou disc-llibre (els que l’havíem encomanat per Productes de la Terra el vam poder gaudir ja divendres) del grup de Benimaclet: Coratge. Com un dels contes d’Històries del Paradís, de Xavi Sarrià. Com el sentiment que ens demostren cada volta que pugen als escenaris. Com cada lluitador de la nostra personalitat i identitat. Com aquells que ens permeten ser hui els que som; per aquells que combateren per deixar-nos hui les bases que tenim. Coratge reuneix música i textos (magnífics, com el d'”Osama” o “Mediterrani”), barreja les millors arts possibles: música, literatura i pintura.
Amb pinzellades celtes, tornen a la càrrega, a la lluita del dia a dia. Ens tornen a injectar il·lusions, ganes de trencar les utopies, esperances de cara a un futur blau que algun dia passarà a ser del color de la llibertat. Un “Preludi”, marca l’inici del “Coratge” per a seguir endavant. “La vida sense tu” ens deixa el detall amé de ser introduït per un poema d’Estellés (“Cant de Vicent”), perquè ja ens ha arribat l’hora del nostre cant al Cap i Casal, de tornar-lo a fer valencià i no provincià. Perquè “Seguirem”, per la Mavi, pel Guillem, pels nostres avis i àvies, per la nostra identitat. Que ens podem perdre pel món? És clar, i serem uns “Perduts als carrers del món”, però com el mateix Miquel Gironés escriu en un dels textos “Perquè és imprescindible obrir-nos al món des del tresor cultural que hem heretat (…). És per això que hem lligat una corda al nostre punt d’origen. Per saber qui som. I oferir-ho al món”. Com tants i tants guerrillers que lluitaren contra el feixisme, les veus dels de Benimaclet canten “I si demà no tornara”, amb una llista de militants que van cercar la llibertat i que fa provocar calfreds per l’espina dorsal. Ara bé, “Si tanque els ulls, recorde tot el que vam fer aquelles nits d’estiu quan no teníem res”, fins i tot, ens vénen al record les primeres cançons que els vam escoltar, a Xavi Sarrià, als Miquels (Gironés i Ramos), a Robert Fernàndez, a Marcos Úbeda, a Albert Benavent, a Ximo “Maki”, a Jaume Guerra, a Chola, però també a Josep Pitarch i a Marc Guardiola. I així evitem “La nit dels corbs” famolencs, que abans només eren gaviotes. I de vacances? A “Barcelona”, lloc natal del moviment obrer, a eliminar uns empresaris que es creuen déus sobreexplotadors. Però com actuar? Amb paraules, lletres, balls populars, cançons… si s’esglaien, considerarem la nostra com “La cultura de la por”. Arguments tenim per a considerar-la-hi: tanquen TV3, manipul·len Canal9… Alguna cosa temen. I aleshores observem Mediterrani enllà, i ens sentim mediterranipatriotes, ens trobem germans dels africans que, en condicions inhumanes, busquen un indret millor per viure, per construir una nova vida. Pintem “Murals” i destruïm els murs que alguns volen edificar. I és quan tots, units, cantant i ballant, cadascú amb la llengua pròpia, però agermanats al cap i a la fi, notem una “Alegria” irremeiable per les nostres venes. La vida és coratge i alegria! També -tot no pot ser de color rosa- hi haurà mots desagradables que vinguen dels sectors blavencs i antidemocràtics amb rusos, rites i camps, però que els explicarem que “Se’n va amb el vent” i recuperarem la ciutat. I l’omplirem de tarongers, però també d’oliveres, com el meu xicotet país, l’Olleria, com la terra que treballava m’agüelo, i cridarem ben fort que estem “Al país de l’olivera”. I què faltaria?, preguntaríeu. Una jota, una jota que cride, que agrupe tots els valencians, una jota amb veu d’Al Tall, de Miquel Gil, de Pep Botifarra, de Feliu Ventura i de Mara Aranda, una cançó popular per a exaltar a tots perquè recuperem el que és nostre: la nostra dignitat, la nostra llibertat. No com aquell “Valencians en peu alceu-vos” que algú es va inventar per a guinyar-li l’ull, a Castella. Serà la jota que ens falte per a cridar al poble en moviment, per a despertar-nos, per a inculcar-nos que cal el mateix coratge que clamen ells.
Enhorabona a Obrint Pas per aquest nou regal que ens han fet amb format de llibre, per aquestos 18 anys en la primera línia de batalla musical i per ser el vaixell que ens fa bategar fortament el cor!