marginàlies

Quan els carrers, per una tempesta impròpia que ningú no esperava, es converteixen gairebé de cop en torrents i els embornals, en lloc de xuclar, escupen aigua, t’envaeix una sensació gens sorda de por i d’indefensió. I encara més quan, necessàriament, has de pujar el carrer empinat de casa i el paraigua pren consciència de la seva inutilitat, l’aigua que et sobrepassa de molt els peus et compromet les passes –com si les sabates es queixessin de no saber treure aigua- i el neguit perd el nord i la compostura. És por, sí, el que t’envesteix quan la negror del cel i la cortina densa de pluja encalabruixada et velen el panorama que et conté l’alè i t’inocula el coratge que cal per no perdre la condició d’ésser ensumador de desig. I t’adones que la por també és un ésser viu amb propensió a la ira i que l’aigua, remorejant, sense  aliar-se amb el renou, també sap fer mal.