marginàlies

L’ordalia era la prova que a l’edat mitjana feien els acusats, la qual servia per a determinar-ne la culpabilitat o la innocència. Tenia valor jurídic tot i la forta càrrega màgica. Es tractava de sotmetre els acusat als efectes extrems de l’aigua o del foc, principalment : si sortien més o menys indemnes o sobrevivien als ferros candents aplicats a qualsevol part del cos, o a un llarguíssim temps sota l’aigua, se’ls declarava innocents.  I si hi morien era perquè, efectivament, eren culpables. Sembla que és d’aquí que ve l’expressió “posar la mà al foc” per algú o la mateixa “prova de foc”.

Segons una de tantes llegendes, sant Onofre, que avui és el seu dia, va sobreviure a una ordalia. Sembla que era fill d’un rei, però el dimoni l’assenyalà com a fill d’un amant de sa mare, la reina. Al pobre Onofre li tocà el rebre però sortí sense cap senya de l’ordalia a què va ser sotmès. Qui sap si per això des de jove tingué tirada per la solitud per arribar prop de Déu i del convent on ingressà sent molt jove passà al desert egipci on s’hi estigué setanta anys alimentant-se només dels dàtils que li proporcionava una palmera.

Referida a l’anacoreta Onofre hi ha una altra llegenda oriental sorprenent. Segons ella, Onofre era en realitat una al·lota, Onòfria, que en ser perseguida per un pretendent amb molt males intencions pregà Déu que la convertís en home per, així, no perdre la virginitat. I Déu diuen que va fer el miracle.

Hi ha detalls de les vides de sants i santes que donen molt de si i molt de gust.