marginàlies

Dijous passat  va ser el Corpus, antigament un dels tres dijous que brillaven més que el sol, juntament amb el Dijous sant i l’Ascensió. Era –ara se celebra en diumenge- el primer dijous que seguia al vuitè diumenge després de Pasqua i celebrava, si no vaig errat, la presència real de Jesucrist en el pa i en el vi que es consagren a l’eucaristia.

D’aquesta festa estrictament religiosa que es manifestava –encara es manifesta- en una processó d’allò més rutilant, hi ha certs elements que cal conèixer, per molt descregut que se sigui. La lledània, per exemple. Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, a part de ser la flor de la planta de l’espècie Teucrium polium, o farigola mascle, la lledània és l’”Adorn fet de flors de cera, que es posava a les creus que es duien en les processons de les Rogatives menors, costum que perdurà fins al segle XVIII (Mall.); actualment, gran roda feta d’una multitud de flors de cera, que es porta en la processó del Corpus de la Seu de Mallorca”.

La lledània de la Seu mallorquina està formada per tres cercles concèntrics fixats en un mànec de fusta. Aquests cercles es cobreixen amb més de 1200 flors de cera. El cercle més gran incorpora nou banderoles daurades i, en el centre, un crucifix metàl·lic. Pesa prop de setanta quilos i té dos metres de diàmetre. Els seus portadors, com no podia ser d’altra manera són els lledaniers. Ignor si s’hi han  incorporat lledanieres.  A més, en la processó també hi desfilen les insígnies basilicals: el tintinacle i l’ombrel·la, que foren dissenyades per Antoni Gaudí. El tintinacle és una campana petita posada al capdamunt d’un bastó i l’ombrel·la el paraigua que cobreix el sacerdot que porta el viàtic.

És tan bo com necessari, independentment de la creença, conèixer aquests objectes i paraules, sobretot perquè formen part del nostre corpus relacional. Sense anar més lluny, estar com una lledània és estar un arbre molt carregat de fruita.