Deia que tenia la sensació d’haver cedit la seva vida als altres perquè la visquessin com volguessin, que fessin d’ella el que els plagués, desviure-la i tot si volien, que ell es deixaria fer. Semblava, deia, que anava a remolc de qualsevol insinuació, de qualsevol suggeriment, de qualsevol caprici de quisvulla. Deixar-se viure, cedir a altri la pell i el corrent sanguini, això deia que sentia d’un temps ençà, des que fugí la pluja, com si per ell no passàs res mai, com si el temps, en ell, no hi deixàs traus oberts, regruixos a la pell i escates. Com si els altres l’haguessin colonitzat, el buidassin com es fa amb els pous negres i s’hi sentís ben a plaer, amb els invasors i la seva brutor. I ho sentia tant així de desolador que la seva reacció davant una imatge o escena colpidora, davant el “Pie Jesu” de Fauré, era de plena indiferència, com si escrivís a l’aire i no tingués alenada; com si, adesiara, no es diguessin unes paraules més altes que d’altres, com si caminar no fos avançar un peu a l’altre; com si el món no fos un tancat de feres afamegades de ferotgia. Com si la reflexió pogués entrebancar la fua de la maldat. Deia que sentia endins que en ell res no hi entrava ni hi quedava, que tot anava als altres i hi feia estada permanent. I que pogué fugir d’aquesta mena de martiri i recuperar el tremp de les vivències pròpies en veure una rata en el bec d’una gavina que li va fer dir lentament i marcant l’accent: “lliure”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!