Quan ho donava a la memòria mai no sabia què hi pesava més, el temps que s’havia imaginat que vivia o el que, certament, havia viscut. Sobretot quan s’entretenia a intentar reviure els instants vells en què el dolor que no sabia tractar perquè no feria a cap punt concret, sinó que ho adoloria tot,
Anit presentàrem “Venes d’aram” a Bunyola, l’indret on s’esdevenen els fets de l’obra. M’hi acompanyaren l’editora Maria Muntaner i l’oncle Domingo Mateu Conti, que esgranaren i aprofundiren en un text que defuig la classificació. En el Teatre ens hi reunírem un bon grapat de descendents de Nicolò Conte (el veritable nom de Nicolau Conti Antonaccio),
Passaven pocs minuts de les deu del matí quan a la vila han tocat de mort i just després del primer toc el ca d’un veí s’ha posat a udolar, com fa sempre que toquen les campanes de l’església; i no és que el toc de la campana sigui gens estrident, ni entri com un
Diu el preceptor menor que el vestit de la terra són els boscs, els sementers, les plantes i les herbes, que no n’hi ha cap de dolenta. I en veure en el seu esguard la rotunditat d’aquesta afirmació em dic que, sent així, la rosa no vol ser res, ni signe ni missatge, separada del
Camina sense acabar d’estirar les potes i posar-se ufanosament dreta, la gallina, amb el bec en terra gairebé permanentment com si volgués jugar a ser una fura o un ca de rastre. I encara té un tret que la fa única en el nombrós galliner de cals pobres: cada parell de passes, en fa altres
Reconec tot d’una que aquest encapçalament no té consol però de tots els que he manejat és el que més s’aproxima al que voldria dir, que tanmateix no és res de nou perquè s’ha repetit per pa i per sal per molt que tanta parlaria no hagi tingut, fins ara, cap efecte positiu. Ve a
En una branca del llorer jove del corral hi descansa una papallona exhausta (una vanessa atalanta o papallona rei) que no diu d’on ve ni adverteix cap on anirà un cop recuperada, si és que encara li resten forces per seguir tastant ortigues. Té el semblant envellit i el color negre apagat, com si estigués
Olympe de Gouges, o Marie Gouze, era occitana, revolucionària, autodidacta, dramaturga i pamfletària. Va néixer a Montalban el 7 de maig de 1748 i va morir guillotinada a París, per contrària a la Revolució, el 3 de novembre de 1793. Atacà l’esclavitud en la seva bra de teatre “Zamore et Mirza, ou l’heureux naufrage” quan
Paisatges amb niguls cantaires i una lentitud que fa mal i templa alhora, sedueix, serpeja com la timidesa. Muricecs penjats a les dotze del migdia omplen la vista del morent que demana més temps i molt més aire per retre’s. Els turons d’herbes ventureres, calma orejada, la volada arriscada dels teuladers maldestres, el pollancre enmig
El teu nom àrab significa segur, sa, sa i estalvi, i ara mateix per mi és un escarni perquè t’estàs morint. I ho saps. I voldries no estar gaire a fer-ho. Fa sis setmanes te rescataren d’un infart massiu que ha tengut massa rèpliques. No tens mal i dius que voldries poder parlar però no
La segona vegada que, assegut en un bar mínim ran de mar a l’hora de la migdiada, torna a sentir la cançó “Eleanor Rigby”, dels Beatles, es demana severament de què és senyal. No es tracta, es diu, de cap passada innocent de l’atzar, de cap picada d’ullet bonifàcia de la ventura, amb qui sempre
El vintè poema de “Si entra la boira no tendré on anar”, d’Antoni Vidal Ferrando, premi Carles Riba 2021, diu així: Avui el temps passat té el regust de les urnes funeràries i dels amors impossibles. Hi ha ecos de cianur i de ciclops metafòrics que furiosos escanyen les estrelles de mar. Hi ha màscares,
A voltes lamenta no saber jugar a escacs perquè considera des que usa la raó amb certa habilitat, i n’ignora les raons, que els escaquistes tracten el cervell de manera exquisida i per això n’extreuen el suc més essencial. Coneix els moviments que poden fer les peces però no sap sortir de manera ordenada ni