LLUNY DEL DESIG
31 de maig de 2022
0 comentaris
hem perdut els somnis, els que empanoramen la mirada i l’àngel distret de la guarda, i sense ells, ben lluny del desig, dels mots rebels i indòmits, jamai no sabrem de què viu la vida.
hem perdut els somnis, els que empanoramen la mirada i l’àngel distret de la guarda, i sense ells, ben lluny del desig, dels mots rebels i indòmits, jamai no sabrem de què viu la vida.
Davant la mar, sense confidències, es demanava amb el so de quin instrument descriuria l’instant que vivia com si hagués de tenir alguna conseqüència benèfica; aquella mena de gota amb tots els colors i la immensitat sense màcula suspesa en la volta del temps i de la memòria. O quina paraula nova condensaria el moment
A la terrassa ombrejada d’un cafè antic del barri de la marina mantingut amb la cara neta en la reforma europea d’una vila illenca geogràficament mediterrània –un temps ho era d’ànima; ara hi queden els renecs i certes escriptures no comercials-, cap al migdia d’un diumenge de maig extraordinàriament calorós, hi reposa de l’ardor irritant
Marejar vol dir convertir-se en mar o en ona. Deixar de fer peu i surar com una noia en ball constant. Marejar,com fa la mar en tocar costa, que recula com si volgués prendre aire i escometre el rocam negre amb pues per defensar el territori. Marejar és el que fa la mar quan se
Tota la mar que medita per a qui la mira esvaïdament, amb parpalleig lentíssim, a mercè d’una pau presumiblement absoluta i de la transparència de les pensades. En el caire de l’espadat, a mig peu de deixar el rocam, a cent quaranta metres de l’aigua més amatent no hi passa res més que l’entramaliadura de
No esperis res del sol en posta. Ni confiïs en les sargantanes, aparentment confidencials. No secretegis amb elles, que ràpidament esbombaran el relat per la garriga envaïda pels pins i tot serà vent i recers a l’aire. Refia’t de l’instint, d’aquesta olor d’animal mort que dignifica encara més el paisatge d’encanteri i que arribà, just
Costa tant com cansa, viure del funambulisme, es deia fent el cafè amb llet sense quemullar en el bar acostumat. Anar anant alerta a no trepitjar els ous que t’encatifen la ruta, rebenta, pensava amb inquietud. I de cop se sentí al front un unicorn escuat i sense crinera cercant desesperadament la sortida d’un dèdal.
Des del coll es veu la badia i amb prou nitidesa la precipitació de la nuvolada atapeïda que enjogassa el cel. La mar, en contrast, està emmirallada i per això es pot veure on desemboquen els col·lectors de les aigües brutes. El color merdós que infecta els entorns de la rada indica que és allí,
Diu el meu preceptor menor que allò que més agrada als seus quatre anys de descobertes increïbles, és fer allò que volen a cada moment, segons el que decideix de cop el seu esperit que no tanca mai cap porta i que, dormint i tot, debana i teixeix. I no és que es rebel·li contra
Mirava les fotos de l’àlbum i tot callava. Cap racó que no feia part de l’objectiu amagava res que invitàs la cerca, ni cridava la curiositat, ni cap cara mesurava la profunditat necessària per fer-te càrrec d’un instant imprès presumptuosament i sense interès. Tot, un pla sense reflex que escopia en comptes de concentrar l’atenció
“El que teniu davant és un fragment d’un exercici d’estil que va començar l’any 1973 amb L’adolescent de sal. Un sol exercici d’estil és tota l’obra de Biel Mesquida i totes les obres de tots els escriptors d’ençà que el món és món. La diferencia entre Biel Mesquida i molts dels altres és que Biel
Anit s’ha presentat a la Llibreria Quart Creixent, de Palma, la segona edició a la col·lecció Raixa, de la Nova Editorial Moll, de la novel·la “Fuita i martiri de sant Andreu Milà”, de Miquel Àngel Riera (1930-1996). La primera edició va veure la llum el març de l’any 1973, per la qual cosa amb aquesta
La moixa -seductorament sulla, amorosament mossegadora- no vol que li faci un retrat amb el telèfon mòbil i em dona l’esquena. I com diria qualcú amb la sensibilitat plena de traus, amb el refús de la moixa, que prenc com un menyspreu que no mereixo, que m’aboca a la foscor de tots els planys, mir
Cap riu, ni estany, ni mar de pam conquerida per la sal que digui que l’aigua fa paret i aïlla. Cap sòl de vent que reclami portes, cap glopada d’aire que vulgui ser continguda, cap llengua confitada que ensucri la vida. Ningú que afirmi que és bo trencar l’alè o trencar l’aigua ni que calgui,
La lectura del poemari no li plau, però no l’abandona confiat que, de cop, un vers o una imatge el rescatarà de la conformitat condormida i per això no atén l’avís de missatge del telèfon. Segueix llegint sense voler prestant més atenció al lieder de Liszt que l’acompanya i que no coneixia que a l’absència