marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

12 de maig de 2022
0 comentaris

TOCAR DE MORT

Passaven pocs minuts de les deu del matí quan a la vila han tocat de mort i just després del primer toc el ca d’un veí s’ha posat a udolar, com fa sempre que toquen les campanes de l’església; i no és que el toc de la campana sigui gens estrident, ni entri com un estilet en el cervell. I no m’ha semblat un contrasentit, aquest toc de campana fúnebre, en temps hiperinformats i  saturats de virtualitat, ans al contrari: l’he pres com el toc que et fa tocar de peus a terra, que et davalla del nigul o de la bombolla on ens ha instal·lat l’alienament que més convé a qui ens fa anar per on vol el mercat.

I immediatament he pensat en les polèmiques que anys enrere envoltaren, tant aquí com a fora –i no sé si encara perviuen, per això- els tocs nocturns dels quarts i de les hores de diversos rellotges públics de pobles i alguns barris de ciutats. No deixa de ser paradoxal que, vivint en un medi acústicament molt contaminat –sobretot en les ciutats més populoses-, els tocs dels quarts i de les hores d’un rellotge sigui motiu de disputa. I encara ho és més que els contraris als tocs, en la seva immensa majoria, guanyaren els plets. I encara més paradoxa: aquestes reclamacions, també en moltes ocasions, serviren per digitalitzar tant els rellotges com els tocs, que deixaren de fer-se durant les hores centrals de la nit.

Recuperar la campana com a informadora dels esdeveniments que importen a tothom no és cap concessió a la nostàlgia.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.