marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 de maig de 2022
0 comentaris

EL VESTIT DE LA TERRA

Diu el preceptor menor que el vestit de la terra són els boscs, els sementers, les plantes i les herbes, que no n’hi ha cap de dolenta. I en veure en el seu esguard la rotunditat d’aquesta afirmació em dic que, sent així, la rosa no vol ser res, ni signe ni missatge, separada del roser. Ni cap flor condemnada al sacrifici per atendre la superioritat bàrbara i boja de l’espècie humana. I que tots els esqueixos que feim a aquest vestit terraqüi els pagarem molt cars perquè, de tants com ja n’hi ha, farem malbé tot el vestit i la terra nua no resistirà un hivern.

Diu també que li agradaria molt poder saltar de planeta petit a planeta petit perquè així en podria trobar qualcun de tant petit com la punta d’un dit, que és ben segur que n’hi ha. I se’l posaria al palmell d’una mà i, talment com si fes una bombolla de sabó, bufaria i bufaria amb molt d’esment i el faria créixer fins que s’hi pogués seure damunt i amb ell recorreria tot el cel i d’allà tan amunt estant, ens cridaria, perquè el saludéssim, i ell davallaria, deixaria el seu planeta devora la mata que esguarda l’entrada de ca seva i ens contaria tot el que ha vist i sentit.

I sense donar temps a fer-te una idea d’aquest periple còsmic computable en anys llums, considera que ha de ser possible que un animal molt petit, molt més petit que una puça, pugui entrar dins el cervell per l’arrel d’un cabell i en ser dins fer-nos-hi pessigolles; seria fantàstic, rebla amb la punyeteria  a la mirada.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.