marginàlies

Quan ho donava a la memòria mai no sabia què hi pesava més, el temps que s’havia imaginat que vivia o el que, certament, havia viscut. Sobretot quan s’entretenia a intentar reviure els instants vells en què el dolor que no sabia tractar perquè no feria a cap punt concret, sinó que ho adoloria tot, s’instal·lava en el seu esguard, en la lluentor inquietant d’uns ulls en mans de l’estranyesa i l’angúnia que cridaven l’estimera. Aquells anys en què en tocar la nit pensava que moriria i ho desava tot perquè en trobar-lo mort trencant l’alba no poguessin dir que era desordenat, el primer símptoma de dissolut. I un cop allitat, amb els ulls exageradament oberts i les mans lligades damunt l’estèrnum, considerava un crim separar-se del seu cos, abandonar-lo, consentir la seva putrefacció lenta i ell anar-se’n amb l’ànima, una bubota eterna que desconeixia, es deia com en confessió plorant desconsoladament. I el matí següent, en despertar-se, lluny d’alegrar-se de no haver-se mort, tornava a sentir damunt el cor el pes de l’angoixa, i a cada costat els estilets dels remordiments per haver-se plegat als designes dels plaer. I així fins que va conèixer Bach, que li ensenyà a desfermar els nusos que la vida fa al temps i que cuiten d’ofegar-la.