marginàlies

La segona vegada que, assegut en un bar mínim ran de mar a l’hora de la migdiada, torna a sentir la cançó “Eleanor Rigby”, dels Beatles, es demana severament de què és senyal. No es tracta, es diu, de cap passada innocent de l’atzar, de cap picada d’ullet bonifàcia de la ventura, amb qui sempre seguit té qüestions. Necessàriament li vol dir quelcom.

L’ha sentida per primera vegada el dematí, encara lleganyós, quan bevia a glopets menuts el cafè amb llet bullent que es prepara com si el consagràs i mirant d’ordenar el somni que, lluny d’angoixar-lo, li ha remogut els baixos de la passió més jogassera.

Per què insistir en esglésies oblidades i persones entotsolades en tropell, i morts amb el nom rebregat i somnis que vetllen la fi? I per què furgar en preguntes que no troben resposta? Per què obligar-lo a tornar a posar rostre a una Eleanor misteriosament subtil i a un pare McKenzie sense parroquians, cansat d’escriure sermons que ningú no escoltarà i fart de sargir els mateixos calcetins els vespres humits? I, sobretot, per què aquesta insistència maccartneyana a negar-nos la salvació?

I mira la mar i no hi veu res que serveixi de desllorigador. I pensa que, després de ser un angelet, de menut, es proposà ser sant en vida i a fe de món que ho va aconseguí encara que no li hagi servit de res a l’hora de fer les proves per ser bona persona. I és quan es diu que torna a ser hora de parar lloses a la solitud i de redoblar la vigilància en els caus on creu que s’hi arrecera la por.