Diu el meu preceptor menor que allò que més agrada als seus quatre anys de descobertes increïbles, és fer allò que volen a cada moment, segons el que decideix de cop el seu esperit que no tanca mai cap porta i que, dormint i tot, debana i teixeix. I no és que es rebel·li contra les normes escolars, entre totes les altres, que accepta i compleix amb un esment exemplar, però crear i, si cal, ordenar a partir del que sent i interpreta a partir del que percep, l’omple de cançons i secrets. I sap, òbviament, que cantar, a part de significar resar dues vegades –encara no coneix Agustí d’Hipona-, fa més accessible la pensada i repunta el goig i l’estimera.
Ell cantusseja, quan sol o en companyia, juga i fa anar les mans i el cap a escarada. I entre cançó i cançó –pròpia o manllevada- dona les explicacions necessàries a qui crea amb ell o a ell mateix, si decideix explorar sol el silenci o aixecar les faldes als colors per entreveure la bastida de les ombres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!