marginàlies

Davant la mar, sense confidències, es demanava amb el so de quin instrument descriuria l’instant que vivia com si hagués de tenir alguna conseqüència benèfica; aquella mena de gota amb tots els colors i la immensitat sense màcula suspesa en la volta del temps i de la memòria. O quina paraula nova condensaria el moment i en pronunciar-la es despleglaria altre cop el mateix panorama imponent d’ara amb algun detall nou que el faria sempre diferent. O quin moviment del cos dut al màxim de la seva elasticitat podria fer part indissociable d’aquell prodigi lamentablement efímer. Com ho podia fer per interioritzar aquell esclafit de claror i assossec que tanmateix no l’atenia, que ho era tot sense que ell hi participàs ni que fos passivament. I per això també es demanava què hauria de fer per ser-ne part, com ho era la mata, la gavina o la roca. No li bastava veure-ho dit a dit, beure’s a glops molt menús tot allò que veia, fins i tot la vehemència de l’aire que no permetia l’encantament.