marginàlies

Mirava les fotos de l’àlbum i tot callava. Cap racó que no feia part de l’objectiu amagava res que invitàs la cerca, ni cridava la curiositat, ni cap cara mesurava la profunditat necessària per fer-te càrrec d’un instant imprès presumptuosament i sense interès. Tot, un pla sense reflex que escopia en comptes de concentrar l’atenció més mera. Cap fotografia no reclamava cap melodia ni cap paraula estotjada per a moments especials. Només els absents escrivien a l’aire i llegien els escrits amb els ulls brillants però sense cridar l’angoixa, ans al contrari, com si celebressin l’eternitat que no els ha afectat gens la vida en les fotografies.

Mirava les fotos de l’àlbum i res no convidava Bach a dir-hi la seva, en no ser la darrera, la de la farola de llum verda, posada allà per descuit, sens dubte.