La lectura del poemari no li plau, però no l’abandona confiat que, de cop, un vers o una imatge el rescatarà de la conformitat condormida i per això no atén l’avís de missatge del telèfon. Segueix llegint sense voler prestant més atenció al lieder de Liszt que l’acompanya i que no coneixia que a l’absència de memòria dels miralls ni a la inquietud que senten just abans de reflectir la seva primera imatge, que emmarquen les reflexions del poeta. I el mirall impacient el mena a una afirmació categòrica que l’ha acompanyat des que els records són vívids: la vida ha de ser necessàriament una rialla fresca. L’hi digué una tia fadrina poc donada a la broma i que morí, n’està ben convençut, sense haver viscut, sense haver fet mai una rialla fresca. I una altra tia monja a qui mai no li va veure els cabells ni els peus, des de les més pregones timbes de la repressió, li deia fluixet, com si secretejàs amb un ambaixador de l’altre món, que la vida, com més humil, més gloriosa. Llegeix “càlcul” i la pensa li presenta cossos nus i delerosos a punt de combustió, a punt de crear universos que només s’expliquen a través del càlcul, precisament, perquè la seva natura i les relacions que estableixen els cossos que els integren reneguen de les paraules. Si tothom fuig de tu, on podràs arrecerar-te?, recorda de sobte que li digué un professor de naturals que feia les classes com si cantàs òpera, vestit de vint-i-un botons, i que, en haver acabat, s’acomiadava amb versos, seus o manllevats, que cap d’ells, dels alumnes, no entenien però que els quedaven enganxats a la cervellera com si fossin gomets invisibles i permanents. I deixa reposar el poemari perquè cobri color.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!