“El que teniu davant és un fragment d’un exercici d’estil que va començar l’any 1973 amb L’adolescent de sal. Un sol exercici d’estil és tota l’obra de Biel Mesquida i totes les obres de tots els escriptors d’ençà que el món és món. La diferencia entre Biel Mesquida i molts dels altres és que Biel Mesquida ho sap”. Ho diu Nicolau Dols en el pròleg d’Encarnacions. També diu: “La llengua de Mesquida no és trencadora respecte de la llengua comuna, sinó eixampladora, amplificadora. […] La proposta lingüística de Mesquida, la tècnica amb què afaiçona la matèria primera del seu art, no és trencadora, per original i nova que pugui semblar, sinó constructiva, ens “torna la llecor que l’ha nodrida”.
I a “La llum invisible”, l’autor, Biel Mesquida diu: “Al principi fou la llum. Les paraules fan llum. I és el primer que veu el lector sense témer-se’n. Per això he dit moltes vegades que la literatura és descripció. Aquest relat lluminós d’un lloc, d’uns personatges i, a continuació, d’una contarella. Però el conte ja pot ser aquest esdeveniment lluminós que fa brillar el món i les coses”.
Encara més a “Llum de mar antiga”: “La literatura ha de ser escandalosa i ha de viure dins el risc i l’aventura. Tots es troba en els silencis, en les el·lipsis, en els malentesos, en els subentesos. Ha d’existir una complicitat quasi amorosa entre el text i el lector, que vagi més enllà de la comprensió de les frases i de la trama del relat”.
I Sebastià Perelló, a l’epíleg, diu: “Per això Mesquida parla des de la possibilitat de dir des de la polpa de la llengua –i em venen a la memòria aquells “tout petits temples dans les mots” de Jaccottet- i de deixar traces del fet d’haver engendrat el fulgor llampant del que hi ha. Una florescència, un trau, una obertura, l’aparició del món i de la bolla. I aquestes encarnacions paganes són una circulació de desig, són la fecunditat, els motors d’una apetència i l’atzar i les peripècies de la vida. Perquè escriure és fer sorgir un món, dir allò que cova en nosaltres que cerca dir-se en el llenguatge i que només pot esdevenir-se i acomplir-se en l’infinit i la variació permanent, i en la disparitat i el misteri del que és plural. I és en aquesta promiscuïtat que som capaços de somniar deus, d’engendrar-los”.
Per fer més gola llegiguera es podrien treure més escapolons, d’”Encarnacions”, una obra que deixa fer a plaer, que et fa seva de bon començament , que fa entrar el lector en el desplegament del text, que parla directament al llegidor perquè sigui l’element clau del doll de relats i reflexions. I el convida, a més, a prendre notes i fins i tot a esmenar-lo.
“Encarnacions”, per això, fuig tostemps del clixé, de la submissió i no dóna res mai per finit ni sabut, conscient que “l’única sortida és sempre la pells dels altres”. I que dir és viure. I que “caldria traduir el caos, aquesta hauria de ser la tasca de l’escriptura”. I que “Sí, la narrativa feta a mà i a consciència sempre és energia de vida, de resurrecció. Stop!”.
“Encarnacions” o la lectura que plau, plaent, per tant; empremtosa i, sobretot, clarent. Un plaer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!