marginàlies

Costa tant com cansa, viure del funambulisme, es deia fent el cafè amb llet sense quemullar en el bar acostumat. Anar anant alerta a no trepitjar els ous que t’encatifen la ruta, rebenta, pensava amb inquietud.

I de cop se sentí al front un unicorn escuat i sense crinera cercant desesperadament la sortida d’un dèdal. Dels ulls de la bèstia se’n desprenien retines de pànic. Salivava penosament, l’unicorn, aixecava compulsivament els morros i en destapar el barram, apareixien les genives ensangonades.

Eren aquestes imatges despenjades dels cels de les follies -que l’anguniaven de debò i que se li apareixien de sobte, fent el que fes i fos on fos- el que més el fatigava. I de la fatiga al fàstic.

No s’ha acabat el cafè amb llet, avui. Pensa caminar, com li prescriuen els facultatius que l’atenen, fins que les cames diguin prou, fins que es convencin que no hi ha ous sencers a la calçada que se’n riguin d’ell. Fins que l’unicorn trobi la sortida del dèdal i li creixin de cop la crinera i la cua.

És dissabte i la tardor acabarà cap al migdia. Caure en això sembla que el conhorta.

L’amo del bar no li cobra el cafè amb llet, en sortir. Li diu, com cada dia, que el carrega en un compte que no pensa cobrar mai.