La por és el principi i la fi de l’alenada, la força que mou els detalls necessaris perquè la vida defugi les sogues. Està escrit des de fa una eternitat d’eternitats en el front de qui enraona, en el frec de les ales amb l’aire, en el calfred d’un vers. Por a la bellesa que
En el bosc dels bedolls que esperen la pluja benigna d’aigua tèbia, el riu reclama espai i davalla cabalós, d’esquena ampla. El pont de troncs i corda, estret i poruc que el passa en el punt més òptim i propici voldria que fos una deu de donzella per escoltar molt millor allò que veu i
Cap dels meus dos preceptors no són gens espantosos, ans al contrari, són molt tolerables amb el dolor. Per això, quan ahir horabaixa el major es queixà de mal de cap, que se sentia una punyida molt forta a les dues temples, es frisà de presentar-lo amb urgència al pediatra. També estava embromat i tenia
Només ha llegit la meitat del llibre i l’envesteix la bellesa enterca de qui dubta. Morts i boira reclamen oxigen per acarar la subsistència. Passen estels amb espardenyes al temps que cau una pregunta a plom sobre l’anell d’or que travessa el mugró de la jove que es plany de no saber jugar a escacs.
Saber moltes coses no mena, inexorablement, a la saviesa ni és signe d’haver assolit un alt grau d’intel·ligència. En temps d’enciclopèdies en paper, la gent que sabia moltes coses era molt preuada perquè, per segons què, t’estalviava una consulta enciclopèdica que, en general, feia vessa. És clar que saber moltes coses també és altament discutible
Diuen que el dia que digué a son pare que ell tenia un rellotge a la panxa –ho digué, sembla, amb un posat de savi vell- son pare, d’un atac de riure mentre menjava una galleta d’oli, s’ennuegà i ho passà molt malament. La cara i tot, sostenen els qui hi eren, li prengué un
Avui fa dos segles i un any que nasqué a París Charles Baudelaire, el rebel, l’excessiu, l’indisciplinat, el lliure, l’indòmit, el ver. Tornar a dir el poema “Al lector”, de “Les flors del mal”, traslladat al català per Xavier Benguerel, fa molt de bé: L’estultícia, el pecat, l’error, la cobejança, ens trasbalsen el cos, torben
Als seus peus la mar, darrere, el jardí de les hores mortes. Qui tem l’esperança veu lluir l’espasa de l’extinció.
L’any 1961 s’estrenava la pel·lícula “One-Eyed Jacks”, basada en la novel·la ‘The Autentic Death of Hendry Jones“, de Charles Neider. El primer guió va ser escrit per Sam Peckinpah, que fins i tot en rodà algunes escenes. Tanmateix s’encarregà la direcció a Stanley Kubrick, que topà amb Marlon Brando, que interpretava el paper principal, i
Tot està fermat, també les mirades ancorades en el ball dels malucs. I la memòria, que ja no val per res, ni per enyorar les lliçons de les guerres per evitar sagnies, ni per recordar-nos que cada dia ens hem de fer el pa que ens dignifica. Tot ha quedat reduït a una imatge imprecisa
A Can Gazà, aquesta hivernada en abril ha afectat molt uns quants residents i de diversa intensitat: des de l’infart més brutal que ha patit un dels més desvalguts i que l’ha deixat estacat a la UCI, de moment, i amb un pronòstic més escarransit que la seva còrpora, fins a constipats més sonors i
Afina una teranyina en els darrers compassos de la badoqueria que segueix al cafè que clou el dinar i es plany de no ser més diligent en la neteja. Els indrets amb els que no es topa d’habitud amb la mirada també reclamen esment, es diu amb recança. I tanmateix, en aquell instant voldria ser
Segons la Bíblia catalana, traducció interconfessional, el Llibre dels Salms 22: 20-22 diu: “Però tu, Senyor, no t’allunyis; força meva, vine de pressa a ajudar-me. Allibera la meva vida de l’espasa, que no mori entre les grapes del gos; salva’m de la gola del lleó, guarda’m de les banyes del brau”. Fixant-se en “que no
Enveja amb ràbia qui no oblida cap cara, qui es recorda de tot, dels detalls més determinants per retornar amb seguretat els records a la realitat. I més qui reconeix totes les olors, velles i noves, i sap definir-les, i les dates que hom espera que es recordin sempre. I encara més qui recorda poemes
Escrius només amb tu mateix, preferentment en el lloc on més a plaer et sents i voltat dels objectes que més t’ajuden a expressar adretament. Després venen els lectors amb qui més confies per saber si el manuscrit obre qualque porta per tafanejar per l’espai que clou o en tanca; o ho tanca tot. I