marginàlies

Diuen que el dia que digué a son pare que ell tenia un rellotge a la panxa –ho digué, sembla, amb un posat de savi vell- son pare, d’un atac de riure mentre menjava una galleta d’oli, s’ennuegà i ho passà molt malament. La cara i tot, sostenen els qui hi eren, li prengué un tint blavós, desencadenà un seguit d’esglais i crits desesperats, i costà déu i ajut fer-lo tornar en si. Un cop recuperat, demanà al fill com era allò del rellotge a la panxa i ell, amb tota prevenció, evitant fer el pallasso com era la seva intenció abans de l’ensurt –així li ho repetia sa mare cada cop que rememoraven el fet- li digué que abans que el cridassin els dematins, la gana del cafè amb llet ben calenta amb galletes maries, li deia a l’orella que s’aixecàs, que ja era hora de començar el dia. I sabia que era l’hora del pati a l’escola, abans que sonàs el timbre, perquè la mateixa veueta li reclamava la peça de fruita o la mossegada de pa amb coses. Igualment passava a l’hora de dinar, de berenar i de sopar. I son pare, en veure-li la cara tan seriosa de científic cansat, torna a riure més controladament.

És per això que cada vegada que menja una galleta d’oli recorda la facècia i la mitja rialla que esbossà son pare en morir d’una insuficiència cardiorespiratòria. Segur que pensava en el seu rellotge a la panxa que ha deixat de ser puntual.