Afina una teranyina en els darrers compassos de la badoqueria que segueix al cafè que clou el dinar i es plany de no ser més diligent en la neteja. Els indrets amb els que no es topa d’habitud amb la mirada també reclamen esment, es diu amb recança. I tanmateix, en aquell instant voldria ser capaç de poder trobar la cua del darrer fil de la teranyina per estirar-lo amb tota cura i desfer la teranyina per convertir-la en una troca per si un dia. I és imaginant com la desfaria que retorna el somni de fa uns dies que no ha oblidat: els seus morts cantant el Pie Jesu de Lloyd Weber dirigits per ell donant-los l’esquena. I torna a sentir com el va corprendre més, en despertar-se, aquesta fatxenderia seva de menystenir-los que no la commoció amb què cantaven. Devia ser per purgar aquest afront, s’advertia, que, just acabat el cant i amara de llàgrimes, sobre ell s’obrí un cel roig immens del que en penjaven ganivets que pràcticament es tocaven, com si fos una perxa sens fi de sobrassades amb puntes i tallants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!