marginàlies

Cap dels meus dos preceptors no són gens espantosos, ans al contrari, són molt tolerables amb el dolor. Per això, quan ahir horabaixa el major es queixà de mal de cap, que se sentia una punyida molt forta a les dues temples, es frisà de presentar-lo amb urgència al pediatra. També estava embromat i tenia el coll ple. Després de l’exploració i les proves pertinents, el metge dictaminà virosi d’origen incert que amb la medicació receptada i dos dies de repòs havia de remetre. Ha passat la nit d’aquella manera, però ha cercat la mà de sa mare i l’ha trobada, clar.

El dematí ja no tenia mal de cap però se sentia atupat. Per ordres del metge no ha anat a escola. Tot i respectant la seva autoritat, considera que el pediatre que el va atendre “no era molt professional”, així de determinant. No sap precisar per què –tampoc el metge no li sabé dir quin virus l’havia atacat i tothom ho va acceptar- però la sensació que va treure de la visita d’urgències era aquesta. El posat, el tracte, la distancia… En recordar-li que es troba millor gràcies a la seva recepta, ho reconeix, però així i tot, “no era molt professional”.

El preceptor menor, que detesta l’absentisme, ha anat a escola com cada dia però avui ha trobat que els arbres estaven més adormits que altres dies. Ha trobat que no brillaven tant i en fer-li veure que era per mor del dia gris i la pluja menuda que feia caure la pols sahariana, m’ha dit que això no hi tenia res a veure, que altres dies d’aigua clara i grisor més compacte, brillaven. I instants abans d’entrar a la classe ha trobat el motiu: que avui comencen les vacances de Pasqua i estaran molts de dies sense veure nins. Perquè ell, encara no ha entrat i ja sap què enyorarà molt les amigues i els amics de l’escola.