marginàlies

Saber moltes coses no mena, inexorablement, a la saviesa ni és signe d’haver assolit un alt grau d’intel·ligència. En temps d’enciclopèdies en paper, la gent que sabia moltes coses era molt preuada perquè, per segons què, t’estalviava una consulta enciclopèdica que, en general, feia vessa.

És clar que saber moltes coses també és altament discutible perquè les “coses” no es defineixen, i per això es pot saber molt de qüestions que ni tenen l’arrel en res material o efectiu ni s’hi poden traslladar. Vull dir que molt sovint se saben moltes coses que no serveixen per res, dit en pla.

I tanmateix saber una cosa nova fa tornar jove, per insignificant que sigui. Les descobertes fetes “en edats avançades” rejoveneixen la memòria de la mateixa manera que, a vegades, injecten petites dosis de vergonya: el sorprès per la descoberta pensa com havia arribat on ara és sense saber allò que acaba de saber, com si fos de caixó.

Cosa així he sentit en descobrir per primer cop l’hesicasme, un corrent espiritual eremític basat en la quietud interior per arribar a Déu, les regles del qual es varen establir a partir del segle IV i que varen se àmpliament difoses al mont Athos durant el segle XIV. El nucli de la doctrina hesicasta, com s’ha dit, és la reunió amb Déu a través de la immobilitat física i psíquica. En aquest estat es recitava com un mantra la “pregària del cor”, és a dir la repetició d’una mateixa frase al ritme relaxat de la respiració. I sembla que per assolir el grau màxim de quietud interior i exterior, els hesicastes s’acalaven fins a mirar-se el propi llombrígol.

A conseqüència de saber aquesta cosa que no serveix per res però que m’ha agradat conèixer, he sabut que avui és la festa de sant Barnasufi, un nom que no havia sentit mai. Barnasufi, egipci del segle V que morí en el desert palestí de Gaza, va ser un hesicasta que, en ple aïllament i en absoluta solitud, va tenir temps d’escriure milers de cartes.

Aprendre coses noves dona vida.