marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

7 d'abril de 2022
0 comentaris

IMPENETRABILITAT

L’any 1961 s’estrenava la pel·lícula “One-Eyed Jacks”, basada en la novel·la ‘The Autentic Death of Hendry Jones“, de Charles Neider. El primer guió va ser escrit per Sam Peckinpah, que fins i tot en rodà algunes escenes. Tanmateix s’encarregà la direcció a Stanley Kubrick, que topà amb Marlon Brando, que interpretava el paper principal, i abandonà el projecte. Va ser aleshores que Brando es decidí a assumir-ne també la direcció. L’únic film que va dirigir. Es tracta d’un western diferent, gairebé als antípodes dels cànons del gènere, on la bondat no sempre santifica ni la maldat crema definitivament a l’infern. I és en el tractament d’aquesta indefinició –a banda de l’aprofundiment en els personatges i la seva introspecció constant- on cal cercar l’interès d’una pel·lícula prou accidentada, perquè si no n’hi havia prou amb els canvis de direcció, Marlon Brando pretenia fer una pel·lícula de prop de cinc hores que els productors limitaren a dues i vint minuts, fet que l’encabrità d’allò més.

La pel·lícula s’estrenà per aquests verals com “El rostro impenetrable”, un títol ple, dels que queden, tot i que no s’ajusti al que es diu, o es volia dir. La versió catalana ha optat per “Un tipus dur”, que tampoc consider afortunat per ser un calc de l’expressió castellana “un tipo duro”, que tanmateix no ho diu tot.

És igual. Tot ha vengut per la impenetrabilitat que manifesten moltes persones; de la seva més que inquietant impermeabilitat. I no es tracta d’una flegma exacerbada, ni de cap forma estudiada d’estoïcisme. Ni, evidentment, de cap caire de la psicopatia. Són persones que no se deixen sentir, que passen sense aixecar aire, que compten les paraules que han de dir, majoritàriament monosíl·labs; que contemplen el contacte simplement com un accident. Ho miren tot per glaçar-ho i les bèsties, de companyia o en el seu medi, en topar-se amb elles, en demostren ben clar el sotmetiment. Per elles, per a les persones impenetrables, la vida és mineral i si no fos que ho miren tot amb bisturí per saber allò que amaga tot el que batega, hom diria que són fills de penyals, però no: ho tenen tot per sentir i tot ho senten però en blinden el reflex que en elles en fa la sensibilitat; com si fer-se endins d’elles fos com caure en un avenc. Impenetrables i no només de cara. Impressionen perquè l’únic que reflecteixen és el poder determinant que amaguen. Clar, són el poder.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.